El tresor del vereder
Vicent Sanchis M1999, Aiguadolc L
estan jugant alguns xiquets i xiquetes, uns monyicots que ^^^\ no arriben encara als deu anys. Ja fa alguns instants que J^^^^X un dels avis que estan asseguts als bancs, els adverteix, a una colleta que estan més a prop, de no fer entremaliadures ni coses incorrectes en el jardí; ja que, segons les seues paraules, és un jardí públic i cal respectar-lo perquè tothom també en puga gaudir. El vell arriba en un moment donat a bonegar, molt educadament, a un grup pel seu comportament un tant enjogassat i gambirot. Però,... ni cas. En això que l'avi s'anima a dirigir-se a cinc o sis que estan més pròxims a ell. -Escolteu, terratrèmols, deixeu tranquil•la l'aixeta de la font que acabareu per fer-la malbé, i veniu que us conte una història. -Què vol, avi? -li diu Joan, potser el més arriscat. -Us agraden els contes? Mireu, us en vaig a contar un que ben bé us puc assegurar que no sap ningú. Escolteu atents: "-Hi havia una vegada un xiquet, així com vosaltres, que era molt mal cregut i que tot ho volia. Tan incrèdul era que quasi tota dita o ensenyança dels majors rebufava. Fins que un bon dia un dels seus a-\ds li va narrar una senzilla història que ja no va oblidar mai més en sa vida. Així, li va contar que entre les moltes històries, contes i llegendes que li contava el seu avi quan ell era menut, en recordava una basada en una poesia popular atribuïda a un vereder, que sovint anava taral•lejant o cantant un curiós 74 romanç que feia referència a un tresor, i que en algunes de les seues
