1992
oldría començar referint-me sumàriament a l'estat general dels nostres coneixements sobre la premsa i el periodisme antics en terres catalanes fins a les acaballes del segle XVIII. En part, per aprofitar l'avinentesa de la convocatòria i proclamar la necessitat d'una revisió histórica global del nostre patrimoni paleoperiodístic. Però en part també, d'una banda, per cridar l'atenció sobre alguns criteris tradicionals d'avaluació de la protopremsa que em semblen poc fonamentats-o francament errats-, i, d'altra banda, per assenyalar alguns aspectes en els quals la revisió de plantejaments esdevé plausible a partir d'allò que ja sabem. Comencem a tenir una idea bastant aproximada del tràfec informatiu del segle XVI i de com operava la xarxa de postes i correus que controlaven els Tassis (o Taxis) (1). Sabem prou bé que, arran dels conflictes i les agitacions del segle XVII, la millora introduïda per l'establiment de les estafetes (2), no aconseguí d'agilitzar gaire la transmissió d'informació (cartes) , tot i que aquestes mateixes dificultats potser encara esperonaren la curiositat del públic i contribuïren a interessar-lo per la lectura o l'audició de "notícies" (noves). Cartes i noves tendeixen a fondre's en l'epoca del paleoperiodisme i, al capdavall, totes dues són relats (relacions) de fets noticiosos, d'esdeveniments susceptibles de mobilitzar l'afany receptor. Sabem prou bé, de fa anys, com es produí el desenvolupament de la manufactura del paper, i també, em sembla, la progressió de la impremta i de l'art tipogràfica. I com, encara, de la iniciativa d'inquiets impressorsllibreters (de vegades impressors-llibreters-poetes, o bé llibreters-impressorspublicistes), delerosos de guany econòmic, anà creixent el negoci dels plecs solts. Efímers, fràgils, barats. En tenim molts de conservats i/o catalogats.