El paleopaisatge estuarí d'Empúries

L’Empúries de l’antiguitat tardana, malgrat les importants restes que ens ha llegat, ha estat fins fa relativament pocs anys el període més desconegut de la seva llarga història. Tradicionalment, hom havia vist aquesta etapa com una edat fosca, una avantsala del període medieval, és a dir, com una continuada i obscura decadència sense gran interès científic ni històric. I això malgrat que per arribar als estrats que posseïen les preuades restes d’època clàssica calia, necessàriament, obrir el terreny i perforar els nivells arqueològics tardoantics, la qual cosa semblaria que hagués hagut de cridar l’atenció sobre la seva importància. Aquest fet resulta encara més sorprenent si hom té present que a la primera meitat del segle XIX es realitzaren a Empúries unes breus, però interessants, excavacions a l’àrea de la Neàpoli que no solament posaren al descobert restes d’aquest període (una basílica paleocristiana i part del seu cementiri annex), sinó que alhora aquestes restes foren correctament interpretades pels seus excavadors. Tanmateix, malgrat els magnífics resultats obtinguts, al cap de poc temps l’exploració fou abandonada i no s’intentà tornar a fer cap nova intervenció, amb mitjans humans i materials públics, fins a principis del segle XX quan la Junta de Museus de Barcelona3 decidí actuar-hi. És a dir, s’ha donat la contradicció que l’Empúries tardoantiga malgrat ésser la primera en ser descoberta arqueològicament ha estat la darrera en ésser estudiada i investigada científicament.4 En conseqüència, l’objectiu d’aquest treball és destriar les motivacions polítiques, jurídiques i socials que portaren a les autoritats públiques de Girona a intervenir a Empúries en una data tan primerenca i descriure el desenvolupament de les excavacions, per així poder comprendre els motius que dugueren al seu sobtat abandó.

En aquesta monografia es presenten els resultats de les recerques realitzades a l’entorn emporità que han permès comprendre un fenomen que va suposar el pas d’un model de societat a un altre, la i del món pagà a un món regit, a partir d’ara, per l’estructura que imposa el cristianisme, com a nou poder ordenador. Si aquest canvi va ser important arreu, a Empúries es revela encara d’una manera més intensa i més radical. Per a la vella ciutat va comportar l’abandonament dels centres urbans que la conformaven, mentre que els seus habitants es van haver d’adaptar a un nou sistema de població, que concentrarà els elements de representació en l’antic nucli de Sant Martí d’Empúries, que segueix funcionant com a port. La resta de la població es va distribuir en petits nuclis rurals de l’entorn proper, petites parròquies, com Santa Reparada de Cinclaus, Santa Margarida, Santa Magdalena o Sant Vicenç, que disposaran cadascuna de la seva església i del seu cementiri, així com noves àrees d’enterrament, com la pròpia Neàpolis o la necròpolis del Castellet, a l’extrem nord del turó de Les Corts.

Edited by Aquilué Abadaís Xavier Year: 2012 Publisher: L'ERMA di BRETSCHNEIDER Series: Ciudades romanas de Hispania, 6 ISBN: 978-88-8265-725-3 Binding: Hardcover Pages: 188 Size: 17 x 24 cm Joan Manuel Tresserras, Presentació; Elsa Peretti, Presentazione; 1. Xavier Aquilué, Introducción histórica; 2. Alberto López Mullor, Historia de la investigación; 3. Xavier Aquilué, Topografiay evolución urbana; 4. Xavier Aquilué, Pere Castanyer, Marta Santos y Joaquim Tremoleda, Arquitectura oficial; 5. Joaquim Tremoleda, Edificios de espectáculos; 6. Marta Santos, Arquitectura doméstica; 7. Pere Castanyer, Necrópolis; 8. Josep Ma Nolla, El territorio; 9. Eva Ma Koppel, Marc Mayer, Pere P. Ripollès, La escultura, la epigrafía y la numismática; 10. Jordi Pardo, Museos y colecciones; 11. Carme Oliveras,Bibliografia; Laminas.

En aquesta monografia es presenten els resultats de les recerques realitzades a l’entorn emporità que han permès comprendre un fenomen que va suposar el pas d’un model de societat a un altre, la i del món pagà a un món regit, a partir d’ara, per l’estructura que imposa el cristianisme, com a nou poder ordenador. Si aquest canvi va ser important arreu, a Empúries es revela encara d’una manera més intensa i més radical. Per a la vella ciutat va comportar l’abandonament dels centres urbans que la conformaven, mentre que els seus habitants es van haver d’adaptar a un nou sistema de població, que concentrarà els elements de representació en l’antic nucli de Sant Martí d’Empúries, que segueix funcionant com a port. La resta de la població es va distribuir en petits nuclis rurals de l’entorn proper, petites parròquies, com Santa Reparada de Cinclaus, Santa Margarida, Santa Magdalena o Sant Vicenç, que disposaran cadascuna de la seva església i del seu cementiri, així com noves àrees d’enterrament, com la pròpia Neàpolis o la necròpolis del Castellet, a l’extrem nord del turó de Les Corts.

Presentation of the commemoration activities program of the first hundred years of excavations on the greek and roman city of Emporion.

Pyrenae, 1999

La epigrafía anfórica griega continúa todavía sin merecer en nuestro país toda la atención que merece. Cuando uno se acerca a los trabajos de un filólogo que estudia la epigrafía griega en la Península Ibérica, se encuentra con que, para su mentalidad, una inscripción en el asa de un ánfora es tan sólo un documento menor, no yendo entonces más allá de repasar, sin revisar el material, los sellos publicados en los años cincuenta por Almagro o en alguna que otra antigua noticia sobre el descubrimiento de ánforas griegas con epigrafía. El arqueólogo demuestra una sensibilidad mayor, aunque a menudo un asa se muestra insignificante ante la I No quisiéramos comenzar nuestra exposición sin agradecer previamente a los Drs. Xavier Aquilué y Quim Tremoleda de Empúries, al Dr. Francesc Tarrats del Museu d' Arqueologia de Catalunya (Barcelona), a la Dra. Aurora Martín del Museu d' Arqueologia de Catalunya-Secció Territorial de Girona y al Museu Episcopal de Vic el habernos permitido estudiar el material que aquí presentamos. Finalmente, este estudio no habría sido posible sin la ayuda de Marta García (CEIPAC) que me proporcionó desde Heidelberg publicaciones que aquí me fue imposible hallar. Este trabajo ha sido realizado gracias a la ayuda de la Acció especial de recerca ACES98-22/3, integrado en el grupo de investigación CEIPAC (PB96-0218), dirigido porel Dr. José Remesal Rodríguez.

d'Empúries intenta establir les línies d'actuació futures dels programes de recerca, documentació, conservació i difusió d'Empúries fins a l'any 2008. Pretén també ordenar les infraestructures museístiques i de serveis existents i projectar les instal·lacions necessàries per al seu correcte desenvolupament patrimonial.

2008

L'any vinent farà cent anys de l'inici de les excavacions arqueològiques a Empúries. La celebració d'aquesta important efemèride ens ofereix ara l'oportunitat de fer també un balanç de les vicissituds d'aquest projecte tan emblemàtic i significatiu per al nostre país. Al llarg d'aquest segle d'història podem resseguir, d'una banda, els progressos fets per la ciència arqueològica i l'avenç en el coneixement d'Empúries, i de l'altra, l'evolució de la gestió institucional que ha marcat el ritme i la intensitat de la seva recuperació patrimonial; unes transformacions que, en bona part, són també un reflex dels canvis més generals que va experimentar Catalunya durant el segle XX. Fins a la data oficial d'inici de la recuperació d'Empúries, el 23 de març de l'any 1908, el coneixement de la realitat emporitana es fonamentava sobretot en els treballs d'alguns erudits, barrejats amb llegendes populars. La lectura i interpretació dels textos antics i les constants notícies sobre troballes arqueològiques ajudà, a partir del segle XV, a fixar de forma progressiva l'emplaçament dels diversos nuclis que amb el temps havien configurat Empúries. A banda de les descobertes fetes pels monjos servites del convent bastit el segle XVII damunt de les restes de la ciutat grega, les primeres excavacions fetes per part d'organismes oficials a Empúries van ser les realitzades per la Comissió Provincial de Monuments de Girona, que, entre els anys 1846 i 1848, destaparen bona part de la basílica paleocristiana situada en una de les finques del nucli grec. No obstant aquests temptejos, la segona meitat del segle XIX va estar marcada per la intensificació de l'espoli sistemàtic de bona part dels terrenys, sobretot les àrees de necròpolis, a la recerca d'objectes i peces antigues que es venien a institucions, museus, antiquaris i col•leccionistes particulars, fet que va comportar la dispersió irrecuperable d'una bona part del fons emporità.