La poesia per a adults de Miquel Desclot 2a part

El poema de Papasseit assenyala mitjançant l'absència. Diu sense dir. Diu fent. Es tracta d'un priamel inconclòs que, com un riu que no vessa l'aigua a la mar, just abans d'assolir el desenllaç i tancar figura, just abans de dir allò que ha de dir després d'haver dit tot allò que, de fet, calia però no volia dir, acaba. Podria-i així, en principi, tot el poema reforçaria el seu sentit-esmentar finalment l'ofici que el centra, parlar-ne i atribuir-li la tasca que li és pròpia, però veiem que després d'haver-nos estat preparant una i altra vegada per al desenllaç esperat ens deixa a l'estacada. Però per què diem que el poema " diu fent " ? Per què diem que la manera de dir del poema no és, precisament, esmentar, sino allò que, en principi, fora més propi dels oficis que enumera: fer? Com podem equiparar l'ocupació del poeta amb l'ocupació del fuster, del paleta, del pintor, etc.? Són accions equiparables picar, serrar, pintar o enganxar a dir? Evidentment, no, no ho són. Per una simple raó d'efectivitat, és evident que si em limito a dir que serro un tronc o que pinto una paret, no hauré serrat el tronc ni hauré pintat la paret. No hauré fet res de res. En canvi, independentment de la conveniència o dificultat de l'acció, sí que podria mirar de serrar la paret i pintar el tronc, i obtindria, així, un resultat, fos quin fos: faria quelcom. Serrar, picar, clavar i pintar pertanyen a l'àmbit del fer, del produir, i és només serrant, picant, clavant i pintant que es du a terme l'ocupació. No es pot serrar sense serrar i no es pot picar si no es pica. Quan ja no resto absort en la tasca que em centra serrant, picant o pintant, llavors ja no serro ni pico ni pinto o, en tot cas, diré que serro, pico i pinto de manera distreta o deficient. Ara bé, és només deixant de serrar que puc dir que he serrat, de la mateixa manera que és només just abans de posar-me a serrar que puc dir que em disposo a serrar. I duent el cas a un extrem, puc dir que " estic serrant " si, en certa manera, deixo,per molt breu que sigui l'instant, de serrar. Qualsevol referència al serrar té com a contrapartida certa parcialialitat en el grau d'execució de l'acció que s'està duent a terme. En el moment que em poso mans a l'obra, en el moment en que serro, si de debò serro, si de debò em centro en la tasca que m'ocupa, ja no hauria de ser capaç de dir que em disposo a serrar, que he serrat o que estic serrant. L'ocupació és un ara que no admet cap altre més moment simultani. O s'està pel que s'ha d'estar, o no s'hi està del tot. Veiem, per tant, que, per una banda, un grau màxim d'efectivitat, i per l'altra, la possibilitat d'esmentar allò que s'està efectuant no són accions plenament compatibles, que l'una implica un estar absort i centrat en el que es fa i l'altra un trencament i una distància amb el que es fa, de tal manera que ja no es fa pròpiament, sinó que es farà, s'haurà fet o, de manera distreta, s'està fent. Dir en què consisteix un ofici, vol dir servar la distància respecte l'ofici. Així, el fuster, a l'hora de mostrar a l'aprenent què ha de fer, no exercirà pròpiament el seu ofici, sinó que dirà el seu ofici, l'explicarà, en donarà raó. També pot optar, però, per, simplement, exercir-lo i no dir ni piu, exemplificant mitjançant fets i no paraules les diferents tècniques del seu ofici. Però fins i tot si ho fes així, podríem dir que en aquest cas també preval la intenció de dir en què consisteix l'ofici. Cal dir que aquesta segona estratègia sigui tal vegada la millor a l'hora d'explicar-lo, de dir-lo. El nostre poema recorre a aquesta segona estratègia a l'hora d'explicar en què consisteix l'ofici del poeta.

Edició i estudi de la poesia completa de Pere Guilanyà Roure (Olesa de Montserrat, 1897-París, 1964), poeta català exiliat primer a França i després a l'Argentina. De tradició modernista i influenciat per Paul Valéry, publicà tres llibres, dos d'ells en edicions de bibliòfil amb litografies, i deixà inèdits tres llibres més. El present llibre constitueix la "restitució de la figura d'aquest poeta", en paraules de Jordi Castellanos.

Annals De L Institut D Estudis Gironins, 1990

En el marc d'un treball de recerca més ampli acabat foc pocs mesosi, vaig retrobar, al foli 165 del manuscrit 1854 de la Biblioteca Nacional de Madrid, la còpia d'uns versos llatinsz escrits per Antonio Agustín, els quals he cregut prou curiosos per a esdevenir l'eix de la comunicació amb què vull retre homenatge a una persona que per a mi ha estat sempre model de tenacitat, rigor i, per sobre de tot, dedicació a l'ensenyament. Són la còpia de vuit endecasíl.labs faleceus, en forma de missiva, que Agustín, futur arquebisbe de Tarragona i aleshores estudiant de dret a Bolonya, va escriure a tres dels seus amics-Juan Osorio, Jean Matal i un tal Gerónimo Calcena-convidant-los a dinar a ca seva. Ad Osorium, Calcenam et Metellum Vos tres his ego versibus saluto qui estis tres animae meae suaves, et morem (rego) cras mihi geratis; Dum vestris refici iocis havemus affecti cilii malo tumore Nam vobis dabo prandium: parate sed vos ad ioca docta; qui soletis Mecum, cum valeo, satis iocari. Heus ací una possible traducció. 3 És prou conegut que les referències al tema de la cena són molt habituals en Catul (poemes 32, 44, 50...). " 3, 13. S 55,22. (• 2,6. ' Els exemples de Catul són sovintejats: ad caelum lepido vocare versu (6, 17); qui me ex versiculis meis putastis (16, 3);... versiculos nihil necesse est (16, 6); quare aut hendecasyllabos trecentos (12,10); adeste, hendecasyllabi, quot estis (42,1). * et sestertia quae soles precari (23, 26).

Translat Library, vol. 2, no. 3, 2020

This note identifies as an autograph a poem by fifteenth-century Catalan author Joan Fogassot. Contained in the Cançoner de París, the poem is edited in appendix. This note also supports the argument that another songbook transmitting works by Fogassot, the Cançoner de l'Ateneu, is not an autograph of the author.

Reduccions Revista De Poesia, 1977

Estudis Romànics, 2026

Costa Carreras (2005 i 2009) van analitzar el següent text fabrià de 1920: «encara que [les deformacions de tota llei que la nostra llengua ha sofert sota la influència castellana] persistissin, el català estaria lluny d’ésser respecte al castellà el que és l’andalús o el mateix bable. No és un de tants dialectos españoles» («Conversa filològica» del 25/5/1920). El lector amb coneixements de lingüística romànica sap que l’andalús és una varietat geolectal de l’espanyol i que el «bable» no ho és, sinó que és una llengua independent. Aquest treball analitza com Fabra desenvolupa el doble sentit contingut en el sintagma dialectos españoles. Ho fem analitzant, a banda d’aquest text, textos fabrians de 1897, 1901, 1906, 1913 i 1924 i el DGLC. Ens proposem analitzar, seguint una exposició cronològica, aquests dos conceptes de dialecte, anàlisi que esperem que permetrà entendre per què Fabra qualificava el «bable» de «dialecte» el 1901 i el 1913 i de «dialecto español» el 1920 (també analitzant altres textos, de 1897, 1901, 1906, 1913 i 1924). També repassarem les definicions de les unitats lèxiques pertinents al Diccionari general de la llengua catalana, a la primera edició (DGLC 1932), que s’havia anat publicant per fascicles entre 1931 i 1932, després de treballar-hi «intensament durant sis anys» (Mir / Solà 2007: 9): això vol dir des del 1926. La pregunta subjacent a aquest procediment és si Fabra té un sistema conceptual coherent, ja des de «Fabra abans de Fabra» (1897) i fins al 1934, passant pel treball lexicogràfic entre 1926 i 1931. La nostra hipòtesi és que sí: la intentarem falsar mitjançant l’anàlisi de les ocurrències de dialecte ‘llengua subordinada a una altra’ i dialecte ‘varietat d’una llengua’.

Imprès a Arts gràfiques Bobalà, S L Sant Salvador, 8-25005 Lleida www.bobala.cat Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només es pot fer amb l'autorització dels seus titulars, llevat de l'excepció prevista per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, <www.cedro.org>) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d'aquesta obra. Amb la col•laboració de Aquesta publicació s'inscriu dins l'any de commemoració del centenari del naixement de Guillem Viladot

2015

La produccio poetica d’un autor tan considerable com Francesc Fontanella no disposaencara avui d’una edicio critica. Despres d’exposar les mancances de l’unica edicio existent dela poesia completa de l’autor barroc i d’estudiar-ne les caracteristiques de la transmissio, unprojecte internacional de recerca n’afronta l’establiment del text critic.

___________________________________________________________________ Después de leer el libro Conversaciones sobre la conciencia, de Susan Blackmore, te das cuenta de la diversidad de opinio-nes que hay sobre el concepto de conciencia. Y a la vez-y quizá en parte por ello-me ha surgido, una vez más, la idea de hablar de tan complicado tema. Ante todo hay que indicar que la conciencia tiene una ver-tiente estrictamente científica, neurocientífica, neurobiológica. En el libro "50 Estructuras y sistemas de la anatomía humana" se consideran y definen las siguientes partes ana-tómicas (ente otras), relacionadas con la conciencia: Axón, cerebelo, cerebro, córnea, materia blanca, materia gris, nervios craneales, neurona, sistema nervioso y zona olfativa. Asimismo, el en texto titulado "Anatomía humana. Método de autoaprendizaje utilizando el color", cuyo consultor en jefe es Kurt H. Albertine, encontramos (asimismo entre otros) en su extenso "Índice temático" los siguientes conceptos:

COLECCIÓN AKADEMOS - 2, e-DitARX Publicaciones digitales , 2018

La ocupación neolítica de Can Roqueta queda atestiguada por 26 estructuras arqueológicas. Los materiales recuperados sitúan el inicio de asentamiento en este lugar en la segunda mitad del VI milenio cal BC, con una intensificación de las actividades durante el v milenio e inicios del IV. La ocupación más antigua está representada por tres estructuras que contienen materiales adscritos al período cardial, si bien el grueso de estructuras se sitúa durante el Neolítico antiguo postcardial con materiales que recogen la tradición Montboló, Molinot y Chassey. Los sectores donde se han localizado estructuras de inhumación del V y del IV milenio son Can Roqueta II y Can Roqueta/Can Revella