PREGUNTES PAU

ANÀLISI DE L´OBRA(LA PLAÇA DEL DIAMANT)

1- El temps de la història aproximada és des de 1928 fins a inicis dels 50. Del capítol I fins al
IX transcorre un any -de festa major a festa major-; el cap. X embaràs del fill- nou mesos-; el
cap XIV- proclamació de la República (16 d’abril de 1931); el cap XV embaràs de la filla - un
any i mig del naixement del fill-; el cap XXVI -esclat de la Guerra Civil (18 de juliol de 1936);
el cap XXXIII -final de la guerra i ocupació de Barcelona el 26 de gener de 1939 i inici de la
postguerra. Respecte als espais cal assenyalar els relacionats amb la ciutat de Barcelona,
sobretot a l’actual barri de Gràcia. En destaquem els següents: la plaça del Diamant és el
punt àlgid de l’itinerari perquè és la plaça que dóna nom a la novel·la. És l’inici i l’acabament
de l’obra. També hi apareixen el carrer Gran de Gràcia; el carrer Montseny: on viuen
Colometa i Quimet (cap III); l’antic café Monumental; el cinema Smart; el Parc Güell;
Montjuïc i l’església anomenada els Josepets. Quant a les persones conegudes podem
assenyalar com a l’escenari barceloní apareix l’empremta de Gaudí. Se seleccionen uns
elements no sols per provocar una topografia novel·lesca sinó que es mostra una particular
visió de la realitat. Hi ha un desacord entre els dos personatges al voltant de l’obra de
l’arquitecte català: Quimet “pensava que al món no hi havia res com el parc Güell i com la
Sagrada Família i la Pedrera” mentre que Natàlia els veu com “massa ondes i massa
punxes”, la qual cosa provoca un sermó del seu marit que desemboca en els drets dels
homes i de les dones.
2- Aquest fragment precedeix a un punt d’inflexió en l’argument de la novel·la La plaça del
Diamant i se situa, estructuralment, en els darrers capítols de desenllaç: Natàlia, en una nit
d’insomni, es dirigeix a l’espai on tot va començar, on va conéixer Quimet i ell li va canviar el
nom pel de Colometa. Després de patir les conseqüències de la guerra (fam, misèria, por) i
d’haver estat rescatada de la desesperació per Antoni, l’adroguer, aquella jove ingènua és
ara la senyora Natàlia, però necessita traure de dins tota l’angoixa i el dolor. Per això escriu
el nom de la Colometa que va ser i, a la plaça del Diamant, farà un crit profund que
l’alliberarà del passat. El passatge que analitzem desembocarà justament en aquest crit.
3- Quant als personatges, remarquem tot seguit els més importants. En primer lloc tenim
Colometa, que és una jove que es casa amb Quimet, té dos fills (Antoni i Rita), perd el marit
a la guerra, passa penalitats de tota mena que l’aboquen a frec del suïcidi fins que, al costat
del seu segon marit, l’Antoni, troba “la salvació”. Veiem com aquest personatge al llarg de
l’obra sofreix una metamorfosi de Natàlia a Colometa i de 3 Colometa a senyora Natàlia. Per
això afirmem que és una protagonista rodona ja que evoluciona des del principi, que era
molt innocent i sense caràcter fins que acaba alliberant-se i recupera la dignitat. Els altres
dos no es transformen com ella. Quimet és un ebenista que es casa amb Colometa,
s’identifica amb la República i mor a la guerra. Segons ella era un dominant, manipulador i
egocèntric i segons la seua manera d’actuar és un irresponsable, un somniatruites. De
vegades inventa o exagera els seus mals per a tenir protagonisme.
 Per últim hi ha Antoni, el qual és l’adroguer bondadós de les veces, el segon marit de
Colometa a la qual respecta i estima. Representa un punt d’inflexió en la vida de Colometa
ja que ell li ofereix feina i menjar quan ella planifica el suïcidi. Acaba convertint-se en la
figura paterna dels fills de Colometa. Li mostra gratitud, felicitat, tot i que pateix de perdre-
la.
4- Podem assenyalar la maduració i presa de consciència de la protagonista: “La història
d’una supervivència relatada pel personatge supervivent que narra (explica o confessa) el
seu particular viatge als inferns i la seua eixida, al darrer capítol, “de la nit de cada nit que
aquell matí era un migdia”. La protagonista evoluciona psicològicament i també muda de
nom fins a recuperar-lo: de Natàlia- Colometa-Natàlia. En el capítol final: podem remarcar
com Colometa travessa el carrer Gran i trenca amb la vida vella, signant amb el ganivet a la
porta de l’antiga casa. Després el “crit d’infern” a la plaça del [Link] altre assumpte
tractat a l’obra és la solitud i el pas del temps “a mi em passava que no sabia ben bé perquè
era al món” (cap. V). Un dels temes cabdals a la novel·la és l’amor: Mercé Rodoreda va
afirmar que la seua obra és per damunt de tot una novel·la d’amor, per més que sense ni un
gra de sentimentalisme. El moment en què Colometa, de tornada de la mort del seu passat,
entra a sa casa mentre va naixent el dia i abraça el seu segon marit, l’home que l’ha salvada
de totes les misèries de la vida, és una escena d’amor profund”. Però hi ha la contradicció
que d’un amor passional-romàntic acaba derivant en un infern com a conseqüència de la
relació amb Quimet i el tractament que li feia aquest i de les condicions cruels en què viu
quan es queda vídua i la postguerra.
5- Hi ha diverses tècniques narratives al llarg de la novel·la. Hem d’assenyalar el monòleg
autobiogràfic (MA) que es caracteritza per fer servir la primera persona, des del punt de
vista d’un sol personatge sotmés a la cronologia dels esdeveniments. Mentre que el
monòleg interior presentava un flux caòtic temporal, el monòleg autobiogràfic, en canvi,
presenta una successió ordenada dels fets. És com una confessió d’un personatge solitari, és
una mena de monòleg que no és autònom. El MA és un text realista no sols pel mode de
presentació sinó pel contingut que transmet. El personatge conta la seua història per tal de
comprendre’s i autojustificar-se. Aquest tipus de monòleg inclou citació de pensaments i
sentiments del personatge. La plaça del Diamant té una focalització interna fixa en Colometa
amb un narrador autodiegètic ›relat homo(la mateixa) diegètic(història): relat en què el
narrador és present com a personatge en la història que transmet‹. Respecte a la narració
del món interior hem de distingir entre la narradora Natàlia i el seu personatge Colometa.
També hi ha mostres de l’autorelat és quan la narradora resumeix els
pensaments/sentiments del personatge: “Em vaig espantar molt”. L’oratio quasi obliqua que
és un Estil Indirecte amb aparença de [Link] sense marques: “Tant que m’havia fet patir
els primers mesos de vida i semblava mentida com s’havia fet una preciositat”. El monòleg
autobiogràfic de la novel·la de Mercè Rodoreda té una orientació descriptiva i narrativa
lligat a la voluntat d’autoafirmació i justificació del narrador.
Aquest tipus de monòleg és la fusió del relat amb el monòleg. Hi ha concordança entre el
temps del relat i el temps de la història.
6- De la línia 4 a la 9 trobem metàfores i comparacions que pretenen descriure la sensació
d’angoixa i ofec de la protagonista en l’espai més significatiu de la novel·la i que hi dona
títol: la plaça del Diamant. Rodoreda recorre a una imatge casolana (una olla i una tapadora)
per la semblança física amb aquest espai urbà (les cases formen un cercle com les parets
d’una cassola) i per la sensació de claustrofòbia que transforma el cel en una superfície que,
en lloc de ser obert, esdevé tancat i, encara pitjor, minvant. De fet, el cel es fa cada vegada
més petit fins a formar un embut amb les cases de la plaça, com el que en el seu moment va
comprar per acabar amb la vida dels seus fills i d’ella mateixa.
7- Aquesta obra de [Link] es pot classificar pels seus trets estilístics com una novel·la
psicològica. La plaça del Diamant aposta per l’exploració de la realitat interior, pel món
psíquic, dels personatges, trets del caràcter, processos cognitius, desigs… en oposició a una
novel·la realista que se centra, sobretot en la representació del món exterior i la conducta
dels personatges. La novel·la psicològica es desenvolupa en el S. XX a conseqüència de les
aportacions de Sigmund Freud (1856-1939), el qual va influenciar les novel·les de l’època. Va
crear un nou esquema de psicologia, la psicoanàlisi de la qual la novel·la psicològica n’és
hereva. Cal dir que l’escriptora catalana va llegir Proust, Joyce i Virginia Woolf. A més a més
acabà integrant els somnis en la realitat.

CONTEXT HICTORIC I LITERARI

8- Mercè Rodoreda publica La plaça del Diamant en 1962. En aquesta època el règim
franquista comença a relaxar la censura literària sobre el contingut de les obres i també
sobre les llengües de l’estat. Això permet, entre altres, la creació d’una mínima
infraestructura editorial (revistes, premis, editorials) que anirà ampliant-se al llarg dels anys
60 i 70. Pel que fa a la narrativa , els tres grans corrents de la postguerra són la novel·la
psicològica (a la qual s’adscriu aquesta novel·la), el realisme objectivista i la literatura
fantàstica, l’humor i ironia. D’altra banda, La plaça del Diamant correspon a l’etapa de
maduresa de l’autora, que viu exiliada a Suïssa. L’obra va obtenir un èxit fulminant i suposa
la consagració de Rodoreda com una de les grans figures literàries catalanes del segle XX.
Altres novel·les d’aquesta etapa són Vint-i-dos contes, El carrer de les camèlies i Jardí vora el
mar.
 CONTEXT HISTORIC I LITERARI
9- Està situada en plena maduresa de l’autora, és a dir en la producció de la postguerra.
Després de vint anys a l’exili Mercè Rodoreda reprén l’obra Vint-i-dos contes (1958), creix
intel·lectualment i es realitza plenament com a escriptora alhora que assaja tècniques
novedoses per l’època. Guanya amb aquests contes el premi Víctor Català. Conté quinze
històries curtes on es barreja la realitat més crua amb la fantasia més prodigiosa. Una
mica d’història, presentada al Premi Joanot Martorell 1959. Més tard serà Jardí vora el mar
(1967) i La plaça del Diamant (1962). Aquesta és una novel·la inagural que es presentà al
premi Sant Jordi el 1960 però tot i quedar finalista no el guanyà. Es poden saber les
reaccions en els dos epistolaris a Joan Sales i Armand Obiols. - Amb el primer discuteix de 17
l’estil- i del segon només es conserven les cartes que Armand escrigué a Mercè ja que les va
cremar. La meua Cristina i altres contes (1967) format per quinze contes que proposen una
situació mig evocativa mig explicativa en què es fonen, amb un lirisme melangiós i trencadís,
la realitat més crua i la fantasia més prodigiosa.
10- Podem afirmar que el Realisme Compromés fou l’únic moviment narratiu amb sèrie de
característiques comunes compartides que es considerà com l’hegemònic. Tingué ací com a
figura en la dècada dels 60 Estanislau Torres amb obres com Cel de tardor (1961), L’altre
demà (1964), Els camins (1966), La derrota (1966) i Els ulls i la cendra (1966) i també cal
assenyalar la presència de Baltasar Porcel. Aquest mallorquí tingué la seua personalitat
pròpia. Tingué influència de l’esquerra catalanista i marxista i a més de l’existencialisme de
Sartre. Assenyalem de la seua extensa obra només Els argonautes (1968). Els trets principals
d’aquest corrent eren: la reducció de l’argument, la crítica al moment històric, la
conscienciació de la societat i la participació col·lectiva. Podem afirmar que durà des dels
anys cinquanta fins el mil nou-cents seixanta-huit. Esmentem tot seguit quatre escriptors -
Pere Calders (reivindicà una literatura del somni), Llorenç Villalonga (novel·la psicològica),
Manuel de Pedrolo (el més polièdric de tots ja que conreà novel·la negra, [Link]òtica,
[Link]ència-ficció…) i Mercè Rodoreda (novel·la psicològica) - que foren els millors del període i
no tingueren en compte els cànons del Realisme Històric. També cal incidir en el fet que
aquests escriptors varen produir –a grans trets- obres literàries abans, durant i després de la
Guerra Civil però que es van fer famosos en plena maduresa en la dècada dels seixanta. El
primer i la quarta van haver d’exiliar-se i tornar al nostre país molts anys després. El tercer,
en canvi, patí un exili interior i la censura franquista s’acarnissà amb les seues obres. La
figura més internacional dels quatre fou Mercè Rodoreda
11- Durant el mateix període destaquem l’aportació de Pere Calders el qual recreà la realitat
amb la imaginació. Utilitzà la ironies d’un punt de vista subjectiu. Donà vida a personatges
en situacions insòlites. D’entre les novel·les que va escriure en destaquem tres: L’ombra de
l’atzavara (1964) (premi Sant Jordi, 1963); aquesta obra estava ambientada en el submón de
l'exili català a Mèxic durant el franquisme; Ronda naval sota la boira (1966) i Aquí descansa
Nevares (1967).
Del mateix estil que Mercè Rodoreda -és a dir, la novel·la psicològicapodem assenyalar
Llorenç Villalonga que va escriure Bearn o la sala de les nines (el 1961 en català).Aquest
autor mallorquí va rebre influències de Marcel Proust i Ortega i Gasset. Açò es veu en els
personatges i en l’interés per l’estament aristocràtic-burgés. Quant al context cultural hem
de dir que Mercè Rodoreda es trobava a l’exili i malgrat tot torna a la vida pública molt
afectada per la desfeta bèl·lica. La plaça del Diamant fou escrita quan el Realisme
Compromés es considerava com el moviment literari hegemònic del qual remarquem Tots
som iguals (1956) de Josep Maria Espinàs. A continuació esmentem una sèrie d’autors que
van publicar en aquell període i una obra seua: Destaquem Pere Calders amb Gent de l’alta
vall (1957)(la narració de la realitat aparent); Xavier Benguerel amb Els vençuts (1969); Enric
Valor amb L’ambició d’Aleix (1960) (Realisme Vuitcentista); de la novel·la catòlica podem
citar Joan Sales amb Incerta glòria (1960) i el Surrealisme amb l’obra Les històries naturals
(1960) de Joan Perucho.
12- Contemporànies a l’obra de Mercè Rodoreda podem trobar novel·les creades a l’exili
com la de Pere Calders Aquí descansa Nevares (1967). L’autor abandona el vessant més
fantàstic de la seua narrativa, i mostra una ironia refinada i una visió del món particular per
mitjà d'una sèrie de personatges -indis mexicans- que converteix en estereotips d'un model
de vida i d'una actitud moral diferents dels europeus i, pels quals, l'insòlit i la màgia formen
una part indestriable de la manera de ser. Aquest recurs no és emprat per l’autora de La
plaça del Diamant. La reflexió sobre la condició humana al voltant del conflicte bèl·lic ens
apareix a l’obra de Xavier Benguerel, Els vençuts (1969). En aquest llibre ens explica la
tràgica aventura dels pocs que van poder esquivar els camps de concentració un cop
arribats a França i dels molts que per desgràcia hi van anar a parar. Uns episodis diferents
dels rodorians ja que Quimet i Natàlia viuen la guerra i ella la postguerra més crua al nostre
país sense exiliar-se. Un altre subgènere narratiu és el Realisme Vuitcentista on destaquem
Enric Valor amb L’ambició d’Aleix (1960); la novel·la catòlica amb Joan Sales amb Incerta
glòria (1956) i Xavier Berenguer amb El testament (1955). La realitat del somni amb la figura
de Joan Perucho que mostra trets del Surrealisme en Les històries naturals (1960) i la
narrativa de gènere on remarquem Rafel Tasis que destaca amb La Bíblia valenciana (1955) i
Manuel de Pedrolo amb L’inspector fa tard (1960).
 CONTEXT PROPI DE L´OBRA
13- La majoria de l’obra de Rodoreda està protagonitzada per personatges femenins. Això
significa que novel·les i contes aborden aspectes de la vida de la dona en l’època històrica
que va viure l’autora, és a dir, la major part del segle XX. Per tant, l’obra tracta els
problemes que la dona viu com a resultat de la seua subordinació a l’home en una societat
profundament patriarcal com la que propugna la dictadura franquista. Sobretot, l’escriptora
que, després de Rodoreda, adopta una perspectiva clarament feminista és M. Aurèlia
Capmany. Les dues autores són els referents més directes d’altres posteriors, especialment
les membres de la Generació dels 70, entre les quals cal destacar Montserrat Roig, Carme
Riera, Maria-Mercè Marçal i fins i tot altres que comencen a publicar més tard, com ara
Maria Barbal.
14- La metaficció és conreada per diversos autors posteriorment a Mercè Rodoreda.
Segueixen aquest tret Carme Riera en La meitat de l’ànima (2004), Ramon Solsona amb Línia
blava (2004) i Jesús Moncada amb Estremida memòria entre d’altres. La primera autora va
transgredir les convencions literàries quan en La meitat de l’ànima l’escriptora coincideix
amb la protagonista i demana als lectors que l’ajuden a esbrinar quin és el seu origen.
Respecte a Estremida memòria hi ha dos elements que apareixen com a clars recursos
metaficcionals: les referències a l’autor real i al procés d’escriptura de la novel·la a l’interior
del text d’una banda i de l’altra els 30 comentaris sobre l’obra que està escrivint Moncada a
càrrec d’Arnau de Roda. La hipertextualitat modifica d’alguna manera un text anterior,
anomenat hipotext. Té com a figura rellevant Quim Monzó és un dels autors contemporanis
que més empra aquest recurs, com per exemple en Guadalajara (1996) on l’autor fa ús de la
intertextualitat tan comuna en els escriptors de la seua generació. Fa un plagi del conte de
Franz Kafka La metamorfosi on la transformació del protagonista Gregor queda ironitzada
en mans del nostre contista. Mercè Rodoreda per contra va emprar veus narratives molt
innovadores i personals en el panorama literari dels seixanta: combinació de monòleg
interior, focalització interna fixa en Colometa, narradora Natàlia - autodiegètic- i l’aparició
del monòleg autobiogràfic on es mostra la combinació entre el temps del relat i el temps de
la història. No és que els narradors actuals no les utilitzen en posterioritat a Mercè
Rodoreda sinó que actualment les tècniques més emprades són les que hem esmentat més
amunt: la metaficció i la hipertextualitat.
PERIODE POST GUERRA I ACTUAL
15- Mercè Rodoreda sembla que no va crear tradició entre les novel·listes. En el context
d’escriptura de l’obra esmentada cal assenyalar Maria Aurèlia Capmany. La seua primera
obra és anterior a la publicació de La plaça del Diamant. Assenyalem la importància que té el
llibre La dona a Catalunya (1966), ja que significa el descobriment d’una realitat amagada
del moment i un revulsiu immediat. En definitiva Maria Aurèlia Capmany és la figura
d’autoritat pública i d’escriptora a partir de la qual construir-se i és en qui s’enmirallen la
resta d’escriptores que esmentem més tard. En la dècada dels setanta hi ha tota una
generació de narradores i de poetes, que permet parlar d’una certa normalització de la
cultura catalana.
Normalització històrica, respecte al trencament que implicà la Guerra Civil, i normalització
de gènere, respecte als escriptors masculins de la mateixa generació que també
s’incorporaven a l’escriptura als anys setanta. Destaquem Isabel-Clara Simó (1943-2020)
amb La salvatge (1994), Montserrat Roig (1946-1991), Maria Antònia Oliver (1946) i Carme
Riera (1948) entre d’altres. Formen el gruix generacional del moment al qual s’afegiran
altres escriptores, algunes més grans com Núria Albó (1930) o Maria Àngels Anglada (1930-
1999) i Olga Xirinacs (1936), i altres de posteriors, Maria Barbal (1949), Margarida Aritzeta
(1953), Maria-Mercè Roca (1958) o Imma Monsó (1959) que desenvolupen amb normalitat
–i en alguns casos amb èxits assenyalats– la seua obra al llarg dels anys vuitanta i noranta.
Cal mencionar, per exemple, el fenomen entorn Te deix, amor, la mar com a penyora
(1975), el protagonisme públic de Montserrat Roig que amb la seua obra El temps de les
cireres (1975) o L’hora violeta (1980)– i altres dedicacions que propicien una projecció a la
resta de la península, com no s’havia produït anteriorment. Més tard, el reconeixement
d’obres com Pedra de tartera (1985) de Maria Barbal, El violí d’Auschwitz (1994) de Maria
Àngels Anglada i, més recentment, Un home de paraula (2006) d’Imma Monsó. En l’àmbit
poètic hi havia un domini masculí fins l’arribada la figura literària de Maria-Mercè Marçal
(1952-1998), que guanyà el Premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes el 1976, la va
situar, amb sols 24 anys, en el centre del panorama poètic. L’obra completa va aparéixer
amb el títol de Llengua abolida (1989). Publiquen als anys huitanta Maria Àngels Anglada
(1930), Rosa Fabregat (1933) o Olga Xirinacs (1936) amb Marta 33 Pessarrodona (1941) i
Teresa d’Arenys (1952). Al País Valencià, també als anys huitanta, es donen a conéixer
Teresa Pascual (1952) i Anna Montero (1954), antologades a Camp de mines. Poesia
catalana del País Valencià 1980-1990. Per últim assenyalem l’antologia Vint-i-una i una
poetes per al segle vint-i-u, realitzat a Mallorca per Alícia Beltran i Pere Perelló, també
poetes. Entre les seleccionades: Antònia Arbona (Sóller 1970), Júlia Zabala (València 1975) o
Maite Brazales (Sineu 1977), totes elles nascudes als anys setanta. Pel que fa a l’assaig hem
d’assenyalar un text mític de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis (1977). Aquest
llibre, manté hui en dia tota la seua força i és tot un model perquè combina una investigació
llarga i minuciosa amb una intenció divulgativa, i amb un ferm compromís polític. Quant a
Maria-Mercè Marçal, destaquem dos assajos: l'estudi i antologia Contraclaror (1985) sobre
Clementina Arderiu i l'antologia Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX
(1998). Remarquem Maria Aurèlia Capmany també en l’àmbit teatral. La primera obra
dramàtica que va escriure va ser Tu i l’hipòcrita (1960). Després van aparéixer altres textos
dramàtics com ara Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat
dels obrers de Catalunya (1971) o L’ombra de l’escorpí (1971).
 ANÀLISI DE L´OBRA(LLIBRE DE LES MERAVELLES)
1- En la poesia estellesiana emmarquem l’acció en la seua terra: la seua estimada València.
Són abundants els topònims que hi trobem com: Paterna, Benifaraig, Carpesa, el camí de
Godella, l’Alqueria del Pi, la séquia de Tormos, la séquia de Montcada, Poble Nou ,
Borbotó… Hi ha d’altres topònims referits al poeta Ausias March -escriptor present al llarg
de tot el poemari d’Estellés- com Beniarjó i Gandia. Remarquem, així mateix, els noms de
persones conegudes i estimades pel poeta, el qual reflecteix persones reals del seu entorn,
que foren mortes a la Guerra Civil Espanyola, i cita: << S’ha mort el pare, ha mort Antònia,
ha mort Maria, ha mort Antoni, ha mort Joan, ha mort el Saboner >> (poema: Temps).
Estellés cita autors com Francisco de la Torre (poema: No escric èglogues 9) Poeta castellà
del segle XVI, va conrear l’ègloga i parlava d’amors perduts i planys constants, una mostra
més dels nombrosos referents cultes de la poesia d’Estellés, malgrat l’aparent senzillesa.
D’altres autors esmentats pel poeta de Burjassot són Bécquer, Petrarca, Garcilaso, Jaume
Bru (poeta valencià de la generació dels 50, a qui li demana que no el deixe sol) i Carles Riba
( poema Temps ). I al llarg del poemari manté una presència constant al poeta Ausias March
amb citacions (molts poemes d’Estellés són encapçalats per versos dels poeta de Beniarjó i
això és una mostra d’intertextualitat i de múltiples referències. D’altres poetes encapçalen
els seus versos, com Jaume Roig, Pere March, Jofre Rudel,etc així com de trobadors.
Igualment el poemari ret homenatge a Ramon Llull, ja que Estellés es basa amb el títol Fèlix,
llibre de Meravelles, una obra de l’escriptor mallorquí. Pel que fa als noms de llocs trobem
l’Albereda (els bancs de l’Albereda). Volem destacar els noms referits a cinemes: el Coli, el
Metropol, el Tyris i el Goya. Espais on era possible una escapatòria de la cruesa de la situació
durant la dictadura, una fórmula d’alliberament davant la sòrdida realitat (poema
L’estampeta). I no volem passar per alt els termes de l’àmbit comú que apareixen als versos
d’Estellés: els bars (L'olor d’oli fregit), el corral, la terrassa, la figuera, guitarra amarga,
camions, pistoles, banderes... El marc espaciotemporal general de l’obra és la Guerra Civil
Espanyola i la Postguerra. Els espais es repeteixen al llarg del poemari. S’hi descriu un passat
gloriós i un present (Guerra, Postguerra ) ple de tristesa, morts, fam.
2- Bàsicament destaquem tres àmbits temàtics principals en Llibre de Meravelles: La poesia
quotidiana, la poesia amorosa i la poesia més compromesa i nacional. Els seus versos
tracten vivències o records de València i el seu entorn, les quals evoquen el passat i
constaten el present. Vivim, a través del poeta les vivències, els records, els instants de cada
dia. Sí, l’amor hi és present en molts dels poemes. La poesia amorosa és idil·li, fidelitat i
sentiment, però és també sensualitat i erotisme. També destaquem la temàtica de la realitat
viscuda o imaginada. Aquests poemes testimonien i constaten les vivències, els instants de
cada dia, els quals es converteixen en positiu (desig, ficció) com al poema (També )un temps
de catàstrofe (la Guerra i la Postguerra) i al poema per exemple (No escric èglogues).
3- La mètrica dominant són els versos alexandrins (dotze síl·labes), amb cesura en la sisena.
Els versos no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides.
Són versos blancs. Dels deu poemes seleccionats que hem analitzat, vuit presenten aquesta
mètrica. Per tant és el més utilitzat per Estellés. Aquesta composició és usual en autors
clàssics de la literatura grega i llatina, de trobadors i de poetes de la tradició catalana
medieval. La qual cosa demostra que Estellés té un ampli coneixement dels referents
literaris cultes. Sols en dos poemes (dels deu seleccionats) trobem una mètrica distinta: al
poema <> format per versos octosíl·labs. Aquests versos se solien emprar en la poesia
narrativa. I al poema << Un entre tants com esperen i callen>> tenim una alternança entre
versos decasíl·labs (amb cesura a la quarta: 4+6 ). Rima consonant. Hi ha versos tetrasíl·labs
“Un entre tants”.
4- Sobre les figures retòriques utilitzades per Estellés direm que les trobem a bastament per
a transformar la llengua col·loquial que tant estima en una llengua literària. Tot seguit
comentarem les figures retòriques més usuals pel poeta com: el polisíndeton, molt habitual
en la seva poètica, la qual dóna molt de ritme al seu relat. L’anàfora (la repetició) per
emfasitzar els seus versos, les seues vivències. Els encavalcaments ajuden al poeta a
destacar aquells conceptes que desitja, per exemple aquests versos “potser/ se’n riguen”,
“Caminant/entre una amarga polseguera” (en << Assumiràs la veu d’un poble>>).
Metàfores: << la llarga nit >> (referint-se a la postguerra). Són molt abundants les
comparacions i la hipèrbole: << feroçment ens amàvem des del matí a la nit>>. L’estil
d’Estellés és incidir en allò que el poeta considera important i abastar un llenguatge
surperficialment poètic però profundament literari.
5- El Llibre de Meravelles aporta una poesia testimonial que es nodria de l’Existencialisme
francés d’escriptors com Jean Paul Sartre i Albert Camus. I del neorealisme del cinema italià.
Però aquest poemari constitueix una complexa trama intertextual. El testimoni de la realitat
viscuda o imaginada que ofereixen els seus versos quan s’orienta al passat, a la infantesa i al
poble, amb l’estratègia de recuperació des del record i la memòria: el valor documental del
poema. I quan es projecta al present és majoritàriament testimonial sobre la quotidianitat,
que no sols descriu i constata sinó que també denuncia: una bona mostra del Realisme
Compromés apareix al poema ( Assùmiras la veu d´un poble)
CONTEXT HISTORIC I LITERARI DE L´OBRA.
6- El 1975 mor Franco i un any després es crea el primer govern d’Adolfo Suárez i hi ha un
referèndum sobre la reforma política. El 1977 hi ha les primeres eleccions i les
manifestacions per l’Autonomia.

En aquest context també tingué lloc el referèndum i la llei orgànica de l’estat de 1966 que
destacà per la separació de càrrecs de Cap de l'Estat i Cap de Govern, encara que això no va
impedir que Franco seguís ostentant els dos fins a 1972. Pel que fa al context cultural
podem assenyalar que en l’últim tram de la Dictadura s’aprovà la Llei General d’Educació
que aportava una lleu millora respecte a les “llengües regionals” i una tímida concessió en
l’ensenyament voluntari del català. Aquesta quedava fora de les assignatures reglades cosa
que volia dir que no tenia suport econòmic i cap consideració acadèmica. Aqueixa llei va
suposar una escletxa per on les organitzacions culturals (Òmnium Cultural (1961); Obra
Cultural Balear (1962) i Acció Cultural del País Valencià (1971) van organitzar i sufragar
l’ensenyament del català en els tres territoris. L’esforç va ser insuficient però contrasta amb
la simple prohibició i persecució dels anys anteriors.
7- Durant els anys 50 destaquem Les Homilies i Recomane tenebres. En aquestes obres
tempteja diferents possibilitats expressives de l’enunciació i de les veus que hi focalitzen i
protagonitzen aquesta. En aquestes poemaris es veu l’evolució del poeta i la consolidació de
l’escriptura inicial en català, entre 1952-1953 i que arribarà entre el 1954-1960 als cims de la
seua producció. L’Hotel París fou escrit, segons l’autor, el 1954 i editat el 1973. El poemari
és un dels seus llibres essencials, on mostrà la realitat caòtica que 18 l’envoltava. Els crítics
el consideraren un llibre sorprenent i sense precedent en la tradició valenciana de
postguerra d’aleshores i, a més a més, un revulsiu per a la modernització de la poesia
catalana, per la quotidianitat de l’univers desolat poetitzat, per la irrupció del registre
col·loquial i per les estratègies conversacionals de l’enunciació. Entre 1951 1958 va escriure
El primer llibre d’èglogues. Fou editat el 1972. Uns altres poetes coetanis a Estellés foren
[Link], [Link], Salvador Espriu, Pere Quart… En Recomane Tenebres (1956) l’escriptor de
Burjassot està afectat per la mort de la seua filla de quatre mesos, la postguerra, les
vivències personals i col·lectives. Aquest recull de poemes està influenciat per [Link] i
[Link]. El poeta evoluciona des de la poesia postsimbolista fins al Realisme Compromés.
Té influència del Neorealisme del cinema i del periodisme més que no de la lluita
antifranquista. Com a cronista cal assenyalar la incorporació de la mirada cinematogràfica
en la poesia, de manera entenedora. De les seues aportacions destaquem quotidianitat
temàtica, referents de l'entorn immediat, incorporació del registre col·loquial. Cal
assenyalar la presència de clàssics catalans i llatins. Podem remarcar la intertextualitat (cites
d’altres autors) en les seues [Link]és acaba el Llibre de Meravelles el 1968-69.
8- L’any 1968 marca la fi del Realisme Històric de la poesia social i la tendència generalitzada
és la diversitat. Hi ha un entrecreuament de poetes en la dècada dels 70. Els autors anteriors
que han acabat llur evolució, dels quals destaquem Salvador Espriu, Setmana santa(1971);
Pere Quart, Poesia empírica (1981) i J.V Foix, Darrer comunicat (1970). Les noves
promocions 21 de poetes sorgits a finals dels 60 foren contràries al Realisme Compromés.
D’aquests poetes de postguerra joves destaquem Joan Vinyoli, Tot és ara i res (1970); V.

Andrés Estellés que tingué la màxima difusió a partir de 1970 encara que abans ja havia
escrit quatre poemaris i que en plena maduresa evoluciona i reorienta la seua producció,
així com Josep Maria Llompart amb Jerusalem (1990). Uns altres poetes que deixen petjada
entre els escriptors contemporanis són autors anteriors com Joan Brossa amb obres com
Poesia rasa (1970) i Rua de llibres (1980) i Miquel Martí i Pol. Salvador Espriu (1913-1985) va
assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic
Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Sobre aquestes referències,
Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, la vila de la qual
provenien les famílies materna i paterna d'Espriu i que es troba lligada a la seua infantesa).
Castellet també va oferir una primera classificació de les formes a partir de les quals
s'organitza la varietat literària de l'obra d'Espriu: la lírica, l'elegíaca, la satírica i la didàctica.
Els temes més emprats són: La meditació sobre la mort i la destrucció provocada, sobretot,
per la guerra. La seua obra gira entorn del més enllà. També es preocupà pel destí i el futur
de Catalunya. El pessimisme relacionat amb l’enfonsament de tot allò que l’envolta. A més a
més va saber barrejar un llenguatge precís amb formes dialectals i cultes.
9- Són obres simultànies a la publicació de Llibre de meravelles el poemari de Salvador
Espriu, Setmana Santa (1971). L’autor assenyalà que tenia com a guia sant Marc. L’evangeli
marquià s’inicia, després de l’encapçalament, amb una citació d’Isaïes i en un indret precís:
Galilea. D’aquest autor s’ha d’afegir La pell de brau (1960) que va servir juntament amb
Vacances pagades (1961) de Pere Quart per iniciar el Realisme Compromés. També volem
esmentar de J.V. Foix, Darrer comunicat (1970), se centren que se centra de manera més
específica en la poesia i en la condició del poeta.
10- Pel que fa a les diferents tendències poètiques s’han de constatar diferents
formulacions: un cert realisme renovat, un retoricisme i una opció més experimental basada
en poesia sígnica i textual. Malgrat la diversitat d’autors en la dècada dels 70 i de
l’heterogeneïtat de les seues obres. a) Hi ha una línia gimferreriana que combina tècniques
d’origen surrealista amb un cert simbolisme i sovint barroquisme com en la producció de
Gimferrer.
CONTEXT ANTERIOR O POSTERIOR DE OBRA
11- Els poetes actuals són el resultat d’una sèrie d’individualitats. És una tasca complicada
sistematitzar-los, tot i que sembla que hi ha una certa semblança a l’estètica dels 70 pel que
fa a la simplificació, i un gust bastant estés per un lirisme autobiogràfic influenciat per la crisi
de la societat urbana actual. Podem fer una doble classificació tot atenent l’estètica poètica
i les agrupacions generacionals. Pel que fa a la primera hem d’assenyalar que hi ha dos
corrents simultanis a la fi del S-XX i inicis del [Link]. 28 El primer és “la poesia
experimental” que està fortament relacionada amb les avantguardes. Destaquem Palau i
Fabre i Joan Brossa. El que més influencià els poetes del període fou [Link]. Com també
veurem més endavant en les dècades dels huitanta i noranta. La seua característica principal
fou la barreja de l’anacronisme i l’avantguarda.

Fou desconegut per la majoria dels lectors i s’han anat publicant aspectes parcials de la seua
obra en els darrers anys que demostren la seua potència verbal, l’arrelament popular,
l‘afany d’investigació i l’alegria. L’altre corrent és el “realisme líric”, vessant del
postsimbolisme. Cal remarcar la figura de Joan Vinyoli com un dels màxims representants.
Aquest escriptor va concebre la poesia com una eina indagatòria sobre el coneixement propi
i del món. Va ser influenciat pel romanticisme alemany i el simbolisme, tot i que acabà
evolucionant cap a la metafísica i l’existencialisme. Els crítics veuen com les darreries del
[Link] hi ha al camp poètic moltíssima varietat. Això ha estat batejat pels especialistes amb el
nom de Postmodernitat. A causa de la diversitat se’ns fa molt difícil classificar els poetes de
finals de mil·leni. En altres èpoques més pretèrites del [Link] hi hagué el mestratge de grans
figures com [Link], [Link] i Maragall-. En l’actualitat sembla que açò haja desaparegut
perquè adquirir una personalitat poètica en aquests anys és una cosa ben bé difícil. Van
continuar d’alguna manera els mateixos cànons que en la dècada anterior, però durant
aquests anys sembla que el poeta mostre la seua interioritat i autobiografia. També hi ha
una continuïtat simbolista i la transgressió/experimentació rupturista. Els poetes reafirmen
el seu “jo” poètic dins d’uns paràmetres molt simples. La llengua oral serveix d’inspiració així
com el registre col·loquial per tal d’apropar-se als lectors. No hi ha referents ni models
preestablerts. La recerca d’un llenguatge planer en un espai quotidià de les ciutats és un
dels trets comuns dels poetes de la Postmodernitat. Al Principat remarquem Joan Barceló,
Diable d’escuma (1980) i Enric Casasses.
12- A nivell general podem afirmar que la poesia postestellesiana ha abandonat la idea
romàntica del poeta com a veu d’una col·lectivitat, com a revulsiu de les consciències dels
altres. Per contra el poeta contemporani acusa una profunda crisi de valors nacionals de la
nostra societat, als quals s’enfronta amb un escepticisme marcat. Assenyalem doncs que la
poesia deriva cap a l’autobiografia i la intimitat. Respecte a la producció poètica posterior al
poemari d’Estellés cal destacar l’aparició de l’obra Els miralls de Pere Gimferrer el 1970 i
l’Antologia Carn fresca d’Amadeu Fabregat de 1974. Va ser l’anunci del canvi poètic dels
nostres poetes joves. Quant als escriptors valencians que hi apareixen hem de remarcar
Joan Navarro amb l’obra premiada Grills esmolaven ganivets a trenc de por (1974) i Salvador
Jàfer amb L’esmorteïda estela de la platja (1974). La nova promoció de poetes sorgits els
anys huitanta i consolidats durant els noranta es caracteritzen perquè no es posicionen com
a reacció a la poesia immediatament anterior i a més a més s’han considerat orfes dels
grans poetes catalans del [Link]: [Link], [Link], Pere Quart i Joan Vinyolisense que hi haja
cap substitut rellevant. La poesia ja no és un gènere hegemònic i ha quedat reduït a un
cercle minoritari.