El Museu d'Història de Catalunya. Una experiència singular

2016

Memoria final Beca Institut d'Estudis Catalans | Generalitat de Catalunya Tutor: Profesora Carme Molinero

Datatèxtil, 2015

El que avui és el CDMT va néixer en una nau industrial del carrer de Sant Isidre núm. 6. Allí és on Josep Biosca Torres va ubicar una col•lecció de teixits i algunes peces d'indumentària que a través de la societat AGILESA-ETSA acabava d'adquirir a Ignasi Abadal Soldevila. La compra es va plantejar com una inversió de beneficis de la societat, i es va formalitzar el 21 de febrer de 1946 per un import de 500.000 ptes 1 . Segons el llistat que acompanya l'escriptura de compravenda es tractava de 680 peces més un lot de 1.860 mostres enganxades en cartrons. Eren teixits majoritàriament europeus, cronològicament situats entre els s. xiv i xix però amb alguns exemplars més antics provinents d'Egipte. Després de la mort d'Abadal, el seu gendre Josep Llussà va posar a la venda un altre lot procedent de la mateixa col•lecció, i va festejar en paral•lel amb diversos pretendents; Biosca, -que pel que sembla era un hàbil negociador-va guanyar la partida i al març de 1951 va tancar la compra que li permetria afegir 1.330 peces més al seu museu particular. En els documents que conservem a l'arxiu 2 no queda clar què se'n va pagar, però sí que eren peces de la mateixa tipologia que les anteriors, i que n'hi havia de repetides respecte del primer grup; sembla que Biosca es plantejava iniciar un intercanvi amb altres museus europeus, una pràctica que no va prosperar.

Els museus acostumen a mostrar relats sobre la història de certs objectes, però és poc usual que en els seus espais també es deixi rastre de la seva formació. La proposta de l'exposició i d'aquest diari és la d' aproximar-nos a les condicions que van permetre la formació del Museu Joan Abelló, així com els efectes que aquesta institució ha desencadenat a nivell econòmic, urbanístic, polític, social i simbòlic. Un diari de diaris. Un itinerari documental per fragments de la premsa i d’altres materials impresos que s’han publicat en relació amb el Museu Joan Abelló. Entrevistes a l’artista i col·leccionista; declaracions per part de polítics i caps de redacció de la premsa local; al·legacions i detraccions per part de columnistes; comentaris de veïns i membres d’organitzacions de Mollet del Vallès. Els textos compilats ressegueixen els diferents posicionaments que han confluït a l’entorn del projecte de museu, des d’anys abans de la seva construcció i fins a l’actualitat. La formació d’un museu va més enllà de la seva construcció física i dels objectes que conté: és una qüestió de discurs.

Comunicació educativa, 2007

En aquest article es presenta una experiència d’ensenyament del temps històric a l’escola primària. Què és el temps històric? Com s’ensenya? Com s’aprèn? Sense una comprensió del temps històric els nens i nenes no poden apropar-se a la història. La mateixa historiografia reconeix que el temps és el gran concepte de la història. És molt coneguda la frase de l’historiador Fernand Braudel (1984): “L’historiador no s’evadeix mai del temps de la història: el temps s’adhereix al seu pensament com la terra a la pala del jardiner (...). Per a l’historiador tot comença i tot acaba amb el temps”. Koselleck (1993) relaciona el temps històric amb la vida: “Qui pretén fer-se una idea corrent del temps històric ha de prestar atenció a les arrugues d’un avi, a les cicatrius en què està present un destí de la vida passada”.

Darrerament s'ha produït en la nostra societat un intensificació dels discursos sobre inclusivitat, accessibilitat, sostenibilitat, multiculturalitat, diversitat social, gènere i respecte per tota mena d'opcions sexuals respectuoses amb les persones. En el món dels museus, la nova definició de museu de l'ICOM de Praga (2022) normalitza aquesta línia. A casa nostra, ja el 2014 l'elaboració del Pla de Museus posa l'accent en aquests conceptes. Paral•lelament, els museus han anat incorporant l'interès pel present, incorporant patrimoni contemporani i projectes de recerca en línia a la contemporaneïtat, un allau d'activitats… Aquest article constata com això s'està produint a Catalunya. Sense cap dubte, aquesta anàlisi s'haurà d'aprofundir. L'impacte social dels museus en tot el territori, des de grans ciutats fins a poblacions d'àmbit rural, converteix els museus en una bona eina d'introducció de nous conceptes. A Catalunya hi ha pocs museus en què, en la seva denominació, consti la paraula etnologia o antropologia. Aquest fet no és inusual a casa nostra, i el contingut no es veu reflectit en l'enunciat. Per exemple, hi ha pocs museus denominats ecomuseus, però el seu cos teòric està present en moltíssims museus territorials. Passa el mateix amb els museus d'història cultural o d'antropologia cultural. Tanmateix, això no significa que l'evolució cultural i de les formes de vida de les comunitats no estigui ben representada en els nostres museus, sinó tot al contrari. Una primera visió superficial, sobretot mirant els webs dels museus seleccionats, ens indicaria que l'anàlisi de la contemporaneïtat és poc present. Cal anar, però, uns passos endavant per veure com els nostres museus recullen les formes de vida, el pensament o la cultura contemporanis. La manca d'un estudi que analitzi la presència d'aquesta realitat present m'ha portat a fer una primera i simple aproximació al tema. Metodològicament, els resultats que presentaré són discutibles, començant per la tria de museus seleccionats per fer l'estudi, i seguint pels criteris emprats per detectar la presencia de la contemporaneïtat. També hem de dir que els museus triats no representen el conjunt de la museologia del país. Són en certa manera l'elit dels museus catalans. Són l'elit, però no al mateix nivell que les grans infraestructures d'abast nacional, que no són només aquelles que la Llei de museus considera nacionals (Museu d'Arqueologia de Catalunya, que no porta la paraula nacional, el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya i el Museu Nacional d'Art de Catalunya, que sí que la porten). Hi ha uns museus que, de manera poc congruent, no són considerats nacionals per la Llei de museus, ni porten la paraula nacional, però que a afectes pràctics i funcionals ho són i hi exerceixen. Parlem del Museu d'Història de Catalunya i, en menor grau, del Museu Marítim de Barcelona. En definitiva, el nom en els nostres museus no fa la cosa.

Diferents, 2023

Recorregut pels plantejaments museològics i estratègies museogràfiques aplicats per adequar l' estudi del Patrimoni Cultural Immaterial, que suposa la difusió de la història del pensament, des de la Il•lustració al present, en les relacions amb els mitjans de comunicació, amb les tecnologies audiovisuals, així com les relacions de col•laboració amb el Patrimoni Cultural Material, dins l'actiu programa del museu. Una etapa molt interessant, entre la pública consagració social i institucional del muvim i la censura política que en va limitar, de facto, l' emergència. muvim, museologia, museografia, art i educació, patrimoni cultural immaterial, patrimoni cultural material, relacions museu-universitat, relacions museu-ciutat, censura. This paper describes a journey through the museological approaches and museographic strategies applied to adapt the study of the Intangible Cultural Heritage, which involves the dissemination of the history of ideas, from the Enlightenment to the present, in the relations with the media and audiovisual technologies, as well as the collaborative relations with the Tangible Cultural Heritage, within the active programme of the museum. This was a very interesting period, between the public social and institutional consecration of the muvim and the political censorship that limited, de facto, its emergence.

En este trabajo se realiza una investigación evaluativa para desvelar las posibilidades de los museos de cara a complementar la enseñanza de la historia en los centros escolares. Se ha planteado desde una metodología cualitativa y observacional, combinando un diseño analítico (evaluación del discurso museográfico) y un diseño interactivo (evaluación de la intervención educativa de los guías). Los instrumentos para sistematizar la observación durante el trabajo de campo recogen las investigaciones de los últimos años sobre la didáctica de la historia y la evaluación educativa, dando lugar a dos plantillas que incluyen diversos estándares para medir la calidad y el potencial de las prácticas educativas. En total, se han realizado 24 observaciones de visitas guiadas en el Museo del Ferrocarril (Asturias) y el Museo de la Inmigración (Cataluña), en las que participaron cinco guías y 332 estudiantes desde 2.º de Primaria hasta 1.º de Bachillerato.

2005

a historia del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya (MHMC) se remonta a los años finales de la década de 1970 cuando, de la mano del profesor de Historia de la Medicina, Felip Cid, se sentaron las bases de una institución decidida a explicar, desde un punto de vista museológico, la relación entre la medicina y la cultura occidentales a través del ámbito geográfico catalán. El contexto inaugural del MHMC no fue casual. Los años setenta fueron tiempo de eclosión de fórmulas museológicas similares en Europa, en especial en Francia con el Musée Claude Bernard, en Italia con la instalación definitiva del Museo di Storia della Medicina de la Universidad La Sapienza de Roma, en Alemania con la creación del Deutsches Medizinhistorisches Museum en Ingolstadt o en el Reino Unido con el traslado de las colecciones históricomédicas de Henry Wellcome al Science Museum de Londres. También en España, en concreto en la Facultad de Medicina de la Universidad de Valencia, donde gracias a la gestión del profesor José María López Piñero se procedió a la creación de la Biblioteca y Museo Histórico-médico.

Taller GESTIÓ MUNICIPAL I ARQUEOLOGIA A CATALUNYA. Tarragona 13 de juliol de 2012. Actes publicades 2017. pàgs. 87 a 92.

Urtx Revista Cultural De L Urgell, 1995