Historiografía griega: desde los orígenes hasta Estrabón

Posiblemente no existe ningún pueblo que no se haya preguntado por sus orígenes, ninguna comunidad que no haya elaborado tradiciones referentes a su nacimiento y sus primeros tiempos. Evidentemente los griegos no fueron una excepción. Desde fechas muy antiguas debieron circular en Grecia relatos alusivos al pasado remoto e incluso al origen mismo de las diferentes comunidades griegas. El interés que suscitaban dichos relatos lo indica Platón en un determinado pasaje de su Hipias Mayor. En él Hipias se ufana del éxito que tienen sus conferencias entre los lacedemonios. Sócrates, intrigado, le pregunta cuál es el tema de dichas conferencias, dado que el público lacedemonio mostraba en general una considerable falta de interés hacia las materias culturales y científicas. El sofista, entonces, le responde de la siguiente manera:

la iberia de Estrabón es un espacio en construcción; varios procesos históricos divergentes al sur, al centro al norte, y que definen espacios muy determinados, terminan convergiendo en una realidad nueva, que justo ahora comienza: la romanización. Esa perspectiva histórico-geográfica de larga duración es muy característica de la geografía histórica de tradición griega, que cobra un sentido nuevo con Augusto.

Epigraphica 59, pp. 29-96, 1997

El significado del conjunto de tradiciones legendarias helenas que afectan directa o indirectamente al extremo occidental de la ecúmene en general, o a la Península Ibérica en particular, y que desde época tardo-arcaica en adelante se han ido elaborando y modificando dentro de una tradición literaria de lo más variada, está suficientemente estudiada y analizada . La elaboración paulatina de una topografía épica de las tierras ibéricas, asociada primero a la expansión del fenómeno comercial y colonial y de la subsecuente integración de las costas hispanas en circuitos económicos y culturales más amplios; y después a una conquista romana que reconstruye así el pasado de los nuevos territorios, además de los esfuerzos por parte de las antaño ciudades ibéricas de dotarse de un "pasado memorable", es un fenómeno común al occidente mediterráneo, y también hispano, que en lo particular o en lo general se viene analizando desde hace bastantes años .

Acta Historica et Archaeologica Medievalia, 2010

Saint Isidore of Seville in his Chronicon affirms that at the beginning of the 7th century «the Slavs took Greece from the Romans», a testimony of incomparable value to study the phenomenon of the Slavonic penetration in the Balkans and the Peloponnese, but normally underestimated. In this study we try to return to the Chronicon its real value in the matter.

Ianua Classicorum. Temas y formas del Mundo Clásico · vol. 1II · Madrid 2015 · 159-168

In some hagiographical texts of the fourth and fifth centuries we find some prologues showing the historiographical aspirations of their authors. These texts point out the special relationship between biography and historiography in the first floruit of Greek hagiography.

J. Redondo, S. Sancho-Montés & R. Torné, Tècnica retòrica a les Històries de Tucídides i Heròdot, Beau Bassin 2020, 113-131, 2020

La sensibilitat actual envers la literatura grega està maldant per superar velles cotilles, una de les quals, manllevada a la tradició de la crítica antiga, raïa a identificar la producció d'un determinat autor amb un gènere específic, i a fer de la seua obra l'exponent d'unes característiques concretes i immanents, en principi immunes a la influència d'altres gèneres. Afortunadament, la investigació més recent fa el camí invers, i opera a partir de les obres per tal de construir la imatge completa i sencera de l'autor, sense la visió reduccionista derivada de l'aplicació d'un esquema a priori 2. I el mateix s'ha de dir de l'estudi dels gèneres, sobre els quals planava la tendència a considerar-los ens autònoms, diferenciats, mai intercanviables, isolats en existències separades, talment cossos vius que funcionen com a organismes independents els uns dels altres. També aquí veiem com el sistema grec dels gèneres literaris funciona més com una xarxa de relacions i no pas com un repertori de compartiments estancs. Així, com a producte d'una nova conjunció d'esforços dels estudiosos i de la literatura grega i de la història de les idees, els darrers anys s'ha produït la revisió del concepte mateix de tragèdia. Cada època ha de madurar els elements amb què bastir, si escau, un discurs propi, i amb aquest tombant de segle sembla arribat el moment d'aquesta aventura hermenèutica, la definició del tràgic. Aquesta contribució nostra no té, emperò, una fita tan noble i alhora tan difícil, ans beslluma un aspecte per nosaltres més abellidor i factible, que consisteix a revisar la presència de la tragèdia ultra ella mateixa, és a dir, la influència que ha tingut sobre els gèneres contemporanis i posteriors. A les pàgines que segueixen volem mostrar com el sentit del tràgic ha inspirat els primers grans autors del gènere historiogràfic, Heròdot i Tucídides, per bé que, com és de suposar, amb els matisos inherents a la diferent personalitat literària de cadascun. El nostre plantejament metodològic ha adoptat com a pedra de toc la perspectiva de la història de la llengua i no pas la de la teoria literària. A la literatura grega antiga és possible una caracterització del gènere a partir de l'anàlisi lingüística i estilomètrica, i és aquest el biaix fonamental de la recerca en què es fonamenta el present estudi. La revisió del concepte d'historiografia tràgica ocupa la secció final del treball, amb vistes a redefinir l'evolució del gènere a les èpoques clàssica i hel. lenística.