Joan Fuster i la Falla King Kong de València

Ara, Joan Fuster. Una proposta per als Països Catalans, 2022

Passen els anys i la textura del panorama intel•lectual del segle xx es percep més nítidament. Així és com figures com la del suecà Joan Fuster (1922-1992) són encara marcs de referència indefugibles, fins al punt que se'l pot considerar, sense gaire exageració, el pensador contemporani més rellevant dels Països Catalans. Aquesta aportació tractarà d'analitzar què fou la Història per a Fuster i com la feu servir per a armar el seu projecte de vertebració i d'articulació nacional. Emprarem el mot «Història» amb hac majúscula per referir-nos a l'ús específic de la concepció fusteriana, mentre que «història» amb hac minúscula posseirà un sentit molt més genèric.

Revista Del Centre De Lectura De Reus, 2003

Verbo veurà la seva fi. Amb tot, ja haurà aconseguit, gràcies a aquesta revista, relacionar-se amb el món literari espanyol i català, i seguirà amb les col•laboracions a les revistes publicades a l'exili. Després de publicar a La Nostra Revista, publica majoritàriament a Pont Blau-que és la revista que passa a dirigir Vicenç Riera Llorca, després de certes desavinences a La Nostra Revista-, tot i que també trobarem alguns escrits seus en altres revistes d'exili: alguns assaigs o ressenyes i els "Judicis Finals" que, després, apareixeran com a llibre. Gràcies a aquestes plataformes va guanyant prestigi.

Catàleg Fons d'art Joan Fuster, 2022

Catàleg de l'exposició 'Fons d'art Joan Fuster: una visió inèdita' del 25 de març al 30 de juny de 2022 a l'Espai Joan Fuster de Sueca

Aiguadolç, L', 1987

Jaume i, és clar, a Laura. Sempre s'ha eonsiderai l'obra poètica de Joan Fuster ben minsa al costal de la seua producció en prosa; a més a més, ha estat molt poc difosa. El mateix Fuster ha insistit excessivament en l'escàs interès dels seus poemes. Tan sols caldria recordar algunes de les seues manifestacions al respecte: «Fa anys, vaig publicar tres o quatre reculls de versos: poca cosa en quantitat i qualitat, que els crítics, i jo mateix, hem procurat discretament oblidar». O «la meua aventura lírica queda bastant remota (...) Hi ha qui se'n recorda: qui me la recorda que és el mal». O «Pel 1953, jo encara gosava fer versos, de tant en tant. Dir-ne versos és, potser, una mica excessiu». D'aquesta mena, podríem trobar una gran quantitat de comentaris, amb els quals, per suposat, no estem gens d'acord. Una descripció relativament detallada de la poesia de Joan Fuster ens sembla necessària per separar els elements de què es compon i per descobrir la construcció peculiar de cadascun dels llibres que la constitueixen. La nostra lectura seguirà l'itinerari assenyalat per l'ordre cronològic de publicació. Llibre publicat a València l'any 1948, amb un tiratge de cent exemplars. Du un pròleg de Xavier Casp, qui, amb un llenguatge retoricista, compara la poesia de Fuster a un arbre, en el qual ha de deixar «empapussar els ocells» perquè així hi floriran les seues branques. Allò potser una mica més interessant del text és una vaga referència a la poètica que proposava Carles Salvador en la postguerra: el retorn a una poesia populista i jocfloralesca pròxima a la de Teodor Llorente: Em fa por que els ocells d'arbres veïns que foren esponeroses, t'hi vingucn amb enveja de la teua lendror abans que els teus estrenen el tast. No els senis, verinosament destres, envaint amb llurs veus acabades Ics que encenien els teus? (*) Al/ira, 1961. Prol'essor de Català a l'Escola de Magi.steri de València. Lu poesia df Joan Fusteres cl lílol de la scua tesina. Ha publicat el llibre de poemes Passadís voraç de silenci (1985) a mes d'algun estudi literari i ha obtingut nombrosos premis literaris.

Plecs d'Història Local, 2022

Amb motiu de la commemoració dels vint-i-cinc anys de la mort de l’assagista de Sueca l’historiador Pau Viciano va publicar l’assaig Per què Joan Fuster tenia raó (Tres i Quatre, 2017) amb la vocació de reivindicar les seues idees enmig d’un clima d’un cert menysteniment polític envers el pensador. També just en ple esclafit de la crisi catalana que lluny de resoldre’s amb la independència va acabar ofegada en un tsunami de repressió per part de l’Estat espanyol sense precedents en l’Europa occidental i democràtica.

75 aniversari del Museu Nacional de ceràmica González Martí, 2022

Conferència al voltant de Manuel González Martí i Joan Fuster dins del cicle de conferències organitzades pel 75 aniversari de la creació del Museu Nacional de ceràmica González Martí

Catalan Historical Review, 16, pp. 183-189, 2023

L'article proposa una aproximació a la figura, l'obra i la significació alhora literària i política de Joan Fuster en el centenari del seu naixement i els trenta anys de la seva mort. Joan Fuster, l'assagista en català més important del segle xx, de la mateixa estirp que Eugeni d'Ors i Josep Pla, és una personalitat polièdrica, amb moltes cares: home de lletres, intel•lectual civil, poeta, erudit, crític literari, historiador de la literatura i la cultura, traductor, editor, columnista a la premsa, pensador, referent cívic, activista cultural i polític, pare de la pàtria… L'article fa també un ràpid repàs de la trajectòria literària i pública de l'escriptor, des de les circumstàncies biogràfiques i històriques de la seva incorporació a la literatura i la cultura catalanes fins a la vigència de la seva producció literària i de les seves propostes polítiques.

De ben segur que Joan Fuster ha estat tan implacablement perseguit com alhora estranyat. Vull dir, amb la mateixa intensitat com intenció política. La seua irrupció pública va irritar tant el bloc reaccionari valencià, com avui potser incomoda un valencianisme polític instal•lat des de fa alguns anys en el poder després de patir llargues dècades de marginació. Un poder, cal dir, que s'intenta mantenir a força d'aplicar-se en el pragmatisme i en l'assumpció oficial, sense complexos, d'uns tòpics de caràcter identitari en un sentit molt ampli i que no són altres que els del regionalisme que l'assagista va combatre aferrissadament com a primer pas d'un procés d'emancipació col•lectiva. Tot plegat, la imposició d'un marc nacional i sentimental compatible amb l'Espanya oficial al rebec valencianisme progressista d'arrel fusteriana ha estat, segurament, la gran victòria de la dreta indígena i no pas, posem per cas, la de l'hegemonia de les seues estrambòtiques i malintencionades teories sobre el valencià en un context, per cert, cada vegada més crític de minorització lingüística. Ni la dreta, però, deu ser-ne conscient dels canvis que s'han produït en el si del valencianisme i, d'ací, tal volta, la seua insistència en explotar com arma llancívola contra l'esquerra i, en particular contra la coalició Compromís, un anticatalanisme en els mateixos termes en què ho va fer als anys setanta. 1

Huerta R. (2004). Academia Fuster, un centro privado de educación artística en Valencia. Arte, Individuo y Sociedad, 16, 49-72. https://revistas.ucm.es/index.php/ARIS/article/view/ARIS0404110049A, 2004

A detailed study of the Fuster Academy, divided into sections that treat the history of its foundation and methodology, its development after the death in 1938 of it founder, Josep Fuster, and the fame and prestige it acquired therefor. The text includes analysis of the Llibre de Coses (Book of things) of Josep Fuster, a compilation of graphic materials collected from his friends and pupils.

Ressenya publicada en el número de novembre de 2012 de la revista Buris-ana, sobre el llibre de Joan Garí Viatge pel meu país, que és una reformulació de El Pais Valenciano de Joan Fuster, en el cinquantè aniversari de la seua publicació. Monferrer, Aina (2012) “Tornant a Joan Fuster: Viatge pel meu país”. Buris-ana, novembre, p. 27-30.

Locus Amoenus, 2006

Aquest estudi, de caràcter fonamentalment documental, aporta noves dades per al coneixement de Jaume Ferrer, elegit l'any 1444 pintor de la catedral de Lleida pel capítol, alhora que s'hi aborda una de les activitats que caracteritzaran el seu taller: la confecció i l'ornamentació dels anomenats draps d'or o draps imperials, en el context de la Corona d'Aragó.

2018

Índice Portada Sinopsis Portadilla Dedicatoria Prólogo 1. Niño feliz mientras España sufre 2. Educación en la «Nueva España» 3. Otro médico en la familia 4. América 5. Interludio bávaro 6. Mi regreso a California 7. Mi debut en los lóbulos frontales y las células con memoria 8. Memoria y educación 9. Lenguaje y libre albedrío Epílogo Agradecimientos Referencias bibliográficas Niño feliz mientras España sufre Mi infancia en Pedralbes Empezó antes del amanecer con un ronroneo distante. Me despertó como a la madre un sollozo o al marinero un motor que se detiene. Salí de la cama de un brinco y me apresuré, descalzo, a abrir la ventana de mi cuarto en el desván. De puntillas y apoyando mis codos sobre el marco de la ventana, el aire fresco acarició mi rostro soñoliento. Ante mí, el panorama de Barcelona entera se extendía desde las colinas de Pedralbes hasta el mar. Las sirenas sonaban a lo lejos y los faros reflectores barrían el horizonte. De repente, comenzaron los fuegos artificiales: los tanques de petróleo gigantes de la Campsa, alineados junto al litoral, explotaron uno tras otro, lanzando enormes llamas al aire contra el cielo del este que empezaba a clarear. Desde mi atalaya vi otras explosiones en el centro de la ciudad. Cuando terminó el espectáculo, eché un vistazo a la copa de la morera del jardín en la que sabía que había un nido de gorriones. Después de mi magro desayuno-mi madre no tenía para más-me encaramaría para ver si habían salido los pajaritos del huevo. Antes de bajar del árbol cogería unas hojas para alimentar a mis gusanos de seda en la caja de zapatos con agujeros en la tapa. No sabía que una bomba había caído en el piso que estaba al lado del de mis abuelos. En marzo de 1938, yo tenía siete años, el bombardeo de Barcelona se repitió varias veces. Aviones alemanes Helnkel con insignias españolas y pilotos italianos venían de Mallorca, territorio nacional, para sembrar terror y destrucción en nuestra ciudad. A excepción de los depósitos de petróleo-mi deleite-, no atacaron ningún objetivo de importancia militar. Era una reprise de lo que habían hecho el año anterior en la aldea vasca de Guernica. En todo caso, Barcelona era con mucho la ciudad más industrial e industriosa de la República española. Poco después del levantamiento nacional de Franco del 18 de julio de 1936, mi familia se había trasladado al suburbio de Pedralbes, al pie del cerro de Collserola que de norte a sur abraza a Barcelona contra el mar. El Figura 1.5. Boda de mis padres en 1929. La influencia de Santiago Ramón y Cajal En 1957, cuando contraje matrimonio con Elisabeth, su padre, el doctor Baladía, me regaló su copia de Textura del sistema nervioso del hombre y de los vertebrados (figura 1.6), el más famoso libro escrito por Cajal, el «sabio» de la mesa de mi padre. Este libro, en dos volúmenes, cubre la anatomía microscópica de casi cualquier parte del sistema nervioso de varias especies animales, en el desarrollo inicial y en el adulto. En términos de precisión, amplitud y cobertura del tema, no se ha publicado nada semejante nunca en ninguna parte, aunque los métodos modernos permiten mayor resolución que el microscopio óptico que utilizó Cajal. Una de las características más notables del libro son sus esmeradas ilustraciones, que consisten casi siempre en dibujos a mano.