Aquestes 18 casetes unifamiliars no són només un element pintoresc; són el testimoni viu de la Barcelona militar del segle XIX i d’una victòria veïnal que va salvar la identitat del nostre barri.
Vius en una d’aquestes cases o coneixes algú que hi hagi viscut? Ens encantaria recollir el teu testimoni! Deixa’ns un comentari a sota.
T’agradaria conèixer més històries com aquesta? Subscriu-te al nostre butlletí per no perdre’t cap descoberta del Taller d’Història.
Quin altre racó del barri creus que necessita una protecció especial com la de les cases baixes?
Tal com s’aprecia en l’exposició «Fet al Clot-Camp de l’Arpa», el nostre barri ha estat bressol de tota mena de negocis, des del petit comerç de proximitat fins al potent sector majorista. Avui mirem enrere per recordar un exemple emblemàtic d’aquesta activitat: els magatzems Barluenga i la General Forrajera.
Un barri nascut de l’aigua i la indústria
Com bé deia l’historiador Joan Pedro Yáñiz, el Clot és un barri fill de la Séquia Comtal. Gràcies a aquesta canalització mil·lenària, a les seves ribes van florir horts, masies i molins que, amb l’arribada del segle XIX, van donar pas a farineres, fàbriques i tallers.
Aquest creixement industrial va anar acompanyat d’una explosió demogràfica amb gent procedent de tota Catalunya i d’Aragó, convertint el Clot en un focus de referència del sindicalisme obrer i la resistència barcelonina, com testimonien les barricades de 1909, 1917 o 1936.
L’origen dels magatzems a la Meridiana
A principis del segle XX, la cruïlla de l’Avinguda Meridiana amb el carrer de la Independència era ben diferent. Estava tallada per dos grans magatzems de la Companyia de Ferrocarrils del Nord. No va ser fins a la liquidació de la companyia (1943-1944) i la seva absorció per RENFE, que els magatzems es van retallar per permetre el pas de vehicles cap a la Meridiana.
L’imperi de Domingo Barluenga
A la dècada de 1950, l’aragonès Domingo Barluenga Biela va comprar els terrenys per 460.450 pessetes de l’època (uns 2.757 euros actuals). Allà van néixer dues empreses clau:
Barluenga, S.A.: Dedicada inicialment a la compra i venda de patates a l’engròs.
General Forrajera, S.A.: Especialitzada en el comerç d’alfals i palla.
Un negoci rodó: Anys més tard, amb l’expropiació municipal per a la remodelació de les Glòries, el fill de Barluenga va cobrar 43.642.000 de pessetes pel terreny.
Del Zoo a les Places de Toros
La General Forrajera va tenir un paper logístic impressionant a Barcelona. No només servia a les nombroses vaqueries que llavors omplien els barris, sinó que era el proveïdor principal de:
Les places de toros Monumental i Les Arenes.
El Zoo de Barcelona i els circs itinerants.
La cavalleria de l’Exèrcit, la Guàrdia Civil i la Policia Armada.
Fins i tot van guanyar concursos públics per subministrar farratge a tot l’Estat, amb un darrer contracte destacat durant la guerra de Sidi Ifni (1957-1958).
El final d’un paisatge ferroviari
El farratge i les patates arribaven majoritàriament del Baix Aragó a l’estació de Vies Noves (situada on avui trobem el Teatre Nacional de Catalunya). Amb la clausura d’aquesta estació i la posterior transformació de la Plaça de les Glòries, els magatzems van desaparèixer.
Com a últim testimoni d’aquella època, a la porta de Barluenga encara es podien veure uns ferros fets amb vells carrils Barlow, restes de les antigues vies que travessaven la Meridiana.
El proper 13 d’octubre a les 17 h us convidem a acompanyar-nos en un acte molt especial: el descobriment del Faristol dedicat a la memòria del Sr. Josep Vila Arcelos i l’Acadèmia Vila.
L’esdeveniment tindrà lloc a l’espai central del carrer d’Aragó amb el carrer del Clot.
Us hi esperem a tots i totes per compartir aquest moment de record i homenatge!
Daniel Romaní, ens parlarà de pel·lícules i sèries espanyoles i estrangeres de totes les èpoques que han utilitzat espais, racons i ciutats de Catalunya com a plató de cinema.
El llibre dona veu als participants dels rodatges i fa especial èmfasi en els elements de patrimoni cultural i que val la pena visitar.
En alguns casos hi apareixen com ells mateixos, en altres convertides en altres llocs.
Imatge del pessebre instal·lat a l’avinguda Meridiana amb el carrer de València l’any 1979, obra de l’escultor Miquel Senserrich, veí del Clot – Camp de l’Arpa i autor, també, de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat que hi ha a la parròquia de Sant Martí del Clot, que fou beneïda l’any 2006.
Imatge cedida per Javier Mesia Barroso
Miquel Senserrich va ser deixeble d’Enric Monjo i va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, dirigida per Frederic Marés. Va residir a Itàlia, París i Londres, amb l’objectiu de formar-se, abans de tornar a Barcelona i instal·lar-se al barri. Ha participat en exposicions arreu del món. Entre altres llocs a Bergerac i París, França; Frankfurt, Alemanya; Copacabana, Brasil i també a Barcelona.
El pessebrisme és una tradició estesa arreu del món i molt arrelada a Catalunya. Es tracta de la representació del naixement de Jesús en un entorn que barreja passatges de la Bíblia, escenes de costumisme de l’època de la Palestina on la tradició diu que va nàixer Jesús, escenes de costumisme de la ruralia catalana i representacions d’oficis desapareguts.
La basílica de Santa Maria la Major de Roma conserva el que es considera el pessebre més antic, que és obra d’Arnolfo di Cambio. En general es considera que l’origen del pessebrisme estaria en l’escenificació del naixement de Jesús que va fer Sant Francesc d’Assís a Greccio l’any 1223 en tornar d’un viatge a Terra Santa. El folklorista Amadeu Carbó explica que va tractar-se d’una escenificació molt senzilla i apunta que, anteriorment, durant la nit de Nadal, ja es feia a les esglésies alguna mena d’escenificació litúrgica delnaixement de Jesús.
Sigui com sigui, l’escenificació del naixement de Jesús va sortir de les esglésies i la tradició pessebrista es va estendre per Europa i va arribar amb força a Catalunya i a la península ibèrica gràcies a les relacions comercials entre territoris.
Pel que fa a Barcelona, l’historiador Agustí Duran i Sanpere, primer director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, explica al segon volum de Barcelona, divulgación histórica, que Rafael Amat, Baró de Maldà, va començar a fer anotacions del seu Calaix de Sastre sobre el pessebre i el pessebrisme a partir de l’any 1786. Per tant en aquella època ja era una tradició ben arrelada. Segons Duran i Sanpere, que cita al Baró de Maldà, al tombant dels segles XVIII al XIX, hi havia diversos tipus de pessebre: els d’església, els de carrer i els familiars. Entre els pessebres d’església, el més antic era el dels Caputxins de la plaça Reial, però també se’n feien a l’església de Sant Francesc, al Pi, a la capella Marcús i a l’església dels Sants Just i Pastor. Entre els pessebres de carrer el Baró de Maldà cita els de la Rambla i els del cementiri que hi havia al costat de Santa Maria del Mar. Hem d’entendre que aquest deu ser el Fossar de les Moreres.
El folklorista Joan Amades explica la tradició del pessebre al seu Costumari Català: “Una de les notes típiques del desembre és el pessebre, hom el solia inaugurar dins aquest mes, des del dia de Santa Llúcia fins a la nit de Nadal, segons els casos, i solia estar exposat fins per la Candelera”. El mateix Amades explica que: “Durant la segona meitat del segle passat (parla del segle XIX) el costum de fer pessebres es va estendre notablement. La gent rica en feia amb pretensions artístiques i encarregava les figures a artistes escultors de mèrit. La gent humil feia pessebres familiars i casolans”.
Si seguim amb el text del folklorista, podem descobrir que: “Els qui feien pessebre sentien goig d’ensenyar-lo. L’il·luminaven determinats dies de la setmana, amb preferència els dies de festa i a hores aptes perquè el pogués veure la gent treballadora. Hi havia qui repartia
invitacions; però, en termes generals, ningú no negava l’entrada a qui trucava a la porta i demanava per veure el pessebre”.
Amades explica un curiós costum a l’entorn del pessebre: “Fou un costum estès entre la mainada, especialment entre les nenes, d’anar a cantar cançonetes de Nadal davant dels pessebres. Formaven colles dirigides per la més gran. Tenien un repertori d’una vintena de cançons. Se solien acompanyar amb instruments senzills: pandereta, castanyoles, ferrets i d’altres per l’estil. Es presentaven per les cases on sabien que havien fet pessebre i s’oferien per fer una cantada. Hom no refusava gairebé mai l’oferiment i els solia donar un berenar molt frugal, generalment pa i xocolata, i una quantitat molt petita en diners, sovint un ral”.
En una notícia del Diari de Barcelona de l’any 1861 es diu que aquell any la ciutat va tenir més d’una quarantena de pessebres.
Alguns haureu pogut escoltar a la gent gran del barri referir-se amb aquest nom a una fàbrica ja desapareguda que ocupava l’illa delimitada per la Gran Via de les Corts Catalanes, Escultors Claperós i Llacuna. Es tracta de l’empresa de Paul Hartmann que s’hi radicà el 1888. L’empresa matriu era alemanya i s’havia expandit progressivament per tot Europa. Es dedicava a la producció d’apòsits i aparells i instrumental de cirurgia. Els catàlegs amb els productes que comercialitzaven mostraven una gran varietat i cobrien les diferents especialitats mèdiques. A Espanya tenia diferents seus a Sevilla, Madrid i València. Més endavant la factoria es va traslladar a Mataró, on segueix produint. El nom popular de Fenicat es referia a un producte que portava fenol com antisèptic.
Molt poca gent al barri recorden la existència de una fabrica de pianos. En aquest cas pianos Ortiz&Cussó, Sociedad Franco-Hispano-Americana. Al any 1912 la empresa instal·lada a Barcelona va decidí trasllada la seva fabrica al carrers Industria, Independència, Claudi-Coello y Cataluña. En la seva època de mes gran creixement, al inicis del segle XX, amb ella es fabricaven mil pianos al any, del quals molts se exportaven a Europa o América. Així mateix, onla empresa va guanya varis premis internacionals a diverses exposicions internacionals.
Taller d'Història Clot Camp de l'Arpa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.