Centre de la Imatge i Tecnologia Multimedia

This paper presents the collaborative agent-based learning subsystem of HealthAgents, a multiagent distributed decision support system for brain tumour diagnosis. The subsystem aims to boost the performance of the independent and heterogeneous classifiers in spite of the limited data transfer conditions prevailing in the system. The susbsystem is composed by local autonomous agents which are interacting among them, following an existing collaborative learning model. The different aspects and decisions dodged during the adaptation of this model are described in addition to the results of its initial evaluation with the data of HealthAgents. Significant increments of classification performance attained by the learning agents demonstrate the potential benefits of this subsystem.

The use of software agents in mental health is a relatively few explored field, but that in the last years has attracted the interest of researchers due to recent studies that show the effectiveness of computarised psychological therapies. The treatment of Major Depression is one of the mental health treatments that needs the active participation, during all their phases, of the people affected by this illness. In this paper we propose the development of a novel computer-based system to support the treatment of major depression by the remote monitoring of patients and the promotion of healthy behaviours, through a Virtual Agent (VA), in response to monitored inputs. We describe the general ideas and the first steps done towards the development of the three main components in the system. We particularly emphasise the description of the Virtual Agent, which will act as the virtual peer of the patient supporting him/her with specific activities in the treatment that would contribute to an earlier return to normal health and social and economic activity.

A security policy rule scheme has been used to express security requirements in relation to affective roles. The major contribution of the work is that little redevelopment effort will be required when security is to be engineered into the overall MAS architecture, hence minimising the impact of the security requirements changes to the MAS architecture. We illustrate the approach through its potential application in a clinical trial setting involving a prototype medical decision support system, HealthAgents.

A distributed decision support system involving multiple clinical centres is crucial to the diagnosis of rare diseases. Although sharing of valid diagnosed cases can facilitate later decision making, possibly from geographically different centres, the released information could reveal patient privacy if it is not properly protected. Clinical centres may have to impose their distinct regulations and rules that govern the use of their data externally. The collaboration of centres, therefore, must respect the collective policies and ideally, serve users the most appropriate and useful resources possible in the system according to the past experience. In this way, the system's value is entrusted and even elevated through continuous collaboration. We present in this paper a link-anonymised data scheme and in addition to that, a security model that together enforce privacy data security and secure resource access for distributed clinical centres. Our illustration of the approach involves a prototype medical decision support system, HealthAgents, for brain tumour diagnosis.

Tabletop role-playing games are a popular hobby for many because of the unique collaborative storytelling experience they offer, which is hard to find in other media. These stories are most of the time narrated by a “Game Master”, who also acts as the referee for the rules of the game world and the outcomes of actions and events. However, this implies that to enjoy the classical tabletop role-playing experience, the human factor is needed in its design. This paper begs the question: how can we digitally recreate the role of a Game Master? We aim to search for an answer and culminate our findings in a decalogue of the ten most important principles when designing and developing a procedural generator of interactive narrative, akin to the functions of a Game Master, such as generating entities within the world, their properties, dictating how these correlate with each other and affect the world state, and ultimately creating a thread of causality that links narrative events to create an dramatic and coherent storyline for the player to participate in. To accomplish that, we will make an extensive synthesis of classical narratological theory and explore the current state of the art regarding the topic of narrative generation, including a deep analysis of ten video games as case studies, which, in their own methodologies, attempt to answer the question or contribute insights to it. Conclusively, the functions of a GM appear to be complex and numerous, but they can be partially included in systems to make their narrative more dynamic and may be fully recreated in the future through methods like speech interpretation, neural networks, and/or simulations.

Tabletop role-playing games are a popular hobby for many because of the unique collaborative storytelling experience they offer, which is hard to find in other media. These stories are most of the time narrated by a “Game Master”, who also acts as the referee for the rules of the game world and the outcomes of actions and events. However, this implies that to enjoy the classical tabletop role-playing experience, the human factor is needed in its design. This paper begs the question: how can we digitally recreate the role of a Game Master? We aim to search for an answer and culminate our findings in a decalogue of the ten most important principles when designing and developing a procedural generator of interactive narrative, akin to the functions of a Game Master, such as generating entities within the world, their properties, dictating how these correlate with each other and affect the world state, and ultimately creating a thread of causality that links narrative events to create an dramatic and coherent storyline for the player to participate in. To accomplish that, we will make an extensive synthesis of classical narratological theory and explore the current state of the art regarding the topic of narrative generation, including a deep analysis of ten video games as case studies, which, in their own methodologies, attempt to answer the question or contribute insights to it. Conclusively, the functions of a GM appear to be complex and numerous, but they can be partially included in systems to make their narrative more dynamic and may be fully recreated in the future through methods like speech interpretation, neural networks, and/or simulations.

This article analyses the final sequence in Andrei Tarkovsky’s Nostalghia (1983) using Michel Chion’s interdisciplinary method for the analysis of sound and image described in Audio-Vision: Sound on Screen (1994). The analysis focuses on the separation and modification of both basic audiovisual elements —the soundtrack and the image— in order to analyse them and draw conclusions about the nature of the image-music relationship originally established by the author. To do this, the original music in the sequence of the film, Beethoven’s Ninth Symphony, is replaced with a random segment from Johann Sebastian Bach’s Cantata BWV 54, and an analysis is conducted of how this manipulation modifies the diegetic space-time of the film.

The presence of music in films defines part of the ontological, narrative, expressive, dramaturgical, psychological or even historical mechanisms with which cinematic language articulates its diegesis. The episteme of the «contemporary image» is formed by the duality of the iconic value and the value of sound and music. This academic research is about the study of music and its articulation on film, focusing on the work of Catalan director Pere Portabella made in the period between 1967 and 1976. Portabella, born in Figueres in 1927, operates as a filmmaker since the second half of the 1960s. The author provides an avant-garde film corpus characterized by its formal and aesthetic subversions, as well as the presence of a strong political thematic.

This research studies the music on film and the aesthetic relationship between image and music on screen, but it’s also a work about «image» that tries to explain how music is an element belonging to the mechanisms of the modern and contemporary iconic construction. Studying contemporary image is also, from our point of view, to study its sound dimension. So we have tried to understand and justify how the main image episteme of the twentieth century have assimilated sound and music in his flow, in its epistemological proposal. From this perspective, the research suggests the term «musicated image» to explain that flow of waves and vibrations, lights and sounds, that brings together within it the iconic dimension and the dimension of the musical «image». This concept allows us to focus our study on the aesthetic relations between «image» and music in the construction of modern film language through the analysis of Pere Portabella’s films.

*****

El llenguatge cinematogràfic és un llenguatge artístic i comunicatiu certament complex. El punt de partença del treball és que la presència de la música en els films defineix part dels mecanismes ontològics, narratius, expressius, dramatúrgics, psicològics o, fins i tot, històrics amb què el llenguatge cinematogràfic articula la seva diègesi. Es porta a terme una recerca entorn de l’estudi de la música present en el cinema, posant el focus en l’obra cinematogràfica que el director català Pere Portabella realitza en el període comprès entre 1967 i el 1976. Portabella, nascut a Figueres l’any 1927, desenvolupa la seva activitat com a realitzador cinematogràfic a partir de la segona meitat dels anys seixanta del segle xx.
Des d’un punt de vista sincrònic, la episteme de la «imatge contemporània» conjuga, en el seu si, la dualitat del valor icònic i del valor sonor i musical. Així, tot i que aquest treball estudia la música en el cinema, i la relació estètica i formal de la imatge i la música en el conjunt de l’expressió cinematogràfica, aquest és, també, un treball sobre la «imatge», en el qual es prova d’explicar aquest fet: com la música és un element que pertany als mecanismes de la construcció de la imatge moderna i contemporània. Així, hem procurat entendre i justificar com la principal construcció icònica del segle xx —la imatge que neix amb el cinematògraf, la imatge que capta, finalment, el moviment del món— adquireix i assimila una dimensió sonora i musical en el seu flux, en el seu camp epistemològic.
D’altra banda, des d’una perspectiva diacrònica, el llenguatge cinematogràfic ha evolucionat de manera constant durant el transcurs del segle xx i provem d’estudiar quin ha estat el paper de la música en aquesta evolució. L’anomenada Manera de Representació Primitiva (mrp), pròpia dels inicis del cinematògraf, es transforma en la Manera de Representació Institucional (mri), que s’expressa en el cinema considerat clàssic. A partir dels anys seixanta, quan amb l’eclosió a Europa dels Nous Cinemes la mri és posada en dubte, estudiem una nova concepció cinematogràfica anomenada «cinema de la modernitat» o Manera de Representació Moderna. És en aquest darrer període en què podem contextualitzar la proposta cinematogràfica de Pere Portabella en el període 1967-1976: en certa manera, Portabella inaugura la modernitat cinematogràfica a l’Estat espanyol, subvertint amb el seu cinema els cànons del llenguatge de la mri. La nostra investigació procura atendre com Portabella articula aquesta subversió del llenguatge cinematogràfic a través de la música; és a dir, l’estudi, des d’un punt de vista estètic, de com el cineasta situa la seva praxi artística als marges de la sintaxi imperant i quin és el valor que té, la presència de la música, en l’articulació d’aquesta proposta cinematogràfica moderna.
L’anàlisi del cinema del director català en la seva etapa 1967 – 1976, ens permet estudiar aquesta «imatge» en l’articulació moderna del cinema i atendre la seva relació amb la música en aquesta episteme que, en el transcurs del treball, anomenem «imatge musicada». Proposem aquest terme —«imatge musicada», entesa com a aquella expressió, aquell flux de vibracions i d’ones, de sons i de llum, que aglutina en el seu si la dimensió icònica pròpia de la (re)presentació visual i la dimensió sonora pròpia del llenguatge musical de la «imatge»—, per enfocar, d’una manera original i interdisciplinària, l’estudi de la «imatge» i la música en la construcció del llenguatge cinematogràfic modern a través de l’anàlisi dels films del director català. Les característiques estètiques i l’evolució d’aquesta formulació epistemològica és el que aquest treball ha estudiat, investigació que s’ha concretat en l’anàlisi de l’obra cinematogràfica de Pere Portabella.

La presencia de la música en los filmes ha definido parte de los mecanismos ontológicos, narrativos, expresivos, dramatúrgicos, psicológicos e inclusive históricos con los que el lenguaje cinematográfico ha articulado el espacio-tiempo diegético. Estas cuestiones son las que aborda el presente trabajo el cual lleva a término un estudio de la música presente y articulada en el cine e indaga sobre la relación estética música-imagen. Por un lado, se describen los principios estéticos expuestos en la bibliografía sobre la relación entre la música y la imagen cuando ambas se proyectan de manera conjunta en una pantalla de cine. Y por otro, se desarrolla un innovador estudio sobre la genealogía del lenguaje cinematográfico, poniendo el foco en como éste ha evolucionado hasta la actualidad y cual es el papel de la música en las sucesivas formas de expresión audiovisual.

En el presente artículo se describe parte de la filmografía que el director catalán, Pere Portabella (Figueres, 1927), desarrolla entre 1967 y 1976 y analiza cómo la música se articula en su obra. Portabella articula una forma cinematográfica que se puede considerar bajo el epígrafe de cine de la modernidad con la que pretende subvertir los fundamentos de la Manera de Representación Institucional. En general, la presencia de la música en los filmes define parte de los mecanismos con los que el lenguaje cinematográfico articula su diégesis. Nuestra aproximación teórica se centra en cómo la articulación de la música permite subvertir la Manera de Representación Institucional, especialmente su narración y su definición del espacio-tiempo diegético. El autor ofrece un corpus cinematográfico vanguardista que se caracteriza por sus subversiones formales y estéticas, así como la presencia de una fuerte temática política. Sus películas nos permiten centrar nuestro estudio en las relaciones estéticas entre imagen y música en la construcción del lenguaje cinematográfico moderno.

El presente artículo trata de poner en el contexto histórico del cine moderno parte de la filmografía que el director catalán Pere Portabella (Figueres, 1927) desarrolla, en el periodo entre 1967 y 1976, bajo la dictadura del general Francisco Franco. En este periodo, Portabella articula una propuesta cinematográfica enmarcada dentro de la modernidad cinematográfica que trata de subvertir los fundamentos del Modo de Representación Institucional. En el cine de Portabella la transgresión formal es creadora de un significante político. Llevando esta premisa al límite, el autor rueda "Informe general" (1976), un filme documental que pretende ser un estado de la cuestión de la política española en el periodo de la Transición.

This article examines work in the filmography of the Catalan director Pere Portabella (1927-) made between 1967 and 1976, analysing the use of music in these films. Portabella developed a cinematic form that could be placed in the category of modern cinema, with which he sought to subvert the basic premises of the Institutional Mode of Representation. In general, the presence of music in films defines a part of the mechanisms through which cinematic language articulates its diegesis. We focus
our theoretical approach on how music can facilitate the subversion of the Institutional Mode of Representation, especially in term of narration and the definition of space-time. Portabella offers an avant-garde film corpus characterised by its formal and aesthetic subversions, as well as the presence of clearly political themes. His films allow us to focus our study on the aesthetic relations between image and music in the construction of modern cinematic language.

El present article procura descriure l’estat de la qüestió actualitzat referit a l’estatus de la música en l’aparell teòric cinematogràfic i audiovisual. És a dir, procurem indagar en l’espai que la teoria ha atorgat a la música en el seu aparell teòric des d’un punt de vista sincrònic. Es fa una prospecció de l’estat general de la disciplina, es descriuen els dos paradigmes de la relació imatge-música detectats a la bibliografia i també es referencien algunes de les paradoxes teòriques que sorgeixen en la relació imatge-música. Finalment, es proposa una definició original de l’estatus de la música en l’audiovisual que concretem en un model de tres estatus de la música en relació a la imatge: l’estructural-ontològic, el narratiu-funcional i el poètic-autònom.