Compromès amb la història. Una conversa amb Frédéric Pajak

Soler, R., "Interview: Emili Giralt i Raventós. Apassionat per la investigació històrica", Diónysos: collita de cultura, 1, 74-85., 2001

doctor Emili Giralt, és un d'aquells vilafranquins que podríem qualificar com a fill il.lustre de la vila. Tanmateix, és possible que la seva tasca sigui més coneguda a fora que no pas en ella, i això malgrat el reconeixement que ha rebut en més d'una ocasió de determinats àmbits culturals locals, i tot i haver saltat a les portades de la premsa penedesenca en les darreres setmanes, com a conseqüència de l'atorgament del doctorat honoris causa per la Universitat de València. La seva dedicació professional l'ha dut a fer un ampli i llarg periple que s'inicia amb la llicenciatura, acabada l'any 1951, en la que va rebre el mestratge de Jaume Vicens Vives, i que passa per Tolosa i París (França), Durham (Anglaterra), València, etc., i també per la presidència d'institucions com el Centre d'Estudis Històrics Internacionals o l'Institut d'Estudis Catalans. Emili Giralt va cursar els seus estudis primaris a Vilafranca. Quan havia acabat el primer curs dels secundaris va esclatar la Guerra Civil. En acabar el conflicte, el nou règim el va obligar a revalidar aquell primer curs per poder continuar els estudis a l'Institut Milà i Fontanals ("aquell institut privat, però que era la continuació de l'Instititut Milà i Fontanals fundat per la República", segons ens indica el mateix Giralt). Als catorze anys, però, i per raons familiars, es va haver de posar a treballar i va haver de cursar el cinquè, sisè i setè de batxillerat en la modalitat de "lliure". Finalitzat el batxillerat va haver de passar pel temut examen d'estat i va iniciar la carrera de Filosofia i Lletres per especialitzar-se en Història. -Història, per què? No hauria sigut millor escollir una altra carrera? No hi va haver pressions familiars?

2015

1999

En les darreres decades assistim a un creixement espectacular de la informació. La vertiginosa velocitat d'aquest procés ha anat acompanyada, d'una banda, de I'aven~ de la tecnologia informitica (nous suports documentals, majors capacitats d'emmagatzemament, etc.) i, de l'altra, d'una millora de les tecniques de documentació i de gestió de la informació. Un bon exemple, per tots ben conegut, és el creixement de la indústria relacionada amb les bases de dades. Actualment, i cada vegada més, l'accés als sistemes d'informació i comunicació esdevé imprescindible tant en el sentit de la difusió i transferencia d'informació com en el del procés de creació i producció científiques. Aquest raonament és especialment encertat quan fa referencia a les ciencies humanes i, en particular, a la histbria. L'aplicació de les noves tecnologies al món de la documentació histbrica, j a que, no sols possibilitad l'accés a la informació a un públic més ampli (estudiants, ensenyants, etc.) sinó que posari en coneixement dels investigadors treballs de difícil localització, inedits, literatura gris ..., i facilitad enormement la tasca de recerca bibliogrifica.

1998

En el momento actual, pocos historiadores de la ciencia siguen defendiendo el aislamiento de esta disciplina respecto de los otros acercamientos al hecho histórico. Para el necesario diálogo entre las diversas ramas de la historia, un libro como el que nos ocupa puede resultar de gran utilidad. En él, hallamos una cuidada selección de algunos de los trabajos más sugestivos provenientes de las diversas corrientes del análisis histórico, surgidas a lo largo del siglo XX de la historiografía francesa, británica, norteamericana, alemana e italiana. Tras el predominio de la escuela de los Annales y del materialismo histórico, se fueron confeccionando distintas interpretaciones, las cuales, si bien han permitido suministrar sistemas conceptuales, también produjeron una crisis de los modelos vigentes, al tiempo que propiciaron la aparición de diversas tentativas de construir otro modelo de análisis, que aún hoy presenta problemas de adecuación. Y ello, como resaltan los editores (p. 56), tiene que ver con que: «Los argumentos sobre la existencia de esta crisis provienen fundamentalmente de quienes han visto desestabilizada su posición hegemónica, debido a la aparición de nuevas corrientes de análisis». Estas «nuevas» corrientes de análisis histórico, que se sirven de los instrumentos y conceptos utilizados por otras disciplinas sociales y que se reseñan en este libro son: la llamada nueva historia cultural (con conceptos hoy tan en boga como el de representación y apropiación), la microhistoria y el denominado giro lingüístico.

2003

El hombre nunca sabé por quién padece y espera. Padece y espera, y trabaja por gentes que nunca conocerà, y que, a su vez, padeceràn y esperaran y trabajaràn para otros que tampoco seran felices, pues el hombre ansía siempre una felicidad situada mas allà de la porción que le es otorgada. Però la grandeza del hombre està precisamente en querer mejorar lo que es. En imponerse tareas. En el reino de los cielos no hay grandeza que conquistar, puesto que allà todo es jerarquia establecida, incògnita despejada, existir sin termino, imposibilidad de sacrificio, reposo y deleite. Por ello, agobiado de penas y de tareas, hermoso dentro de su misèria, capaz de amar en medio de las plagas; el hombre solo puede hallar su grandeza, su màxima medida en el Reino de este mundo.»'

Nabius, 2014

1993

Quadern de les idees, les arts i les lletres, 2003

Joaquim Amat-Piniella forma part d'aquella llarga llista de joves catalans compromesos amb el seu país i amb els postulats republicans i que van veure trun cada la seva trajectória vital per la sublevació feixista, la guerra i l'asfixiant post guerra que els vencedors van imposar. Una generació foragitada, morta ais camps de batalla, ais de concentració, exiliada o, per ais que van tornar, condemnada a l'oblit i al menyspreu.

POLÍTICA EXTERIOR, 2009

Reflexiones sobre política climática internacional ante la cumbre de Copenhague

Ara, Joan Fuster. Una proposta per als Països Catalans, 2022

Passen els anys i la textura del panorama intel•lectual del segle xx es percep més nítidament. Així és com figures com la del suecà Joan Fuster (1922-1992) són encara marcs de referència indefugibles, fins al punt que se'l pot considerar, sense gaire exageració, el pensador contemporani més rellevant dels Països Catalans. Aquesta aportació tractarà d'analitzar què fou la Història per a Fuster i com la feu servir per a armar el seu projecte de vertebració i d'articulació nacional. Emprarem el mot «Història» amb hac majúscula per referir-nos a l'ús específic de la concepció fusteriana, mentre que «història» amb hac minúscula posseirà un sentit molt més genèric.

Elements de la història de Premià de Mar, entre els segles XVII-XIX

Comunicació educativa, 2007

En aquest article es presenta una experiència d’ensenyament del temps històric a l’escola primària. Què és el temps històric? Com s’ensenya? Com s’aprèn? Sense una comprensió del temps històric els nens i nenes no poden apropar-se a la història. La mateixa historiografia reconeix que el temps és el gran concepte de la història. És molt coneguda la frase de l’historiador Fernand Braudel (1984): “L’historiador no s’evadeix mai del temps de la història: el temps s’adhereix al seu pensament com la terra a la pala del jardiner (...). Per a l’historiador tot comença i tot acaba amb el temps”. Koselleck (1993) relaciona el temps històric amb la vida: “Qui pretén fer-se una idea corrent del temps històric ha de prestar atenció a les arrugues d’un avi, a les cicatrius en què està present un destí de la vida passada”.