Fuster o l'intel·lectual pragmàtic

Ara, Joan Fuster. Una proposta per als Països Catalans, 2022

Passen els anys i la textura del panorama intel•lectual del segle xx es percep més nítidament. Així és com figures com la del suecà Joan Fuster (1922-1992) són encara marcs de referència indefugibles, fins al punt que se'l pot considerar, sense gaire exageració, el pensador contemporani més rellevant dels Països Catalans. Aquesta aportació tractarà d'analitzar què fou la Història per a Fuster i com la feu servir per a armar el seu projecte de vertebració i d'articulació nacional. Emprarem el mot «Història» amb hac majúscula per referir-nos a l'ús específic de la concepció fusteriana, mentre que «història» amb hac minúscula posseirà un sentit molt més genèric.

Joan Fuster: llengua i estil (M. Pérez Saldanya ed), 2008

Estilística de l'obra de Joan Fuster en diversos gèneres literaris

2012

Pradilla, M. A. (2012): Fabra encara. Actes del III Col·loqui Internacional "La lingüística de Pompeu Fabra". Barcelona, IEC. P. 127-135. El treball següent és una aproximació a la llengua literària de Joan Fuster des de l‘òptica de l’estàndard fabrià. L'objectiu és presentar una aproximació a la praxi fusteriana, no sols des d’un punt de vista estrictament gramatical, sinó també (i amb una certa posició pragmàtica) des del convenciment que Fuster usa la llengua amb una intenció ben determinada: la defensa dels seus plantejaments ideològics mitjançant l'ús magistral de l’eina de què disposa, la llengua catalana.

Estudis Romanics, 2012

L'arxiu Joan Fuster, a Sueca, conserva més de vint mil cartes de i a l'escriptor. Fins i tot si alguns milers corresponen a notes breus, targetes o telegrames de solidaritat arran dels dos atemptats amb bomba que va sofrir el 1978 i el 1981, durant els anys de plom de la transició, o de condolença per la seva mort, encara en són molts milers més les que tenen a veure amb la correspondència "normal" d'un intel·lectual -cartes intercanviades amb d'altres escriptors, editors, amics, coneguts i gent del món del llibre i de la cultura en general-i ens il·luminen sobre diversos aspectes de la seva biografia, escassament perceptibles en la seva obra literària. Fuster podia ser partidari d'una història social de la llengua i la cultura, d'anar més enllà de l'obra en ella mateixa, d'indagar també en la seva història externa -des de les circumstàncies biogràfiques de l'autor als grups socials que constituïren els seus primers lectors, els seus destinataris immediats-, per a entendre-la millor, més enllà dels seus mèrits estrictament literaris, i entendre el món en què va ser produïda. Tant si es tractava dels poetes i novel·listes de l'Edat Mitjana i el Renaixement, com de Joaquim Ruyra (i el seu dissortat matrimoni) o Josep Pla. Però pel que fa a la seva pròpia vida, o, si més no, a la de naturalesa més privada, íntima, Fuster era zelosament discret, reservat, tant a la seva obra com a la seva correspondència (per a gran frustració de la premsa local, decebuda de no trobar matèria d'escàndol en els volums ja publicats). De fet, ni tan sols l'apunt biogràfic de la sèrie Homenots que li dedica Pla -en gran part, escrit o suggerit pel mateix Fuster-arriba realment a penetrar la seva "biografia" i es queda als afores, en la closca defensiva, impenetrable, de l'home públic, de l'intel·lectual compromès.

2005

The widespread use of the word “intellectual” has its origin in the “affaire Dreyfus” (France, 1894-1898) and the agreement of a group of individuals coming from different professions that used the press to show this injustice. Since then, the term “intellectual” has been used to describe a person or a group of people. This does not mean that before the “affaire Dreyfus” intellectuals didn’t exist, but rather that until then, people who had an intellectual function were called “thinkers”, “philosophers” and “learned people”. This article presents the origin and evolution of the concept of the intellectual, proposes a typology of intellectuals, and analyzes the sometimes uneasy relationship of the intellectual with the mass media in order to determine who exercises the function of intellectual nowadays.

Catalonia 8, 1-17, 2011

On se propose ici d'analyser les parémies dans les essais de Josep Pla i Joan Fuster, El quadern gris et Diccionari per a ociosos. Il s'agit de trouver le rapport entre les parémies et le style dans l'essai. On se demande si ces expressions familières aident à créer l'atmosphère idéale pour établir une certaine complicité culturelle et nationale entre l'auteur et le lecteur. Mots-clés : Parémie, Essai, Josep Pla, Joan Fuster.

2023

Preàmbul. Malaparte Explica l'escriptor francès Raymond Guérin, que el va visitar l'hivern de l'any 1949, que Curzio Malaparte sempre estava envoltat de gossos. A la seva magnífica casa a l'illa de Capri, que deu ser un dels pocs edificis «autobiogràfics» de la riba del Mediterrani, per això l'anomenava «una casa come me», el controvertit novel•lista italià es dedicava a contemplar el paisatge, a observar l'horitzó del mar des dels seus finestrals enormes, a xerrar amb els seus amics de literatura i de política, a fumar molt i a beure whisky constantment. Però, sobretot, a qui havia estat un dels primers amics de Mussolini i també un dels seus primers detractors, finalment defenestrat pel feixisme, allò que li agradava realment era acariciar i amanyagar els seus gossos mentre recordava, amb llàgrimes als ulls, Febo, l'animal que el va acompanyar durant els tristos dies de confinament a l'illa de Lipari els anys trenta. La bellesa austera de la casa de Capri, sovint comparada tant amb un temple asteca com amb una obra de De Chirico, situada a la punta escarpada del cap Masullo, amb la seva cèlebre escalinata en forma de trapezi que va rebre els elogis de Le Corbusier i per la qual baixava Brigitte Bardot filmada sensualment per

Comprendre, 1999

El lector m'excusarà si començo aquestes pàgines de filosofia amb una nota personal. Ara fa vint anys que la meva vocació filosòfica va rebre l'impuls decisiu del mestratge de Florentino Pino, el mestre, professor i amic entranyable que ens deixà el novembre de 1997. D'ell vaig rebre molts ensenyaments que no he de situar en el terreny de les doctrines -no era el seu estil "adoctrinar" ningú-, sinó en el de les actituds que més profundament poden marcar la vida d'una persona. Florentino repetia amb pacient insistència que la reflexió filosòfica sobre la realitat ha de basar-se sempre en una contemplació expectant de les coses, i n g è n u a podríem dir, capaç d'atenir-se al real en la seva nua però captivadora aparença. Ell demanava un esguard net sobre el món i sobre les persones, res a veure amb una actitud inquisitiva, de jutge, preocupada per sotmetre les coses a determinades categories o principis clars en la ment acusadora, però insuficients per a fer evidents les riqueses i els matisos que cada realitat va manifestant a qui la contempla amatent. Recordo encara com basava la seva postura en la constatació que, abans que opinem o jutgem sobre les coses, molt abans que pensem o reflexionem sobre elles, infinitament abans que hi teoritzem o filosofem, les coses ja són presents i es planten davant nostre, ostentant i amagant alhora allò que són. S'entén que Florentino se sentís bé amb la filosofia de Zubiri, on trobem també una proclamació de la presència primària, radical i fins i tot violenta del real, prèvia a tota expressió lingüística.

Catalan Historical Review, 16, pp. 183-189, 2023

L'article proposa una aproximació a la figura, l'obra i la significació alhora literària i política de Joan Fuster en el centenari del seu naixement i els trenta anys de la seva mort. Joan Fuster, l'assagista en català més important del segle xx, de la mateixa estirp que Eugeni d'Ors i Josep Pla, és una personalitat polièdrica, amb moltes cares: home de lletres, intel•lectual civil, poeta, erudit, crític literari, historiador de la literatura i la cultura, traductor, editor, columnista a la premsa, pensador, referent cívic, activista cultural i polític, pare de la pàtria… L'article fa també un ràpid repàs de la trajectòria literària i pública de l'escriptor, des de les circumstàncies biogràfiques i històriques de la seva incorporació a la literatura i la cultura catalanes fins a la vigència de la seva producció literària i de les seves propostes polítiques.