Archivo del Autor: Ferran Triadó

La filosofía como consuelo en Boecio

En este fragmento de la Consolación de la filosofía, esta actúa simultáneamente como sanadora y maestra del alma: no solo relata las causas del dolor humano, sino que provee instrumentos intelectuales para resistir. Rememora a su discípulo el “alimento” que recibió para su formación, reprocha la pérdida de ello, y propone una cura contra la tristeza mediante la razón.

En el prosimetrum boeciano, el concepto de la “medicina” hace evidente la eficacia de una disciplina que reconduce al alma hacia la serenidad cuando lo convulso está al acecho. El texto que se ofrece a continuación ilustra, ciertamente, que el conocimiento no solo es un consuelo puramente poético, sino algo vivo y evidente.

Prosa 2

Sed medicinae, inquit, tempus est, non querelae. Tum vero totis in me intenta luminibus: Tune ille es, ait, qui nostro quondam lacte nutritus, nostris educatus alimentis in virilis animi robur evaseras? Atqui talia contuleramus arma quae nisi prius abjecisses, invicta te firmate tuerentur. Agnoscisne me? Quid taces? pudore, an stupore siluisti? Mallem pudore; sed te, ut video, stupor oppressit. Cumque me non modo tacitum, sed elinguem prorsus mutumque vidisset, admovit pectori meo leniter manum et, nihil, inquit, periculi est, lethargum patitur, communem illusarum mentium morbum. Sui paulisper oblitus est, recordabitur facile, si quidem nos ante cognoverit. Quod ut possit, paulisper lumina ejus, mortalium rerum nube caligantia, tergamus. Haec dixit, oculosque meos fletibus undantes, contracta in rugam veste siccavit.

Metrum 3

Tunc me discussa liquerant nocte tenebrae,
Luminibusque prior rediit vigor:
Ut cum praecipiti glomerantur sidera Coro,
Nimbosisque polus stetit imbribus,
Sol latet, ac nondum coelo venientibus astris,
Desuper in terram nox funditur.
Hanc si Threicio Boreas emissus ab antro
Verberet, et clausum reseret diem,
Emicat, et subito vibratus lumine Phoebus.
Mirantes oculos radiis ferit.

Prosa 3

Haud aliter tristitiae nebulis dissolutis, hausi coelum, et ad cognoscendam medicantis faciem mentem recepi. Itaque, ubi in eam deduxi oculos intuitumque defixi, respicio nutricem meam, in cujus ab adolescentia Laribus observatus fueram, Philosophiam. Et quid, inquam, tu in has exsilii nostri solitudines, o omnium magistra virtutum, supero cardine delapsa venisti? an ut tu quoque mecum rea falsis criminationibus agiteris? An, inquit illa; te, alumne, desererem, nec sarcinam, quam mei nominis invidia sustulisti, communicato tecum labore partirer? Atqui Philosophiae fas non erat, incomitatum relinquere iter innocentis. Meam scilicet criminationem vererer, et, quasi novum aliquid acciderit, per horrescerem? Nunc enim primum censes apud improbos mores lacessitam periculis sapientiam? Nonne apud veteres quoque, ante nostri Platonis aetatem, magnum saepe certamen cum stultitiae temeritate certavimus? eodemque superstite praeceptor ejus Socrates injustae victoriam mortis, me astante, promeruit? […].

En Boethius (s. VI), De consolatione philosophiae, J.P. Migne PL, vol. 63, cols. 598-607.

Prosa 2

“Pero es tiempo de medicina”, dijo, “no de lamentos”. Entonces, clavando en mí toda su mirada: “¿Eres tú aquel”, dijo, “que una vez, alimentado de nuestra leche y nutrido con nuestros alimentos, llegaste a la robustez de un ánimo viril? Pues habíamos reunido armas tales que, si no las hubieras arrojado antes, te habrían defendido firmes e invictas. ¿Me reconoces? ¿Por qué callas? ¿Por pudor o estupor? Preferiría que por pudor; pero, como veo, el estupor te ha oprimido”. Y cuando me vio no solo callado, sino verdaderamente sin lengua y mudo, apoyó suavemente su mano sobre mi pecho y dijo: “No hay ningún peligro; padeces un letargo, una enfermedad común de las mentes extraviadas. Por un momento te has olvidado de ti mismo; te acordarás fácilmente, si en verdad me conociste antes. Para que puedas hacerlo, limpiemos un poco tus ojos, empañados por la nube de las cosas mortales”. Dicho esto, secó con su vestido mis ojos, que se desbordaban en lágrimas.

Verso 3

Entonces, cuando la noche se hubo dispersado, las sombras me dejaron
y volvió a mis ojos el antiguo vigor:
como cuando, arremetidas por el precipitado Coro, se aglomeran las nubes,
y el cielo, cargado de tormenta, se detiene;
el sol se oculta, y aún no están en el cielo las estrellas venideras;
desde lo alto la noche se derrama sobre la tierra.
Si entonces Bóreas, enviado desde la cueva tracia,
abatiese ese velo y abriera el día encerrado,
brotaría y, de pronto, vibrando en luz, saldría Febo;
con sus rayos golpea los ojos asombrados.

Prosa 3

No de otro modo —disueltas las nubes de la tristeza— bebí el cielo y recuperé la mente para reconocer el rostro del médico. Y cuando dirigí sobre ella mis ojos y fijé la vista, contemplé a mi nodriza —Filosofía— en cuya tutela había sido formado desde mi adolescencia. “Y tú”, dije, “¿qué vienes a hacer en estos desiertos de nuestro exilio, oh, maestra de todas las virtudes, habiendo caído desde las alturas? ¿O también quieres ser acusada conmigo de falsas culpas?”. Y ella respondió: “¿Te abandonaría, alumno mío, ni compartiría contigo la carga que la envidia levantó contra mi nombre, privándote de ella? De ninguna manera era lícito a la Filosofía dejar sin compañía en su senda al inocente. ¿Acaso he de temer mi propia acusación y estremecerme como si algo nuevo me hubiese sobrevenido? ¿Ahora crees que por primera vez la sabiduría, provocada por los vicios de los impíos, está expuesta a peligros? ¿No luchamos a menudo, incluso entre los antiguos —antes de la edad de nuestro Platón— un gran combate contra la temeridad de la estupidez? ¿Y no obtuvo el mismo maestro suyo, Sócrates, vencida la injusticia por la muerte, la merecida victoria, mientras yo contemplaba?” […].

Traducción del latín: Ferran Triadó

Prosa 2

“Però és temps de medicina”, va dir, “no de laments”. Aleshores, clavant en mi tota la seva mirada: “Ets tu aquell”, va dir, “que una vegada, alimentat de la nostra llet i nodrit amb els nostres aliments, vas arribar a la robustesa d’un ànim viril? Doncs havíem reunit armes tals que, si no les haguessis llançat abans, t’haurien defensat fermes i invictes. Em reconeixes? Per què calles? Per pudor o estupor? Preferiria que per pudor; però, com veig, l’estupor t’ha oprimit”. I quan em va veure no només callat, sinó veritablement sense llengua i mut, va recolzar suaument la mà sobre el meu pit i va dir: “No hi ha cap perill; pateixes una letargia, una malaltia comuna de les ments extraviades. Per un moment t’has oblidat de tu mateix; te’n recordaràs fàcilment, si realment em vas conèixer abans. Perquè ho puguis fer, netegem una mica els teus ulls, entelats pel núvol de les coses mortals”. Dit això va eixugar amb el seu vestit els meus ulls, que es vessaven de llàgrimes.

Vers 3

Aleshores, quan la nit es va haver dispersat, les ombres em van deixar
i va tornar als meus ulls l’antic vigor:
com quan, arremesos pel precipitat Caurus, s’aglomeren els núvols,
i el cel, carregat de tempesta, s’atura;
el sol s’amaga, i encara no són al cel les estrelles venidores;
des de dalt la nit es vessa sobre la terra.
Si llavors Bòrees, enviat des de la cova tràcia,
abatés aquest vel i obrís el dia tancat,
brollaria i, de sobte, vibrant en llum, sortiria Febus;
amb els seus raigs colpeja els ulls sorpresos.

Prosa 3

No altrament —dissolts els núvols de la tristesa— vaig beure el cel i vaig recuperar la ment per reconèixer el rostre del metge. I quan vaig dirigir sobre ella els meus ulls i vaig fixar la vista, vaig contemplar la meva dida —Filosofia— en la tutela de la qual havia estat format des de la meva adolescència. “I tu”, vaig dir, “què vens a fer en aquests deserts del nostre exili, oh, mestra de totes les virtuts, havent caigut des de les altures? O també vols ser acusada amb mi de falses culpes?”. I ella va respondre: “T’abandonaria, alumne meu, ni compartiria amb tu la càrrega que l’enveja va aixecar contra el meu nom, privant-te’n? De cap manera era lícit a la Filosofia deixar sense companyia en el seu camí l’innocent. Potser he de témer la meva pròpia acusació i estremir-me com si alguna cosa nova m’hagués sobrevingut? Ara creus que per primera vegada la saviesa, provocada pels vicis dels impius, està exposada a perills? No lluitàrem sovint, fins i tot entre els antics –abans de l’edat del nostre Plató– un gran combat contra la temeritat de l’estupidesa? I no va obtenir el mateix mestre seu, Sòcrates, vençuda la injustícia per la mort, la merescuda victòria, mentre jo contemplava?” […].

Traducció del llatí: Ferran Triadó

Prose 2

“But now is the time for medicine,” she said, “not for lamentation.” Then, fixing her gaze entirely upon me, she added: “Are you the one,” she said, “who once, nourished by our milk and sustained by our food, reached the strength of a virile spirit? For we had gathered arms such that, had you not cast them away before, they would have defended you, steadfast and unconquered. Do you recognize me? Why are you silent? Is it from shame or from stupor? I would prefer it were from shame; but, as I see, stupor has crushed you.” And when she saw me not only silent, but truly tongue-tied and mute, she gently placed her hand on my chest and said: “There is no danger; you suffer a lethargy, a common illness of distracted minds. For a moment you have forgotten yourself; you will recall yourself easily, if indeed you once knew me. To help you do so, let us clear your eyes, dimmed by the cloud of mortal things.” Having said this, she dried with her garment my eyes, overflowing with tears.

Verse 3

Then, when night was scattered, the shadows left me
and to my eyes returned the former strength:
as when, driven before the rushing Caurus, clouds are massed together,
and the sky, heavy with storm, is still;
the sun is hidden, and the stars to come are not yet in the sky;
from above, night pours down upon the earth.
If then Boreas, sent from the Thracian cave,
should tear apart that veil and open the enclosed day,
Phoebus would burst forth, and suddenly, quivering in light, emerge;
with his rays he would strike the astonished eyes.

Prose 3

In no other way—once the clouds of sadness were dissolved—did I drink in the heavens and recover my mind so as to recognize the face of my physician. And when I lifted up my eyes upon her and fixed my gaze, I beheld my nurse—Philosophy—in whose care I had been nurtured since my youth. “And you,” I said, “what have you come to do in these deserts of our exile, O mistress of all virtues, fallen down from on high? Or do you also wish to be accused along with me of false crimes?” And she replied: “Would I abandon you, my pupil, or refuse to share with you the burden that envy has raised against my name, depriving you of it? In no way was it fitting for Philosophy to leave the innocent without companionship along his path. Should I fear my own accusation, and tremble as if something new had happened to me? Do you now think that for the first time wisdom, provoked by the vices of the wicked, is exposed to dangers? Did we not often fight already, even among the ancients—before the age of our Plato—a great battle against the rashness of folly? And did not your own master, Socrates, when injustice was overcome by death, win the well-deserved victory, while I looked on?” […].

Translation from Latin: Ferran Triadó

Oxford, Bodleian Library, MS. Auct. F. 6. 5, f. 001v – De consolatione philosophiae, segundo cuarto del siglo XII. Boecio y la Filosofía.

La visión final del Todo en la Commedia de Dante

La Commedia de Dante culmina en el Paradiso; el canto XXXIII, que cierra la obra, muestra una poderosa concepción de lo sagrado: la visión es tan intensa que supera la memoria y el lenguaje, y, a la vez, ofrece una síntesis explicativa de la ordenación de lo creado en el pensamiento medieval.

El fragmento seleccionado condensa con extraordinaria economía de imágenes dos aspectos centrales del Paraíso en la Edad Media. Por un lado, está la experiencia personal: la vista magnificada, la lengua incapaz de describir con precisión, la percepción de una inmensa Luz que lo llena todo. Por otro, aparece una visión del orden cósmico resumida en la metáfora del “volume legato con amore”: la creación es un todo articulado mediante el amor de Dios. Aquí el Paraíso no es un paisaje fijo, sino una jerarquía en la que la proximidad a la luz del Creador determina la dimensión de la gloria.

Paradiso, XXXIII, 46-96

E io ch’al fine di tutt’ i disii
appropinquava, sì com’ io dovea,
l’ardor del desiderio in me finii.

Bernardo m’accennava, e sorridea,
perch’ io guardassi suso; ma io era
già per me stesso tal qual ei volea:

ché la mia vista, venendo sincera,
e più e più intrava per lo raggio
de l’alta luce che da sé è vera.

Da quinci innanzi il mio veder fu maggio
che ’l parlar mostra, ch’a tal vista cede,
e cede la memoria a tanto oltraggio.

Qual è colüi che sognando vede,
che dopo ’l sogno la passione impressa
rimane, e l’altro a la mente non riede,

cotal son io, ché quasi tutta cessa
mia visïone, e ancor mi distilla
nel core il dolce che nacque da essa.

Così la neve al sol si disigilla;
così al vento ne le foglie levi
si perdea la sentenza di Sibilla.

O somma luce che tanto ti levi
da’ concetti mortali, a la mia mente
ripresta un poco di quel che parevi,

e fa la lingua mia tanto possente,
ch’una favilla sol de la tua gloria
possa lasciare a la futura gente;

ché, per tornare alquanto a mia memoria
e per sonare un poco in questi versi,
più si conceperà di tua vittoria.

Io credo, per l’acume ch’io soffersi
del vivo raggio, ch’i’ sarei smarrito,
se li occhi miei da lui fossero aversi.

E’ mi ricorda ch’io fui più ardito
per questo a sostener, tanto ch’i’ giunsi
l’aspetto mio col valore infinito.

Oh abbondante grazia ond’ io presunsi
ficcar lo viso per la luce etterna,
tanto che la veduta vi consunsi!

Nel suo profondo vidi che s’interna,
legato con amore in un volume,
ciò che per l’universo si squaderna:

sustanze e accidenti e lor costume
quasi conflati insieme, per tal modo
che ciò ch’i’ dico è un semplice lume.

La forma universal di questo nodo
credo ch’i’ vidi, perché più di largo,
dicendo questo, mi sento ch’i’ godo.

Un punto solo m’è maggior letargo
che venticinque secoli a la ’mpresa
che fé Nettuno ammirar l’ombra d’Argo.

En Dante Alighieri (s. XIV), Commedia, ed. Giorgio Petrocchi, Wikisource <https://it.wikisource.org/wiki/Divina_Commedia/Paradiso/Canto_XXXIII>.

Paraíso, XXXIII, 46-96

Y yo, que el fin de mis anhelos veo,
tan próximo de mí, como debía,
apago en mí las llamas del deseo.

Bernardo me apuntaba, y sonreía,
porque mirase arriba, pero ya era
yo por mí mismo, lo que en mí quería;

pues mi vista, más fija y más sincera,
más y más se extendía penetrante
en la alta luz eterna y verdadera.

Vi con mayor poder más adelante,
lo que a la lengua y a la vista excede,
y postra la memoria vacilante.

Como al que ve entre sueños, le sucede,
que en pos del sueño, la impresión pasada
queda en la mente, sin que más le quede;

tal estoy, cuando casi disipada
la visión, todavía me destila
dulzura al corazón de ella emanada.

Así la nieve al sol se desigila,
así el viento se lleva en hojas leves
las sentencias que lanza la Sybila.

¡Oh, suma luz, que en las alturas mueves
los mortales conceptos, da a mi mente
un poco del poder con que me eleves!

¡Y haz que mi lengua sea tan potente,
que al menos una chispa de tu gloria
pueda dejar a la futura gente;

que al retornar un tanto en mi memoria,
y hacer mi verso un poco resonante,
acrezca en su concepto tu victoria!

Pienso, que de aquel rayo penetrante
la viva luz me habría desmarrido,
a no apartar los ojos al instante;

mas recuerdo, que fui más atrevido,
al encarar de cerca el gran aspecto
del supremo Valer indefinido.

¡Gracia abundante, que como a un electo,
me ha permitido ver la luz eterna,
hasta perder mi vista por completo!

En su profundo ser, vi cual se interna,
en un volumen por amor atado,
cuanto el vasto universo descuaderna;

sustancia y accidente, combinado
todo de modo tal, que forma un todo,
de que es vislumbre lo por mí narrado.

¡La forma universal, su nudo y modo,
pienso que vi, porque en contentos largos,
esto al decir, aun gozo sobre todo!

Un instante me trajo más letargos,
que veinte y cinco siglos de la empresa,
en que Neptuno vió la sombra de Argos.

Traducción del toscano: Bartolomé Mitre, La Divina Comedia de Dante Alighieri, Centro cultural “Latium”, Buenos Aires, 1922, pp. 599-600.

Paradís, XXXIII, 46-96

Ez eu, qui de tots desigs á la fi
Apropinquava, axi com io devia,
L’ardor del desirar en mi finí.

Signava á me Bernard, é somrehia,
Perque guardás yey en sus; mas ia era
Per mi matex io tal co ell volia:

Car la mia vista, vinent sencera,
E plus é plus, entrava per la rage
De l’alta lum, qui de si sola es vera.

D’aqui’n avant lo meu veure fo mage
Que’l parlar diu qui fuig á tal veser;
E fuig lo remembrar á tal oltratge.

Qual es aquel que somia veser,
E pres del son la passio impressa
Roman, é l’als no pot ies retener;

Aytal son: que quasi tota cessa
Ma visio, ez encara ‘m distilla
En lo meu cor dolç, qui’m nasqué d’esa.

Axi la neu al Sol se dessigilla;
Axi al vent en les fulletes leves
‘S perdia la sentença de Sibilla.

Oh suma lum, qui tan en aut te leves
Dels conceptes mortals, al pensament
Me’n presta un poch d’aquell que tu pareves;

E fe la mia lengua ten potent,
Qu’una stilla sol de la tua gloria
Puixa lexar á la futura gent:

Que, per tornar un poch á ma memoria,
E per sonar un poch en rims açi,
Se concebra plus de ta gran victoria.

Io creu, que per l’accum qui eu sofferí
D’aquell viu raig, io fora esbayt,
Si los meus ulls d’ell fossen volts alli.

E mi recorda, qui eu fuy plus ardit
Per ço á sostenir tant, qui eu junyí
Lo meu sguart al Valor infinit.

¡Oh abundant gracia, on io presumí
Ficar lo vis per l’alta lum eterna
Tant, que tota la vista hi despenguí!

En lo pregon sen, viu io que s’interna
Relligat ab amor en un volum
Ço, qui per l’univerç se desquaterna:

Substances accidents é lur costum,
Quasi comflats tot ensemps per tal mou,
Que ço qui eu dich es un fort simple lum.

La forma universal d’aquest nou
Creu que io viu; perque sol axi largo,
Dient aço, me sent que io me iou

Un sol punt es á mi maior litargo,
Que no vint é cinch segles á l’empresa,
Que feu Neutumpno amirar l’ombra d’Argo.

Traducció del toscà al català del segle XV: Andreu Febrer i Callís, La comedia de Dant Allighier (de Florença) traslatada de rims vulgars toscans en rims vulgars cathalans per n’Andreu Febrer (siglo XV), Librería de D. Álvaro Verdaguer, Barcelona, 1878, pp. 593-594.

Paradise, XXXIII, 46-96

And I, who to the end of all desires
Was now approaching, even as I ought
The ardour of desire within me ended.

Bernard was beckoning unto me, and smiling,
That I should upward look; but I already
Was of my own accord such as he wished;

Because my sight, becoming purified,
Was entering more and more into the ray
Of the High Light which of itself is true.

From that time forward what I saw was greater
Than our discourse, that to such vision yields,
And yields the memory unto such excess.

Even as he is who seeth in a dream,
And after dreaming the imprinted passion
Remains, and to his mind the rest returns not,

Even such am I, for almost utterly
Ceases my vision, and distilleth yet
Within my heart the sweetness born of it;

Even thus the snow is in the sun unsealed,
Even thus upon the wind in the light leaves
Were the soothsayings of the Sibyl lost.

O Light Supreme, that dost so far uplift thee
From the conceits of mortals, to my mind
Of what thou didst appear re-lend a little,

And make my tongue of so great puissance,
That but a single sparkle of thy glory
It may bequeath unto the future people;

For by returning to my memory somewhat,
And by a little sounding in these verses,
More of thy victory shall be conceived!

I think the keenness of the living ray
Which I endured would have bewildered me,
If but mine eyes had been averted from it;

And I remember that I was more bold
On this account to bear, so that I joined
My aspect with the Glory Infinite.

O grace abundant, by which I presumed
To fix my sight upon the Light Eternal,
So that the seeing I consumed therein!

I saw that in its depth far down is lying
Bound up with love together in one volume,
What through the universe in leaves is scattered;

Substance, and accident, and their operations,
All interfused together in such wise
That what I speak of is one simple light.

The universal fashion of this knot
Methinks I saw, since more abundantly
In saying this I feel that I rejoice.

One moment is more lethargy to me,
Than five and twenty centuries to the emprise
That startled Neptune with the shade of Argo!

Translation from Tuscan: Henry Wadsworth Longfellow, The Divine Comedy of Dante Alighieri, Wikisource <https://en.wikisource.org/wiki/Divine_Comedy_(Longfellow_1867)/Volume_3/Canto_33>.

Oxford, Bodleian Library, MS. Holkham misc. 48, p. 147 – Commedia, siglo XIV. La visión de Dios.

La mano del Señor en el confesionario: la visión mística de María de Ajofrín

En el fragmento elegido de la Vida de María de Ajofrín, la aparición no se presenta como un simple consuelo íntimo, sino como un hecho que interactúa con el marco litúrgico y sacramental. El confesionario funciona aquí como escenario y elemento interpretativo: la presencia de la imagen de la Virgen con el Niño y la luz que la ilumina convierten la escena en una epifanía situada dentro de cotidianidad.

Asimismo, el texto enfatiza la dimensión corporal de la experiencia: el espanto, la fatiga y las lágrimas aparecen como signos visibles que anclan lo extraordinario en lo sensible y facilitan su transmisión. Esta evidencia corporal contribuye a convertir una vivencia personal en un relato apto para ser recordado y valorado en términos espirituales.

[f. 194r] Viviendo como dicho es en esta santa conversatión algún tienpo, pasados más de diez años de su conversión, fue puesta sobre ella la mano del Señor. [f. 194v] El qual quiso en ella e por ella demostrar los sus secretos e maravillas, algunos de los quales fueron vistos e manifiestos a muchas personas.

La qual, alunbrada del padre de las lunbres, con grandezas de ser tenplo verdadero de Dios, deseó mucho hazer confessión general de sus pecados; e como por esto se afligiose con lágrimas continuas e rogativas, deseando saber si sus pecados eran perdonados, aceptó el día de la confessión. E como entrase en el confesionario, a do todas se suelen confesar, estaba allí fuera la imagen de Nuestra Señora con el Niño en sus braços e derrubándose delante della, con muchas lágrimas y devotión, rogávale mucho la quisiese oír e ganasse perdón de todos sus pecados. E como con atentión estubiesse orando, súbitamente vio una gran claridad que alunbró la imagen y parte de la carilla, y en la claridad de la lunbre vio cómo Nuestro Señor, estando en los braços de la madre, alçó la mano contra ella como quando el sacerdote absuelve a la penitente. De la qual visión fue mui espantada e turbada y con mui gran fatiga i trabaxo hizo su confessión lo mexor que pudo, la qual hecha, como tornose a hazer oración a la imagen susodicha, vio la misma claridad que vio al principio e la mano del niño que primero avía visto, de lo qual quedó mui consolada e confortada.

En Bonifacio de Chinchón (copista, s. XVI), Vida de María de Ajofrín, Escorial, ms. C-III-3, ff. 194r-194v, ed. Celia Redondo Blasco, transcripción en Catálogo de Santas Vivas, <https://catalogodesantasvivas.visionarias.es/index.php/Mar%C3%ADa_de_Ajofr%C3%ADn>.

[f. 194r] Vivint, com s’ha dit, en aquesta santa conversació durant algun temps, passats més de deu anys de la seva conversió, fou posada sobre ella la mà del Senyor. [f. 194v] El qual volgué en ella i per ella manifestar els seus secrets i meravelles, alguns dels quals foren vistos i manifestats a moltes persones.

Aquesta, il·luminada pel Pare de les llums, amb l’esplendor de ser un temple veritable de Déu, desitjà molt fer confessió general dels seus pecats; i per aquest motiu s’afligí amb llàgrimes contínues i pregàries, desitjant saber si li eren perdonats els pecats, i acceptà el dia de la confessió. Quan entrà al confessionari, on totes solen confessar-se, era just davant l’altar la imatge de la Nostra Senyora amb el Nen als seus braços, i postrada davant d’ella, amb moltes llàgrimes i devoció, li suplicava molt que la volgués escoltar i li concedís el perdó de tots els seus pecats. I mentre orava amb atenció, sobtadament veié una gran claror que il·luminà la imatge i part de la capella, i en la llum de la llàntia veié com el Nostre Senyor, estant en els braços de la seva Mare, aixecà la mà cap a ella com quan el sacerdot absoldria la penitent. D’aquesta visió quedà molt espantada i torbada, i amb molt d’esforç i fatiga feu la seva confessió tan bé com pogué; feta aquesta, quan tornà a posar-se en oració davant de la imatge esmentada, veié la mateixa claror que havia vist al principi i la mà del Nen que havia vist primer, cosa que la consolà i reconfortà molt.

Traducció del castellà: Ferran Triadó

[f. 194r] Living, as has been said, in this holy devotion for some time, after more than ten years of her conversion, the hand of the Lord was placed on her. [f. 194v] He who wished, in her and through her, to reveal His secrets and wonders, some of which were seen and manifested to many people.

She, enlightened by the Father of lights, with the grandeur of being a true temple of God, greatly desired to make a general confession of her sins; and because of this she was afflicted with continual tears and supplications, desiring to know if her sins were forgiven, she accepted the day of confession. And as she entered the confessional, where all customarily confess, just outside it was the image of Our Lady with the Child in her arms, and prostrating herself before it, with many tears and devotion, she begged greatly that He would listen to her and grant her forgiveness of all her sins. And as she prayed attentively, suddenly she saw a great brightness that illuminated the image and part of the chapel, and in the light of the lamp she saw how Our Lord, being in the arms of His mother, raised His hand toward her as when the priest absolves the penitent. From this vision she was very frightened and disturbed, and with great fatigue and effort she made her confession as best she could; which done, when she returned to pray before the aforementioned image, she saw the same brightness she had seen at first and the hand of the Child she had seen before, which left her greatly consoled and comforted.

Translation from Spanish: Ferran Triadó

San Lorenzo de El Escorial, Real Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo de El Escorial, ms. C-III-3, f. 194v – Vida de María de Ajofrín, siglo XVI. Fragmento del f. 194v del ms. C-III-3 (Escorial).

Miles Christi: fe y armas en el Tractatus de Purgatorio Sancti Patricii

El relato sobre el purgatorio de san Patricio gozó de una extraordinaria difusión en toda Europa medieval, con traducciones a numerosas lenguas vernáculas y una profunda marca en la espiritualidad. La obra narra la visión del caballero Enio, quien desciende a la gruta irlandesa que comunicaba con el purgatorio y el infierno, y donde debía afrontar las pruebas para purificar el alma.

El fragmento que se ofrece se centra en el momento decisivo de la entrada de Enio en el purgatorio, donde recibe las advertencias de unos misteriosos hombres de blancas vestiduras y es exhortado a enfrentarse a lo demoníaco. La escena combina dos ejes capitales de la imaginación medieval: la figura de Dios como protector en todo momento, por un lado; por otro, la configuración del penitente como un auténtico miles Christi, no armado con armas mundanas, sino divinas. Así, el descenso de Enio no es solo un itinerario escatológico, sino también una batalla espiritual similar a la titánica lucha entre el Salvador y la maldad diabólica.

Caput IV (42)

MiIes itaque novam et inusitatam cupiens exercere militiam per speluncam audacter, licet solus, pergit. Ingravescentibus magis ac magis tenebris, in brevi totam amisit lucem; tandem ex adverso lux parvla coepit per foveam tenuiter lucere; nec mora ad campum praedictum pervenit, et aulam: lux autem ibi non apparuit, nisi qualis hic in hieme post solis occasum habetur. Aula parietes non habebat, sed columnis et archiolis erat per gyrum subnixa, in modum claustri monachorum; cumque circa aulam diutius ambulasset, ejus mirabilem mirando structuram, infra ejus septa vidit eam multo mirabiliorem. Ingressus igitur eam, et intus aliquandiu sedens, oculos huc illucque convertit, illius pulchritudinem et structuram admirans; ubi cum paululum solus sedisset, ecce quindecim viri, quasi religiosi, et nuper rasi, albisque vestibus induti domum intraverunt, et salutantes eum in nomine Domini, consederunt. Tunc aliis tacentibus, unus qui prior et eorum dux videbatur cum ipso loquebatur, dicens: Benedictus sit Deus omnipotens, qui bonum tibi propositum inspiravit, ut pro peccatis tuis Purgatorium hoc intrares, sed, nisi te viriliter geras, et corpore et anima peribis: mox enim ut hanc domum fuerimus egressi multitudo aderit spirituum immundorum, qui tibi gravia inferentes tormenta, minabuntur inferre graviora: promittent se ducturos te ad portam qua intrasti, conantes, si vel te hoc modo decipere possint, ut revertaris. Sed, si tormentorum afflictione victus, vel minis territus, seu promissione deceptus, assensum eis praebueris, in corpore pariter et anima peribis; si vero fortis in fide, spem tuam in Domino posueris, ut nec tormentis, nec minis, nec promissis eorum acquiescas, sed corde integro eos contempseris, non solum a peccatis omnibus purgaberis, verumtamen et tormenta, quae praeparantur peccatoribus, et requiem in qua justi Iaetantur, videbis. Deum semper habeas in memoria, et quotiescunque te cruciaverint, invoca Dominum nostrum Jesum Christum, et per invocationem hujus nominis statim liberaberis a quocunque tormento in quo eris. Tecum enim non possumus hic diutius morari; sed omnipotenti Deo te commendamus. Sicque data benedictione viro, recesserunt ab eo.  

Caput V (43)

Miles itaque a yiris illis solus relictus ad novi generis militiam se instruere coepit, et armis Christi munitus intrepidus exspectat, quis eum daemonum primo ad certamen provocet: justitiae lorica induitur; spei victoriae salutisque aeternae mens, ut caput, galea redimitur; scuto fidei pectus protegitur; gladium etiam habuit verbum Dei, devote invocans Jesum Christum, ut eo regio munimine tueatur, ne ab adversariis infestantibus superetur. […].

En Henricus Salteriensis (s. XII), Tractatus de Purgatorio Sancti Patricii, J.P. Migne PL, vol. 180, cols. 990-991.

Capítulo IV (42)

El caballero, deseoso de ejercitar una milicia nueva e insólita, avanza audazmente, aunque solo, a través de la cueva. Al ir aumentando cada vez más las tinieblas, en breve perdió toda luz; finalmente, enfrente comenzó a brillar tenuemente una pequeña claridad a través de una abertura; y sin tardanza llegó al campo mencionado y a la sala: mas allí no apareció otra luz que la que aquí, en invierno, se tiene después de la puesta del sol. La sala no tenía muros, sino que estaba sostenida en torno por columnas y arquillos, a modo de claustro monástico; y habiendo paseado largo rato alrededor de la sala, admirando su maravillosa estructura, al entrar dentro de su cerco vio algo aún mucho más admirable.

Entrando, pues, en ella y sentado algún tiempo en su interior, volvió los ojos de un lado a otro, maravillándose de su hermosura y disposición; cuando, habiendo estado sentado un poco tiempo solo, he aquí que quince varones, en apariencia religiosos, recién tonsurados y vestidos de blanco, entraron en la casa y, saludándole en el nombre del Señor, se sentaron. Entonces, callando los demás, uno que parecía ser el primero y su guía habló con él, diciendo:

“Bendito sea Dios omnipotente, que te inspiró tan buen propósito, que por tus pecados entrases en este Purgatorio; pero, si no te comportas varonilmente, perecerás en cuerpo y alma: pues en seguida, cuando hayamos salido de esta casa, acudirá una multitud de espíritus inmundos, que te infligirán graves tormentos y te amenazarán con otros peores; te prometerán conducirte a la puerta por donde entraste, procurando engañarte así para que regreses. Mas si, vencido por la aflicción de los tormentos, o atemorizado por las amenazas, o engañado por sus promesas, les prestaras consentimiento, perecerás a un tiempo en cuerpo y alma; si, por el contrario, permaneces fuerte en la fe, y pones tu esperanza en el Señor, de modo que ni a los tormentos, ni a las amenazas, ni a sus promesas te rindas, sino que con corazón íntegro los desprecies, no solo serás purgado de todos los pecados, sino que verás además los tormentos preparados para los pecadores y el descanso en que gozan los justos.

Ten siempre a Dios en la memoria, y cuantas veces te atormenten invoca a nuestro Señor Jesucristo; y por la invocación de este nombre serás al instante liberado de cualquier tormento en el que estés. Con todo, nosotros no podemos permanecer más tiempo contigo aquí; sino que te encomendamos al Dios omnipotente”.

Y, dada al caballero la bendición, se apartaron de él.

Capítulo V (43)

El caballero, pues, dejado solo por aquellos varones, comenzó a disponerse para ejercitar una milicia de nuevo género; y, armado con las armas de Cristo, aguarda intrépido quién de los demonios le provocará primero al combate: se reviste con la coraza de la justicia; su mente, como cabeza, es ceñida con el yelmo de la esperanza de victoria y de salvación eterna; con el escudo de la fe protege su pecho; tiene asimismo como espada la palabra de Dios, invocando devotamente a Jesucristo, para que lo proteja con este regio armamento, no sea vencido por los adversarios que lo hostigan. […].

Traducción del latín: Ferran Triadó

Capítol IV (42)

El cavaller, desitjós d’exercitar una milícia nova i insòlita, avança amb audàcia, encara que sol, a través de la cova. A mesura que les tenebres s’espessien cada vegada més, en poc temps va perdre tota llum; finalment, al davant, començà a lluir tènue una petita claror a través d’un forat; i de seguida arribà al camp esmentat i a la sala: però allí no hi havia altra llum que la que aquí, a l’hivern, hom té després de la posta del sol.

La sala no tenia parets, sinó que era sostinguda al voltant per columnes i arquets, a la manera d’un claustre monàstic; i després d’haver caminat llargament al voltant de la sala, admirant-ne l’estructura meravellosa, en entrar dins del recinte veié quelcom encara molt més admirable.

Havent-hi entrat, i després d’asseure’s una estona a dins, dirigí la mirada ací i allà, meravellant-se de la seva bellesa i construcció; quan, havent estat assegut tot sol una mica, vet aquí que quinze homes, de semblança religiosa, recent tonsurats i vestits de blanc, entraren a la casa i, saludant-lo en el nom del Senyor, s’assegueren. Aleshores, callant els altres, un que semblava ser-ne el primer i guia li parlà, dient:

“Beneït sigui Déu omnipotent, que t’ha inspirat tan bon propòsit, que pels teus pecats entressis en aquest Purgatori; però, si no et comportes virilment, periràs en cos i ànima: car tot seguit, quan sortim d’aquesta casa, hi acudirà una multitud d’esperits immunds, que t’infligiran greus turments i t’amenaçaran amb d’altres pitjors; et prometran de conduir-te a la porta per on entrares, procurant així enganyar-te perquè hi tornis.

Però si, vençut per l’aflicció dels turments, o aterrit per les amenaces, o enganyat per llurs promeses, els dones consentiment, periràs alhora en cos i ànima. Si, per contra, ets fort en la fe, i poses l’esperança en el Senyor, de manera que ni als turments, ni a les amenaces, ni a les promeses et rendeixis, sinó que amb cor íntegre els menyspreïs, no sols seràs purgat de tots els pecats, sinó que també veuràs els turments preparats per als pecadors i el repòs en què es delecten els justos.

Tingues sempre Déu a la memòria, i sempre que et turmentin invoca el nostre Senyor Jesucrist; i per la invocació d’aquest nom seràs immediatament alliberat de qualsevol turment en què et trobis. Però nosaltres no podem romandre més temps amb tu aquí; sinó que et confiem al Déu omnipotent.” I, donada al cavaller la benedicció, es retiraren d’ell.

Capítol V (43)

El cavaller, doncs, deixat sol per aquells homes, començà a preparar-se per exercitar una milícia d’un gènere nou; i, armat amb les armes de Crist, espera intrèpid qui dels dimonis el provocarà primer al combat: es revesteix amb la loriga de la justícia; el seu enteniment, com a cap, és cenyit amb el casc de l’esperança de la victòria i de la salvació eterna; amb l’escut de la fe es protegeix el pit; també tenia per espasa la paraula de Déu, invocant devotament Jesucrist, perquè amb aquesta reial protecció el guardés, i no fos vençut pels adversaris que l’assetjaven. […].

Traducció del llatí: Ferran Triadó

Chapter IV (42)

The knight, desiring to engage in a new and unheard-of warfare, boldly proceeds, though alone, through the cave. As the darkness grew ever thicker, he soon lost all light; at last, a small gleam began to shine faintly through an opening ahead; and presently he reached the aforesaid plain and the hall: but there no light appeared, except such as one has here in winter after the sun has set.

The hall had no walls but was supported all around by columns and little arches, in the manner of a monastic cloister; and as he walked around the hall for a long time, admiring its marvellous structure, within its enclosure he saw something yet more wonderful.

Entering it therefore, and sitting for a while inside, he turned his eyes this way and that, marvelling at its beauty and construction; when, after sitting alone for a short time, behold, fifteen men, seemingly religious, newly shaven and clad in white garments, entered the house and, greeting him in the name of the Lord, sat down. Then, while the others were silent, one who seemed to be the first and their leader spoke with him, saying:

“Blessed be God Almighty, who inspired you with so good a purpose, that for your sins you should enter this Purgatory; but unless you conduct yourself manfully, you will perish both in body and in soul: for immediately, when we have gone forth from this house, there will appear a multitude of unclean spirits, who will inflict on you grievous torments, and will threaten still heavier ones; they will promise to lead you back to the gate by which you entered, striving thus to deceive you, that you might return.

But if, overcome by the affliction of torments, or terrified by threats, or deceived by promises, you yield consent to them, you will perish alike in body and soul. But if, strong in faith, you set your hope in the Lord, so that you neither yield to their torments, nor to their threats, nor to their promises, but with undivided heart despise them, you will not only be purged of all your sins, but you will also behold the torments prepared for sinners and the rest wherein the just rejoice.

Keep God always in your memory, and as often as they torment you, call upon our Lord Jesus Christ; and by the invocation of this name you shall be straightway delivered from whatsoever torment you are in. For we cannot remain longer with you here; but we commend you to Almighty God.” And thus, having given the knight their blessing, they departed from him.

Chapter V (43)

The knight, therefore, left alone by those men, began to prepare himself to wage a warfare of a new kind; and, armed with the weapons of Christ, he awaits fearlessly which of the demons shall first challenge him to combat: he is clad with the breastplate of justice; his mind, as his head, is encircled with the helmet of the hope of victory and eternal salvation; with the shield of faith he protects his breast; he also bore as a sword the word of God, devoutly invoking Jesus Christ, that He might guard him with this royal defence, lest he be overcome by the adversaries assailing him. […].

Translation from Latin: Ferran Triadó

Portada: Cambridge, Cambridge University Library, MS Ff.1.27, f. 568 – De purgatorio sancti Patricii, siglos XII-XIII. El caballero Enio a punto de entrar en la cueva.

“Insula non est, sed piscis”: lo monstruoso y lo maravilloso en la Navigatio sancti Brendani

Aunque inspirada en tradiciones más antiguas, la Navigatio sancti Brendani relata el periplo del monje irlandés san Brandán y un grupo de monjes en busca de la Tierra prometida a los santos, una isla paradisiaca situada en los confines del mundo. En este viaje espiritual, que toma la forma de una travesía marítima, los monjes se enfrentan a fenómenos extraordinarios, islas misteriosas y criaturas fabulosas.

Pocas escenas ilustran con tanta intensidad el concepto de lo maravilloso como la de la supuesta isla que, al encenderse el fuego de los monjes, revela su verdadera naturaleza: no es tal, sino un pez de grandes dimensiones. En este célebre pasaje de la Navigatio sancti Brendani, lo monstruoso no se presenta como una amenaza terrible, sino como una manifestación de la inmensidad de la creación divina. Este episodio ejemplifica una de las tensiones centrales del imaginario medieval: la que opone la estabilidad del mundo ordenado a la irrupción de lo inefable. Lo maravilloso y lo monstruoso se entrelazan no como polos contrarios, sino como signos de lo otro: aquello que escapa a la medida humana, pero no al plan divino.

Caput X

Cum autem uenissent ad aliam insulam, cepit illa nauis stare antequam portum illius potuissent / tenere. Sanctus Brendanus precepit fratribus exire de naui in mare, et ita fecerunt. Tene­bantque nauim ex utraque parte cum funibus usque dum ad portum uenissent. Erat autem illa insula petrosa sine ulla herba. Silua rara erat ibi,  et in litore illius nihil de arena fuit. Porro pernoctantibus in oracionibus et uigiliis fratribus foris, uir Dei sedebat intus in naui. Sciebat enim qualis erat illa insula, sed tamen noluit eis indicare, ne perterrerentur.

Mane autem facto precepit sacerdotibus ut singuli missas cantarent, et ita fecerunt. Cum sanctus Brendanus et ipse cantasset [missam] in naui, ceperunt fratres carnes crudas portare foras de naui ut condierent sale [illas], et etiam pisces quos secum tulerunt de alia insula. Cum hoc fecissent, posuerunt cacabum super ignem. Cum autem ministrarent lignis ignem et feruere cepisset cacabus, cepit illa insula se mouere sicut unda. Fratres uero ceperunt currere ad nauim, deprecantes patrocinium sancti patris. At ille singulos per manus trahebat intus. Relictisque omnibus que portabant in illa insula, ceperunt nauigare. Porro illa insula ferebatur in oceanum. Potuit autem ignis ardens uideri super duo miliaria. Sanctus Brendanus narrauit fratribus quid hoc esset, dicens: “Fratres, admiramini quod fecit hec insula?” Aiunt: “Admiramur ualde nec non et ingens pauor penetrauit nos.” Qui dixit illis: “Filioli, nolite expauescere. Deus enim reuelauit mihi hac nocte per uisionem sacramentum huius rei. Insula non est, ubi fuimus, sed piscis, prior omnium natancium in oceano. Querit semper ut suam caudam simul iungat capiti, et non potest pre longitudine. Qui habet nomen Jasconius.”

En Anónimo (s. VIII), Navigatio sancti Brendani, apud Selmer, Navigatio sancti Brendani Abbatis: From Early Latin Manuscripts, Notre Dame (IN): University of Notre Dame Press, 1959, pp. 20-21.

Capítulo X

Cuando llegaron a otra isla, la nave comenzó a detenerse antes de poder alcanzar su puerto. San Brandán ordenó a los hermanos que salieran del barco y entraran al mar, y así lo hicieron. Sostuvieron la nave desde ambos lados con cuerdas hasta llegar al puerto. La isla era pedregosa, sin hierba alguna. Había allí un bosque disperso, y en la orilla no había nada de arena. Mientras los hermanos pasaban la noche en oración y vela en el exterior, el varón de Dios permanecía dentro de la nave. Pues sabía qué clase de isla era aquella, pero no quiso revelárselo, para no asustarlos.

Al amanecer, mandó a los sacerdotes que cada uno celebrara la misa, y así lo hicieron. Cuando san Brandán terminó también su misa en la nave, los hermanos comenzaron a sacar carne cruda fuera del barco para salarla, junto con los peces que habían traído de otra isla. Después de hacerlo, colocaron un caldero sobre el fuego. Pero cuando echaron leña al fuego y el caldero comenzó a hervir, la isla empezó a moverse como una ola. Los hermanos corrieron hacia la nave suplicando la protección del santo padre, que los fue subiendo uno a uno a bordo. Dejaron atrás todo lo que llevaban en la isla y comenzaron a navegar. Y aquella isla fue llevada por el océano. El fuego encendido podía verse desde más de dos millas. Entonces san Brandán explicó a los hermanos lo que había sucedido, diciendo: “¿Hermanos, os admiráis de lo que hizo esta isla?”. Respondieron: “Nos admira mucho, y un gran temor nos ha invadido”. Y él les dijo: “Hijitos, no temáis. Pues Dios me reveló esta noche en visión el misterio de esto. No es una isla donde estuvimos, sino un pez, el primero de todos los que nadan en el océano. Siempre intenta juntar su cola con la cabeza, pero no puede, a causa de su longitud. Su nombre es Jasconio”.

Traducción del latín: Ferran Triadó

Capítol X

Quan arribaren a una altra illa, la nau començà a deturar-se abans de poder atènyer el seu port. Sant Brandà manà als germans que sortissin de la nau i entressin al mar, i així ho feren. Sostenien la nau per ambdós costats amb cordes fins que arribaren al port. Aquella illa era rocallosa, sense cap mena d’herba. Hi havia un bosc escàs, i a la riba no hi havia gens de sorra. Mentre els germans passaven la nit en oracions i vetlles a fora, l’home de Déu restava dins la nau. Ell sabia quin tipus d’illa era, però no volgué dir-los-ho per tal de no espantar-los.

A trenc d’alba ordenà als sacerdots que cadascú cantés missa, i així ho feren. Quan sant Brandà hagué acabat també la seva missa dins la nau, els germans començaren a treure carn crua del vaixell per salar-la, igual que els peixos que havien agafat d’una altra illa. Quan ho hagueren fet, posaren una olla al foc. Però quan hi afegiren llenya i l’olla començà a bullir, l’illa començà a moure’s com una ona. Els germans van córrer cap a la nau, demanant l’auxili del pare sant. Ell els estirava un a un amb les mans. Deixaren tot allò que havien portat a l’illa i es posaren a navegar. L’illa es deixava endur per l’oceà. El foc encès es podia veure a dues milles de distància. Llavors sant Brandà explicà als germans què havia estat allò: “Germans, us meravella el que ha fet aquesta illa?”. Digueren: “Ens meravella molt, i un gran temor ens ha envaït.” Ell els digué: “Fillets, no tingueu por. Déu m’ha revelat aquesta nit en visió el misteri d’aquest fet. No és una illa on hem estat, sinó un peix, el primer de tots els que neden a l’oceà. Sempre intenta unir la cua amb el cap, però no pot per causa de la seva llargada. Es diu Jasconi”.

Traducció del llatí: Ferran Triadó

Chapter V (XXI)

When they reached another island, the ship began to slow before they could reach its port. Saint Brendan ordered the brothers to leave the boat and enter the sea, and so they did. They held the ship with ropes on both sides until they arrived at the port. That island was rocky, without any grass. There was sparse woodland there, and no sand at all along the shore. While the brothers spent the night outside in prayer and vigil, the man of God remained inside the boat. He knew what kind of island it was, but did not want to tell them, so as not to frighten them.

In the morning, he ordered the priests to each say Mass, and they did so. When Saint Brendan had finished celebrating Mass himself on the boat, the brothers brought raw meat out from the boat to salt it, along with the fish they had brought from another island. After this, they placed a pot on the fire. But when they fed the fire with wood and the pot began to boil, the island started to move like a wave. The brothers ran to the ship, begging the protection of their holy father. He pulled each one up by the hand. Leaving behind everything they had brought onto the island, they set sail. The island drifted out into the ocean. The burning fire could still be seen over two miles away. Then Saint Brendan explained to the brothers what had happened, saying: “Brothers, are you astonished at what this island did?”. They said, “We are greatly astonished, and an immense fear has overtaken us”. He said to them, “Little ones, do not be afraid. For God has revealed to me this night in a vision the mystery of this event. The place we were on was not an island, but a fish, the first of all that swim in the ocean. It is always trying to join its tail to its head, but cannot because of its great length. Its name is Jasconius”.

Translation from Latin: Ferran Triadó

Portada: Paris, Bibliothèque national de France, Département des Manuscrits, Français 25566, f. 97r – Bestiaire d’amour, hacia 1300. El pez colosal.

“Tollite portas”: el Descensus ad Inferos en el Evangelio de Nicodemo

Pocas escenas resultan tan poderosas en la imaginación cristiana como la de Cristo que desciende a los infiernos para salvar a los justos de la muerte. Este episodio, conocido como Descensus ad Inferos, no figura detalladamente en los evangelios canónicos, pero ha sido objeto de una rica elaboración en la tradición apócrifa. En ese sentido destaca el llamado Evangelio de Nicodemo, una obra que compila en su segunda parte un dramático relato del descenso de Cristo a los infiernos tras su crucifixión.

Redactado originalmente en griego y traducido muy pronto al latín, el Evangelio de Nicodemo conoció varias versiones. La llamada versión latina A, difundida ampliamente en la Edad Media, combina elementos narrativos, teológicos y escatológicos para mostrar una potente imagen del enfrentamiento entre el Cristo glorioso y las potencias infernales. En él, Satanás y el Infierno son personajes diferenciados que discuten el destino de las almas, mientras los patriarcas del Antiguo Testamento —David, Isaías— anuncian la llegada del Señor.

Esta entrada presenta un fragmento clave de esa versión latina A, en la edición crítica de Constantin von Tischendorf (1853), en el momento exacto en que las puertas del Hades se estremecen ante la llegada del Rey de la gloria.

Caput V (XXI)

Et cum haec ad invicem loquerentur Satan princeps et inferus, subito facta est vox ut tonitruum et spiritualis clamor Tollite portas principes vestras, et elevamini portae aeternales, et introibit rex gloriae. Haec audiens inferus dixit ad Satan principem Recede a me et exi de meis sedibus foras: si potens es praeliator, pugna adversum regem gloriae. Sed quid tibi cum illo? Et eiecit inferus Satan foras de sedibus suis. Et dixit inferus ad sua impia officia Claudite portas crudeles aereas et vectes ferreos supponite et fortiter resistite, ne captivemus tenentes captivitatem.

Haec autem audiens omnis multitudo sanctorum cum voce increpationis dixerunt ad inferum Aperi portas tuas ut intret rex gloriae. Et exclamavit David dicens Nonne cum essem vivus in terris, praedixi vobis Confiteantur domino misericordiae eius, et mirabilia eius filiis hominum, quia contrivit portas aereas et vectes ferreos confregit: suscepit eos de via iniquitatis eorum. Et post haec similiter Esaias dixit Nonne cum essem in terris vivus praedixi vobis Exsurgent mortui, et resurgent qui in monumentis sunt, et exultabunt qui in terris sunt, quoniam ros qui est a domino sanitas est illis. Et iterum dixi Ubi est, mors, aculeus tuus? Ubi est, infere, victoria tua?

En Anónimo (s. V), Descensus ad Inferos, versión latina A, apud Tischendorf, Evangelia Apocrypha, Leipzig: Avenarius et Mendelssohn, 1853, pp. 376-377.

Capítulo V (XXI)

Y mientras estas cosas discutían entre sí Satanás, el príncipe, y el Infierno, de pronto se oyó una voz como de trueno y un clamor espiritual: “¡abrid, príncipes, vuestras puertas; elevaos, puertas eternas, y entrará el Rey de la gloria!”.

Al oír esto, el Infierno dijo a Satanás, el príncipe: “apártate de mí y sal fuera de mis dominios. Si eres un poderoso guerrero, lucha contra el Rey de la gloria. ¿Pero qué tienes tú que ver con Él?”. Y el Infierno expulsó a Satanás de sus moradas. Luego dijo a sus ministros impíos: “cerrad las crueles puertas de bronce, atrancadlas con cerrojos de hierro, resistid con firmeza, no sea que nos veamos cautivos de Aquel que viene a liberar a los cautivos”.

Pero al oír esto, toda la multitud de los santos clamó con voz de reprensión al Infierno: “¡abre tus puertas para que entre el Rey de la gloria!”. Y David exclamó: “¿no os anuncié yo cuando vivía en la tierra: alabad al Señor por su misericordia y por sus maravillas con los hijos de los hombres, porque quebrantó las puertas de bronce y rompió los cerrojos de hierro? Él los libró del camino de su maldad”.

Y luego dijo Isaías: “¿no os profeticé también yo cuando aún vivía en la tierra: resucitarán los muertos, y se levantarán los que están en los sepulcros, y se alegrarán los que habitan la tierra? Porque el rocío que viene del Señor será para ellos salud”. Y añadió: “¿dónde está, oh muerte, tu aguijón? ¿Dónde está, oh Infierno, tu victoria?”.

Traducción del latín: Ferran Triadó

Capítol V (XXI)

I mentre aquestes coses discutien entre si Satanàs, el príncep, i l’Infern, de sobte es va sentir una veu com de tro i un clam espiritual: “alceu, prínceps, les vostres portes; eleveu-vos, portes eternes, i entrarà el Rei de la glòria!”.

En sentir-ho, l’Infern digué a Satanàs: “aparta’t de mi i surt dels meus dominis. Si ets un poderós combatent, lluita contra el Rei de la glòria. Però, què tens tu a veure amb Ell?”. I l’Infern expulsà Satanàs dels seus dominis. Després digué als seus servidors impius: “tanqueu les cruels portes de bronze, bloquegeu-les amb barrots de ferro i resistiu amb força, no fos cas que fóssim presoners del qui ve a alliberar els captius”.

Però, en sentir-ho, tota la multitud dels sants cridà amb veu de reprensió a l’Infern: “obre les teves portes, que entri el Rei de la glòria!”. I David exclamà: “no us ho vaig anunciar quan era viu a la terra: lloeu el Senyor per la seva misericòrdia i per les seves meravelles envers els fills dels homes, perquè ha trencat les portes de bronze i ha fet miques els barrots de ferro? Ell els ha rescatat del camí de la seva iniquitat”.

Després Isaïes digué igualment: “no us vaig profetitzar jo també quan era viu a la terra: ressuscitaran els morts, s’alçaran els qui jeuen als sepulcres, i s’alegraran els qui habiten la terra, perquè la rosada que ve del Senyor és salut per a ells?”. I encara afegí: “on és, mort, el teu fibló? On és, Infern, la teva victòria?”.

Traducció del llatí: Ferran Triadó

Chapter V (XXI)

And while Satan, the prince, and Hell were speaking to each other, suddenly a voice came like thunder and a spiritual cry: “Lift up your gates, O princes; be lifted up, eternal gates, and the King of glory shall enter.”

Upon hearing this, Hell said to Satan the prince: “Depart from me and leave my domain. If you are a mighty warrior, go fight against the King of glory. But what have you to do with Him?” And Hell cast Satan out from his dwelling places. Then he said to his wicked servants: “Shut the cruel gates of bronze, fasten the iron bars, and resist mightily, lest we who hold the captives become ourselves captives.”

But upon hearing this, the whole multitude of saints cried out with a voice of rebuke to Hell: “Open your gates, that the King of glory may enter!” And David exclaimed: “Did I not prophesy to you when I was still alive on earth: Let them give thanks to the Lord for His mercy and for His wonders to the children of men, for He has broken the gates of bronze and shattered the iron bars. He has rescued them from the path of iniquity.”

And afterward Isaiah said in like manner: “Did I not also tell you when I lived on earth: The dead shall rise, those in the tombs shall be raised, and those on earth shall rejoice, for the dew that comes from the Lord shall be healing for them.” And again he said: “O death, where is your sting? O Hell, where is your victory?”

Translation from Latin: Ferran Triadó

Portada: Paris, Bibliothèque national de France, Département des Manuscrits, Latin 18014, f. 166r – Horae ad usum Parisiensem, último cuarto del siglo XIV. Descenso de Cristo a los infiernos (Jean Le Noir – Pseudo-Jacquemart).

Entre la muerte y la gloria: la visión de Dricthelmo según Beda

A lo largo de la Edad Media, las visiones del más allá tuvieron un papel clave en la formación del imaginario cristiano. Entre esos testimonios se encuentra la experiencia de Dricthelmo, recogida por Beda en su Historia ecclesiastica.

El texto, aunque breve, posee una inmensa densidad simbólica. La alternancia de fuego y frío, los colores, aromas y cantos, la luz y el movimiento del cuerpo por distintos espacios componen un universo teológico sensorial. Así, la visión de Dricthelmo no es solo doctrinal, sino también una experiencia que afecta directamente a los sentidos del vidente y, por ende, al lector.

El guía celestial que lo acompaña cumple una función doble: guiar y explicar. Cada espacio no solo se muestra, sino que se comenta y se interpreta. Es aquí donde el fragmento elegido adquiere su mayor densidad: Dricthelmo alcanza la región de luz y escucha el relato sobre los destinos de las almas, la eficacia de la misa y el valor de la penitencia. El fragmento recoge este momento en la edición crítica de Colgrave y Mynors (1969).

Liber V, caput XII (6)

‘Cumque reuersi perueniremus ad mansiones illas laetas spirituum candidatorum, dixit mihi: “Scis, quae sint ista omnia, quae uidisti?” Respondi ego: “Non.” Et ait: “Vallis illa, quam aspexisti flammis feruentibus et frigoribus horrenda rigidis, ipse est locus in quo examinandae et castigandae sunt animae illorum, qui differentes confiteri et emendare scelera quae fecerunt, in ipso tandem mortis articulo ad paenitentiam confugiunt, et sic de corpore exeunt; qui tamen, quia confessionem et paenitentiam uel in morte habuerunt, omnes in die iudicii ad regnum caelorum perueniunt. Multos autem preces uiuentium et elimosynae et ieiunia et maxime celebratio missarum, ut etiam ante diem iudicii liberentur, adiuuant. Porro puteus ille flammiuomus ac putidus, quem uidisti, ipsum est os gehennae, in quo quicumque semel inciderit, numquam inde liberabitur in aeuum. Locus uero iste florifer, in quo pulcherrimam hanc iuuentutem iucundari ac fulgere conspicis, ipse est, in quo recipiuntur animae eorum qui in bonis quidem operibus de corpore exeunt; non tamen sunt tantae perfectionis, ut in regnum caelorum statim mereantur introduci; qui tamen omnes in die iudicii ad uisionem Christi et gaudia regni caelestis intrabunt. Nam quicumque in omni uerbo et opere et cogitatione perfecti sunt, mox de corpore egressi ad regnum caeleste perueniunt; ad cuius uicinia pertinet locus ille, ubi sonum cantilenae dulcis cum odore suauitatis / ac splendore lucis audisti. Tu autem, quia nunc ad corpus reuerti et rursum inter homines uiuere debes, si actus tuos curiosius discutere, et mores sermonesque tuos in rectitudine ac simplicitate seruare studueris, accipies et ipse post mortem locum mansionis inter haec quae cernis agmina laetabunda spirituum beatorum. Namque ego, cum ad tempus abscessissem a te, ad hoc feci, ut quid de te fieri deberet agnoscerem.” Haec mihi cum dixisset, multum detestatus sum reuerti ad corpus, delectatus nimirum suauitate ac decore loci illius quem intuebar, simul et consortio eorum quos in illo uidebam. Nec tamen aliquid ductorem meum rogare audebam; sed inter haec nescio quo ordine repente me inter homines uiuere cerno.’

En Beda el Venerable (731), Historia ecclesiastica gentis Anglorum, V, 12, 6, ed. Bertram Colgrave & R.A.B. Mynors, Bede’s Ecclesiastical History of the English People, Oxford: Clarendon Press, 1969, pp. 494, 496.

Libro V, capítulo XII (6)

Y cuando, de regreso, llegamos a las alegres moradas de los espíritus vestidos de blanco, me dijo:

—¿Sabes qué son todas estas cosas que has visto?

Yo respondí:

—No.

Y él dijo:

—El valle que viste abrasado por llamas y helado por fríos espantosos es el lugar donde son examinadas y castigadas las almas de aquellos que, demorando confesar y enmendar los pecados que cometieron, recurren finalmente a la penitencia en el mismo trance de la muerte y así salen del cuerpo. Estos, sin embargo, como tuvieron confesión y penitencia, aunque fuese en la muerte, todos alcanzarán el Reino de los Cielos en el día del juicio.

Pero a muchos les ayudan las oraciones de los vivos, las limosnas, los ayunos, y sobre todo la celebración de misas, para que incluso antes del día del juicio sean liberados.

Y aquel pozo que viste, vomitando llamas y hedor, es la boca misma de la gehena, de la que quien una vez cae en ella, jamás será liberado por la eternidad.

Este lugar florido, en el que ves a esta hermosísima juventud gozarse y resplandecer, es donde son recibidas las almas de aquellos que, aunque salen del cuerpo con buenas obras, no alcanzan tal perfección como para merecer entrar de inmediato en el Reino de los Cielos. Todos ellos, sin embargo, en el día del juicio entrarán a la visión de Cristo y a las alegrías del Reino Celestial.

Porque todos los que son perfectos en toda palabra, obra y pensamiento, inmediatamente al salir del cuerpo alcanzan el Reino Celestial; y a la cercanía de ese reino pertenece el lugar donde escuchaste el sonido del dulce canto, junto con el suave olor y el esplendor de la luz.

Tú, en cambio, porque ahora debes volver al cuerpo y vivir de nuevo entre los hombres, si examinas tus actos con mayor cuidado y procuras guardar tus costumbres y palabras en rectitud y simplicidad, también recibirás tras la muerte un lugar de morada entre estas muchedumbres de espíritus bienaventurados que ahora ves. Pues yo, al haberme apartado de ti por un tiempo, lo hice para conocer lo que debía hacerse contigo.

Cuando me dijo estas cosas, lamenté profundamente tener que volver al cuerpo, encantado como estaba por la dulzura y la belleza de aquel lugar que contemplaba, y también por la compañía de aquellos a quienes allí veía. Sin embargo, no me atrevía a rogar nada a mi guía; pero, entre todo esto, de pronto, sin saber cómo, me vi viviendo entre los hombres.

Traducción del latín: Ferran Triadó

Llibre V, capítol XII (6)

I quan, de tornada, arribàrem a les estances alegres dels esperits vestits de blanc, em digué:

—Saps què són totes aquestes coses que has vist?

Jo vaig respondre:

—No.

I ell digué:

—La vall que vas veure, abrasada per flames i glaçada per freds espantosos, és el lloc on són examinades i castigades les ànimes d’aquells que, ajornant confessar i esmenar els pecats comesos, només recorren a la penitència en el mateix instant de la mort, i així surten del cos. Però, com que van tenir confessió i penitència, encara que fos en la mort, tots arribaran al Regne del Cel el dia del judici.

A molts els ajuden les oracions dels vius, les almoines, els dejunis, i sobretot la celebració de misses, perquè fins i tot abans del dia del judici siguin alliberats.

El pou pudent que vomita flames, que vas veure, és la boca mateixa de la gehenna: aquell que hi cau no en serà mai alliberat.

El lloc florit on veus aquesta joventut bellíssima alegrar-se i resplendir, és on són acollides les ànimes que surten del cos amb bones obres, però que no tenen tanta perfecció com per a entrar immediatament al Regne del Cel. Però tots ells hi entraran el dia del judici, a la visió de Crist i als goigs del Regne Celestial.

Aquells que són perfectes en paraula, obra i pensament, tan bon punt surten del cos, arriben al Regne Celestial; i el lloc on sentires el cant dolç amb olor suau i esplendor de llum, és a la vora d’aquest regne.

Tu, però, que ara has de tornar al cos i viure una altra vegada entre els homes, si examines amb cura els teus actes i et preocupes per mantenir els teus costums i paraules amb rectitud i senzillesa, també rebràs després de la mort un lloc de repòs entre aquestes multituds de benaurats esperits. Car jo, quan em vaig apartar de tu un temps, fou per conèixer què s’havia de fer amb tu.

En sentir això, vaig lamentar profundament tornar al cos, encantat per la dolçor i bellesa del lloc que contemplava, i per la companyia dels qui hi veia. Així i tot, no vaig gosar demanar res al meu guia; però, entre tot això, de sobte, sense saber com, em vaig veure vivint entre els homes.

Traducció del llatí: Ferran Triadó

Book V, chapter XII (6)

When we returned to the joyful dwellings of the white-robed spirits, he said to me:

—Do you know what all these things you have seen are?

I replied:

—No.

And he said:

—That valley, horrible with burning flames and freezing cold, is the place where the souls of those are tested and purified who delayed confessing and amending their sins until the moment of death, and only then fled to repentance and left the body. But because they confessed and repented, even if only in death, they will all reach the Kingdom of Heaven on the day of judgment.

Many, however, are helped to be freed even before that day by the prayers of the living, by alms, fasting, and especially by the celebration of Masses.

The flaming, foul-smelling pit you saw is the mouth of Gehenna: whoever falls into it is never freed for eternity.

The flowered place where you saw that beautiful youth rejoicing and shining is where the souls of those are received who died in good works, but not in such perfection as to be immediately worthy of the Heavenly Kingdom; they all, however, on the day of judgment, will enter into the vision of Christ and the joys of the Heavenly Kingdom.

Those who are perfect in word, deed, and thought, reach the Heavenly Kingdom immediately after death; and the place where you heard the sweet song and perceived the fragrance and light is near that kingdom.

But you, since now you must return to the body and live again among men, if you diligently examine your actions and strive to keep your conduct and speech in uprightness and simplicity, you too will receive after death a dwelling place among these joyous throngs of blessed spirits you now see. For I, having departed from you for a time, did so in order to learn what should be done with you.

When he had said this, I greatly lamented returning to the body, being delighted by the sweetness and beauty of the place I beheld, and by the company of those I saw there. Yet I did not dare ask anything of my guide; but while in this state, I suddenly found myself living again among men.

Translation from Latin: Ferran Triadó

Portada: New York, Pierpont Morgan Library, Manuscript. M.626, f. 127v – Vitae patrum, tercer cuarto del siglo XIV. Visión de Dricthelmo.