Carles Riba, Jacinto Verdaguer

El 23 d'abril de 1945 l'lnstitut d'Estudis Catalans, reconstitui't a la clandestinitat tot just feia tres anys, va poder celebrar, al domicili de I'aleshores president Josep Puig i Cadafalch, i gracies a una aportació econbmica de Fblix Millet i Maristany, la seva festa anyal.' Aquell 1945 s'esqueia el centenari del naixement de Jacint Verdaguer, i Carles Riba, que feia un any i mig que havia tornat de I'exili, va dedicar a aquesta commemoració el seu parlament. Un parlament en el qual formulava una sbrie de judicis respecte a la poesia verdagueriana, dels quals aquesta no sortia gaire ben parada. Riba, per exemple, destacava com en diversos poemes s'observa <<un desequilibri entre el designi i la realització>>, o com en d'altres aflora <<una indiscreció gairebé violenta amb qub se'ns vol aclaparar o entendrir, que ens fan deixar amb un cert neguit la phgina,, o com <<de vegades és fins i tot la in5pcia rotunda que ens sobta enmig d'una justificada expectació, que ens trenca barroerament la I més avall apuntava que, en part de la poesia de Verdaguer, s'hi troba <<massa trivialitat, no sols en les seves consideracions sobre els sentiments i la vida i el paisatge i la histbria, sinó hdhuc en les imatges que els donen un punt líric de suport; i massa mechnica, monbtona imitació, no ja de la seva gran, sinó de la seva petita prbpia manera,. I es pregunta: <<¿Com no distingí ell mateix [Verdaguer] les desconcertants diferbncies de qualitat?>> (OCC2, p. 159). I afegeix a l'últim: <<No es tracta de simples minves en la tensió, de momentinies distraccions en la guardia [...I: sentim que 6s alguna cosa que falla des del centre mateix, i per la qual el perill de rui'na és continu, si no és que la mateixa rulna és actual,, (p. 155).

pàg. 42) 7 Joan Triadú, La literatura catalana i el poble, Ed. Vergara 8 Función de la crítica y función de la poesía. Ed. Seix i Barral, Biblioteca Breve 9 Obres completes de Joan Maragall, Edició dels fills, vol. XX, pàg. 50 8 -La influència de Carles Riba en Jordi Cots -I ara comença el Noucentisme. És en el mateix any 1906 (tornem a la significació d'aquest any) que Eugeni d'Ors inicia el seu Glossari. Joan Fuster 10 diu que evidentment, en l'atmosfera d'aquells anys, la liquidació de l'anarquia postromàntica fou obra principal d'Eugeni d'Ors. Maragall, en certs aspectes, havia estat un modernista 11 . Ja Maragall és home de ciutat 12 . El Noucentisme té un to urbà -i, a la llarga, barceloní-13 , és esteticista, actua contra la disbauxa modernista, reclama l'ordre i la civilitat, el domini intel·lectual.

1991

I ^^^ N DELS PRIMERS AUTORS EN LLENGUA CATA-ll^^^^H lana que vaig llegir fou Jacint Verdaguer. Mossèn I^^^^H Cinto és l'autor més important de la Renaixença i, a Y^^^V més a més, el més sorprenent. Sorgeix com una por-^^F tentosa força natural de les arrels de la nostra cultu-' ra, amb ^xaa. capacitat d'aglutinar els pobles de llengua cata-lana només comparable amb Joan Fuster, posteriorment. Aquesta capacitat aglutinant de Mossèn Cinto es basteix sobre tres característiques principals: ler. Construcció d'un llenguatge poc localista, molt ric lèxicament i sintàctica, que maldarà per acostar-se a la llengua dels clàssics i queen fer-ho-esdevé entranyable per als valencians, fent de Mossèn Cinto l'autor del Principat més acostat a nosaltres. 2on. Recerca d'una temàtica d'abast universal amb un tractament molt ampli. Ser. Ús poètic de gran perfecció i sonoritat. Vaig llegir L'Atlàntida mentre estudiava batxillerat. Francesc J. Cuartero i Iborra l'havia comprada d'una llibreria de segona mà que es trobava a la Plaça Gabriel Miró d'Alacant a la dècada dels 50. Hi havia uns versos que per la seua ritmicitat se'ns quedaren gravats i que ara, per a mi, quasibé formen part del meu subconscient: A la vora-vora del mar on vigila Montgó, els peus a l'aigua i als núvols lo front, omplia tma verge son cànter d'argila mirant-se en la font. 19

Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, 1990

Quan vaig pensar en preparar alguna aportació a aquestes Jornades se'm va acudir, jo que treballo i estudio els prosistes grecs, especialment els d'època imperial romana, entre ells, Plutarc, és clar, se'm va acudir, deia, que potser ja era hora que algú digués alguna cosa sobre aquesta mena de tresor insospitat que tenim a les nostres biblioteques que és la traducció, íntegra-que no és poca cosa-, de les Vides Paral.leles de Plutarc feta pel gran Carles Ribai. Sol causar estranyesa, en alguns casos, estupor i sorpresa, en d'altres, fins i tot remarques irades, el fet que Riba esmercés tantes energies com les que fan falta, sens dubte, per emprendre una llarga i, potser també, poc brillant, tasca com és la de dedicar-se a la traducció de l'obra plutarquiana. Energies i temps: des que al 1926 van aparèixer els dos primers volums-Vida de Teseu i de Ròmul, el primer. Vida de Solo i de Temístocles, el segon-, fins al 1946 en què aparegué el darrer-Vida de Galba, sense paral•lel aquesta-, Riba va anar treient any rera any, amb algunes interrupcions-del 38 al 41 i del 43 al 45, per raons evidents de dificultats de l'època-els 15 volums que formen la col•lecció sencera de les Vides de Plutarc• Vint anys, doncs, de la vida del propi Riba foren ocupats per aquesta feina. Alhora que, com tothom sap, anava produint el bo i millor de la seva poesia personal, anava assajant-se en la traducció en vers d'obres fonamentals del món grec antic-Homer, Esquií, Sòfocles-, traduïa poetes alemanys com Hòlderlin i Rilke, neo-grecs com Kavafis i feia de professor, tant a l'Escola de Bibliotecàries, a la Universitat, com a la Fundació Bernat Metge. Dins aquest conjunt d'ocupacions, però, tot sembla lligar i donar la

Són diverses les vegades que la figura d'Ausihs March apareix en la trajectbria de Carles Riba. Les ratlles que segueixen volen centrarse en el Riba de la postguerra, i, més concretament, en una sbrie d'al.lusions al March del <(Cant espiritual,, que es descobreixen en diversos textos del poeta de les Elegies de Bierville i de Salvatge cor. ' En la carta-prbleg al llibre de poemes de Ricard Permanyer Més en112 dels sentits, de 1953, escrivia Riba: ((Heu afegit, fraternal amic meu, un molt noble cant espiritual als que dins el nostre patrimoni po&tic ja feien un gran tresor a part,>.2 Són al.ludits, evidentment, Joan Maragall i Ausihs March. Riba resumeix, llavors, I'esperit del cant maragallih, amb I'aspiració del poeta a ((perpetuar la concreta meravella del paisatge de la prbpia encarnació personal>>, i el contrasta amb el de March: <(En el magne cant d'Ausihs March, en canvi, la soledat té alguna cosa de dramaticament, sí, per6 de científicament preparat i sostingut; si hi ha gens de concretesa, hi és com vergonyant; el poeta no es conta, no es reviu: es jutja ell mateix en el resultat de les seves vivbncies, per a la qual cosa no ha de fer sinó aplicar patrons morals indiscutibles; l'acte és dolorós, per6 dóna al pecador dret a clamar per la Grhcia: com el salmista, sembla no voler ja restar més sol amb la seva feblesai amb laviolbnciade Déu,, (ibid.).

Itaca Quaderns Catalans De Cultura Classica, 1996

Tradueixo per guanyar-me la vida: no sóc ni professor, ni periodista, ni novel•lista, ni poeta de cuplets o de mítings versi cats. Carta de Riba a Josep Pla del-(Cartes IV, p.). Respecte a la vida de Riba, vegeu Medina Riba I i II. Vegeu Grans mestres, pàssim. «Designi del traductor», escrit per Riba com a pròleg a Històries Extraordinàries d'Edgar A. Poe. Primera sèrie (); text inclòs dins el present volum.

1995