La mar fue de tinta

Çédille, 2014

ANALES DE ARQUITECTURA UC

A veces vemos una nube que parece un dragón, Un vapor a veces como un oso, o león, Una ciudadela almenada, una roca colgante, Una montaña en forma de horquilla o un promontorio azul Con árboles encima, que cabecean encima del mundo Y se burlan de nuestros ojos con aire" William Shakespeare, Antonio y Cleopatra, Acto IV Escena XIV.

Aiguadolc L, 1998

ISA TROLEC, COM EL JOAN FUSTER, VINGUÉ finalment a recalar en el silenci. La mort els sobrevingué a tots dos aquella primavera del 1992 en mig d'aquest silenci d'exili interior que s'ha escampat després com un sudari sobre el conjunt del territori valencià, embolcallant les veus més lúcides. Les raons van ser molt diferents en tots dos escriptors, com molt diferents n'eren l'estil i la trajectòria, però tots dos representaven alhora el drama de la pèrdua de la fe en l'escriptura, l'opció per una via en què el lliurament a la pròpia interioritat no passa ja per la urgència de comunicar. Tanmateix Isa Tròlec va fer un últim intent després de vuit anys de silenci novel•lístic amb Ploure a la mar, llibre que tenia preparat quan el va sorprendre la mort, i que es publicà pòstumament. Hi trobem més que indicis d'aquesta pèrdua de fe, fins i tot una sensació culpable d'haver malbarat els treballs i els dies: «He renunciat a la vida i l'he deixada als papers. I els papers no fan companyia quan ningú no vol llegir-los»,^ confessa el protagonista. No s'hi tracta tan sols de la desconfiança en la possibilitat de ser llegit, sinó també del perill de ser-ho. Per a Adela-com per al San Manuel d'Unamuno-l'ús de la paraula en una posició d'autoritat es torna dolorosament perillós, quan hom parla des de la incredulitat. I darrere d'aquestes paraules d'Adela, en el desdoblament de l'experiència entre dir-publicar, entre alumne-lector, entre càtedra i llibres, s'endevina l'estupor del propi escriptor apuntant per darrere del personatge:

Aiguadolç, L', 1990

Considerant que la «vida marítima ha fornit a la Literatura i l'Art una sèrie de clitxés més o menys estereotipats unes vegades fruit de realitats vivament sentides-o quantimenys d'experiències autèntiques-i altres vegades utilitzats com a simples recursos literaris i artístics', volem analitzar aquí el paper que desenvolupa el mar i tot allò relacionat amb ell en el Tirant lo Blanc. Si acceptem la data que dóna Joanot Martorell-1460-com la data en què comenà a escriure el Tirant lo Blanc i si acceptem que el nostre escriptor nasqué al voltant del 1413 i morí el 1468, no és gaire difícil imaginar quina fou l'època que visqué fins el 1460 i quina fou la què visqué mentre escrivia el Tirant lo Blanc^. Casualitat o no, Martorell començà a escriure la seva novel•la més o menys al mateix temps que el país canviava de rei. De manera que, per una banda, Martorell visqué de ple el regnat d'Alfons el Magnànim, caracteritzat pel seu «absentisme» en els regnes hispànics i la seva lluita en el Mediterrani, i, per l'altra, visqué el regnat de Joan II i la corresponent guerra civil. Des del punt de vista marítim podem dir que la primera va ser encara «una perllongació brillant de les empreses navals [...] amb la conquesta de Nàpols i les expedicions de Bernat de Vilamarí a Rodes i Egipte» mentre que la segona, malauradament, posà «fi a aquell brillant període», alhora que les descobertes fetes en l'Atlàntic des de principi de segle i de les quals «la CORE Metadata, citation and similar papers at core.ac.uk

Ochocientos rollos fueron descubiertos en 1947 en 11 cuevas. A un kilómetro aproximadamente de un lugar denominado Chirbet Qumram. Este lugar, se ubica en las proximidades de la ribera noroccidental del Mar Muerto. Desde mediados del siglo pasado esta región es conocida como "El Paraje en Ruinas". Este paraje se encuentra a unos kilómetros al sur de la ciudad mítica de Jericó, y es verdaderamente inhóspito. Toda la región esta desértica.

Plurentes. Artes y Letras

El trabajo pone en diálogo el ensayo “La guagua aérea” (1983) del puertorriqueño Luis Rafael Sánchez y la película que, basada en él, con su mismo nombre, produjo el boricua Luis Molina Casanova en 1993. Examina algunas de las variaciones más significativas en la adaptación del texto base (entre otras, desplazamiento cronológico, alteración del foco y el esquema narrativo, selección de personajes, recorte y expansión de escenas) con el propósito de mensurar los sentidos diferenciados que irradian los textos sobre los modos de concebir y configurar la nación y la identidad cultural puertorriqueñas.

Artículo de opinión en el que se hace un recorrido sobre la problemática actual a la que se debe enfentar un profesor de Secundaria en un instituto público en España con la intención de tratar de crear conciencia hacia un cambio de modelo educativo y de la necedidad de una urgente renovación didáctica.

2015

El nuevo periodismo politico en Colombia. Jose Manuel Jaimes Espinosa; Diario de Bogota, 2012, 308 pags.

2020

Libro de relatos