La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster

Joan Fuster: llengua i estil (M. Pérez Saldanya ed), 2008

Estilística de l'obra de Joan Fuster en diversos gèneres literaris

Estudis Romanics, 2012

L'arxiu Joan Fuster, a Sueca, conserva més de vint mil cartes de i a l'escriptor. Fins i tot si alguns milers corresponen a notes breus, targetes o telegrames de solidaritat arran dels dos atemptats amb bomba que va sofrir el 1978 i el 1981, durant els anys de plom de la transició, o de condolença per la seva mort, encara en són molts milers més les que tenen a veure amb la correspondència "normal" d'un intel·lectual -cartes intercanviades amb d'altres escriptors, editors, amics, coneguts i gent del món del llibre i de la cultura en general-i ens il·luminen sobre diversos aspectes de la seva biografia, escassament perceptibles en la seva obra literària. Fuster podia ser partidari d'una història social de la llengua i la cultura, d'anar més enllà de l'obra en ella mateixa, d'indagar també en la seva història externa -des de les circumstàncies biogràfiques de l'autor als grups socials que constituïren els seus primers lectors, els seus destinataris immediats-, per a entendre-la millor, més enllà dels seus mèrits estrictament literaris, i entendre el món en què va ser produïda. Tant si es tractava dels poetes i novel·listes de l'Edat Mitjana i el Renaixement, com de Joaquim Ruyra (i el seu dissortat matrimoni) o Josep Pla. Però pel que fa a la seva pròpia vida, o, si més no, a la de naturalesa més privada, íntima, Fuster era zelosament discret, reservat, tant a la seva obra com a la seva correspondència (per a gran frustració de la premsa local, decebuda de no trobar matèria d'escàndol en els volums ja publicats). De fet, ni tan sols l'apunt biogràfic de la sèrie Homenots que li dedica Pla -en gran part, escrit o suggerit pel mateix Fuster-arriba realment a penetrar la seva "biografia" i es queda als afores, en la closca defensiva, impenetrable, de l'home públic, de l'intel·lectual compromès.

Llengua nacional 79, 12-14, 2012

i Marín (doctor en Matemàtiques i en Filologia) E m rondava pel cap, com a un possible títol suggerent d'aquest article, «Qui tem Joan Fuster?», però el cas és que aquesta pregunta -més enllà del drama d'Edward Albee: Who's Afraid of Virginia Woolf? (1962)-ja l'havia llegida en algun altre lloc. En efecte, aquest és el títol exacte d'un article de Vicent Ventura publicat en el diari Noticias al día, el 7 d'agost de 1983. Per això, n'he triat una variant, per a encapçalar el meu escrit, reprenent i assumint el discurs de Ventura. Deia aquest: Qui tem Joan Fuster? El qui tem la seua incapacitat [de Fuster] per a la concessió de determinades polítiques culturals basades en el compromís de l'ambigüitat. El qui canvia els termes d'una proposta on es diu que ensenyarà Literatura Catalana, substituint «catalana» per «valenciana». El qui sap que [Fuster] mai no estarà disposat a dir allò que no creu. Per ser independent s'ha de pagar un alt preu com, per exemple, trobar oposicions al nomenament de catedràtic extraordinari de la Universitat. Què podia haver passat amb un Fuster sense solemnitat, tot al contrari, assegut al tron de catedràtic? Quines conseqüències podrien haver-ne després? És o no és «catalana» la literatura «valenciana» que Fuster hauria d'ensenyar? Aqueixa és la qüestió realment, no cal enganyar-se. Estem on estàvem, com calia esperar. Perquè ninguna ambigüitat no resol res. ¿Podria aconseguir-se d'ell que entràs en el joc de les «conveniències» i acceptàs les ambigüitats a l'ús, és a dir, que arribàs a fondre la seua radicalitat impertinent convertint-se també en un «personatge» ambigu? Qui tem Joan Fuster?

Revista Del Centre De Lectura De Reus, 2003

Verbo veurà la seva fi. Amb tot, ja haurà aconseguit, gràcies a aquesta revista, relacionar-se amb el món literari espanyol i català, i seguirà amb les col•laboracions a les revistes publicades a l'exili. Després de publicar a La Nostra Revista, publica majoritàriament a Pont Blau-que és la revista que passa a dirigir Vicenç Riera Llorca, després de certes desavinences a La Nostra Revista-, tot i que també trobarem alguns escrits seus en altres revistes d'exili: alguns assaigs o ressenyes i els "Judicis Finals" que, després, apareixeran com a llibre. Gràcies a aquestes plataformes va guanyant prestigi.

Ara, Joan Fuster. Una proposta per als Països Catalans, 2022

Passen els anys i la textura del panorama intel•lectual del segle xx es percep més nítidament. Així és com figures com la del suecà Joan Fuster (1922-1992) són encara marcs de referència indefugibles, fins al punt que se'l pot considerar, sense gaire exageració, el pensador contemporani més rellevant dels Països Catalans. Aquesta aportació tractarà d'analitzar què fou la Història per a Fuster i com la feu servir per a armar el seu projecte de vertebració i d'articulació nacional. Emprarem el mot «Història» amb hac majúscula per referir-nos a l'ús específic de la concepció fusteriana, mentre que «història» amb hac minúscula posseirà un sentit molt més genèric.

Llibret de la Falla del Mercat (Sueca), 2023

Article que fa un breu recorregut per la relació de Joan Fuster amb les diverses comissions falleres de Sueca, per al llibret del cinquanta aniversari de la Falla del Mercat d'aquesta localitat

Llibret de la Falla El Portal (Sueca), 2022

Article sobre la relació de Joan Fuster amb la Falla King Kong de València

Ressenya publicada en el número de novembre de 2012 de la revista Buris-ana, sobre el llibre de Joan Garí Viatge pel meu país, que és una reformulació de El Pais Valenciano de Joan Fuster, en el cinquantè aniversari de la seua publicació. Monferrer, Aina (2012) “Tornant a Joan Fuster: Viatge pel meu país”. Buris-ana, novembre, p. 27-30.

Aiguadolç, L', 1987

Jaume i, és clar, a Laura. Sempre s'ha eonsiderai l'obra poètica de Joan Fuster ben minsa al costal de la seua producció en prosa; a més a més, ha estat molt poc difosa. El mateix Fuster ha insistit excessivament en l'escàs interès dels seus poemes. Tan sols caldria recordar algunes de les seues manifestacions al respecte: «Fa anys, vaig publicar tres o quatre reculls de versos: poca cosa en quantitat i qualitat, que els crítics, i jo mateix, hem procurat discretament oblidar». O «la meua aventura lírica queda bastant remota (...) Hi ha qui se'n recorda: qui me la recorda que és el mal». O «Pel 1953, jo encara gosava fer versos, de tant en tant. Dir-ne versos és, potser, una mica excessiu». D'aquesta mena, podríem trobar una gran quantitat de comentaris, amb els quals, per suposat, no estem gens d'acord. Una descripció relativament detallada de la poesia de Joan Fuster ens sembla necessària per separar els elements de què es compon i per descobrir la construcció peculiar de cadascun dels llibres que la constitueixen. La nostra lectura seguirà l'itinerari assenyalat per l'ordre cronològic de publicació. Llibre publicat a València l'any 1948, amb un tiratge de cent exemplars. Du un pròleg de Xavier Casp, qui, amb un llenguatge retoricista, compara la poesia de Fuster a un arbre, en el qual ha de deixar «empapussar els ocells» perquè així hi floriran les seues branques. Allò potser una mica més interessant del text és una vaga referència a la poètica que proposava Carles Salvador en la postguerra: el retorn a una poesia populista i jocfloralesca pròxima a la de Teodor Llorente: Em fa por que els ocells d'arbres veïns que foren esponeroses, t'hi vingucn amb enveja de la teua lendror abans que els teus estrenen el tast. No els senis, verinosament destres, envaint amb llurs veus acabades Ics que encenien els teus? (*) Al/ira, 1961. Prol'essor de Català a l'Escola de Magi.steri de València. Lu poesia df Joan Fusteres cl lílol de la scua tesina. Ha publicat el llibre de poemes Passadís voraç de silenci (1985) a mes d'algun estudi literari i ha obtingut nombrosos premis literaris.

De ben segur que Joan Fuster ha estat tan implacablement perseguit com alhora estranyat. Vull dir, amb la mateixa intensitat com intenció política. La seua irrupció pública va irritar tant el bloc reaccionari valencià, com avui potser incomoda un valencianisme polític instal•lat des de fa alguns anys en el poder després de patir llargues dècades de marginació. Un poder, cal dir, que s'intenta mantenir a força d'aplicar-se en el pragmatisme i en l'assumpció oficial, sense complexos, d'uns tòpics de caràcter identitari en un sentit molt ampli i que no són altres que els del regionalisme que l'assagista va combatre aferrissadament com a primer pas d'un procés d'emancipació col•lectiva. Tot plegat, la imposició d'un marc nacional i sentimental compatible amb l'Espanya oficial al rebec valencianisme progressista d'arrel fusteriana ha estat, segurament, la gran victòria de la dreta indígena i no pas, posem per cas, la de l'hegemonia de les seues estrambòtiques i malintencionades teories sobre el valencià en un context, per cert, cada vegada més crític de minorització lingüística. Ni la dreta, però, deu ser-ne conscient dels canvis que s'han produït en el si del valencianisme i, d'ací, tal volta, la seua insistència en explotar com arma llancívola contra l'esquerra i, en particular contra la coalició Compromís, un anticatalanisme en els mateixos termes en què ho va fer als anys setanta. 1