Albert de Quintana, entre la Renaixença i el felibritge

2008

Fira d'Agost 2022, 2022

Arte de épocas inciertas: De la Edad Media a la Edad Contemporánea, Mª del Carmen Lacarra Ducay (Coord.), Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 2009

No se es de transición, como no se parte para la guerra de los treinta años… La angustia de las «épocas inciertas» está precisamente en que ignoran que son «de transición»; no saben dónde van ni si hay, como a fines del XVI, al límite una regeneración, o si lo que aguarda es, como al final del Mundo Antiguo, un fenecer de la Cultura, y tras él han de extenderse otra vez largas «Edades Obscuras» 2 .

Josep Subirana: un home de la Renaixença, 2013

Josep Subirana fou un escriptor del segle XIX, que malauradament, ha estat objecte d’escassa dedicació a l’hora d’estudiar la història de la literatura catalana d’aquest període. L’objectiu d’aquest treball és aprofundir en l’activitat literària que dugué a terme, paral·lelament amb l’estudi del context de l’autor, això és, el moviment de la Renaixença i la restauració dels Jocs Florals, sense el qual no s’entén la literatura del nostre autor.

1999

Francesc Xavier Butinyà i Hospital va néixer el 16 d'abril de 1834. La seva família regentava un establiment d'una indústria tradicional, la de corders, ofici que exercia a Banyoles des que s'hi havia establert, procedent de Catalunya Nord, a començaments del segle XVIII \ Ell n'era l'hereu, però als vint anys se n'anà a Loiola, per ingressar a la Companyia de Jesús. Després d'una estada a l'Havana (1859-1863), on dirigí l'Observatori Astronòmic, va estudiar Filosofia i Teologia a Lleó, matèries en què es doctorà. Del 1871 al 1874 el tenim ensenyant tant assignatures científiques com teològiques a la Universitat de Salamanca. Aquest darrer any fundà, amb el recolzament del bisbe Lluc i Garriga, la congregació de les Serves de Sant Josep, que tenien una forma de vida cooperativista, a l'estil dels socialistes

Exilis i deportacions. Miscel·lània d’Estudis d’Història i Arqueologia». Felibrejada, núm. 99 [2020-2021] , 2021

Una de les figures més interessants que va donar el Mataró del segle XIX és l’enginyer Melcior de Palau i Català (1842-1910). És coneguda la seva vessant poètica en castellà, els Cantares, i la seva trajectòria que el menà a ésser nomenat membre de la Real Academia Española de la Lengua el 1908. No és tan coneguda però, la seva activitat com a crític literari, malgrat la publicació dels seus Acontecimientos literarios (1888 i següents), o com a traductor d’autors en català al castellà, i potser menys encara el seu rol en la divulgació dels escriptors catalans a Madrid, i entre els cercles intel·lectuals espanyols en general, a partir del seu prestigi i de les seves coneixences.

Revista de lenguas y literaturas catalana, gallega y vasca, 1992

D'ingent, sens dubte, podria qualificar-se el conjunt de certámens literaris que, de manera efímera o al llarg d'una serie d'anys, van anar proliferant arreu del domini lingüístic cátala a redós deis Jocs Floráis de Barcelona. La majoria n'imitaven tant el cerimonial com els temes i la ideología: al capdavall, tots plegats constituien exponents destacats del moviment de la Renaixen^a. Ara per ara, resulta, tanmateix, impossible d'encarar-se amb l'estudi global d'aquesta munió de certámens literaris, atesa la manca prácticament total de monografies'. Així, dones, em centraré en els Jocs Floráis de Barcelona, "per Uur importancia jerárquica i simbólica"-en mots manllevats d'Octavi Saltor-i, sobretot, perqué es tracta, realment, de la plataforma fonamental de la Renaixen^a'.

SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, 2023

GARCÍA CONEJOS, Maxim (2023).: "Ressenya a Albert Ferrer Orts, Subtileses renaixentistes valencianes a colp d’ull". SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, vol. 22, pp. 663-665.

Faventia, 2010

El 4 de gener de 2009 morí a Bordeus, a l'edat de 88 anys, el professor Robert Étienne, un dels més grans especialistes en l'antiguitat romana de l'Estat francès. Reconegut per la seva àmplia i prolífi ca carrera dins d'aquest camp d'estudi, Étienne deixa un important bagatge, tant per la seva obra científi ca, com per la seva activitat com a coordinador de centres d'estudis de prestigi internacional. Nascut a Merignac el 18 de gener de 1921, la seva trajectòria acadèmica s'inicia a l'École Normale Supérieure el 1942 i prossegueix a l'École Pratique des Hautes Études. Obtinguda l'agrégation en Història el 1946, exerceix de professor al Lycée de Nîmes fi ns al 1947, moment en què s'incorpora com a membre de l'École Française de Rome. La seva estada a la ciutat del Tíber marcarà defi nitivament la seva vocació, que quedarà lligada, a partir de 1949, a la Université de Bordeaux III, on durà a terme tota la seva tasca docent; primer com a Professeur assistant, després com a Maître de conférences i Professeur sans chaire, fi ns a esdevenir catedràtic d'Història Romana (1961-1988). La carrera d'Étienne és un exemple d'interdisciplinarietat. Els seus dos grans eixos d'estudi foren tant la història econòmica com la religiosa, sense deixar mai de banda la història política ni la història social del món romà. Des de la perspectiva geogràfi ca, la major part de les seves recerques afecten dos àmbits: la zona aquitana i, especialment, la península Ibèrica. De fet, el 1943 arribà per primer cop a Espanya per preparar la seva tesi sobre Le culte impérial dans la Péninsule Ibérique d'Auguste à Dioclétien (publicada el 1958). A partir d'aquest moment, la Península constituí la seva font d'estudi principal. Ja el 1949, durant la seva estada a Roma, es va dedicar a impulsar la recerca sobre les inscripcions de les àmfores d'oli bètiques en el Testaccio. Una recerca que es mantingué durant bona part de la seva carrera i que va derivar en l'estudi de les importacions d'oli, vi, salses i conserves de peix en la zona beticolusitana i que tingué com a punt culminant una triple publicació en aquests darrers anys (Le vin hispanique, 2000; Salaisons et sauces de poisson hispaniques, 2002, i L'huile hispanique, 2004). Una altra vessant clau per entendre la seva aportació a l'estudi de l'antiguitat és, sens dubte, l'arqueològica. La inicià l'any 1947, en exercir com a director de diverses campanyes d'excavació a Volubilis (Marroc) i, posteriorment, a Apol•lònia de

Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 73, 2017, 61-79, ISSN: 0212-7458, 2017

Resum: Estudi documental centrat en la Casa de l'Almoina de Palma. L'edifici, tradicionalment conegut per la seva originalitat en l'arquitectura mallorquina, s'analitza com a part del conjunt d'estances secundàries de la Catedral de Mallorca i es relaciona amb el nucli humanista del capítol que el promogué en 1526. Des d'aquest context, el seu bilingüisme estilístic i particularitats s'expliquen gràcies a la confluència d'una arrelada tradició gòtica insular representada per dos mestres locals procedents de les obres reials, i les novetats renaixentistes importades per l'escultor Joan de Salas. Abstract: Documentary study of the Casa de la Almoina, in Palma, Spain. This building, widely distinguished as one of the most original examples of architecture in Majorca, is analyzed as part of the set of secondary rooms of the Majorcan Cathedral and connected with the humanist core of the canons who promoted its construction in 1526. In this context, the stylistic bilingualism and distinctive features of the Casa de la Almoina are explained by the convergence of a deeply rooted insular Gothic tradition, represented by two local master architects who participated in royal works, and the Renaissance novelties brought into the country by sculptor Joan de Salas.