Archivo del Autor: Bernat Caro Murillo

Dotzè del Crestià: Filosofía política catalana a finales de la Edad Media.

Francesc Eiximenis (c. 1330–1409) fue un fraile franciscano y uno de los escritores más destacados de la literatura catalana medieval. Su obra se caracteriza por la claridad y el rigor con que abordaba temas teológicos, morales y sociales, siempre con el propósito de educar tanto a clérigos como a laicos. Eiximenis combinó un profundo conocimiento de la doctrina cristiana con una sensibilidad por los problemas prácticos de la vida cotidiana, lo que le permitió convertirse en un influyente consejero de la corona aragonesa y en un referente intelectual de su tiempo. Su proyecto más ambicioso fue Lo Crestià, una extensa enciclopedia religiosa escrita en catalán que pretendía sistematizar los fundamentos del cristianismo y orientar a los fieles en la vida moral y espiritual. Cada libro aborda distintos aspectos de la teología, la ética y la vida social, ofreciendo un retrato completo de la sociedad medieval desde la perspectiva cristiana. El Libro XII, conocido como Dotzè del Crestià, se centra en la política y el gobierno, ofreciendo un análisis detallado de la organización del poder, la justicia y la administración pública según los principios cristianos. Este libro destaca por ser uno de los primeros tratados de ciencia política escritos en lengua vernácula en Europa, y refleja la preocupación de Eiximenis por la ética de los gobernantes y la armonía social, conectando la doctrina religiosa con la praxis política de su época.

Francesc Eiximenis: Dotzè del Crestià (extractes)

Capítol X: La ciutat com a centre de cultura i de coneixements

La segona raó principal per la qual en el passat es van construir les ciutats, i per la qual deien que havien de ser construïdes, és per evitar la ignorància i per saber tot allò que és profitós i necessari per al cos i per a l’anima de l’home. Per això has de saber que entre les grans plagues universals que el primer pare nostre, Adam, ens va transmetre, la primera va ser l’esmentada ignorancia, segons diu el Mestre de les Sentències en el segon llibre, distinció XXII. I tan gran és aquesta plaga que, segons diu Aristòtil en el primer capítol de De anima, quan naixem la nostra anima és com una taula rasa en que no hi ha res pintat, i llavors no sabem res, no entenem res, no recordem res i no pensem res. Per la qual cosa cometem moltes faltes i després patim moltes miséries i mals. Per això diu Jeremies, capítol X: “Stultus factus est omnis homo a sciencia sua”; és a dir, que tothom és gairebé foll per falta de bons coneixements; perque, be que tot el nostre enteniment s’hagi de dedicar a coneixer Deu i la nostra consciencia, tanmateix nosaltres no sabem qui és Déu i, després, quan ho podriem saber, no ho volem saber, corromputs per la nostra ignorancia natural.

Capítol XXXII: La ciutat com a centre de cultura i de coneixements

La sisena raó per la qual van ser construïdes les ciutats va ser per tal que els homes estiguessin més alegres i visquessin més. Segons diu Aristòtil en la seva Ética, ningú no pot viure bé sense cap alegria. Ara com ara la societat humana no es preocupa de buscar l’alegria suprema que els contemplatius troben quan pensen en les coses celestials; per això van al darrera de les alegries terrenals i passatgeres d’aquest món, que no són pecat quan son honestes i són gaudides honestament i amb moderació, tenint en compte el temps, el lloc i totes les altres circumstàncies. I que aquestes alegries honestes són necessàries per a l’home sembla que l’Escriptura ho vulgui dir quan diu: “Spiritus tristis dessicat ossa”, que vol dir que l’esperit trist corseca els ossos de l’home i, per tant, li escurça la vida; perquè, com diuen els metges, la ira i la tristor continues anuncien la mort, ja que cremen l’esperit de l’home. Actualment l’home te grans oportunitats per alegrar-se en les ciutats ben dirigides i ben governades. En primer lloc perquè hi viu segur i en pau, i hi troba grans remeis contra tots els seus pecats i tots els seus sofriments terrenals, tant del cos com de la carn. Aquí viu en companyia de moltes persones, familiars o no, amb les quals pot divertir-se sovint i fugir de la tristor, aquí veu, escolta i parla de moltes més coses que el poden alegrar que en cap altre lloc. Per tant, justament les ciutats són construïdes per alegrar i consolar l’home.

En segon lloc es demostra que és molt raonable que les ciutats siguin construides pel plaer de l’home perque, com diu Aristòtil, l’home és per naturalesa un animal social, és a dir, un animal que, per naruralesa, desitja companyia.

L’experiencia ens ensenya que, si l’home es troba sol, s’entristeix completament; o, st entra tot sol en un lloc o en una casa on no hi ha ningu, s’espanta moltíssim, encara que la casa sigui gran i bonica. Veiem, a més, que si les dones no tenen fills, es distreuen amb nens d’altres cases. Veiem que les monges, com que no estan en companyia de l’espòs o dels fills, sempre tenen gussets que estimen molt i es consolen amb ells com si fossin els seus fills. Veiem també que, si algú es la menta per la mort recent d’alguna persona estimada, disculpant-se pels seus plors, crida i diu què farà i què dira, ja que es queda molt sola, i a qui demanarà ajuda i on anirà, ja que ha perdut la seva companyia.

Això també ho veuràs en els ocells, en les bèsties salvatges, en els peixos i en tots els animals vius, que sempre estan en companyia; i el gall no pot estar sense les gallines i elles el busquen a ell. Per això diu l’Eclesiastic XIII: “Omne animal ad suum simile accedit”, que vol dir que tot ésser viu neces-sita la companyia dels seus semblants. N’és la causa el fet que, com díu Seneca en una carta, “Nullius rei sine socio est locunda possessio”, és a dir, que ningú no pot posseir res amb alegria sense una companyia plaent.

Capítol CXCII: En quins llibres deu estudiar bon hom o bon ciutadà

E primerament, del primer dubte tractant, respongueren que tot bon e honorable ciutadà, e cascun hom major així com a cavaller, e noble, e ducs e prínceps, deuen saber los llenguatges qui els són entorn. E aprés deuen saber gramàtica per entendre los bons llibres qui són posats en llatí, e per saber parlar ab gent estranya si és cient, e per saber-se raonar ab ells sens torsimany. Aprés deuen haver per mans los bons e famosos llibres morals, així com són aprovades e famoses històries dels antics, majorment los Llibres dels Reis qui són en la Biblia e la creació del món, el Llibre de Gènesis, els cinc altres següents, qui són apellats legals, el Llibre dels Jutges qui ve aprés, e aquells dels Macabeus, e tots altres famosos llibres historials, així com dels Macabeus e semblants dins la Bíblia o de fora. Aprés deuen saber los Llibres Sapiencials qui són en la Biblia, car aquells són fort morals, e aprés los Sants Evangelis, car aquells contenen històries e l’alta saviea crestiana, e adolceixen lo cor en l’amor del Salvador. Aprés deuen saber de dar consells e de saber parlar en tota matèria en què sien demanats, així com ensenya La Retòrica d’Aristòtil e de Tulli e d’altres diversos qui han parlat. Aprés deu saber alcuns grans filòsofs qui han parlat de regiment de poble, e d’armes, e de vida politica, així com Vegècius De Re Militari, e Valèrius Maximum e Titus Lívius, e Boeci De Consolatione e De Scolastica disciplina, e Hugo en lo seu Didascalicon e la Summa de Collections, diverses altres obretes que féu Frater Johannes Gallensis de l’orde dels Frares Menors. E seria encara bo que sabessen l’espera. e quelcom d’astrologia per ajudar-se’n en molts casos de fortuna e de natura. E en especial pertany a persones notables haver especials llibres de consciència, així com de vicis e de virtuts e aquells qui tracten de la pena eternal e de la glòria de paradís per viure virtuosament, car totes les coses finalment termenen en aquesta en la present vida, així com damunt és tractat. Tot ço que dit és, que pertany al bon ciutadan, pertany molt més a cavaller e a noble hom e jamés a aquells qui majors són, car aitant com la persona és pus notable, aitant li pertany més saber e voler e haver les coses que el poden fer virtuós e noble com sia damunt [Cr. XII. cap. 192].

Capítol DLIV: Com a les donzelles e a les dones deu hom ensenyar de letra

Emperò, lo dit emperador li provà per les següents raons que a tota perssona amada devia hom a qui pertany ensenyar totes coses. E la primera raó si fo car si hom sen deu estar per tal que aytal saber no li sia occasió de mal a fer, seguex-se que per aquexa matexa raó que hom deu tolre a la dona tot ço qui li pot ésser raó e occasió de fur mal e per consegüent no cal a negú sinó tancar la dona [84r] tostemps e tenir-la axi que ne vaga fora una casa ne parle ab negun ne vaja negun, car tot açò li pot ésser occasió de fer mal, les quals coses a dir són fort folles e mals dites.

La segona, car qui pensa lo bé qui’s pot seguir en la dona per aytal saber, no deu attendre tostemps al mal, car la dona, si sap ligir, serà disposta a orar e a dir moltes oracions, qui és cosa per la qual podem presunir que Déus la preservarà de mal; ligent, encara esquivarà molta occiositat, qui és cosa preservant la de mal. Item, legint ella se pot infor-mar en vida virtuosa per diversos bons libres que legirà que la preservaran de mal. Item, legint serà pus apta a parlar e a pensar e a raonar e a consellar son marit o sos infants o altra perssona a ella caca.

La terça, car la dona aytant és més loada com és més casolana e re-posada, e res no la pot més reposar en casa com que y tròpia qualque notable cosa que s’adelit molt, e açò poden ésser notables libres e tals als quals elles sien enclinades a legir.

La quarta, car les dones comunament són yroses e malencòniques e ab poca fermetat, ne ha res al món ab què elles azí puxen remeyar les dites passions com són bons libres e dits dels sants e les sanctes Escriptures. La quinta, car les dones comunament són fort passionades e tristes e ab moltes misèries, a les quals coses apartar los és sobiran remey haver bons libres. La sisena, car a la dona cové viure sèviament e governar ab seny si matexa e sa casa, e instruhir-hy sos fills e ses filles e sa companya, e com porà fer mills tot açò que si és informada per bans libres? Cert, no per tes tan bé! La setena, que més deu hom atendre que ben se faça per tots que no a esquivar que alscuns pochs no facen mal, ne per aquells qui mal fan deu hom tolre lo bé als bons; en altra manera jamés prínceps no agueren feytes leys, car lcys són estades occasió a molts de fer contra la ley, emperò ja per axò la [84v] ley no u val menys; e breument, tot ço qui’s fa es diu comunament pot ésser occasió de mal, emperò ja per axò no s’està ham de fer ço qui comuna ment se fa es deu fer. La huytena, car si attens a mal, abans auria hom enganada una fembra ignorant que una entenent qui fos de semblant enteniment natural, e axí matex s’és de dos homens semblants en seny natural, que habans hauria hom enganat lo ignorant que lo scicnt. La novena, car la dona és fort defectuosa en si e fort mala de corre gir, car com sia ergullosa e altiva, naturalment no’s vol corregis per negů. Per tal, és bon remey de corregir la per estudi de bons libres, car per aquella cortecció no’s torba ne s’hircix contra negun, ans la pren sens tota torbació. La deena, car, com diu sont Gerònim, aytan gran defferència ha de perssona scient a la perssona ignorant com de luu a les tenchres; e per consegüent, qui à mala perssona carament deu la aportar a la lou del bon saber e lunyar-la a les tenebres de ignorância.

Per les quals raons lo dit emperador volia que los homens enseny assen a furs muller e filles e acostades dones legir e escriure e diverses bones scièries.

En Francesc Eiximenis, Lo Crestià. Editorial Edicions 62. Barcelona 1983.

Francesc Eiximenis: Duodécimo del Cristiano (extractos)

Capítulo X: La ciudad como centro de cultura y de conocimientos

La segunda razón principal por la cual en el pasado se construyeron las ciudades, y por la cual decían que debían ser construidas, es para evitar la ignorancia y para saber todo aquello que es provechoso y necesario para el cuerpo y para el alma del hombre. Por eso has de saber que entre las grandes plagas universales que nuestro primer padre, Adán, nos transmitió, la primera fue la mencionada ignorancia, según dice el Maestro de las Sentencias en el segundo libro, distinción XXII. Y tan grande es esta plaga que, según afirma Aristóteles en el primer capítulo de De anima, cuando nacemos nuestra alma es como una tabla rasa en la que no hay nada escrito, y entonces no sabemos nada, no entendemos nada, no recordamos nada y no pensamos nada. Por lo cual cometemos muchas faltas y después padecemos muchas miserias y males. Por eso dice Jeremías, capítulo X: “Stultus factus est omnis homo a scientia sua”; es decir, que todo hombre se vuelve casi loco por falta de buenos conocimientos; porque, aunque todo nuestro entendimiento deba dedicarse a conocer a Dios y a nuestra conciencia, sin embargo nosotros no sabemos quién es Dios y, después, cuando podríamos saberlo, no queremos saberlo, corrompidos por nuestra ignorancia natural.

Capítulo XXXII: La ciudad como centro de cultura y de conocimientos

La sexta razón por la cual fueron construidas las ciudades fue para que los hombres estuvieran más alegres y vivieran más. Según dice Aristóteles en su Ética, nadie puede vivir bien sin alguna alegría. Ahora bien, la sociedad humana no se preocupa de buscar la alegría suprema que los contemplativos encuentran cuando piensan en las cosas celestiales; por eso persiguen las alegrías terrenales y pasajeras de este mundo, que no son pecado cuando son honestas y se disfrutan honestamente y con moderación, teniendo en cuenta el tiempo, el lugar y todas las demás circunstancias. Y que estas alegrías honestas son necesarias para el hombre, parece querer decirlo la Escritura cuando afirma: “Spiritus tristis desiccat ossa”, lo cual significa que el espíritu triste reseca los huesos del hombre y, por tanto, le acorta la vida; porque, como dicen los médicos, la ira y la tristeza continuas anuncian la muerte, ya que consumen el espíritu del hombre. Actualmente el hombre tiene grandes oportunidades de alegrarse en las ciudades bien dirigidas y bien gobernadas. En primer lugar, porque allí vive seguro y en paz, y encuentra grandes remedios contra todos sus pecados y todos sus sufrimientos terrenales, tanto del cuerpo como de la carne. Allí vive en compañía de muchas personas, familiares o no, con las cuales puede divertirse a menudo y huir de la tristeza; allí ve, escucha y habla de muchas más cosas que pueden alegrarle que en ningún otro lugar. Por lo tanto, con toda justicia las ciudades son construidas para alegrar y consolar al hombre.

En segundo lugar, se demuestra que es muy razonable que las ciudades sean construidas para el placer del hombre, porque, como dice Aristóteles, el hombre es por naturaleza un animal social, es decir, un animal que, por naturaleza, desea compañía.

La experiencia nos enseña que, si el hombre se encuentra solo, se entristece por completo; o, si entra él solo en un lugar o en una casa donde no hay nadie, se asusta enormemente, aunque la casa sea grande y hermosa. Vemos, además, que si las mujeres no tienen hijos, se entretienen con los niños de otras casas. Vemos que las monjas, como no están en compañía del esposo o de los hijos, siempre tienen perritos a los que quieren mucho y con los que se consuelan como si fueran sus propios hijos. Vemos también que, si alguien se lamenta por la muerte reciente de una persona querida, excusando sus llantos, grita y dice qué hará y qué dirá, pues se queda muy sola, y a quién pedirá ayuda y adónde irá, ya que ha perdido su compañía. Esto mismo lo verás en las aves, en las bestias salvajes, en los peces y en todos los animales vivos, que siempre están en compañía; y el gallo no puede estar sin las gallinas y ellas lo buscan a él. Por eso dice el Eclesiástico XIII: “Omne animal ad suum simile accedit”, lo cual significa que todo ser vivo necesita la compañía de sus semejantes. La causa de ello es que, como dice Séneca en una carta, “Nullius rei sine socio est iucunda possessio”, es decir, que nadie puede poseer nada con alegría sin una compañía placentera.

Capítulo CXCII: En qué libros debe estudiar un hombre de bien o un buen ciudadano

Y primeramente, tratando de la primera duda, respondieron que todo buen y honorable ciudadano, y cada hombre mayor, así como caballero, noble, duques y príncipes, deben conocer las lenguas que les son cercanas. Y después deben saber gramática para entender los buenos libros que están escritos en latín, y para saber hablar con gente extranjera, si son sabios, y poder razonar con ellos sin intérprete. Después deben tener en sus manos los buenos y famosos libros morales, como son las aprobadas y famosas historias de los antiguos, mayormente los Libros de los Reyes que están en la Biblia, y la creación del mundo, el Libro del Génesis, los cinco siguientes, que son llamados legales, el Libro de los Jueces que viene después, y aquellos de los Macabeos, y todos los demás famosos libros históricos, ya sea los de los Macabeos y semejantes dentro de la Biblia o de fuera. Después deben conocer los Libros sapienciales que están en la Biblia, porque son muy morales; y luego los Santos Evangelios, porque contienen historias y la alta sabiduría cristiana, y endulzan el corazón en el amor del Salvador. Después deben saber dar consejos y saber hablar en toda materia en que sean requeridos, como enseña la Retórica de Aristóteles y de Tulio, y de otros diversos que han tratado sobre ello. Después debe conocer a algunos grandes filósofos que han tratado sobre el gobierno del pueblo, sobre las armas y sobre la vida política, como Vegecio en el De Re Militari, Valerio Máximo, Tito Livio, y Boecio en el De Consolatione y en De Scolastica disciplina, y Hugo en su Didascalicon, y la Summa de Collectiones, y diversas otras obritas que compuso fray Juan Galense, de la Orden de los Frailes Menores. Y sería también bueno que conociesen la esfera y algo de astrología, para servirse de ello en muchos casos de fortuna y de naturaleza. Y en especial corresponde a las personas notables tener libros particulares de conciencia, como aquellos que tratan de los vicios y de las virtudes, y aquellos que hablan de la pena eterna y de la gloria del paraíso para vivir virtuosamente; porque todas las cosas finalmente terminan en esto en la vida presente, tal como se ha tratado arriba. Todo lo que ha sido dicho, que corresponde al buen ciudadano, corresponde mucho más al caballero y al hombre noble, y todavía más a aquellos que son mayores; porque tanto como la persona es más notable, tanto más le corresponde saber, querer y poseer las cosas que le pueden hacer virtuoso y noble, como se ha dicho arriba [Cr. XII, cap. 192].

Capítulo DLIV: Cómo a las doncellas y a las mujeres debe enseñárseles letras

Sin embargo, el dicho emperador lo probó por las siguientes razones: que a toda persona amada se le debe enseñar todas las cosas que le corresponden. Y la primera razón fue esta: si alguien dijera que no debe enseñársele por el hecho de que tal saber pueda ser ocasión de hacer el mal, se sigue que, por esa misma razón, habría que quitarle a la mujer todo aquello que pudiera serle motivo u ocasión de cometer algún mal; y, por consiguiente, no quedaría otra cosa sino encerrar a la mujer [84r] siempre y tenerla de tal modo que no salga nunca de una casa, ni hable con nadie, ni vaya a ningún sitio, porque todo ello puede serle ocasión de obrar mal. Cosa que, al decirlo, resulta muy necia y mal dicha.

La segunda razón, porque quien piensa en el bien que puede seguirse para la mujer de tal saber, no debe atender siempre al mal. Pues la mujer, si sabe leer, estará dispuesta a orar y a decir muchas oraciones, lo cual es cosa por la cual podemos presumir que Dios la preservará del mal; leyendo, además, evitará mucha ociosidad, que es algo que la preserva del mal. Asimismo, leyendo podrá informarse sobre la vida virtuosa en diversos buenos libros que lea, los cuales la preservarán del mal. Asimismo, leyendo será más apta para hablar, pensar, razonar y aconsejar a su marido o a sus hijos o a cualquier otra persona cercana a ella.

La tercera, porque la mujer es tanto más loada cuanto más hogareña y recogida es, y nada puede reposarla más en casa que encontrar allí alguna cosa notable que le dé gran deleite; y tales cosas pueden ser libros notables, de los cuales ellas se inclinen a leer.

La cuarta, porque las mujeres comúnmente son iracundas y melancólicas y con poca firmeza, y no hay nada en el mundo con lo que ellas puedan remediar tales pasiones tan bien como con buenos libros, con dichos de los santos y con las Sagradas Escrituras. La quinta, porque las mujeres comúnmente son muy apasionadas y tristes y con muchas miserias, y para apartarlas de tales cosas el mejor remedio es tener buenos libros. La sexta, porque a la mujer le conviene vivir sabiamente y gobernarse con juicio a sí misma y a su casa, e instruir allí a sus hijos y a sus hijas y a su servidumbre; y ¿cómo podrá hacer mejor todo esto que si está instruida por buenos libros? Ciertamente, de ningún otro modo tan bien. La séptima, que más debe atenderse a que el bien se haga para todos, que no a evitar que algunos pocos no hagan mal; ni por aquellos que obran mal debe privarse del bien a los buenos. De otro modo, los príncipes jamás habrían hecho leyes, porque las leyes han sido ocasión para muchos de obrar contra ellas; pero por ello [84v] la ley no vale menos. Y, en resumen, todo lo que se hace puede decirse comúnmente que puede ser ocasión de mal; pero por ello no se ha de dejar de hacer lo que comúnmente debe hacerse.

La octava razón: porque si se atiende al mal, antes se engañaría a una mujer ignorante que a una entendida que tuviera igual entendimiento natural; y del mismo modo sucede con dos hombres de semejante natural entendimiento, que antes sería engañado el ignorante que el sabio. La novena: porque la mujer es muy defectuosa en sí y muy difícil de corregir, ya que, siendo orgullosa y altiva, naturalmente no quiere ser corregida por nadie. Por ello, es buen remedio corregirla mediante el estudio de buenos libros, pues con tal corrección no se turba ni se irrita contra nadie, sino que la recibe sin ninguna turbación. La décima: porque, como dice san Jerónimo, tanta diferencia hay entre la persona sabia y la persona ignorante como entre la luz y las tinieblas; y, por consiguiente, quien ama a una persona debe, con toda razón, llevarla a la luz del buen saber y apartarla de las tinieblas de la ignorancia.

Por estas razones, el dicho emperador quería que los hombres enseñasen a sus mujeres, hijas y allegadas a leer y a escribir y diversas buenas ciencias.

Traducción del catalán medieval: Bernat Caro Murillo

Francesc Eiximenis: Twelfth of the Christian (extracts)

Chapter X: The city as a center of culture and knowledge

The second principal reason why in the past cities were built, and why it was said they ought to be built, is to avoid ignorance and to know all that is useful and necessary for the body and for the soul of man. Therefore you must know that among the great universal plagues that our first father, Adam, transmitted to us, the first was the aforesaid ignorance, as the Master of the Sentences says in the second book, distinction XXII. And so great is this plague that, as Aristotle affirms in the first chapter of De anima, when we are born our soul is like a blank tablet upon which nothing is written, and at that moment we know nothing, we understand nothing, we remember nothing, and we think nothing. Because of this we commit many faults and afterward suffer many miseries and evils. Thus Jeremiah, chapter X, says: “Stultus factus est omnis homo a scientia sua”; that is, every man becomes almost mad through lack of sound knowledge. For although our whole understanding ought to be dedicated to knowing God and our own conscience, nevertheless we do not know who God is, and later, when we could know it, we do not wish to know it, corrupted by our natural ignorance.

Chapter XXXII: The city as a center of culture and knowledge

The sixth reason why cities were built was so that men might be happier and live longer. As Aristotle says in his Ethics, no one can live well without some joy. Now, human society does not concern itself with seeking the supreme joy that the contemplatives find when they think of heavenly things; therefore, they pursue the earthly and fleeting joys of this world, which are not sinful when they are honest and enjoyed honestly and with moderation, taking into account the time, place, and all other circumstances. And that these honest joys are necessary for man seems to be implied by Scripture when it states: “Spiritus tristis desiccat ossa”, which means that a sad spirit dries up a man’s bones and, therefore, shortens his life; because, as the physicians say, continuous anger and sadness foretell death, since they consume a man’s spirit. Today, man has great opportunities for joy in well-directed and well-governed cities. First, because there he lives safely and in peace, and finds great remedies against all his sins and all his earthly sufferings, both of body and flesh. There he lives in the company of many people, whether relatives or not, with whom he can often amuse himself and flee from sadness; there he sees, hears, and talks about many more things that can bring him joy than anywhere else. Therefore, cities are built with full justice to delight and console man.

Secondly, it is evident that it is very reasonable for cities to be built for man’s pleasure, because, as Aristotle says, man is by nature a social animal, that is, an animal who naturally desires companionship.

Experience teaches us that if a man finds himself alone, he becomes completely sad; or, if he enters alone a place or house where there is no one, he is greatly frightened, even if the house is large and beautiful. We also see that if women do not have children, they amuse themselves with the children of other houses. We see that nuns, since they are not in the company of a husband or children, always have little dogs whom they love dearly and with whom they console themselves as if they were their own children. We also see that if someone mourns the recent death of a loved one, excusing their tears, they cry out and wonder what they will do and what they will say, for they are left very alone, and whom will they ask for help, and where will they go, since they have lost their company. The same can be seen in birds, in wild beasts, in fish, and in all living animals, which are always in company; and the rooster cannot be without the hens, and they seek him out. Therefore, Ecclesiasticus XIII says: “Omne animal ad suum simile accedit”, which means that every living being needs the company of its peers. The reason for this is that, as Seneca says in a letter, “Nullius rei sine socio est iucunda possessio”, that is, no one can enjoy the possession of anything without pleasant company.

Chapter CXCII: In which books a good man or a good citizen should study

And first, addressing the first question, they answered that every good and honorable citizen, and every grown man, as well as knights, nobles, dukes, and princes, should know the languages that are near to them. And afterward, they should know grammar in order to understand the good books written in Latin, and to know how to speak with foreign people, if they are wise, and be able to reason with them without an interpreter. Next, they should have in their hands the good and famous moral books, such as the approved and famous histories of the ancients, especially the Books of the Kings found in the Bible, and the creation of the world, the Book of Genesis, the five following books, which are called the Legal books, the Book of Judges that comes afterward, and those of the Maccabees, and all the other famous historical books, whether the Maccabees and similar books inside the Bible or outside it. Then they should know the Sapiential Books found in the Bible, because they are very moral; and afterward, the Holy Gospels, because they contain histories and the high Christian wisdom, and sweeten the heart in the love of the Savior. Finally, they should know how to give counsel and how to speak on any matter in which they are required, as taught in the Rhetoric of Aristotle and of Cicero, and of various others who have treated the subject. Next, they should know some of the great philosophers who have treated the government of the people, warfare, and political life, such as Vegetius in De Re Militari, Valerius Maximus, Titus Livy, and Boethius in De Consolatione and in De Scholastica Disciplina, and Hugh of Saint-Cher in his Didascalicon, and the Summa de Collectiones, as well as various other little works composed by Friar John of Gales, of the Order of Friars Minor. It would also be good for them to know the sphere and some astrology, in order to make use of it in many cases of fortune and nature. And especially, it is fitting for notable persons to have particular books of conscience, such as those that treat of vices and virtues, and those that speak of eternal punishment and the glory of paradise, in order to live virtuously; for ultimately all things in present life lead to this, as has been treated above. All that has been said, which pertains to the good citizen, pertains even more to the knight and the nobleman, and still more to those who are grown men; for the more notable a person is, the more it belongs to him to know, desire, and possess the things that can make him virtuous and noble, as has been said above [Cr. XII, ch. 192].

Chapter DLIV: How young women and women should be taught letters

However, the said emperor proved it for the following reasons: that to every beloved person one ought to teach all the things that pertain to them. And the first reason was this: if someone were to say that she should not be taught because such knowledge might be an occasion for doing evil, it would follow that, for the same reason, one would have to take away from the woman everything that could be a motive or occasion for committing any evil; and consequently, nothing would remain but to confine the woman always and keep her in such a way that she never leaves a house, nor speaks with anyone, nor goes anywhere, because all of these things could be an occasion for her to do wrong. This, as it is said, is very foolish and wrongly stated. The second reason is that one who considers the good that may follow for a woman from such knowledge should not always attend to the evil. For if a woman knows how to read, she will be inclined to pray and say many prayers, which is something for which we may presume that God will preserve her from evil; furthermore, by reading, she will avoid much idleness, which itself preserves her from evil. Likewise, by reading she can learn about virtuous living from the various good books she reads, which will preserve her from evil. Moreover, by reading she will be more capable of speaking, thinking, reasoning, and giving counsel to her husband or her children, or to anyone else close to her.

The third reason is that a woman is all the more praised the more domestic and reserved she is, and nothing can keep her at home more content than finding there something remarkable that gives her great delight; and such things can be notable books, which she will be inclined to read.

The fourth reason is that women are commonly irascible, melancholic, and somewhat weak, and there is nothing in the world with which they can remedy such passions as well as with good books, the sayings of the saints, and the Holy Scriptures. The fifth reason is that women are commonly very passionate, sorrowful, and full of many miseries, and the best remedy to turn them away from such things is to have good books. The sixth reason is that it is fitting for a woman to live wisely and govern herself and her household with judgment, and to instruct there her sons and daughters and her servants; and how could she do all this better than if she is instructed by good books? Certainly, in no other way so well. The seventh reason is that one should pay more attention to the good being done for all than to preventing a few from doing wrong; nor should the good be denied to the virtuous on account of those who do evil. Otherwise, princes would never have made laws, because laws have been occasions for many to act against them; yet the law is no less valid for that reason. In summary, it can commonly be said that everything that is done may be an occasion for evil; but for that reason, one should not fail to do what commonly ought to be done.

The eighth reason: because if one attends to evil, a woman who is ignorant would be deceived more easily than one who is learned and has the same natural understanding; and similarly, with two men of comparable natural understanding, the ignorant would be deceived before the wise. The ninth reason: because a woman is very defective in herself and very difficult to correct, since, being proud and haughty, she naturally does not wish to be corrected by anyone. For this reason, it is a good remedy to correct her through the study of good books, for with such correction she is neither disturbed nor irritated against anyone, but receives it without any agitation. The tenth reason: because, as Saint Jerome says, there is as much difference between the wise person and the ignorant person as between light and darkness; and consequently, one who loves a person ought, with full reason, to lead her to the light of good knowledge and away from the darkness of ignorance.

For these reasons, the said emperor wished that men should teach their wives, daughters, and female relatives to read and write and various good sciences.

Translation from medieval catalan: Bernat Caro Murillo

Portada: Detalle del primer folio del “Terç del Crestià”, datado de 1384. Fuente: Wikipemedia Commons.

Laberinto de Fortuna: La visión tardo-medieval de la Fortuna en Castilla.

Juan de Mena (1411-1456) fue uno de los poetas más influyentes de la literatura castellana del siglo XV y figura clave del prehumanismo hispánico. Estrechamente vinculado a la corte de Juan II de Castilla, Mena se distinguió por su dominio del arte retórico y por su afán de dotar al castellano de una dignidad literaria comparable a la del latín. Su obra se caracteriza por un estilo culto y complejo, cargado de alusiones mitológicas, referencias históricas y un notable empleo de recursos latinizantes que marcaron un hito en la tradición poética peninsular. El Laberinto de Fortuna, también conocido como Las Trescientas por el número de estrofas que lo componen, es su obra más célebre y ambiciosa. Compuesto hacia 1444, el poema se estructura como una alegoría moral y política en la que la Fortuna, representada con su rueda y su laberinto, distribuye los destinos de los hombres. La obra combina elementos medievales, como la visión alegórica, con rasgos que anticipan el humanismo renacentista, y se convierte en un retrato simbólico de la historia y del poder en Castilla, con constantes referencias a personajes históricos y a virtudes morales. La importancia del Laberinto de Fortuna radica en que constituye uno de los textos fundamentales para comprender la transición entre la literatura medieval y el humanismo en la literatura española. No solo refleja la preocupación política y moral de su tiempo, sino que también muestra el esfuerzo consciente por elevar el castellano a un vehículo literario de alta cultura. Su influencia en autores posteriores, así como su papel como testimonio del ideario cortesano del siglo XV, consolidan al poema como una obra esencial dentro del canon de la literatura española.

Laberinto de Fortuna – Juan de Mena (extractos)

1 Al muy prepotente don Juan el segundo,
aquel con quien Júpiter tuvo tal zelo
que tanta de parte le fizo del mundo
quanta a sí mesmo se fizo del çielo,
al gran rey de España, al Çésar novelo;
al que con Fortuna es bien fortunado,
aquel en quien caben virtud e reinado;
a él, la rodilla fincada por suelo.

2 Tus casos falaçes, Fortuna, cantamos,
estados de gentes que giras e trocas,
tus grandes discordias, tus firmezas pocas,
y los que en tu rueda quexosos fallamos;
fasta que al tempo de agora vengamos
de fechos pasados cobdiçia mi pluma
y de los presentes fazer breve suma:
y dé fin Apolo, pues nos començamos.

3 Tú, Calïope, me sey favorable,
dándome alas de don virtuoso;
por que discurra por donde non oso,
convida mi lengua con algo que fable;
levante la Fama su boz inefable,
por que los fechos que son al presente
vayan de gente sabidos en gente;
olvido non prive lo que es memorable.

4 Como no creo que fuessen menores
que los de Africano los fechos del Çid,
nin que feroçes menos en la lid
entrasen los nuestros que los agenores,
las grandes façañas de nuestros señores,
la mucha constançia de quien los más ama
yaze en teniebras, dormida su fama,
dañada de olvido por falta de auctores.

5 La grant Babilonia, que ovo çercado
la madre de Nino de tierra cozida,
si ya por el suelo nos es destruida,
¡quánto más presto lo mal fabricado!
E si los muros que Febo a travado
argólica fuerça pudo subverter,
¿qué fábrica pueden mis manos fazer
que no faga curso segunt lo passado?

6 Ya, pues, desrama de tus nuevas fuentes
en mí tu subsidio, inmortal Apolo;
aspira en mi boca por que pueda sólo
virtudes e viçios narrar de potentes.
A estos mis dichos mostradvos presentes,
o fijas de Tespis, con vuestro thesoro,
y con armonía de aquel dulçe choro
suplid cobdçiando mis inconvenientes.

7 Dame liçençia, mudable Fortuna,
por tal que blasme de ti como devo:
lo que a los sabios non deve ser nuevo
innoto a persona podrá ser alguna;
pues que tu fecho así contrapugna,
faz a tus casos como se concorden,
ca todas las cosas regidas por orden
son amigables de forma más una.

8 La orden del cielo exemplo te sea:
guarda la mucha constançia del Norte;
mira el Trión, que ha por deporte
ser inconstante, que siempre rodea;
e las siete Pleyas que Atlas otea,
que juntas parescen en muy chica suma,
siempre se asconden venida la bruma;
cada qual guarde qualquier ley que sea.

9 ¿Pues cómo, Fortuna, regir todas cosas
con ley absoluta, sin orden, te plaze?
¡Tú non farías lo qu’el çielo faze,
e fazen los tiempos, las plantas e rosas?
O muestra tus obras ser siempre dañosas,
o prósperas, buenas, durables, eternas:
non nos fatigues con vezes alternas,
alegres agora e agora enojosas.

10 Mas bien acatada tu varia mudança,
por ley te goviernas, maguer discrepante:
ca tu firmeza es non ser constante,
tu temperamento es destemperança,
tu más çierta orden es desordenança,
es la tu regla ser muy enorme,
tu conformidat es non ser conforme,
tú desesperas a toda esperança.

11 Como las nautas que van en poniente
fallan en Cádiz la mar sin repunta,
Europa por pocas con Libia que junta,
quando Boreas se muestra valiente,
pero si el Austro comueve al tridente,
corren en contra de como vinieron
las aguas, que nunca ternán nin tuvieron
allí, donde digo, reposo paçiente,

12 así fluctuosos, Fortuna aborrida,
tus casos inçiertos semejan, e tales,
que corren por ondas de bienes e males,
faziendo non çierta ninguna corrida.
Pues ya por que vea la tu sinmedida,
la casa me muestra do anda tu rueda,
por que de vista dezir çierto pueda
el modo en que tratas allá nuestra vida.

[…]

22 Desque sentida la su proporçión
de humana forma non ser discrepante,
el miedo pospuesto, prosigo adelante
en humil estilo tal breve oraçión:
«O más que seráfica, clara visión,
suplico me digas de donde veniste
e quál es el arte que tú más seguiste,
e cómo se llama la tu discreçión».

23 Respuso: «Non vengo a la tu presençia
de nuevo, mas antes soy en todas partes;
segundo te digo que sigo tres artes
de donde depende muy grande exçelençia:
las cosas presentes ordeno en essençia,
e las por venir dispongo a mi guisa,
las fechas revelo; si esto te avisa
Divina me puedes llamar Providencia».

24 «O prinçipesa e disponedora
de gerarchías e todos estados,
de pazes e guerras, e suertes e fados,
sobre señores muy grande señora,
así que tú eres la governadora
e la medianera de aqueste grant mundo,
¿y cómo bastó mi seso infacundo
fruir de coloquio tan alto a desora?

25 »Ya que tamaño plazer se le ofresçe
a esta mi vida non meresçedora,
suplico tú seas la mi guiadora
en esta gran casa que aquí nos paresçe;
la qual toda creo que más obedesçe
a ti, cuyo santo nombre convoco,
que non a Fortuna, que tiene allí poco,
usando de nombre que nol pertenesçe».

26 Respuso: «Mançebo, por trámite recto
sigue mi vía, tú, ven, e subçede,
mostrart’he yo algo de aquello que puede
ser apalpado de humano intellecto;
sabrás a lo menos qual es el defecto,
viçio y estado de qualquier persona,
e con lo que vieres contento perdona,
e más non demandes al más que perfecto».

27 E contra do vido mostrarse la puerta
se iva, levándome ya de la mano;
notar el entrada me manda temprano,
de cómo era grande e a todos abierta.
«Mas una cautela yaze encubierta»,
dixo, «que quema muy más que la brasa,
que todos los que entran en esta grand casa
han la salida dubdosa e no çierta».

28 «Angélica imagen, pues tienes poder,
dame tal ramo por donde me avises
qual dio la Cumea al fijo de Anchises
quando al Erebo tentó desçender»,
le dixe yo e luego le oí responder:
«Quien fuere constante al tiempo adversario
y más non buscare de lo neçesario
ramo ninguno no avrá menester».

En: Juan de Mena, Laberinto de Fortuna, 1444. Fuente: Wikisource. https://es.wikisource.org/wiki/Laberinto_de_fortuna

Laberinto de Fortuna – Juan de Mena (extractos)

1 Al muy poderoso don Juan Segundo,
aquel a quien Júpiter tanto quiso
que le dio tanta parte del mundo
como a sí mismo se dio del cielo;
al gran rey de España, al nuevo César;
al que con Fortuna es bien afortunado,
aquel en quien se unen virtud y reinado;
a él, la rodilla hincada en el suelo.

2 Cantamos tus caprichos, Fortuna,
los destinos de la gente que giras y cambias,
tus grandes discordias y tus pocas certezas,
y cómo los que caemos en tu rueda nos lamentamos;
hasta que lleguemos al tiempo presente,
mi pluma se ocupará de los hechos pasados
y de los presentes hará un breve resumen:
y que Apolo nos dé su inspiración, ya que comenzamos.

3 Tú, Calíope, seme favorable,
dándome alas de virtud;
para que hable de lo que no me atrevo,
guía mi lengua para que pueda narrar algo;
que la Fama levante su voz inefable,
para que los hechos presentes
sean conocidos por todos;
y que el olvido no borre lo memorable.

4 Como no creo que fueran menores
los hechos del Cid que los de Africano,
ni que nuestros héroes fueran menos valientes que los antiguos,
las grandes hazañas de nuestros señores,
la constancia de quienes los aman,
yacen en la oscuridad, su fama dormida,
dañada por el olvido y la falta de cronistas.

5 La gran Babilonia, que rodeó
la madre de Nino con tierra cocida,
si ya por el tiempo se ha destruido,
¡cuánto más rápido se perderá lo mal construido!
Y si los muros que Febo levantó
la fuerza de Argos pudo derribar,
¿Qué podrán hacer mis manos
que no siga el mismo destino?

6 Así que, de tus nuevas fuentes,
dame tu ayuda, inmortal Apolo;
inspira mi boca para que pueda
narrar virtudes y vicios de los poderosos.
A estos mis versos mostraos presentes,
hijas de Tespis,  con vuestro tesoro,
y con la armonía de aquel dulce coro,
compensad mis limitaciones.

7 Concédeme licencia, mutable Fortuna,
para que pueda hablar de ti como debo:
lo que no es nuevo para los sabios
puede ser desconocido para otros;
y si tus hechos se oponen entre sí,
haz que parezcan coherentes,
porque todo lo regido por orden
es más amigable.

8 Que el orden del cielo sea tu ejemplo:
respeta la constancia del Norte;
observa al Trión, que aunque parece cambiante, siempre rodea;
y las siete Pléyades que Atlas contempla,
que parecen estar juntas pero siempre se esconden tras la niebla;
cada una cumple la ley que le corresponde.

9 ¿Cómo, Fortuna, gobernar todas las cosas
con ley absoluta, sin orden, te gusta?
¿No harías mejor lo que hace el cielo,
lo que hacen los tiempos, las plantas y las rosas?
O muestra que tus obras son siempre dañinas
o prósperas, buenas, duraderas y eternas;
no nos agotes con alternancias,
ahora alegres, ahora irritantes.

10 Pero, aunque tu cambio sea constante,
gobiernas por ley, aunque parezca contradictorio:
tu firmeza es no ser constante,
tu temperamento es inestable,
tu orden más cierto es el desorden;
tu regla es ser enorme,
tu conformidad es no conformarse,
y haces desesperar toda esperanza.

11 Como los navegantes que van hacia el oeste
y pierden el rumbo en Cádiz,
donde Europa por poco se junta con África
cuando Boreas se muestra valiente,
pero si el Austro mueve el tridente,
corren en contra de como vinieron
las aguas que nunca vuelven ni estuvieron
allí donde había reposo paciente.

12 Así de cambiantes, Fortuna odiada,
parecen tus inciertos casos, los cuales
son como olas de bienes y males
que no siguen curso seguro.
Para comprender tu inmensidad,
mi casa me muestra dónde gira tu rueda,
para poder describir con certeza
cómo tratas nuestra vida.

[…]

22 Al percibir la proporción
de su forma humana, sin nada extraño,
dejando el miedo de lado, continúo adelante
y en humilde estilo esta breve oración:
“Oh visión más que serafín, tan clara,
te ruego me digas de dónde vienes,
cuál es el arte que más sigues
y cómo se llama tu discreción”.

23 Ella respondió: “No vengo a tu presencia
por primera vez, sino que estoy en todas partes;
y te digo que sigo tres artes
de las que depende gran excelencia:
ordeno las cosas presentes en su esencia,
y dispongo a mi manera las que han de venir,
revelo los hechos futuros; si esto te guía,
puedes llamarme Divina Providencia”.

24 “Oh princesa y gobernadora
de jerarquías y todos los estados,
de la paz y la guerra, de la fortuna y el destino,
gran señora de los poderosos,
ya que eres la gobernadora
y mediadora de este vasto mundo,
¿cómo pudo mi entendimiento tan limitado
disfrutar de un coloquio tan elevado?»

25 Ya que se me ofrece tan gran placer
a esta vida que no lo merece,
te ruego que seas mi guía
en esta gran casa que aquí vemos;
la cual, creo, obedece más a ti,
cuyo santo nombre invoco,
que a Fortuna, que allí tiene poco poder,
usando un nombre que no le pertenece”.

26 Ella respondió: “Joven, por camino recto,
sigueme, ven y atiende;
te mostraré algo que puede
ser comprendido por la inteligencia humana;
al menos sabrás cuál es el defecto,
vicio o condición de cualquier persona,
y perdona lo que veas con satisfacción,
y no pidas más que lo que es perfecto”.

27 Y al llegar a la puerta que se iba a mostrar,
me tomó de la mano;
me indicó el acceso de inmediato,
lo grande que era y que estaba abierta a todos.
“Pero hay una precaución oculta”,
dijo, “que quema más que la brasa,
porque todos los que entran en esta gran casa
tienen una salida incierta y dudosa”.

28 “Imagen angélica, si tienes poder,
dame un ramo que me indique
el que la Cumea dio al hijo de Anquises
cuando descendió al Erebo”, le dije, y ella respondió:
“Quien sea constante en tiempos adversos
y no busque más de lo necesario,
no necesitará ningún ramo”.

Traducción del castellano antiguo al moderno: Bernat Caro Murillo

Laberint de Fortuna – Juan de Mena (fragments)

1 Al molt poderós don Juan segon,
aquell a qui Júpiter tant estimà
que li donà del món tant
com ell mateix es donà del cel,
al gran rei d’Espanya, al nou Cèsar,
a qui la Fortuna ha afavorit,
en qui caben la virtut i el regne,
a ell, amb el genoll ferm sobre la terra.

2 Cantem els teus capricis, Fortuna,
els destins de la gent que gires i canvies,
les teves grans discòrdies i les teves poques certeses,
i com els qui caiem a la teva roda ens lamentem;
fins que arribem al temps present,
la meva ploma s’ocuparà dels fets passats
i dels presents en farà un breu resum:
i que Apol·lo ens doni la seva inspiració, ja que comencem.

3 Tu, Cal·líope, sigues-me favorable,
donant-me ales de virtut;
per tal que parli del que no m’atreveixo,
guia’m la llengua perquè pugui narrar;
que la Fama alcés la seva veu inefable,
per tal que els fets presents
siguin coneguts per tothom;
i que l’oblit no esborri allò memorable.

4 Com que no crec que fossin menors
els fets del Cid que els de l’Africà,
ni que els nostres herois fossin menys valents que els antics,
les grans gestes dels nostres senyors,
la constància dels qui els estimen,
jeuen a la foscor, la seva fama adormida,
danyada per l’oblit i la manca de cronistes.

5 La gran Babilònia, que envoltà la mare de Ninus amb terra cuita,
si ja pel temps s’ha destruït,
quant més ràpid es perdrà allò mal construït!
I si els murs que Febos alçà
la força d’Argos pogué enderrocar,
què podran fer les meves mans
que no segueixin el mateix destí?

6 Així doncs, de les teves noves fonts,
dóna’m la teva ajuda, immortal Apol·lo;
inspira’m la boca perquè pugui
narrar virtuts i vicis dels poderosos.
A aquests versos meus mostreu-vos presents,
filles de Tespis, amb el vostre tresor,
i amb l’harmonia d’aquell dolç cor,
compenseu les meves limitacions.

7 Concedeix-me llicència, mutable Fortuna,
perquè pugui parlar de tu com cal:
allò que no és nou per als savis
pot ésser desconegut per altres;
i si els teus fets s’oposen entre si,
fes que semblin coherents,
perquè tot allò regit per ordre
és més amable.

8 Que l’ordre del cel et sigui exemple:
respecta la constància del Nord;
observa el Trió, que, encara que sembla canviant, sempre volta;
i les set Plèiades que Atlas contempla,
que semblen unides però sempre
s’amaguen rere la boira;
cadascuna compleix la llei que li correspon.

9 Com, Fortuna, governar totes les coses
amb llei absoluta, sense ordre, et plau?
¿No faries millor allò que fa el cel,
allò que fan els temps, les plantes i les roses?
O mostra que les teves obres són sempre dolentes
o pròsperes, bones, duradores i eternes;
no ens esgotis amb alternances,
ara joioses, ara irritants.

10 Però, encara que el teu canvi sigui constant,
governes per llei, encara que sembli contradictori:
la teva fermesa és no ésser constant,
el teu temperament és inestable,
el teu ordre més cert és el desordre;
la teva regla és ésser immensa,
la teva conformitat és no conformar-se,
i fas desesperar tota esperança.

11 Com els navegants que van cap a l’oest
i perden el rumb a Cadis,
on Europa per poc s’ajunta amb l’Àfrica
quan el Bòreas es mostra valent,
però si l’Austre mou el trident,
corren a la contra d’allí d’on venien
les aigües que mai no tornen ni estigueren
allà on hi havia repòs pacient.

12 Així de canviants, Fortuna odiada,
semblen els teus incerts esdeveniments, els quals
són com ones de béns i mals
que no segueixen un curs segur.
Per comprendre la teva immensitat,
ma casa em mostra on gira la teva roda,
per poder descriure amb certesa
com tractes la nostra vida.

[…]

22 En percebre la proporció
de la seva forma humana, sense res d’estrany,
deixant de banda la por, segueixo endavant
i en humil estil faig aquesta breu oració:
“Oh visió més que serafína, tan clara,
et prego que em diguis d’on véns,
quin és l’art que més segueixes
i com s’anomena la teva discreció”.

23 Ella respongué: “No vinc a la teva presència
per primera vegada, sinó que sóc pertot arreu;
i et dic que segueixo tres arts
de les quals depèn gran excel·lència:
ordeno les coses presents en la seva essència,
i disposo al meu arbitri les que han de venir,
revelo els fets futurs; si això et guia,
em pots anomenar Divina Providència”.

24 “Oh princesa i governadora
de jerarquies i de tots els estats,
de la pau i la guerra, de la fortuna i del destí,
gran senyora dels poderosos,
ja que ets la governadora
i mediadora d’aquest vast món,
com pogué el meu enteniment tan limitat
gaudir d’un col·loqui tan elevat?”

25 Ja que se m’ofereix un plaer tan gran
a aquesta vida que no el mereix,
et prego que siguis la meva guia
en aquesta gran casa que aquí veiem;
la qual, crec, obeeix més a tu,
del qual sant nom en faig invocació,
que a Fortuna, que allí té poc poder,
usant un nom que no li pertany.”

26 Ella respongué: “Jove, per camí recte,
segueix-me, vine i escolta;
et mostraré quelcom que pot
ésser comprès per la intel·ligència humana;
almenys sabràs quin és el defecte,
vici o condició de qualsevol persona,
i perdona allò que vegis amb satisfacció,
i no demanis més que el que és perfecte.”

27 I en arribar a la porta que s’anava a mostrar,
em prengué per la mà;
m’indicà l’accés de seguida,
com era de gran i que estava oberta a tothom.
“Però hi ha una precaució amagada”, digué,
“que crema més que la brasa,
perquè tots els qui entren en aquesta gran casa
tenen una sortida incerta i dubtosa.”

28 “Imatge angèlica, si tens poder,
dóna’m un ram que m’indiqui
el que la Cumea donà al fill d’Anquises
quan descendí a l’Ereb”,
li vaig dir, i ella respongué:
“Qui sigui constant en temps adversos
i no cerqui més del necessari,
no necessitarà cap ram.”

Traducció del castellà: Bernat Caro Murillo

Fortune’s Labyrinth – Juan de Mena (excerpts)

1 To the very powerful Don Juan the second,
he whom Jupiter loved so much
that he gave him as much of the world
as he himself gave of heaven,
to the great king of Spain, the new Caesar,
whom Fortune has favored
in whom virtue and the kingdom belong,
to him, with his knee firmly on the earth.

2 We sing of your whims, Fortune,
the destinies of the people you turn and change,
your great discords and your few certainties,
and how we who fall into your wheel lament;
until we reach the present time,
my pen will occupy itself with past deeds
and make a brief summary of those present:
and may Apollo give us its inspiration, since we begin.

3 You, Calliope, be favorable to me,
giving me wings of virtue;
so that I may speak of what I dare not,
guide my tongue so that I may narrate something;
Let Fame raise its ineffable voice,
so that present deeds
may be known to all;
and may oblivion not erase what is memorable.

4 Just as I do not believe that the deeds of the
Cid were lesser than those of Africanus,
nor that our heroes were less valiant than those of old,
the great deeds of our lords,
the constancy of those who love them,
lie in obscurity, their fame dormant,
damaged by oblivion and the lack of chroniclers.

5 Great Babylon, which surrounded
Ninus’s mother with baked earth,
if it has already been destroyed by time,
how much more quickly will what was poorly built perish! And if the walls that Phoebus raised
the might of Argos could tear down,
what can my hands do that will not follow the same fate?

6 So, from your new fountains,
give me your aid, immortal Apollo;
inspire my mouth so that I may
narrate the virtues and vices of the powerful.
Present yourselves to these verses of mine,
daughters of Thespis, with your treasure,
and with the harmony of that sweet chorus,
compensate for my limitations.

7 Grant me permission, mutable Fortune,
so that I may speak of you as I ought:
what is not new to the wise
may be unknown to others;
and if your deeds contradict each other,
make them seem consistent,
for everything governed by order
is more friendly.

8 Let the order of the sky be your example:
respect the constancy of the North;
observe Trion, which, though it seems
changeable, always encircles;
and the seven Pleiades that Atlas contemplates,
which seem to be together but are always
hidden behind the mist;
each one fulfills the law that corresponds to it.

9 How, Fortune, do you like to govern all things
with absolute law, without order?
Would you not rather do what heaven does,
what the times, plants, and roses do?
Or show that your works are always harmful
or prosperous, good, lasting, and eternal;
do not exhaust us with alternations,
now joyful, now irritating.

10 But, although your change is constant,
you govern by law, even though it may seem contradictory:
your firmness is not to be constant,
your temperament is unstable,
your most certain order is disorder;
your rule is to be enormous,
your conformity is not to conform,
and you make all hope despair.

11 Like sailors who sail west
and lose their way at Cadiz,
where Europe nearly meets Africa
when Boreas shows his courage,
but if the South waves his trident,
they run against how they came
the waters that never return nor were there
where there was patient repose.

12 So changeable, hated Fortune,
are your uncertain events, which
are like waves of good and evil
that follow no sure course.
To understand your immensity,
my house shows me where your wheel turns,
so I can describe with certainty
how you treat our lives.

[…]

22 Perceiving the proportions
of her human form, with nothing strange about it,
leaving fear aside, I continue forward
and in humble style this brief prayer:
“O vision more than seraphine, so clear,
I beg you to tell me where you come from,
what is the art you most follow,
and what is the name of your discretion.”

23 She replied: “I do not come to your presence
for the first time, but I am everywhere;
and I tell you that I follow three arts
on which great excellence depends:
I order present things in their essence,
and I arrange in my own way those that are to come,
I reveal future events; if this guides you,
you may call me Divine Providence.”

24 “O princess and ruler
of hierarchies and all states,
of peace and war, of fortune and destiny,
great lady of the powerful,
since you are the ruler
and mediator of this vast world,
how could my limited understanding
enjoy such a lofty conversation?”

25 Since such great pleasure is offered to me
to this life that does not deserve it,
I beg you to be my guide
in this great house we see here;
which, I believe, obeys you more,
whose holy name I invoke,
than Fortune, who has little power there,
using a name that does not belong to her.”

26 She replied: “Young man, on the straight path,
follow me, come and listen;
I will show you something that can
be understood by human intelligence;
At least you will know any person’s defect vice, or condition,
and forgive what you see with satisfaction,
and ask for nothing but what is perfect.”

27 And when we reached the door that was about to be shown,
she took me by the hand;
she immediately showed me the entrance,
how large it was and how it was open to all.
“But there is a hidden precaution,” she said,
“that burns hotter than coals,
for all who enter this great house
have an uncertain and doubtful way out.”

28 “Angel-like image, if you have the power,
give me a branch that will show me
the one that Cumaea gave to the son of Anchises
when he descended to Erebus,”
I said to her, and she replied:
“Whoever is constant in adverse times
and seeks no more than necessary,
will need no branch.”

Translation from Spanish: Bernat Caro Murillo

Portada: Portada de la edición de 1496 del Laberinto de Fortuna o Las trescientas. Fuente: Wikimedia Commons.

Spaccio de la bestia trionfante: La construcción de una ética renovada.

Giordano Bruno (1548–1600) fue un filósofo, cosmólogo y teólogo italiano cuya vida y obra se inscriben en el contexto del Renacimiento. Conocido por su defensa de un universo infinito y por su visión panteísta de la divinidad, desafió las concepciones establecidas tanto en la ciencia como en la religión. Su pensamiento, innovador y heterodoxo, lo llevó a enfrentarse con la Inquisición, que finalmente lo condenó a morir en la hoguera. Más allá de su trágico destino, Bruno ha pasado a la historia como un símbolo del libre pensamiento y de la búsqueda incondicional de la verdad. Entre sus escritos se encuentra el “Spaccio de la bestia trionfante” (1584), una obra alegórica y moral escrita en forma de diálogo. En ella, Bruno utiliza un lenguaje rico en metáforas y referencias mitológicas para proponer una reforma ética que libere a la humanidad de los vicios y supersticiones, representados como “bestias” que deben ser expulsadas del cielo de las virtudes. El tercer diálogo de la obra, un fragmento del cual se presenta a continuación, se centra en la expulsión de vicios como la ignorancia, la envidia y la ambición, sustituidos por virtudes que promueven la sabiduría, la justicia y la generosidad. La importancia de esta obra radica en que condensa la visión bruneana de un mundo en transformación, donde la verdad no se halla en la obediencia ciega a dogmas, sino en la continua superación moral e intelectual.

Spaccio de la bestia trionfante – Giordano Bruno

– Appresso dimandò Nettuno:

– Che farrete, o dei, del mio favorito, del mio bel mignone, di quell’Orione dico, che fa, per spavento (come dicono gli etimologisti), orinare il cielo?

– Qua, rispose Momo:

– Lasciate proponere a me, o dei. Ne è cascato, come è proverbio in Napoli, il maccarone dentro il formaggio. Questo, perché sa far de maraviglie, e, come Nettuno sa, può caminar sopra l’onde del mare senza infossarsi, senza bagnarsi gli piedi; e con questo consequentemente potrà far molte altre belle gentilezze; mandiamolo tra gli uomini; e facciamo che gli done ad intendere tutto quello che ne pare e piace, facendogli credere che il bianco è nero, che l’intelletto umano, dove li par meglio vedere, è una cecità; e ciò che secondo la raggione pare eccellente, buono ed ottimo, è vile, scelerato ed estremamente malo; che la natura è una puttana bagassa, che la legge naturale è una ribaldaria; che la natura e divinità non possono concorrere in uno medesimo buono fine, e che la giustizia de l’una non è subordinata alla giustizia de l’altra, ma son cose contrarie, come le tenebre e la luce; che la divinità tutta è madre di Greci, ed è come nemica matrigna de l’altre generazioni; onde nessuno può esser grato a’ dei altrimente che grechizando, idest facendosi Greco: perché il più gran scelerato e poltrone ch’abbia la Grecia, per essere appartenente alla generazione de gli dei, è incomparabilmente megliore che il più giusto e magnanimo ch’abbia possuto uscir da Roma in tempo che fu republica, e da qualsivoglia altra generazione, quantunque meglior in costumi, scienze, fortezza, giudicio, bellezza ed autorità. Perché questi son doni naturali e spreggiati da gli dei, e lasciati a quelli che non son capaci de più grandi privilegii: cioè di que’ sopranaturali che dona la divinità, come questo di saltar sopra l’acqui, di far ballare i granchi, di far fare capriole a’ zoppi, far vedere le talpe senza occhiali ed altre belle galanterie innumerabili. Persuaderà con questo che la filosofia, ogni contemplazione ed ogni magia che possa fargli simili a noi, non sono altro che pazzie; che ogni atto eroico non è altro che vegliaccaria; e che la ignoranza è la più bella scienza del mondo, perché s’acquista senza fatica e non rende l’animo affetto di melancolia. Con questo forse potrà richiamare e ristorar il culto ed onore ch’abbiamo perduto, ed oltre avanzarlo, facendo che gli nostri mascalzoni siano stimati dei per esserno o Greci o ingrecati. Ma con timore, o dei, io vi dono questo conseglio; perché qualche mosca mi susurra ne l’orecchio: atteso che potrebbe essere che costui al fine trovandosi la caccia in mano, non la tegna per lui, dicendo e facendoli oltre credere, che il gran Giove non è Giove, ma che Orione è Giove; e che li dei tutti non sono altro che chimere e fantasie. Per tanto mi par pure convenevole che non permettiamo, che per fas et nefas, come dicono, voglia far tante destrezze e demostranze, per quante possa farsi nostro superiore in riputazione. 

– Qua rispose la savia Minerva:

– Non so, o Momo, con che senso tu dici queste paroli, doni questi consegli, metti in campo queste cautele. Penso ch’il parlar tuo è ironico; perché non ti stimo tanto pazzo che possi pensar che gli dei mendicano con queste povertadi la riputazione appresso gli uomini; e, quanto a questi impostori, che la falsa riputazion loro, la quale è fondata sopra l’ignoranza e bestialità de chiunque le riputa e stima, sia lor onore più presto che confirmazione della loro indignità e sommo vituperio. Importa a l’occhio della divinità e presidente verità, che uno sia buono e degno, benché nessuno de mortali lo conosca; ma che un altro falsamente venesse sino ad essere stimato dio da tutti mortali, per ciò non si aggiongerà dignità a lui, perché solamente vien fatto dal fato instrumento ed indice per cui si vegga la tanto maggiore indignità e pazzia di que’ tutti, che lo stimano, quanto colui è più vile, ignobile ed abietto. Se dunque si prenda non solamente Orione il quale è Greco ed uomo di qualche preggio; ma uno della più indegna e fracida generazion del mondo, di più bassa e sporca natura e spirito, che sia adorato per Giove: certo mai verrà esso onorato in Giove, né Giove spreggiato in lui: atteso che egli mascherato ed incognito ottiene quella piazza o solio, ma più tosto altri verranno vilipesi e vituperati in lui. Mai dunque potrà un forfante essere capace di onore per questo, che serve per scimia e beffa di ciechi mortali con il ministero de genii nemici.

– Or sapete, disse Giove, quel che definisco di costui, per evitar ogni possibile futuro scandalo? Voglio che vada via a basso; e comando che perda tutta la virtù di far de bagattelle, imposture, destrezze, gentilezze ed altre maraviglie che non serveno di nulla; perché con quello non voglio che possa venire a destruggere quel tanto di eccellenza e dignità che si trova e consiste nelle cose necessarie alla republica del mondo; il qual veggio quanto sia facile ad essere ingannato, e per conseguenza inclinato alle pazzie e prono ad ogni corrozione ed indignità. Però non voglio che la nostra riputazione consista nella discrezione di costui o altro simile; perché, se pazzo è un re, il quale a un suo capitano e generoso duca dona tanta potestà ed autorità per quanta quello se gli possa far superiore (il che può essere senza pregiudicio del regno, il quale potrà cossì bene, e forse meglio, esser governato da questo che da quello); quanto più sarà insensato e degno di correttore e tutore, se ponesse o lasciasse nella medesima autorità un uomo abietto, vile ed ignorante, per cui vegna ad essere invilito, strapazzato, confuso e messo sotto sopra il tutto; essendo per costui posta la ignoranza in consuetudine di scienza, la nobilità in dispreggio e la villania in riputazione!

– Vada presto, disse Minerva; ed in quel spacio succeda la Industria, l’Esercizio bellico ed Arte militare; per cui si mantegna la patria pace ed autoritade; si appugneno, vincano e riducano a vita civile ed umana conversazione gli barbari; si annulleno gli culti, religioni, sacrificii e leggi inumane, porcine, salvatiche e bestiali; perché ad effettuar questo tal volta per la moltitudine de’ vili ignoranti e scelerati, la quale prevale a’ nobili sapienti e veramente buoni, che son pochi, non basta la mia sapienza senza la punta de la mia lancia, per quanto cotali ribaldarie son radicate, germogliate e moltiplicate al mondo. 

Giordano Bruno. Spaccio de la bestia trionfante, proposto da Giove, effettuato dal consiglio, rivelato da Mercurio, recitato da Sofia, udito da Saulino, registrato dal Nolano. Milano, G. Daelli e comp. editori, 1863. Fonte: Internet Archive https://it.wikisource.org/wiki/Spaccio_de_la_bestia_trionfante

La expulsión de la bestia triunfante

En seguida preguntó Neptuno:

“¿Qué haréis, oh dioses, de mi favorito, de mi bello predilecto, de aquel Orión digo, que hace, por miedo (corno dicen los etimologistas), orinar el cielo?”

Entonces respondió Momo:

“Dejadme proponer a mí, ob dioses. Nos ha echado, como es proverbio en Nápoles, el macarrón en el queso. Esto, porque sabe hacer maravillas y, como sabe Neptuno, puede caminar sobre las olas del mar sin hundirse, sin bañarse los pies; y con esto, consecuentemente, podrá hacer otras muchas bellas gracias. Mandémoslo entre los hombres y hagamos que les dé a entender todo lo que nos parece y place, haciéndoles creer que lo blanco es negro, que el intelecto humano, donde les parece que ven mejor, es una ceguera; y lo que según la razón parece excelente, bueno y óptimo, se trata de algo vil, perverso y extremadamente malo; que la naturaleza es una puta ramera; que la ley natural es una chapucería; que la naturaleza y la divinidad no pueden concurrir en un mismo buen fin, y que la justicia de la una no está subordinada a la justicia de la otra, sino que son cosas contrarias, como la luz y las tinieblas; que la entera divinidad es madre de griegos, y es como una madrastra enemiga de las demás razas; de donde se desprende que ninguno puede ser grato a los dioses si no es grequizando, esto es haciéndose griego: porque el más gran perverso y holgazán que haya en Grecia, por pertenecer a la progenie de los dioses, es sin comparación mejor que el más justo y magnánimo que haya podido salir de Roma en el tiempo que fue república, y de cualquier otra generación, aunque sea mejor en costumbres, ciencias, energía, juicio, belleza y autoridad. Porque éstos son dones naturales, despreciados por los dioses, y abandonados a aquellos que no son capaces de mayores privilegios: es decir, de los sobrenaturales que otorga la divinidad, como aquél de saltar sobre las aguas, de hacer bailar a los cangrejos, de hacer dar volteretas a los cojos, de hacer ver a los topos sin anteojos y otras innumerables bellas finezas. Persuadirá con esto que la filosofía, toda contemplación toda magia que pueda hacerlos semejantes a nosotros, no es otra cosa que locura; que todo acto heroico no es nada más que bellaquería; y que la ignorancia es la más bella ciencia del mundo, porque se adquiere sin fatiga y no vuelve al ánimo afecto a la melancolía. Con esto quizá podrá reclamar y restaurar el culto y honor que hemos perdido y aún aventajarlo, haciendo que nuestros bribones sean considerados dioses por ser o griegos o grequizados. Pero con temor, oh dioses, os doy este consejo: porque alguna mosca me susurra en el oído: dado que podría ser que este hombre, al fin , encontrándose la presa en la mano, no la retenga para él, diciéndole y haciéndole creer más allá, que el gran Júpiter no es Júpiter, sino que Orión es Júpiter; y que todos los dioses no son otra cosa más que quimeras y fantasías. Por tanto, me parece igualmente conveniente que no permitamos, que per fas et nefas. como dicen, quiera hacer tantas destrezas y demostraciones, por cuantas pueda hacerse nuestro superior en reputación.”

En esto respondió la sabia Minerva:

“No sé, oh Momo, con qué sentido dices tú estas palabras, das estos consejos, preparas para la batalla estas cautelas. Creo que tu discurso es irónico; porque no te considero tan loco como para que puedas pensar que los dioses mendigan con estas mezquindades la reputación entre los seres humanos; y por lo que toca a estos impostores, cuya falsa reputación, la cual está fundada sobre la ignorancia y la bestialidad de quienquiera que los considera y estima, sea más pronto su honor que la confirmación de su indignidad y sumo vituperio. Importa al ojo de la divinidad y presidente verdad, que uno sea bueno y digno, aunque ninguno de los mortales lo conozca; pero el que otro llegase falsamente a ser estimado dios por todos los mortales, no por esto se le añadirá dignidad a él, porque solamente vendrá a ser hecho por el destino instrumento y señal por la cual se vea la tanto mayor indignidad y locura de todos aqueUos que lo consideran, cuanto ése es más vil, innoble y abyecto. Si, por consiguiente, se toma no solamente a Orión, el cual es griego, y hombre de algún mérito, sino alguno de la más indigna y putrefacta raza del mundo, de la más baja y puerca ·naturaleza y espíritu, el cual sea adorado por Júpiter, ciertamente jamás llegará él honrado en Júpiter, ni Júpiter despreciado en él: dado que él, enmascarado e incógnito obtiene aquella plaza y trono, pero antes bien otros serán vilipendiados y deshonrados en él. Por tanto, jamás podrá un malhechor ser capaz de honor por esto, que sirve de remedo y mofa de los ciegos mortales con la ayuda de númenes enemigos.”

“Ahora, ¿sabéis”, dijo Júpiter, “lo que resuelvo de este hombre para evitar cualquier posible escándalo futuro?

Quiero que se marche abajo, y ordeno que pierda toda la virtud de hacer ilusiones, engaños, juegos, habilidades y otras maravillas que no sirven para nada; porque no quiero que con ello pueda llegar a destruir aquel tanto de excelencia y dignidad que se encuentra y consiste en las cosas necesarias a la república del mundo; el cual veo cuán fácil es poder engañarlo, y por consecuencia inclinado a las locuras y propenso a toda corrupción e indignidad. Empero, no quiero que nuestra reputación resida en la discreción de este hombre u otro semejante; porque, si un rey está loco, el cual da a uno de sus capitanes y generoso duque tanto poder y autoridad por los cuales se le pueda hacer superior (lo que podría ocurrir sin daño del reino, el que podrá tan bien, o quizá mejor, ser gobernado por éste que por aquél), cuanto más insensato será y djgno de corrector y tutor, si pusiese o dejase en la misma autoridad a un hombre abyecto, vil e ignorante, por el cual llegue a ser envilecido, maltratado, turbado y trastornado el todo; habiendo puesto esta persona la ignorancia en calidad de ciencia, la nobleza en desprecio y la villanía en reputación.”

“Que se vaya sin tardar”, dijo Minerva, “y que lo reemplace en ese espacio la Industria, el Ejercicio bélico y el Arte militar, por el cual conserve la patria paz y autoridad; se ataquen, venzan y reduzcan a la vida civil y a la humana conversación a los bárbaros; se supriman los cultos, religiones, sacrificios y leyes inhumanas, porcinas, salvajes y bestiales; porque para realizar esto, quizá por la multitud de los viles ignorantes y perversos, la cual aventaja a los nobles sabios y verdaderamente buenos, que son pocos, no basta mi sabiduría sin la punta de mi lanza, por cuanto tales pillerías están arraigadas, fructificadas y multiplicadas en el mundo.”

Traducción del italiano: Bruno, Giordano, La expulsión de la bestia triunfante, traducción de Ernesto Schettino y Martha Lilia Rojas, editorial Cien del Mundo. Mexico D.F. 1991.

L’expulsió de la bèstia triomfant

Tot seguit preguntà Neptú:

“Què fareu, oh déus, del meu favorit, del meu bell predilecte, d’aquell, vull dir, Orió, que fa, per por (com diuen els etimologistes), orinar el cel?”

Llavors respongué Momus:

“Deixeu-me proposar a mi, oh déus. Ens ha tirat, com és proverbi a Nàpols, el macarró dins del formatge. Això, perquè sap fer meravelles i, com sap Neptú, pot caminar sobre les ones del mar sense enfonsar-se, sense mullar-se els peus; i amb això, consegüentment, podrà fer moltes altres belles gràcies. Enviem-lo entre els homes i fem que els faci entendre tot el que ens sembla i plau, fent-los creure que el blanc és negre, que l’intel·lecte humà, on els sembla que veuen millor, és una ceguesa; i allò que segons la raó sembla excel·lent, bo i òptim, es tracta d’una cosa vil, perversa i extremadament dolenta; que la natura és una puta; que la llei natural és una espifiada; que la natura i la divinitat no poden concórrer en un mateix bon fi, i que la justícia de l’una no està subordinada a la justícia de l’altra, sinó que són coses contràries, com la llum i les tenebres; que l’entera divinitat és mare dels grecs, i és com una madrastra enemiga de les altres races; d’on se’n desprèn que ningú no pot ésser agradable als déus si no és grecaitzant, això és fent-se grec: perquè el més gran pervers i dropo que hi hagi a Grècia, per pertànyer a la progenie dels déus, és sense comparació millor que el més just i magnànim que hagi pogut sortir de Roma en el temps que fou república, i de qualsevol altra generació, encara que sigui millor en costums, ciències, energia, judici, bellesa i autoritat. Perquè aquests són dons naturals, menyspreats pels déus, i abandonats a aquells que no són capaços de majors privilegis: és a dir, dels sobrenaturals que atorga la divinitat, com aquell de saltar sobre les aigües, de fer ballar els crancs, de fer fer tombarelles als coixos, de fer veure els talps sense ulleres i altres innumerables belleses i fineses. Persuadirà amb això que la filosofia, tota contemplació, tota màgia que pugui fer-los semblants a nosaltres, no és altra cosa que follia; que tot acte heroic no és res més que vilania; i que la ignorància és la ciència més bella del món, perquè s’adquireix sense fatiga i no torna l’ànim afecte a la malenconia. Amb això potser podrà reclamar i restaurar el culte i l’honor que hem perdut i encara avantatjar-lo, fent que els nostres brivalls siguin considerats déus per ésser o grecs o grecitzats. Però amb temor, oh déus, us dono aquest consell: perquè alguna mosca em xiuxiueja a l’orella, ja que podria ser que aquest home, al capdavall, trobant-se la presa a la mà, no la retingui per a ell, dient-los i fent-los creure més enllà, que el gran Júpiter no és Júpiter, sinó que Orió és Júpiter; i que tots els déus no són altra cosa més que quimeres i fantasies. Per tant, em sembla igualment convenient que no permetem que, amb raó i sense ella, com diuen, vulgui fer tantes destreses i demostracions, per les quals pugui fer-se el nostre superior en reputació.” 

En això respongué la sàvia Minerva:

“No sé, oh Momus, amb quin sentit dius tu aquestes paraules, dónes aquests consells, prepares per a la batalla aquestes cauteles. Crec que el teu discurs és irònic; perquè no et considero tan boig com per poder pensar que els déus pidolen amb aquestes misèries la reputació entre els éssers humans; i pel que fa a aquests impostors, la falsa reputació dels quals, que està fundada sobre la ignorància i la bestialitat de qualsevol que els consideri i estimi, sigui més aviat el seu honor que no pas la confirmació de la seva indignitat i del seu summe vituperi. Importa a l’ull de la divinitat i presidenta veritat, que l’home sigui bo i digne, encara que cap dels mortals no ho conegui; però que un altre arribi falsament a ser tingut per déu per tots els mortals, no per això se li afegirà dignitat a ell, perquè únicament vindrà a ésser fet pel destí instrument i senyal per la qual es vegi la tant major indignitat i follia de tots aquells que el consideren, com més vil, innoble i abjecte sigui ell. Si, per consegüent, hom pren no solament Orió, el qual és grec, i home d’algun mèrit, sinó algun de la més indigna i putrefacta raça del món, de la més baixa i porca naturalesa i esperit, el qual sigui adorat per Júpiter, certament mai no arribarà ell honorat en Júpiter, ni Júpiter menyspreat en ell: atès que ell, emmascarat i incògnit, obté aquella plaça i tron, però més aviat altres seran vilipendiats i deshonrats en ell. Per tant, mai no podrà un malfactor ésser capaç d’honor per això, que serveix de burla i escarni dels cecs mortals amb l’ajut de númens enemics.”

“Ara, sabeu”, digué Júpiter, “el que resolc d’aquest home per evitar qualsevol possible escàndol futur?

“Vull que se’n vagi avall, i mano que perdi tota la virtut de fer il·lusions, enganys, jocs, destreses i altres meravelles que no serveixen per a res; perquè no vull que amb això pugui arribar a destruir aquell tant d’excel·lència i dignitat que es troba i consisteix en les coses necessàries a la república del món; la qual veig com és de fàcil poder-la enganyar, i, per conseqüència, inclinada a les bogeries i propensa a tota corrupció i indignitat. Tanmateix, no vull que la nostra reputació resideixi en la discreció d’aquest home o d’un altre semblant; perquè, si un rei és boig, el qual dóna a un dels seus capitans i generós duc tant poder i autoritat pels quals se li pugui fer superior (cosa que podria esdevenir-se sense dany del regne, el qual potser podrà tan bé, o encara millor, ser governat per aquest que no pas per aquell), quant més insensat serà i digne de corrector i tutor, si posés o deixés en la mateixa autoritat un home abjecte, vil i ignorant, per culpa del qual arribi a ser envilit, maltractat, torbat i trastornat el tot; havent posat aquesta persona la ignorància en qualitat de ciència, la noblesa en menyspreu i la vilania en reputació.”

“Que se’n vagi sense tardança” digué Minerva, “i que el substitueixi en aquell espai la Indústria, l’Exercici bèl·lic i l’Art militar, pels quals es conservi la pàtria pau i autoritat; s’ataquin, se’n vencin i es redueixin a la vida civil i a la conversa humana els bàrbars; se suprimeixin els cultes, religions, sacrificis i lleis inhumanes, porcines, salvatges i bestials. Perquè per a realitzar això, potser, per la multitud dels vils ignorants i perversos, la qual sobrepassa els nobles savis i veritablement bons, que són pocs, no basta la meva saviesa sense la punta de la meva llança, ja que tals trapelleries són arrelades, fructificades i multiplicades en el món.”

Traducció de l’italià: Bernat Caro Murillo

The Expulsion of the Triumphant Beast

Then Neptune asked:

“What will you do, oh gods, with my favorite, my beautiful predilect, with Orion, I mean, who, out of fear (as the etymologists say), makes the sky urinate?”

Then Momus replied:

“Let me propose, oh gods. He has thrown us, as the proverb goes in Naples, the macaroni into the cheese. This is because he knows how to perform wonders and, as Neptune knows, he can walk on the waves of the sea without sinking, without bathing his feet; and with this, consequently, he will be able to perform many other beautiful tricks. Let us send him among men and make him explain to them everything that seems and pleases us, making them believe that white is black, that the human intellect, where it seems to them to see best, is blindness; and that what according to reason seems excellent, good, and optimal, is something vile, perverse, and extremely evil; that nature is a whore; that natural law is a botched job; that nature and divinity cannot concur in the same good end, and that the justice of the one is not subordinate to the justice of the other, but are contrary things, like light and darkness. darkness; that the entire divinity is the mother of Greeks, and is like a stepmother, the enemy of other races; from which it follows that no one can be pleasing to the gods unless he is Greekizing, that is, becoming Greek: because the greatest wicked and lazy person in Greece, because he belongs to the offspring of the gods, is incomparably better than the most just and magnanimous person who could have come out of Rome during its time as a republic, and of any other generation, even if he is better in morals, science, energy, judgment, beauty, and authority. For these are natural gifts, despised by the gods, and abandoned to those incapable of greater privileges: that is, of the supernatural ones bestowed by divinity, such as leaping across water, making crabs dance, making the cripple do flips, making moles see without glasses, and countless other beautiful deeds. By this, he will persuade us that philosophy, all contemplation, all magic that can make them like us, is nothing but madness; that every heroic act is nothing but wickedness; and that ignorance is the most beautiful science in the world, because it is acquired without fatigue and does not turn the mind into melancholy. With this, perhaps, he will be able to reclaim and restore the worship and honor we have lost, and even surpass it, by having our rascals  considered gods for being either Greek or Greekized. But with fear, O gods, I give you this advice: for some fly is whispering in my ear: for it may be that this man, at last, finding the prey in his hand, will not keep it for himself, telling him and making him believe beyond all doubt that great Jupiter is not Jupiter, but that Orion is Jupiter; and that all the gods are nothing but chimeras and fancies. Therefore, it seems to me equally fitting that we should not allow him, with reason or without it, as they say, to want to perform so many skills and demonstrations, by which he may make himself our superior in reputation.”

To this, wise Minerva replied:

“I do not know, oh Momus, with what sense you speak these words, give these counsels, prepare for battle with these precautions. I believe your speech to be ironical; for I do not consider you so mad as to think that the gods beg for reputation among human beings with such pettiness; and as for these impostors, whose false reputation, which is founded on the ignorance and bestiality of whoever considers and esteems them, is sooner their honor than the confirmation of their unworthiness and utter disgrace. It is important in the eye of divinity and president truth, that one should be good and worthy, even if none of mortals know him; but if another should falsely come to be esteemed a god by all mortals, his dignity will not be increased for this, for he will only be made by fate an instrument and sign by which to see the greater unworthiness and folly of all those who consider him, the more vile, ignoble, and abject he is. Therefore, not only is Orion taken, who is a Greek and a man of some merit, but someone of the most unworthy and putrid race in the world, of the lowest and most filthy nature and spirit, who is worshipped by Jupiter, will certainly never be honored by Jupiter, nor will Jupiter be despised in him: since he, masked and incognito, obtains that place and throne, but rather others will be vilified and dishonored in it. Therefore, no evildoer can ever be capable of honor for this, which serves as a mockery and ridicule to blind mortals with the help of hostile gods.”

“Now, do you know,” said Jupiter, “what I resolve concerning this man to avoid any possible future scandal?

“I want him to go down, and I order him to lose all power of making illusions, deceptions, games, skills, and other wonders that are good for nothing; because I do not want him to be able to destroy with this the degree of excellence and dignity that is found and consists in the things necessary to the republic of the world; which I see how easily deceived he is, and consequently inclined to madness and prone to all corruption and unworthiness. However, I do not want our reputation to reside in the discretion of this man or any other like him; for if a king is mad and gives one of his captains and a generous duke so much power and authority that he can be made superior (which could happen without harm to the kingdom, which could be governed as well, or perhaps better, by the latter than by the former), how much more foolish will he be, and a poor corrector and guardian, if he were to place or leave in the same authority a vile, base, and ignorant man, by whom the whole would be debased, ill-treated, disturbed, and overturned; this person having made ignorance a science, nobility a contempt, and villainy a reputation.”

“Let him go without delay,” said Minerva, “and let Industry, Warlike exercise, and Military art take his place in that place, by which the country may preserve peace and authority; the barbarians may be attacked, conquered, and reduced to civil life and human conversation; that inhuman, swine, savage, and bestial cults, religions, sacrifices, and laws be abolished; because to accomplish this, perhaps because of the multitude of vile, ignorant, and perverse people, who surpass the noble, wise, and truly good, who are few, my wisdom is not enough without the point of my spear, since such rascalities are rooted, fructifying, and multiplying in the world.”

Translation from italian: Bernat Caro Murillo

Portada: Andrea Mantegna. Trionfo della Virtú. Museo del Louvre, Paris. Fuente: WikiMedia Commons.

De docta ignorantia: La filosofía del no-saber.

Nicolás de Cusa (1401-1464) fue un cardenal, jurista, matemático y filósofo alemán cuya obra se inscribe en la transición entre la escolástica medieval y el pensamiento renacentista. Su formación humanista y su participación en debates teológicos de gran relevancia lo situaron en el centro de la vida intelectual del siglo XV. Más allá de sus funciones eclesiásticas, se destacó como un pensador innovador que buscó integrar la fe, la razón y las matemáticas en una visión unitaria del conocimiento. Entre sus escritos, De docta ignorantia (1440) es considerada la obra más representativa de su pensamiento. En ella introduce la noción de “ignorancia docta”, que no significa simple desconocimiento, sino la conciencia lúcida de los límites del entendimiento humano frente al misterio de lo infinito y de Dios. La obra se estructura en tres libros que recorren temas teológicos, cosmológicos y cristológicos, utilizando analogías matemáticas para ilustrar cómo el pensamiento humano puede aproximarse, pero nunca abarcar, la infinitud divina. El impacto filosófico de De docta ignorantia fue decisivo en la renovación intelectual del Renacimiento. Al plantear la imposibilidad de un conocimiento absoluto y la necesidad de una actitud humilde frente a lo real, Nicolás de Cusa abrió un horizonte nuevo para la filosofía, la teología y la ciencia. Su propuesta de la “coincidencia de los opuestos” y su visión no geocéntrica del cosmos anticiparon elementos que serían fundamentales en la filosofía moderna y en el desarrollo de la ciencia.

De docta ignorantia

CAPITULUM I – Quomodo scire est ignorare.

Divino munere omnibus in rebus naturale quoddam desiderium inesse conspicimus, ut sint meliori quidem modo, quo hoc cuiusque naturae patitur conditio, atque ad hunc finem operari instrumentaque habere opportuna, quibus iudicium connatum est conveniens proposito cognoscendi, ne sit frustra appetitus et in amato pondere propriae naturae quietem attingere possit. Quod si fortassis secus contingat, hoc ex accidenti evenire necesse est, ut dum infirmitas gustum aut opinio rationem seducit. Quam ob rem sanum liberum intellectum verum, quod insatiabiliter indito discursu cuncta perlustrando attingere cupit, apprehensum amoroso amplexu cognoscere dicimus non dubitantes verissimum illud esse, cui omnis sana mens nequit dissentire. Omnes autem investigantes in comparatione praesuppositi certi proportionabiliter incertum iudicant; comparativa igitur est omnis inquisitio, medio proportionis utens. Et dum haec, quae inquiruntur, propinqua proportionali reductione praesupposito possunt comparari, facile est apprehensionis iudicium; dum multis mediis opus habemus, difficultas et labor exoritur; uti haec in mathematicis nota sunt, ubi ad prima notissima principia priores propositiones facilius reducuntur, et posteriores, quoniam non nisi per medium priorum, difficilius.  Omnis igitur inquisitio in comparativa proportione facili vel difficili existit; propter quod infinitum ut infinitum, cum omnem proportionem aufugiat, ignotum est. Proportio vero cum convenientiam in aliquo uno simul et alteritatem dicat, absque numero intelligi nequit. Numerus ergo omnia proportionabilia includit. Non est igitur numerus in quantitate tantum, qui proportionem efficit, sed in omnibus, quae quovismodo substantialiter aut accidentaliter convenire possunt ac differre. Hinc forte omnia Pythagoras per numerorum vim constitui et intelligi iudicabat. Praecisio vero combinationum in rebus corporalibus ac adaptatio congrua noti ad ignotum humanam rationem supergreditur, adeo ut Socrati visum sit se nihil scire, nisi quod ignoraret, sapientissimo Salomone asserente cunctas res difficiles et sermone inexplicabiles; et alius quidam divini spiritus vir ait absconditam esse sapientiam et locum intelligentiae ab oculis omnium viventium. Si igitur hoc ita est, ut etiam profundissimus Aristoteles in prima philosophia affirmat in natura manifestissimis talem nobis difficultatem accidere ut nocticoraci solem videre attemptanti, profecto, cum appetitus in nobis frustra non sit, desideramus scire nos ignorare. Hoc si ad plenum assequi poterimus, doctam ignorantiam assequemur. Nihil enim homini etiam studiosissimo in doctrina perfectius adveniet quam in ipsa ignorantia, quae sibi propria est, doctissimus reperiri; et tanto quis doctior erit, quanto se sciverit magis ignorantem. In quem finem de ipsa docta ignorantia pauca quaedam scribendi labores assumpsi.

CAPITULUM II – Elucidatio praeambularis subsequentium.

Tractaturus de maxima ignorantiae doctrina ipsius maximitatis naturam aggredi necesse habeo. Maximum autem hoc dico, quo nihil maius esse potest. Habundantia vero uni convenit. Coincidit itaque maximitati unitas, quae est et entitas; quod si ipsa talis unitas ab omni respectu et contractione universaliter est absoluta, nihil sibi opponi manifestum est, cum sit maximitas absoluta. Maximum itaque absolutum unum est, quod est omnia; in quo omnia, quia maximum. Et quoniam nihil sibi opponitur, secum simul coincidit minimum; quare et in omnibus; et quia absolutum, tunc est actu omne possibile esse, nihil a rebus contrahens, a quo omnia. Hoc maximum, quod et Deus omnium nationum fide indubie creditur, primo libello supra humanam rationem incomprehensibiliter inquirere eo duce, qui solus lucem inhabitat inaccessibilem, laborabo. Secundo loco, sicut absoluta maximitas est entitas absoluta, per quam omnia id sunt, quod sunt, ita et universalis unitas essendi ab illa, quae maximum dicitur ab absoluto, et hinc contracte existens uti universum; cuius quidem unitas in pluralitate contracta est, sine qua esse nequit. Quod quidem maximum, etsi in sua universali unitate omnia complectatur, ut omnia, quae sunt ab absoluto, sint in eo et ipsum in omnibus, non habet tamen extra pluralitatem, in qua est, subsistentiam, cum sine contractione, a qua absolvi nequit, non existat. De hoc maximo, universo scilicet, in secundo libello pauca quaedam adiciam. Tertio loco maximum tertiae considerationis subsequenter manifestabitur. Nam cum universum non habeat nisi contracte subsistentiam in pluralitate, in ipsis pluribus inquiremus unum maximum, in quo universum maxime et perfectissime subsistit actu ut in fine. Et quoniam tale cum absoluto, quod est terminus universalis, unitur, quia finis perfectissimus supra omnem capacitatem nostram, de illo maximo, quod simul est contractum et absolutum, quod Iesum semper benedictum nominamus, nonnulla, prout et ipse Iesus inspiraverit, subiciam. Oportet autem attingere sensum volentem potius supra verborum vim intellectum efferre quam proprietatibus vocabulorum insistere, quae tantis intellectualibus mysteriis proprie adaptari non possunt. Exemplaribus etiam manuductionibus necesse est transcendenter uti, linquendo sensibilia, ut ad intellectualitatem simplicem expedite lector ascendat; ad quam viam quaerendam studui communibus ingeniis quanto clarius potui aperire, omnem stili scabrositatem evitando, radicem doctae ignorantiae in inapprehensibili veritatis praecisione statim manifestans.

CAPITULUM III – Quod praecisa veritas sit incomprehensibilis.

Quoniam ex se manifestum est infiniti ad finitum proportionem non esse, est et ex hoc clarissimum, quod, ubi est reperire excedens et excessum, non deveniri ad maximum simpliciter, cum excedentia et excessa finita sint. Maximum vero tale necessario est infinitum. Dato igitur quocumque, quod non sit ipsum maximum simpliciter, dabile maius esse manifestum est. Et quoniam aequalitatem reperimus gradualem, ut unum aequalius uni sit quam alteri secundum convenientiam et differentiam genericam, specificam, localem, influentialem et temporalem cum similibus: patet non posse aut duo aut plura adeo similia et aequalia reperiri, quin adhuc in infinitum similiora esse possint. Hinc mensura et mensuratum, quantumcumque aequalia, semper differentia remanebunt. Non potest igitur finitus intellectus rerum veritatem per similitudinem praecise attingere. Veritas enim non est nec plus nec minus, in quodam indivisibili consistens, quam omne non ipsum verum existens praecise mensurare non potest; sicut nec circulum, cuius esse in quodam indivisibili consistit, non-circulus. Intellectus igitur, qui non est veritas, numquam veritatem adeo praecise comprehendit, quin per infinitum praecisius comprehendi possit, habens se ad veritatem sicut polygonia ad circulum, quae quanto inscripta plurium angulorum fuerit, tanto similior circulo, numquam tamen efficitur aequalis, etiam si angulos in infinitum multiplicaverit, nisi in identitatem cum circulo se resolvat. Patet igitur de vero nos non aliud scire quam quod ipsum praecise, uti est, scimus incomprehensibile, veritate se habente ut absolutissima necessitate, quae nec plus aut minus esse potest quam est, et nostro intellectu ut possibilitate. Quidditas ergo rerum, quae est entium veritas, in sua puritate inattingibilis est et per omnes philosophos investigata, sed per neminem, uti est, reperta; et quanto in hac ignorantia profundius docti fuerimus, tanto magis ipsam accedimus veritatem.

En Nicolaus Cusanus, De Docta Ignorantia, liber I. Vicifons. https://la.wikisource.org/wiki/De_docta_ignorantia/1

De la docta ignorancia

CAPÍTULO I – Cómo conocer es ignorar.

Por un don divino observamos que en todas las cosas naturales hay cierta tendencia a existir de un modo superior al que manifiesta la condición de la naturaleza de cada una, y con este fin se actúan las cosas y se poseen los instrumentos adecuados, mediante los cuales el juicio se hace apropiado a la intención cognoscitiva. Y esto para que no sea inútil el apetito y para que en lo amado pueda alcanzarse la quietud por el peso de la propia naturaleza. Que, si acaso tuviera lugar lo contrario, esto forzosamente ocurriría por accidente, de modo parecido a como la enfermedad engaña al gusto, o la opinión a la razón. Por lo cual decimos que el entendimiento sano y libre conoce la verdad aprehendida (que de modo insaciable, mediante el discurso, desea alcanzar dondequiera), como por un abrazo amoroso, sin dudar que sea absolutamente verdadero aquello de lo que ninguna mente sana puede disentir. Pero todos los que investigan mediante la comparación con algo presupuesto como cierto, juzgan, proporcionalmente, lo incierto. Es, pues, comparativa toda inquisición que se realiza por medio de una comparación, de tal modo que cuando las cosas que se inquieren pueden compararse a lo presupuesto mediante una reducción proporcional próxima, la aprehensión del juicio resulta fácil, mientras que si tenemos necesidad de muchos medios, la dificultad y el trabajo aparecen. Estas cosas son evidentes en las matemáticas, en donde las proposiciones primeras se reducen con facilidad a los primeros y más evidentes principios, pero las  proposiciones posteriores sólo mediante las primeras y con mayor dificultad. Toda inquisición, pues, se da en una proporción comparativa fácil o difícil según algo infinito, en cuanto que lo infinito (por escapar a toda proporción) es desconocido. Sin embargo, la proporción, como indica conveniencia con algo único, y a la vez alteridad, no puede entenderse sin el número. El número incluye, por tanto, todas las cosas proporcionales. Así, pues, no constituye el número la proporción en la cantidad sólo, sino en todas aquellas cosas que de cualquier manera, tanto sustancial como accidentalmente, pueden convenir y diferir. Tal vez por esto Pitágoras pensaba que todas las cosas se constituían y eran inteligibles debido al poder de los números. Sin embargo, el llegar a la exactitud de las combinaciones en las cosas corporales, y a una adaptación adecuada de lo conocido a lo desconocido, es algo superior a la razón humana. Por eso a Sócrates le pareció que no sabía nada, a no ser que era un ignorante. Y refiriéndonos al sapientísimo Salomón, juzgaba todas las cosas difíciles e inexplicables por la palabra. Y otro varón de espíritu divino dijo que la sabiduría y el lugar de la inteligencia estaban ocultos a los ojos de todos los vivientes. Si ocurre, pues (como afirma también el profundísimo Aristóteles en la Filosofía Primera), que en la Naturaleza, en las cosas más manifiestas, tropezamos con una tal dificultad, semejantes al buho que intentaba ver el sol, y como, por otra parte, no son vanos los apetitos que hay en nosotros, deseamos verdaderamente saber que somos ignorantes. Si consiguiéramos alcanzar esto plenamente, habríamos alcanzado la docta ignorancia. Así, pues, a ningún hombre, por más estudioso que sea, le sobrevendrá nada más perfecto en la doctrina que saberse doctísimo en la ignorancia misma, la cual es propia de él. Y tanto más docto será cualquiera cuanto más se sepa Ignorante. Con vistas a este fin asumí los trabajos de escribir unas pocas cosas acerca de esta docta ignorancia.

CAPÍTULO II – Elucidación preambular de las cosas que siguen

Habiendo de tratar sobre la máxima doctrina de la ignorancia, tengo necesidad de comenzar por la naturaleza de la misma maximidad. Y llamo máximo a aquello, mayor que lo cual nada puede haber. Pero la abundancia conviene a lo uno. Así, con la maximidad coincide la unidad, que es también entidad. De tal modo, si dicha unidad está libre universalmente de toda relación y contracción, es evidente que nada puede oponérsele, en cuanto que es la maximidad absoluta. Y así, el máximo absoluto es uno porque es todas las cosas, y en él están todas las cosas porque es el máximo. Y puesto que nada se le opone, coincide con él también el mínimo, por lo cual está en todas las cosas. Y como es absoluto, es en acto todo posible ser, no siendo contraído en nada por las cosas, sino todas las cosas por él. En este primer libro intentaré inquirir incomprensiblemente por encima de la razón humana este máximo, en el que se cree por la fe de modo indudable como Dios de todas las naciones, con la guía de aquel que sólo habita la luz inaccesible. En segundo lugar, como la absoluta maximidad es una entidad absoluta, por la cual todas las cosas son lo que son, así también la unidad universal del ser procede de aquella que es llamada máximo absoluto; y de ahí que exista de modo contracto como universo, la unidad del cual está contraída en la pluralidad, sin la que no puede existir. Porque este máximo, en verdad, aunque en su unidad universal comprende todas las cosas, en cuanto que todas las cosas que existen por el máximo absoluto están en él, y él mismo está en todas ellas, no tiene, sin embargo, subsistencia fuera de la pluralidad (en la cual existe), en cuanto que no existe sin contracción, de la que no puede librarse. Añadiré algunas cosas acerca de este universo máximo en el segundo libro. En tercer lugar, se hará manifiesto el máximo en una tercera  consideración. Pues como el universo no tiene subsistencia más que contraído en la pluralidad, inquiriremos en las mismas cosas plurales el máximo uno en el que el universo subsiste en acto máxima y perfectísimamente, como en el fin; y ya que éste se une con el absoluto que es término universal, porque es fin perfectísimo, trataré, por encima de toda nuestra capacidad, de algunas cosas acerca de aquel máximo, que es a la vez contracto y absoluto, y al que llamamos Jesús, siempre bendito. Pero es preciso alcanzar el sentido deseado, mejor elevando el entendimiento sobre la fuerza de las palabras, que insistiendo sobre las propiedades de los vocablos: éstos, ante tantos misterios intelectuales, no pueden acomodarse con propiedad. Es necesario usar de los ejemplos de manera trascendente, abandonando las cosas sensibles, para que el lector ascienda con facilidad hacia la pura intelectualidad. Y me esforcé en procurar abrir este camino a los ingenios corrientes, usando de la mayor claridad que pude, evitando toda escabrosidad en el estilo, y manifestando constantemente la raíz de la docta ignorancia con la exactitud inaprensible de la verdad.

CAPÍTULO III – Que la verdad exacta es incomprensible

Puesto que es evidente por sí mismo que no hay proporción de lo infinito a lo finito, es sumamente claro también, por lo mismo, que donde se encuentra algo que excede y algo que es excedido, no se llega al máximo absoluto, siendo como son, tanto las cosas que exceden como las que son excedidas, finitas, y el máximo, en cuanto tal, necesariamente infinito. Dada, pues, cualquier cosa, que no sea el mismo máximo absoluto, es evidente que es dable que exista una mayor. Y puesto que hallamos una igualdad gradual, de tal modo que una cosa es más igual a una determinada que a otra, según conveniencia y diferencia genérica, específica, influyente según el lugar y el tiempo y otras semejantes, es manifiesto que no pueden hallarse dos o varias cosas tan semejantes e iguales que no sea posible hallar posteriormente un número infinito de otras más semejantes. De ahí que siempre permanecerán diferentes, por muy iguales que sean, la medida y lo medido. Así, pues, el entendimiento finito no puede entender con exactitud la verdad de las cosas mediante la semejanza. La verdad no está sujeta a más o a menos, consistiendo en algo indivisible, a lo que no puede medir con exactitud ninguna cosa que no sea ella misma lo verdadero; como tampoco al círculo, cuyo ser consiste en algo indivisible, puede medirle el no-círculo. Así, pues, el entendimiento, que no es la verdad, no comprende la verdad con exactitud, sin que tampoco pueda comprenderla, aunque se dirija hacia la verdad mediante un esfuerzo progresivo infinito; al igual que ocurre con el polígono con respecto al círculo, que sería tanto más similar al círculo cuanto que, siendo inscrito, tuviera un mayor número de ángulos, aunque, sin embargo, nunca sería igual, aun cuando los ángulos se multiplicaran hasta el infinito, a no ser que se resuelva en una identidad con el círculo. Es evidente, pues, que nosotros no sabemos acerca de lo verdadero, sino que lo que exactamente es en cuanto tal, es algo incomprensible y que se relaciona con la verdad como necesidad absoluta, y con nuestro entendimiento como posibilidad. La quididad de las cosas, por consiguiente, que es la verdad de los entes, es en su puridad inalcanzable, y ha sido investigada por todos los filósofos, pero no ha sido hallada, en cuanto tal, por ninguno. Y cuanto más profundamente doctos seamos en esta ignorancia, tanto más nos acercaremos a la misma verdad.

Traducción del latín: De Cusa, Nicolás, La docta ignorancia, traducción de Manuel Fuentes Benot, Barcelona: Editorial Orbis, 1985.

De la docta ignorància

CAPÍTOL I – Com conèixer és ignorar

Per un do diví observem que a totes les coses naturals hi ha certa tendència a existir d’una manera superior a la que manifesta la condició de la natura de cadascuna, i amb aquest fi s’actuen les coses i es posseïxen els instruments adequats, mitjançant els quals el judici es fa apropiat a la intenció cognoscitiva. I això perquè no sigui inútil l’apetit i perquè en l’amat es pugui assolir el pes de la pròpia natura. Que, si per cas tingués lloc el contrari, això forçosament ocorreria per accident, de manera semblant a com la malaltia enganya el gust, o l’opinió a la raó. Per el qual cosa diem que l’enteniment sa i lliure coneix la veritat apresa (que de manera insaciable, mitjançant el discurs, desitja abastar arreu), com una abraçada amorósa, sense dubtar que sigui absolutament veritable allò que del qual cap ment sana por dissentir. Però tots els que investiguen mitjançant la comparació amb algun pressupost com a cert, jutgen, proporcionalment, l’incert. És, doncs, comparativa tota inquisició que es realitza per mitjà d’una comparació, de tal manera que quan les coses que s’esbrinen poden comparar-se amb allò pressupost mitjançant una reducció proporcional pròxima, la aprensió del judici resulta senzill, mentre que si tenim necessitat de molts medis, la dificultat i el treball apareixen. Aquestes coses són evidents en matemàtiques, on les proposicions primeres es redueixen amb facilitat als primers i més evidents principis, però les proposicions posteriors només mitjançant les primeres i amb més gran dificultat. Tota inquisició, doncs, es dona en una proporció comparativa senzilla o difícil segons allò infinit, en quant que allò infinit (per escapar de tota proporció) és desconegut. Tot i això, la proporció, com indica conveniència amb alguna cosa única, i, a la vegada, alteritat, no pot entendre’s sense el número. El número inclou, per tant, totes les coses proporcionals. Així doncs, no constitueix el número la proporció només de la quantitat, sinó a totes aquelles coses que de qualsevol manera, tant substancialment com accidentalment poden convenir i diferir. Potser per això Pitàgores pensava que totes les coses es constituïen i eren intel·ligibles degut al poder dels nombres. Tot i això, el fet d’arribar a l’exactitud de les combinacions a les coses corporals, i a una adaptació del conegut al desconegut, és una cosa superior a la raó humana. Però això a Sòcrates li va semblar que no sabia res, excepte que era un ignorant. I referint-nos al sapientíssim Salomó, jutjava totes les coses difícils i inexplicables mitjançant la paraula. I un altre baró d’esperit diví va dir que la saviesa i el lloc de la intel·ligència estaven amagats als ulls de tots els vivents. Si ocorre, doncs (com afirma també el profundíssim Aristòtil a la Filosofia Primera), que a la Natura, a les coses més manifestes, entrapéssem amb tal dificultat, semblants al mussol que intentava veure el sol, i com, per altra banda, no són vans els apetits que hi ha en nosaltres, desitgen veritablement saber que som ignorants. Si aconseguíssim abastar això plenament, hauríem abastat la docta ignorància. Així doncs, a cap home, per més estudiós que sigui, li sobrevindrà res més perfecte a la doctrina que saber-se doctíssim en la pròpia ignorància, la qual és pròpia d’ell mateix. I tant més docte serà qualsevol com més se sàpiga Ignorant. Amb vistes en aquest fi vaig assumir les feines d’escriure unes poques coses sobre aquesta docta ignorància.

CAPÍTOL II – Elucidació preambular de les coses següents

Havent de tractar sobre la màxima doctrina de la ignorància, tinc necessitat de començar per la naturalesa de la mateixa maximicitat. I anomeno màxim allò, més gran que el qual res no pot haver-hi. Però l’abundància convé a l’u. Així, amb la maximicitat coincideix la unitat, que és també entitat. D’aquesta manera, si aquesta unitat està lliure universalment de tota relació i contracció, és evident que res no se li pot oposar, en tant que és la maximicitat absoluta. I així, el màxim absolut és u perquè és totes les coses, i en ell hi són totes les coses perquè és el màxim. I, ja que res no se li oposa, hi coincideix també el mínim, per la qual cosa és en totes les coses. I com que és absolut, és en acte tot ésser possible, no essent contragut en res per les coses, sinó totes les coses per ell. En aquest primer llibre intentaré inquirir incomprensiblement per damunt de la raó humana aquest màxim, en el qual es creu per la fe de manera indubtable com a Déu de totes les nacions, amb la guia d’aquell que només habita la llum inaccessible. En segon lloc, com que la absoluta maximicitat és una entitat absoluta, per la qual totes les coses són el que són, així també la unitat universal de l’ésser procedeix d’aquella que és anomenada màxim absolut; i d’aquí que existeixi de manera contracta com a univers, la unitat del qual està contraguda en la pluralitat, sense la qual no pot existir. Perquè aquest màxim, en veritat, encara que en la seva unitat universal comprèn totes les coses, en tant que totes les coses que existeixen pel màxim absolut són en ell, i ell mateix és en totes elles, no té, tanmateix, subsistència fora de la pluralitat (en la qual existeix), en tant que no existeix sense contracció, de la qual no es pot alliberar. Afegiré algunes coses sobre aquest univers màxim en el segon llibre. En tercer lloc, es farà manifest el màxim en una tercera consideració. Perquè, com que l’univers no té subsistència més que contragut en la pluralitat, inquirirem en les mateixes coses plurals el màxim u en el qual l’univers subsisteix en acte màximament i perfectíssimament, com en la fi; i ja que aquest s’uneix amb l’absolut, que és terme universal, perquè és fi perfectíssim, tractaré, per damunt de tota la nostra capacitat, d’algunes coses sobre aquell màxim, que és alhora contracte i absolut, i al qual anomenem Jesús, sempre beneït. Però cal assolir el sentit desitjat més aviat elevant l’enteniment per sobre de la força de les paraules, que no pas insistint en les propietats dels vocables: aquests, davant tants misteris intel·lectuals, no poden acomodar-se amb propietat. És necessari usar els exemples de manera transcendent, abandonant les coses sensibles, perquè el lector pugi amb facilitat cap a la puresa de la intel·lectualitat. I m’he esforçat a procurar obrir aquest camí als enginys corrents, usant de la màxima claredat que he pogut, evitant tota escabrositat en l’estil, i manifestant constantment l’arrel de la docta ignorància amb l’exactitud inaprehensible de la veritat.

CAPÍTOL III – Que la veritat exacta és incomprensible

Donat que és evident per si mateix que no hi ha proporció entre l’infinit i el finit, es summament clar també, pel mateix, que allà on es troba alguna cosa que s’excedeix i alguna cosa que és excedida, no s’arriba al màxim absolut, sent com són, tant les coses que excedeixen com les excedides, finites, i el màxim, en quant que és tal, necessàriament infinit. Donat, doncs, qualsevol cosa, que no sigui el mateix màxim absolut, és evident que és possible que n’existeixi un de major. I, ja que hi trobem una igualtat gradual, de tal manera que una cosa és més igual a una determinada que a una altra, segons conveniència i diferència genèrica, específica, influint segons el lloc i el temps i altres semblants, és manifest que no es poden trobar dues o diverses coses tan semblants i iguals que no sigui possible trobar-ne posteriorment un nombre infinit d’altres més semblants. D’aquí que sempre romandran diferents, per molt iguals que siguin, la mesura i allò mesurat. Així, doncs, l’enteniment finit no pot entendre amb exactitud la veritat de les coses mitjançant la semblança. La veritat no està subjecta a més o a menys, consistint en quelcom indivisible, al qual no pot mesurar amb exactitud res que no sigui ella mateixa, la veritat; com tampoc al cercle, l’ésser del qual consisteix en quelcom indivisible, no pot mesurar-lo el no-cercle. Així, doncs, l’enteniment, que no és la veritat, no comprèn la veritat amb exactitud, ni tampoc la pot comprendre, encara que es dirigeixi cap a la veritat mitjançant un esforç progressiu infinit; tal com passa amb el polígon respecte del cercle, que seria tant més semblant al cercle com més gran fos el nombre d’angles que tingués, essent inscrit, encara que, tanmateix, mai no seria igual, ni que els angles es multipliquessin fins a l’infinit, si no és que es resolgui en una identitat amb el cercle. És evident, doncs, que nosaltres no sabem res de lo veritable, sinó que allò que exactament és en tant que tal, és quelcom incomprensible i que es relaciona amb la veritat com a necessitat absoluta, i amb el nostre enteniment com a possibilitat. La quiditat de les coses, per consegüent, que és la veritat dels ens, és en la seva puresa inabastable, i ha estat investigada per tots els filòsofs, però no ha estat trobada, com a tal, per cap. I com més profundament doctes siguem en aquesta ignorància, tant més ens acostarem a la mateixa veritat.

Traducció del llatí: Bernat Caro Murillo.

About learned ignorance

CHAPTER I – How to know is to unknow

By a divine gift, we observe that in all natural things there is a certain tendency to exist in a way superior to that manifested by the condition of each individual’s nature. To this end, things are acted upon and the appropriate instruments are possessed, by means of which judgment becomes appropriate to the cognitive intention. This is so that appetite is not useless and that in what is loved, tranquility may be attained through the weight of one’s own nature. If the contrary were to happen, it would necessarily happen by accident, similar to how disease deceives taste, or opinion deceives reason. Therefore, we say that the healthy and free understanding knows the apprehended truth (which it insatiably desires to attain everywhere through discourse) as if by a loving embrace, without doubting that that is absolutely true from which no healthy mind can dissent. But all who investigate by comparison with something assumed to be certain judge, proportionately, what is uncertain. Therefore, any inquiry carried out by means of a comparison is comparative, so that when the things inquired into can be compared to what is presupposed by a close proportional reduction, the apprehension of the judgment becomes easy, whereas if we need many means, difficulty and labor arise. These things are evident in mathematics, where primary propositions are easily reduced to the first and most evident principles, but subsequent propositions are reduced only by means of the first and with greater difficulty. Every inquiry, then, takes place in an easy or difficult comparative proportion according to something infinite, insofar as the infinite (because it escapes all proportion) is unknown. However, proportion, since it indicates convenience with something unique and at the same time otherness, cannot be understood without number. Number, therefore, includes all proportional things. Thus, number does not constitute proportion in quantity alone, but in all those things that in any way, both substantially and accidentally, can agree and differ. Perhaps for this reason Pythagoras thought that all things were constituted and made intelligible due to the power of numbers. However, arriving at the exactness of combinations in corporeal things, and at a suitable adaptation of the known to the unknown, is something beyond human reason. Therefore, it seemed to Socrates that he knew nothing, unless he was ignorant. And referring to the most wise Solomon, he judged all things difficult and inexplicable by words. And another man of divine spirit said that wisdom and the place of understanding were hidden from the eyes of all living beings. If it happens, then (as the very profound Aristotle also affirms in First Philosophy), that in Nature, in the most obvious things, we encounter such a difficulty, similar to the owl trying to see the sun, and since, on the other hand, the appetites that are in us are not in vain, we truly desire to know that we are ignorant. If we succeeded in fully achieving this, we would have attained learned ignorance. Thus, no man, however studious he may be, will have anything more perfect in doctrine than to know himself to be extremely learned in the very ignorance that is proper to him. And anyone will be all the more learned the more he knows himself to be ignorant. With this end in view, I undertook the task of writing a few things about this learned ignorance.

CHAPTER II – Preliminary Elucidation of the Things That Follow

Having to deal with the maximal doctrine of ignorance, I must begin with the nature of maximality itself. And I call maximality that which is greater than which there can be nothing. But abundance corresponds to one. Thus, with maximality coincides unity, which is also entity. Thus, if this unity is universally free from all relation and contraction, it is evident that nothing can oppose it, insofar as it is the absolute maximality. And thus, the absolute maximum is one because it is all things, and in it are all things because it is the maximum. And since nothing opposes it, the minimum also coincides with it, and therefore it is in all things. And since it is absolute, it is in actuality all possible being, not being contracted into anything by things, but all things by it. In this first book, I will attempt to inquire, incomprehensibly beyond human reason, into this maximum, in which one believes through faith indubitably as the God of all nations, with the guidance of him who alone inhabits the inaccessible light. Secondly, just as the absolute maximum is an absolute entity, through which all things are what they are, so also the universal unity of being proceeds from that which is called the absolute maximum; and hence it exists contractively as a universe, the unity of which is contracted into plurality, without which it cannot exist. For this maximum, in truth, although in its universal unity it includes all things, insofar as all things that exist through the absolute maximum are in it, and it itself is in all of them, nevertheless has no subsistence outside of plurality (in which it exists), insofar as it does not exist without contraction, from which it cannot free itself. I will add some things about this maximum universe in the second book. Thirdly, the maximum will be made manifest in a third consideration. For since the universe has subsistence only contracted in plurality, we will inquire, in the plural things themselves, into the maximum one in which the universe subsists in act maximally and most perfectly, as in the end; and since this is united with the absolute, which is the universal term, because it is the most perfect end, I will treat, beyond our full capacity, some things about that maximum, which is at once contracted and absolute, and which we call Jesus, forever blessed. But it is necessary to attain the desired meaning better by elevating the understanding above the force of words than by insisting on the properties of words: these, in the face of so many intellectual mysteries, cannot properly accommodate themselves. It is necessary to use examples in a transcendent manner, abandoning sensible matters, so that the reader may easily ascend to pure intellectuality. And I endeavored to open this path to the common mind, using the greatest clarity I could, avoiding all scabrousness in style, and constantly revealing the root of learned ignorance with the elusive accuracy of truth.

CHAPTER III – That exact truth is incomprehensible

Since it is self-evident that there is no proportion between the infinite and the finite, it is also abundantly clear, therefore, that where there is something that exceeds and something that is exceeded, the absolute maximum is not reached, since both the things that exceed and the things that are exceeded are finite, and the maximum, as such, is necessarily infinite. Given, then, anything other than the absolute maximum itself, it is evident that a greater is likely to exist. And since we find a gradual equality, such that one thing is more equal to a given thing than to another, according to convenience and generic, specific, influential difference according to place and time, and other similarities, it is clear that two or more things cannot be found so similar and equal that it is not possible to subsequently find an infinite number of others more similar. Hence, measure and the measured will always remain different, no matter how equal they are. Thus, the finite intellect cannot exactly grasp the truth of things through similarity. Truth is not subject to more or less, consisting in something indivisible, which cannot be exactly measured by anything other than itself the truth; just as the circle, whose being consists in something indivisible, cannot be measured by the non-circle. Thus, the intellect, which is not truth, does not exactly grasp truth, nor can it grasp it, even if it directs itself toward truth by an infinite progressive effort; just as a polygon is to a circle, which would be all the more similar to a circle the more angles it has, being inscribed, although it would never be equal, even if the angles were multiplied to infinity, unless it were resolved into an identity with the circle. It is evident, then, that we do not know about the true, but that what exactly it is as such is something incomprehensible and that it relates to truth as absolute necessity, and to our understanding as possibility. The quiddity of things, therefore, which is the truth of beings, is in its purity unattainable, and has been investigated by all philosophers, but has not been found, as such, by any. And the more deeply learned we are in this ignorance, the closer we will approach the same truth.

Translation from Latin: Bernat Caro Murillo.

Portada: Francisco de Goya. Capricho nº37, Si sabrá mas el discipulo. Museo del Prado, Madrid. Fuente: WikiMedia Commons.

El edicto de Milán: El Cristianismo, religión legal del Imperio Romano.

El cristianismo pasó de ser una religión minoritaria, una más entre el elenco de cientos de fes practicadas según fue expansionándose el Imperio Romano, para luego ser perseguida y prescrita por proclamarse la única verdadera.  A diferencia de los judíos—cuya naturaleza religiosa  era transmitida por vía matrilineal—el cristianismo desarrolló a partir de san Pablo (Tarso, en Cilicia, hoy Turquía, 10-50/68 d.C.) una actividad misionera destinada a la conversión al cristianismo que provocó la animadversión general y su persecución. En la batalla del Puente Milvio, Constantino, cuya madre Helena era cristiana, tuvo o creyó tener, la visión de una cruz en el cielo con la inscripción In hoc signo vinces (‘con este signo vencerás’), lo llevó a adoptar el cristianismo y legalizar su culto. El Edicto de Milán (313), en forma de circular entre los gobernadores de Oriente, declaraba que el Imperio sería neutral respecto al culto religioso, eliminando oficialmente todos los obstáculos a la práctica del cristianismo y otras religiones. Declaraba inequívocamente que los coautores de las regulaciones no querían que se tomaran medidas contra los cultos no cristianos. Sólo más tarde, en 380, gracias al edicto de Tesalónica, emitido por Teodosio tras el Concilio de Nicea donde se proclamó el dogma de la Trinidad, se convirtió el Cristianismo en la religión oficial del imperio.

Introducción a cargo de María Morrás Ruiz-Falcó

Edictus Mediolanensis

Cum feliciter, tam ego Constantinus Augustus, quam etiam ego Licinius Augustus, apud Mediolanum convenissemus, atque universa, quae ad commoda et securitatem publicam pertinerent, in tractatu haberemus, haec inter caetera quae videbamus pluribus hominibus profutura, vel in primis ordinanda esse credidimus, quibus divinitatis reverentia continebatur, ut daremus et christianis, et omnibus liberam potestatem sequendi religionem, quam quisque voluisset, quo quidem divinitas in sede coelesti, nobis atque omnibus qui sub potestate nostra sunt constituti, placata ac propitia possit existere. Itaque hoc consilio salubri ac rectissima ratione ineundum esse credidimus, ut nulli omnino facultatem abnegandam putaremus, qui vel observationi christianorum, vel ei religioni mentem suam dederat, quam ipse sibi aptissimam esse sentiret; ut possit nobis summa divinitas, cujus religioni liberis mentibus obsequimur, in omnibus solitum favorem suum benevolentiamque praestare. Quare scire Dicationem tuam convenit, placuisse nobis, ut, amotis omnibus omnino conditionibus, quae prius scriptis ad officium tuum datis super christianorum nomine videbantur, nunc vere ac simpliciter unusquisque eorum, qui eamdem observandae religioni christianorum gerunt voluntatem, citra ullam inquietudinem ac molestiam sui idipsum observare contendant. Quae sollicitudini tuae plenissime significanda esse credidimus, quo scires nos liberam atque absolutam colendae religionis suae facultatem hisdem christianis dedisse. Quod cum hisdem a nobis indultum esse pervideas, intelligit Dicatio tua, etiam aliis religionis suae vel observantiae potestatem similiter apertam, et liberam pro quiete temporis nostri esse concessam; ut in colendo quod quisque delegerit habeat liberam facultatem, quia (nolumus detrahi) honori, neque cuiquam religioni aliquid a nobis. Atque hoc insuper in persona christianorum statuendum esse censuimus, quod si eadem loca, ad quae antea convenire consueverant, de quibus etiam datis ad officium tuum litteris certa antehac forma fuerat comprehensa, priore tempore aliqui vel a fisco nostro, vel ab alio quocumque videntur esse mercati, eadem christianis sine pecunia, et sine ulla pretii petitione, postposita omni frustratione atque ambiguitate, restituantur. Qui etiam dono fuerunt consecuti, eadem similiter hisdem christianis quantocius reddant: etiam vel hi qui emerunt, vel qui dono fuerunt consecuti, si petiverint de nostra benevolentia aliquid, Vicarium postulent, quo et ipsis per nostram clementiam consulatur. Quae omnia corpori christianorum protinus per intercessionem tuam, ac sine mora tradi oportebit. Et quoniam iidem christiani non ea loca tantum, ad quae convenire consueverunt, sed alia etiam habuisse noscuntur, ad jus corporis eorum, id est, Ecclesiarum, non hominum singulorum, pertinentia, ea omnia lege, qua superius, comprehendimus, citra ullam prorsus ambiguitatem vel controversiam hisdem christianis, id est, corpori et conventiculis eorum reddi jubebis, supradicta scilicet ratione servata, ut ii qui eadem sine pretio, sicut diximus, restituerint, indemnitatem de nostra benevolentia sperent. In quibus omnibus supradicto corpori christianorum intercessionem tuam efficacissimam exhibere debebis, ut praeceptum nostrum quantocius compleatur, quo etiam in hoc per clementiam nostram quieti publicae consulatur. Hactenus fiet, ut sicut superius conprehensum est, divinus juxta nos favor, quem in tantis sumus rebus experti, per omne tempus prospere successibus nostris cum beatitudine nostra publica perseveret. Ut autem hujus sanctionis benevolentiae nostrae forma ad omnium possit pervenire notitiam, perlata programmate tuo haec scripta et ubique proponere, et ad omnium scientiam te perferre conveniet, ut hujus benevolentiae nostrae sanctio latere non possit.

En Lactancio (s. IV), Liber de Mortibus Persecutorum, XLVIII, apud Migne PL, Vol. 7, col. 267, <https://patristica.net/latina/>.

Edicto de Milán

Tanto yo, Constantino Augusto, como también yo, Licinio Augusto, felizmente reunidos en Milán, tratábamos todos los asuntos que afectan a la seguridad y al bienestar público; entre otras cosas que veíamos que serían de provecho para muchos hombres, aunque consideramos, ante todo, que se debía establecer, a fin de mantener la reverencia ante la divinidad, que daremos a los cristianos, y a todos, la libre potestad de seguir la religión que cada cualquiera, para que la divinidad en la sede celestial pueda mostrarse tranquila y benevolente hacia nosotros y hacia todos los que están bajo nuestra autoridad.

Así pues, creemos que, por la más saludable de las razones, debe adoptarse esta resolución: que a nadie le sea negada la posibilidad de seguir libremente la religión que ha escogido en su corazón, ya sea la observancia cristiana o aquella que cada cual sienta más adecuada para sí mismo, a fin de que la suprema divinidad, a cuya religión servimos con la mente abierta, nos otorgue su acostumbrado favor y benevolencia. Para lo cual es conveniente que tu Excelencia sepa que hemos considerado conveniente anular completamente los estatutos que te han sido enviados anteriormente respecto al nombre de los cristianos, y que ahora, de manera justa y sencilla, cada uno de ellos pueda profesar libremente la religión cristiana sin que por ello se vean afectados por ninguna molestia o perturbación para sí mismos.

Consideramos oportuno responder a tu solicitud haciéndote saber que hemos otorgado a los cristianos pleno y libre derecho de practicar su religión. Y asimismo, tu Excelencia, a los demás ciudadanos se les ha concedido el derecho de observar abierta y libremente el culto que hayan escogido, según corresponde a la paz de nuestros tiempos, y nos ha llevado a actuar de este modo el fin de no parecer que mermamos ninguna dignidad ni religión. Más aún, en lo que refiere a los cristianos, hemos creído conveniente ordenar que les sean devueltos los lugares donde solían reunirse, acerca de los cuales se ha hecho cierto decreto y se te había enviado una carta oficialmente. Los mismos deben ser restituidos a los cristianos sin pago alguno o cualquier reclamación de recompensa y sin ninguna clase de fraude o engaño. Además, aquellos que los han obtenido mediante regalo, deben devolverlos de inmediato a los cristianos. Además, tanto quienes los hayan comprado como quienes los hayan obtenido mediante donación deben apelar al vicario si buscan alguna compensación de nuestra generosidad, para que sean atendidos por nuestra clemencia. Todos estos bienes deben ser entregados de inmediato a la comunidad cristiana por tu intercesión, y sin demora. Y puesto que se sabe que estos cristianos poseían no solo aquellos lugares en que solían reunirse, sino también otros bienes, a saber, las iglesias, que les pertenecían como corporación y no como individuos, todas estas cosas que hemos incluido bajo la ley anterior, ordenarás que se restituyan, sin vacilación ni controversia alguna, a estos cristianos, es decir, a las corporaciones y sus conventículos; siempre que se sigan, por supuesto, los arreglos anteriores de modo que los que las devuelvan sin pago, como hemos dicho, puedan esperar una indemnización de nuestra generosidad. En todas estas circunstancias, deberás ofrecer tu eficaz intervención a la comunidad cristiana, para que nuestra orden se cumpla lo antes posible, y, además, mediante nuestra clemencia, se garantice el orden público. 

Que esto se haga para que, como ya dijimos, el favor divino hacia nosotros, que, en las circunstancias tan importantes que ya hemos experimentado, preserve y prospere para siempre nuestros éxitos, junto con el bien del estado. Además, para que la declaración de este decreto de nuestra buena voluntad llegue a conocimiento de todos, que esta copia, publicada por tu decreto, se anuncie en todas partes y sea conocida por todos, para que el decreto de esta y nuestra benevolencia no puedan ser ocultadas.

Traducción del latín: Bernat Caro Murillo.

Edicte de Milà

Tant jo, Constantí August, com també jo, Licini August, feliçment reunits a Milà, tractàvem tots els assumptes que afecten la seguretat i el benestar públic; entre altres coses que vèiem que serien de profit per a molts homes, tot i que considerem, abans de res, que s’havia d’establir, a fi de mantenir la reverència davant la divinitat, que donarem als cristians, i a tots, la lliure potestat de seguir la religió que cadascú esculli, perquè la divinitat a la seu celestial es pugui mostrar tranquil·la i benevolent cap a nosaltres i cap a tots els que són sota la nostra autoritat.

Així doncs, creiem que, per la més saludable de les raons, s’ha d’adoptar aquesta resolució: que a ningú li sigui negada la possibilitat de seguir lliurement la religió que ha escollit al seu cor, ja sigui l’observança cristiana o aquella que cadascú senti més adequada per a si mateix, per tal que la suprema divinitat, a la religió de la qual servim amb la ment oberta, ens atorgui el seu acostumat favor i benevolència. Per això és convenient que la teva Excel·lència sàpiga que hem considerat convenient anul·lar completament els estatuts que t’han estat enviats anteriorment respecte al nom dels cristians, i que ara, de manera justa i senzilla, cadascun pugui professar lliurement la religió cristiana sense que per això es vegin afectats per cap molèstia o pertorbació per a si mateixos.

Considerem oportú contestar la teva sol·licitud fent-te saber que hem atorgat als cristians ple i lliure dret de practicar la seva religió. I així mateix, Excel·lència, a la resta de ciutadans se’ls ha concedit el dret d’observar oberta i lliurement el culte que hagin escollit, segons correspon a la pau dels nostres temps, i ens ha portat a actuar així la finalitat de no semblar que minvem cap dignitat ni religió. Més encara, pel que fa als cristians, hem cregut convenient ordenar que els siguin tornats els llocs on solien reunir-se, sobre els quals s’ha fet un cert decret i se t’havia enviat una carta oficialment. Aquests han de ser restituïts als cristians sense cap pagament o qualsevol reclamació de recompensa i sense cap mena de frau o engany. A més, aquells que els han obtingut mitjançant regal, els han de tornar immediatament als cristians. A més, tant els qui els hagin comprat com els qui els hagin obtingut mitjançant donació han d’apel·lar al vicari si busquen alguna compensació de la nostra generositat, perquè siguin atesos per la nostra clemència. Tots aquests béns han de ser lliurats immediatament a la comunitat cristiana per la teva intercessió, i sense demora. I ja que se sap que aquests cristians posseïen no només aquells llocs on solien reunir-se, sinó també altres béns, a saber, les esglésies, que els pertanyien com a corporació i no com a individus, totes aquestes coses que hem inclòs sota la llei anterior, ordenaràs que es restitueixin, sense cap vacil·lació ni controvèrsia, a aquests cristians, és a dir, a les corporacions i conventícoles; sempre que es segueixin, per descomptat, els arranjaments anteriors, de manera que els que les tornin sense pagament, com hem dit, puguin esperar una indemnització de la nostra generositat. En totes aquestes circumstàncies, hauràs d’oferir la teva intervenció eficaç a la comunitat cristiana, perquè la nostra ordre es compleixi com més aviat millor, i, a més, mitjançant la nostra clemència, es garanteixi l’ordre públic. 

Que això es faci perquè, com ja hem dit, el favor diví cap a nosaltres, que, en les circumstàncies tan importants que ja hem experimentat, preservi i prosperi per sempre els nostres èxits, juntament amb el bé de l’estat. A més, perquè la declaració d’aquest decret de la nostra bona voluntat arribi a coneixement de tothom, que aquesta còpia, publicada pel teu decret, s’anunciï a tot arreu i sigui coneguda per tothom, perquè el decret d’aquesta i la nostra benvolença no puguin ser ocultades.

Traducció del llatí: Bernat Caro Murillo.

Edict of Milan

Both I, Constantine Augustus, and I, Licinius Augustus, happily gathered at Milan, discussed all matters affecting public safety and welfare; among other things, we saw that would be of benefit to many men, although we considered, above all, that it should be established, in order to maintain reverence before the divinity, that we will give Christians, and everyone else, the free power to follow whatever religion each one chooses, so that the divinity in the heavenly seat may show itself calm and benevolent toward us and toward all those under our authority.

Therefore, we believe that, for the most salutary of reasons, this resolution should be adopted: that no one be denied the possibility of freely following the religion they have chosen in their hearts, whether it be Christian observance or whatever each one feels most suitable for themselves, so that the supreme divinity, whose religion we serve with an open mind, may grant us his accustomed favor and benevolence. For which it is convenient that Your Excellency know that we have considered it appropriate to completely annul the statutes that have been previously sent to you regarding the name of Christians, and that now, in a fair and simple manner, each one of them may freely profess the Christian religion without being affected by any inconvenience or disturbance to themselves.

We deem it appropriate to respond to your request by letting you know that we have granted Christians the full and free right to practice their religion. Likewise, Your Excellency, other citizens have been granted the right to openly and freely observe the worship they have chosen, as befits the peace of our times, and we have acted in this manner so as not to appear to diminish any dignity or religion. Furthermore, with regard to the Christians, we have thought it appropriate to order that the places where they used to meet, about which a certain decree has been issued and a letter officially sent to you, be returned to them. These places must be returned to the Christians without any payment or any claim for reward and without any kind of fraud or deceit. Furthermore, those who have obtained them as gifts must immediately return them to the Christians. Furthermore, both those who have purchased them and those who have obtained them by donation must appeal to the vicar if they seek any compensation from our generosity, so that they may be attended to by our clemency. All these goods must be delivered immediately to the Christian community through your intercession, and without delay. And since it is known that these Christians possessed not only those places in which they used to meet, but also other goods, namely, the churches, which belonged to them as a corporation and not as individuals, all these things that we have included under the former law, you will order that they be restored, without hesitation or any controversy, to these Christians, that is, to the corporations and their conventicles; provided, of course, that the above arrangements be followed so that those who return them without payment, as we have said, may expect compensation from our generosity. In all these circumstances, you must offer your effective intervention to the Christian community, so that our order may be fulfilled as quickly as possible, and, furthermore, through our clemency, public order may be guaranteed. 

Let this be done so that, as we have already said, divine favor toward us, in the very important circumstances we have already experienced, may forever preserve and prosper our successes, along with the good of the state. Furthermore, so that the declaration of this decree of our good will may reach the knowledge of all, let this copy, published by your decree, be announced everywhere and made known to all, so that this decree and our benevolence cannot be hidden.

Translation from Latin: Bernat Caro Murillo.

Portada: BnF MS grec 510, fo. 440r, Homilies of Gregory of Nazianzus, dated 872-889 (Dream of Constantine I (above), Battle of the Milvian Bridge and vision of Constantine (centre), and the finding of the True Cross by Helena, mother of Constantine (below). <gallica.bnf.fr/ark:/12148/btv1b11004066f>

El edicto de Tesalónica: el cristianismo se convierte en la religión oficial del Imperio

Debido a las intensas disputas teológicas en el seno del cristianismo, en fase de establecer una doctrina teológica, que siguieron a su legalización en el Edicto de Milán (313) y debido a los graves altercados públicos que las polémicas originaban, los emperadores comienzan a intervenir en ellas: Graciano, emperador de Occidente (375-383), prohibió que los fondos públicos sufragaran los gastos de los cultos paganos; y tras el Concilio de Nicea (325) en que se proclamó contra los arrianos la unidad divina entre el Padre, el Hijo y el Espíritu y se redactó el actual Credo y el dogma de la transubstanciación (la sangre y cuerpo de Jesús reencarnados en el vino y la Hostia consagradas), Teodosio en el año 380 declaró la doctrina católica como única ortodoxa en el Imperio.

Introducción a cargo de María Morrás Ruiz-Falcó

IMPPP. GR(ATI)IANUS, VAL(ENTINI)ANUS ET THE(O)D(OSIUS) AAA. EDICTUM AD POPULUM VRB(IS) CONSTANTINOP(OLITANAE).

Cunctos populos, quos clementiae nostrae regit temperamentum, in tali volumus religione versari, quam divinum Petrum apostolum tradidisse Romanis religio usque ad nuc ab ipso insinuata declarat quamque pontificem Damasum sequi claret et Petrum Aleksandriae episcopum virum apostolicae sanctitatis, hoc est, ut secundum apostolicam disciplinam evangelicamque doctrinam patris et filii et spiritus sancti unam deitatem sub parili maiestate et sub pia trinitate credamus. Hanc legem sequentes Christianorum catholicorum nomen iubemus amplecti, reliquos vero dementes vesanosque iudicantes haeretici dogmatis infamiam sustinere ‘nec conciliabula eorum ecclesiarum nomen accipere’, divina primum vindicta, post etiam motus nostri, quem ex caelesti arbitro sumpserimus, ultione plectendos.

DAT. III Kal. Mar. THESSAL(ONICAE) GR(ATI)ANO A. V ET THEOD(OSIO) A. I CONSS.

Compilado en Código Teodosiano, s. V, 16.1.2

EDICTO AL PUEBLO DE CONSTANTINOPLA DE LOS EMPERADORES AUGUSTOS GRACIANO, VALENTINIANO [II] Y TEODOSIO.

Queremos que todos los pueblos bajo el gobierno moderado de nuestra clemencia profesen aquella religión que el divino apóstol Pedro transmitió a los romanos, que hasta ahora se ha predicado del mismo modo en que él mismo la predicó, y que el pontífice Dámaso sigue manifiestamente, al igual que Pedro, el obispo de Alejandría, hombre de santidad apostólica; esta es, conforme a la disciplina apostólica y a la doctrina evangélica, que creamos en la unidad de la divinidad del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo, con igualdad de majestad y en la piadosa Trinidad. Mandamos que quienes sigan esta ley adopten el nombre de cristianos católicos, y en cuanto a los demás, que sean considerados dementes y locos, y que soporten la infamia del dogma herético; que sus congregaciones no reciban el nombre de iglesias, y que sean castigados, primero con la venganza divina, y después también por nuestra acción, que tomamos de acuerdo a la autoridad celestial.

Dado el tercer día de las Calendas de marzo en Tesalónica [26 de febrero], en el quinto consulado del Augusto Graciano y en el primero del Augusto Teodosio. [380 d.C.]

Traducción del latín: Bernat Caro Murillo.

EDICTE Al POBLE DE CONSTANTINOBLE DELS EMPERADORS AUGUSTOS GRACIÀ, VALENTINIÀ [II] I TEODOSI.

Volem que tots els pobles sota el govern moderat de la nostra clemència professin aquella religió que el diví apòstol Pere va transmetre als romans, que fins ara s’ha predicat de la mateixa manera que ell mateix la va predicar, i que el pontífex Damas segueix manifestament, igual que Pere, el bisbe d’Alexandria, home de santedat apostòlica; aquesta és, d’acord amb la disciplina apostòlica i amb la doctrina evangèlica, que creiem en la unitat de la divinitat del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, amb igual majestat i en la pietosa Trinitat. Manem que els qui segueixin aquesta llei adoptin el nom de cristians catòlics, i, pel que fa als altres, que siguin considerats dements i bojos, i que suportin la infàmia del dogma herètic; que les seves congregacions no rebin el nom d’esglésies, i que siguin castigats, primer amb la venjança divina, i després també per la nostra acció, que prenem d’acord amb l’autoritat celestial.

Donat el tercer dia de les Calendes de març a Tessalònica [26 de febrer], al cinquè consolat de l’August Gracià i al primer de l’August Teodosi. [380 d.C.]

Traducció del llatí: Bernat Caro Murillo

EDICT TO THE PEOPLE OF CONSTANTINOPLE FROM THE AUGUST EMPERORS GRATIAN, VALENTINIAN [II] AND THEODOSIUS.

We desire that all peoples under the moderate government of our clemency profess that religion which the divine apostle Peter handed down to the Romans, which has from then been preached in the same way in which he himself preached it, and which Pontiff Damasus manifestly follows, as does Peter, the bishop of Alexandria, a man of apostolic holiness; that is, in accordance with apostolic discipline and evangelical doctrine, that we believe in the unity of the divinity of the Father, of the Son, and of the Holy Spirit, with equal majesty, and in the pious Trinity. We command that those who follow this law adopt the name of Catholic Christians, and as for the rest, that they be considered insane and mad, and that they endure the infamy of the heretical dogma; may their congregations not be called churches, and may they be punished, first by divine vengeance, and then also by our actions, which we take in accordance with heavenly authority.

Given on the third day of the Kalends of March at Thessalonica [February 26], in the fifth consulate of the August Gratian and the first of the August Theodosius. [380 AD]

Translation from Latin: Bernat Caro Murillo.

Portada: icono que representa el Primer Concilio de Nicea con diez hombres y el texto del Credo de Nicea en griego. Extraído de Wikipedia Commons https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Nicaea_icon.jpg

De Correctione rusticorum: Paganismo residual en la Gallaecia cristiana

Tras el Edicto de Tesalónica del 380 d.C., el cristianismo se convirtió en la religión oficial del Imperio y el resto de religiones quedaron prohibidas por mandato imperial. Una religión y sus costumbres no pueden, sin embargo, ser erradicadas de la noche a la mañana, ni el ansia evangelizadora de la Iglesia llegó a todos los rincones del Imperio con la misma celeridad e intensidad. Por este motivo en las zonas rurales, sobre todo en los márgenes del Imperio, los campesinos, aunque llamándose cristianos, seguían llevando a cabo una serie de costumbres paganas centenarias que llevaban con ellos desde tiempo inmemorial. Sabemos de esto, entre otras fuentes, por la obra De correctione rusticorum, de San Martín de Braga, o de Dumio, que refleja esta situación en el Reino Suevo, en la antigua provincia de Gallaecia, en Hispania.

San Martín de Braga fue en el siglo VI uno de los teólogos principales de la cristiandad, aunque su fama no haya llegado hasta nuestros días. Ganó en su día numerosos elogios de los más famosos teólogos y miembros de la Iglesia, como Gregorio de Tours o Isidoro de Sevilla. En vida produjo una obra que tuvo influencia sobre el pensamiento cristiano de su época, aunque, como veremos, algunas de sus ideas solo tuvieron un efecto de carácter regional. Se le considera el responsable de convertir al Reino de los Suevos del arrianismo al catolicismo, que seguía en ese momento los preceptos prescritos por el Concilio de Calcedonia (451 d.C.).

Su obra, De correctione rusticorum, intenta corregir las costumbres paganas de los Suevos, entre ellas, destaca la de nombrar los días de la semana por los dioses paganos, algo que como parecerá obvio no surtió efecto, sin embargo, cabe destacar que en Portugal, donde hoy en día se sitúa la diócesis de San Martín, los días de la semana se nombran de otro modo, contando los días desde el lunes (segunda-feira) hasta el viernes (sexta-feira), para que no tengan relación con las divinidades paganas.

San Martín de Braga, De correctione rusticorum, 6-12: 

[6] Post diluvium iterum recuperatum est genus humanum per tres filios Noe, reservatos cum uxoribus suis. Et cum coepisset multitudo subcrescens mundum implere, obliviscentes iterum homines creatorem mundi deum, coeperunt, dimisso creatore, colere creaturas. Alii adorabant solem, alii lunam vel stellas, alii ignem, alii aquam profundam vel fontes aquarum, credentes haec omnia non a deo esse facta ad usum hominum, sed ipsa ex se orta deos esse.

[7] Tunc diabolus vel ministri ipsius, daemones, qui de caelo deiecti sunt, videntes ignaros homines dimisso Deo creatore suo, per creaturas errare, coeperunt se illis in diversas formas ostendere et loqui cum eis et expetere ab eis, ut in excelsis montibus et in silvis frondosis sacrificia sibi offerrent et ipsos colerent pro deo, imponentes sibi vocabula sceleratorum hominum, qui in omnibus criminibus et sceleribus suam egerant vitam, ut alius Iovem se esse diceret, qui fuerat magus et in tantis adulteriis incestus ut sororem suam haberet uxorem, quae dicta est Iuno, Minervam et Venerem filias suas corruperit, neptes quoque et omnem parentelam suam turpiter incestaverit. Alius autem daemon Martem se nominavit, qui fuit litigiorum et discordiae commissor. Alius deinde daemon Mercurium se appellare voluit, qui fuit omnis furti et fraudis dolosus inventor; cui homines cupidi quasi deo lucri, in quadriviis transeuntes, iactatis lapidibus acervos petrarum pro sacrificio reddunt. Alius quoque daemon Saturni sibi nomen adscripsit, qui, in omni crudelitate vivens, etiam nascentes suos filios devorabat. Alius etiam daemon Venerem se esse confinxit, quae fuit mulier meretrix. Non solum cum innumerabilibus adulteris, sed etiam cum patre suo Iove et cum fratre suo Marte meretricata est.

[8] Ecce quales fuerunt illo tempore isti perditi homines, quos ignorantes rustici per adinventiones suas pessime honorabant, quorum vocabula ideo sibi daemones adposuerunt, ut ipsos quasi deos colerent et sacrificia illis offerrent et ipsorum facta imitarentur, quorum nomina invocabant. Suaserunt etiam illis daemones ut templa illis facerent et imagines vel statuas sceleratorum hominum ibi ponerent et aras illis constituerent, in quibus non solum animalium sed etiam hominum sanguinem illis funderent. Praeter haec autem multi daemones ex illis qui de caelo expulsi sunt aut in mare aut in fluminibus aut in fontibus aut in silvis praesident, quos similiter homines ignorantes deum quasi deos colunt et sacrificant illis. Et in mare quidem Neptunum appellant, in fluminibus Lamias, in fontibus Nymphas, in silvis Dianas, quae omnia maligni daemones et spiritus nequam sunt, qui homines infideles, qui signaculo crucis nesciunt se munire, nocent et vexant. Non tamen sine permissione dei nocent, quia deum habent iratum et non ex toto corde in fide Christi credunt, sed sunt dubii in tantum ut nomina ipsa daemoniorum in singulos dies nominent, et appellent diem Martis et Mercurii et Iovis et Veneris et Saturni, qui nullum diem fecerunt, sed fuerunt homines pessimi et scelerati in gente Graecorum.

[9] Deus autem omnipotens, quando caelum et terram fecit, ipse tunc creavit lucem, quae per distinctionem operum dei septies revoluta est. Nam primo deus lucem fecit, quae appellata est dies; secundo firmamentum caeli factum est; tertio terra a mare divisa est; quarto sol et luna et stellae factae sunt; quinto quadrupedia et volatilia et natatilia; sexto homo plasmatus est; septimo autem die, completo omni mundo et ornamento ipsius, requiem deus appellavit. Una ergo lux, quae prima in operibus dei facta est, per distinctionem operum dei septies revoluta, septimana est appellata. Qualis ergo amentia est ut homo baptizatus in fide Christi diem dominicum, in quo Christus resurrexit, non colat et dicat se diem Iovis colere et Mercurii et Veneris et Saturni, qui nullum diem habent, sed fuerunt adulteri et magi et iniqui et male mortui in provincia sua! Sed, sicut diximus, sub specie nominum istorum ab hominibus stultis veneratio et honor daemonibus exhibetur.

[10] Similiter et ille error ignorantibus et rusticis subrepit, ut Kalendas Ianuarias putent anni esse initium, quod omnino falsissimum est. Nam, sicut scriptura sancta dicit, VIII Kal. Aprilis in ipso aequinoctio initium primi anni est factum. Nam sic legitur: et divisit deus inter lucem et tenebras. Omnis autem recta divisio aequalitatem habet, sicut et in VIII Kal. Aprilis tantum spatium horarum dies habet quantum et nox. Et ideo falsum est ut Ianuariae Kalendae initium anni sint.

[11] Iam quid de illo stultissimo errore cum dolore dicendum est, quia dies tinearum et murium observant et, si dici fas est, homo Christianus pro deo mures et tineas veneratur? Quibus si per tutelam cupelli aut arculae non subducatur aut panis aut pannus, nullo modo pro feriis sibi exhibitis, quod invenerint, parcent. Sine causa autem sibi miser homo istas praefigurationes ipse facit, ut, quasi sicut in introitu anni satur est et laetus ex omnibus, ita illi et in toto anno contingat. Observationes istae omnes paganorum sunt per adinventiones daemonum exquisitae. Sed vae illi homini qui deum non habuerit propitium et ab ipso saturitatem panis et securitatem vitae non habuerit datam! Ecce istas superstitiones vanas aut occulte aut palam facitis, et numquam cessatis ab istis sacrificiis daemonum. Et quare vobis non praestant ut semper saturi sitis et securi et laeti? Quare, quando deus iratus fuerit, non vos defendunt sacrificia vana de locusta, de mure, et de multis aliis tribulationibus, quas vobis deus iratus immittit?

[12] Non intellegitis aperte quia mentiuntur vobis daemones in istis observationibus vestris quas vane tenetis, et in auguriis quae adtenditis frequentius vos inludunt? Nam sicut dicit sapientissimus Salomon: divinationes et auguria vana sunt; et quantum timuerit homo in illis, tantum magis fallitur cor eius. Ne dederis in illis cor tuum, quoniam multos scandalizaverunt. Ecce hoc scriptura sancta dicit, et certissime sic est, quia tamdiu infelices homines per avium voces daemonia suadunt, donec per res frivolas et vanas et fidem Christi perdant, et ipsi in interitum mortis suae de improviso incurrant. Non iussit deus hominem futura cognoscere, sed ut, semper in timore illius vivens, ab ipso gubernationem et auxilium vitae suae expeteret. Solius dei est antequam aliquid fiat scire, homines autem vanos daemones diversis argumentis inludunt, donec illos in offensam dei perducant et animas illorum secum pertrahant in infernum, sicut ab initio fecerunt per invidiam suam, ne homo regnum caelorum intraret, de quo illi deiecti sunt.

En San Martín de Braga, De correctione rusticorum. The Latin Library <https://www.thelatinlibrary.com/martinbraga/rusticus.shtml>.

San Martín de Braga, Sobre la corrección de los rústicos, 6-12: 

[6] Después del Diluvio es de nuevo recuperado el género humano por los tres hijos de Noé, preservados con sus esposas. Y cuando empezó la multitud a llenar el mundo lentamente, olvidando de nuevo los hombres a Dios, que creó el mundo, empezaron, rechazando al Creador, a adorar a sus creaciones. Unos adoraban al Sol, otros a la Luna o a las estrellas, otros al fuego, otros a las aguas profundas o a las aguas de las fuentes, creyendo que todas estas cosas no habían sido hechas por Dios para uso del hombre, sino que habían surgido por sí mismas y que eran dioses.

[7] Entonces el Diablo, o sus ministros, los demonios, que fueron expulsados del cielo, viendo que los hombres ignorantes despreciaban a Dios, su creador, y se perdían en sus creaciones, empezaron a manifestarse en diversas formas, y a hablar con ellos, y a pedirles que les ofrecieran sacrificios en elevados montes y en frondosos bosques, y que los adoraran como a Dios, imponiéndose los nombres de hombres malvados, que en vida habían llevado a cabo todo tipo de crímenes y maldades. De este modo uno se llamó Júpiter, que fue mago, y [participó de] tantos adulterios e incestos que tuvo por esposa a su hermana, llamada Juno, corrompió a sus hijas, Minerva y Venus, y también a sus nietas y toda su parentela corrompió con el incesto de forma vergonzosa. Otro demonio se llamó Marte, que fue responsable de los litigios y las discordias. Otro demonio se quiso llamar Mercurio, que fue el doloso inventor de todos los robos y fraudes, a quien los hombres avaros, como si fuera el dios del lucro, le ofrecían montones de piedras en sacrificio, que lanzaban al pasar por las encrucijadas. Otro demonio se atribuyó el nombre de Saturno, quien, viviendo en total crueldad, devoraba a sus propios hijos al nacer. Otro demonio fingió ser Venus, que era una prostituta. No solo cometió adulterio con innumerables hombres, sino también con su propio padre Júpiter y con su hermano Marte.

[8] He aquí cómo eran en aquel tiempo esos hombres perdidos, a los que los campesinos ignorantes honraban malvadamente. Los demonios adoptaron sus nombres como si fueran dioses, para que les adoraran, les ofrecieran sacrificios e imitaran sus acciones al invocar sus nombres. Los demonios también les persuadieron de que les construyeran templos, y de que colocaran allí imágenes o estatuas de aquellos hombres perniciosos, y de que les levantaran altares, sobre los cuales derramaron no solo la sangre de los animales sino también la de hombres. Además de esto, muchos de estos demonios, que fueron expulsados del cielo, habitan en el mar, o en ríos, o en fuentes, o en bosques, a los cuales los hombres ignorantes veneran como si fueran dioses y les ofrecen sacrificios. En el mar lo llaman Neptuno, en los ríos Lamias, en las fuentes Ninfas y en los bosques Dianas; todos ellos son demonios y espíritus malignos, que dañan y atormentan a los hombres infieles que no saben protegerse con el signo de la cruz. Sin embargo, no hieren sin permiso de Dios, sino a aquellos que tienen a Dios furioso, porque no creen de todo corazón en la fe de Cristo, sino que dudan tanto como para nombrar cada día con los nombres de los mismos demonios, y llaman a los días martes, miércoles, jueves, viernes y sábado con los nombres de Marte, Mercurio, Júpiter, Venus y Saturno, que ningún día crearon, sino que fueron hombres perversos y criminales entre el pueblo griego.

[9] Pero Dios omnipotente, cuando creo el cielo y la tierra, entonces creó él mismo la luz, la cual, para distinguir las obras de Dios, dio siete vueltas. Así pues, primero creó Dios la luz, la cual es llamada día, segundo fue creado el firmamento celeste, tercero se dividieron el mar y la tierra; cuarto el Sol y la Luna y las estrellas son creadas, quinto los cuadrúpedos, las aves y los animales marinos, sexto el hombre es modelado, pero al séptimo día, habiendo creado y embellecido el mundo, Dios lo llamó descanso. Por tanto, esa luz, primera entre las obras de Dios, tras dar siete vueltas para distinguir las obras divinas, fue llamada semana. ¿Qué clase de locura es esta, que hombres bautizados en la fe de Cristo no celebren el día del Señor, en que resucitó Cristo, y digan que honran el día de Júpiter, o el de Mercurio, de Venus o de Saturno, que ningún día tienen, sino que fueron adúlteros, magos y malvados, y que malvadamente murieron en su provincia? Pero, como hemos dicho, bajo la apariencia de esos nombres los hombres necios ofrecen honores y veneran a los demonios.

[10] De igual modo, también este error repta entre los ignorantes y rústicos, que creen que el año empieza en las calendas de enero, lo cual es absolutamente falso. Pues, como dice la Santa Escritura, en el 8 de las calendas de abril [25 de marzo], en el mismo equinoccio, dio inicio el primer año. Pues se lee: Y dividió Dios la luz de las tinieblas. Toda división recta, sin embargo, implica igualdad, así, el 8 de las calendas de abril tiene tantas horas de día como de noche. Y por eso es falso que el año empiece en las calendas de enero.

[11] Y, ¿Qué decir de aquel error tan estúpido que debe decirse con dolor, que guardan los días de las polillas y los ratones y, si se puede decir sin ofensa, que un hombre cristiano venera como a dioses a los ratones y a las polillas? Los cuales, si no se les separa del pan o del paño mediante la protección de una caja o un armario en modo alguno perdonarán lo que encuentren, aunque se les ofrezcan festividades. Sin causa alguna el hombre miserable se prefigura estas cosas, con la esperanza de que si en la entrada del año está saciado y alegre por todo, también así sucederá durante el resto del año. Todas estas observaciones son de los paganos, inventadas por las maquinaciones de los demonios. ¡Pero, ay de aquel hombre que no tenga a Dios propicio, y que no haya recibido de Él la saciedad de pan y la seguridad de la vida! He aquí las vanas supersticiones que practicáis, ya sea en secreto o abiertamente, y nunca cesáis de sacrificar a esos demonios. ¿Y como es que no os conceden que estéis siempre saciados, seguros y alegres? ¿Por qué, cuando Dios está enfadado, no os defienden los vanos sacrificios de la langosta, del ratón y de muchas otras tribulaciones que el Dios airado os envía?

[12] ¿No entendéis abiertamente que os mienten los demonios en estas observancias que tenéis en vano, y que se burlan de vosotros en esos augurios a los que con frecuencia prestáis atención? Como dijo el sabio Salomón: Adivinaciones y augurios son vanos y cuanto más temor tiene el hombre de ellos, más se engaña su corazón. No pongas tu corazón en ellos, porque a muchos han tentado. He aquí lo que dice la Santa Escritura, y ciertamente es así, porque los hombres infelices son atraídos por los demonios, y por las cosas más frívolas y vanas pierden la fe en Cristo, y de repente caen ellos mismos en la perdición de su muerte. Dios no mandó al hombre conocer el futuro, sino que, viviendo siempre en su temor, pidiera de Él la guía y ayuda para su vida. Solo a Dios le pertenece saber lo que acontecerá antes de que suceda, pero los demonios vanos engañan a los hombres con diversos argumentos, hasta que los llevan a la ofensa de Dios y arrastran sus almas al infierno, tal como hicieron desde el principio por su envidia, para que el hombre no entrara en el reino de los cielos, del cual ellos fueron expulsados.

Traducción del latín: Bernat Caro Murillo.

Sant Martí de Braga, Sobre la correcció dels rústics, 6-12: 

[6] Després del Diluvi és de nou recuperat el gènere humà pels tres fills de Noè, preservats amb les seves mullers. I quan començà la multitud a omplir el món lentament, oblidant de nou els homes a Déu, que va crear el món, començaren, rebutjant el Creador, a adorar les seves creacions. Uns adoraren el Sol, altres la Lluna o les estrelles, altres el foc, altres les aigües profundes, o les aigües de les fonts, creient que totes aquestes coses no havien estat creades per Déu per a l’ús humà, sinó que havien sorgit per si mateixes i que eren deus.

[7] Llavors el Diable, o els seus ministres, els dimonis, que foren expulsats del cel, veient que els homes ignorants menyspreaven Déu, el seu creador, i es perdien en les seves creacions, començaren a manifestar-se en diverses formes, i a parlar amb ells, i a demanar-los que els oferissin sacrificis sobre altes muntanyes, o en frondosos boscos, i que els adoressin com a Déu, imposant-se els noms d’homes malvats, que en vida havien portat a terme tota mena de crims i maldats. D’aquesta manera un es va anomenar Júpiter, que va ser un mag, i que [va participar] en tants adulteris i incestos que va tenir per muller la seva germana, anomenada Juno, que va corrompre les seves filles, Minerva i Venus, i també a les seves netes, i a tota la parentela els va corrompre amb l’incest de forma vergonyosa. Un altre dimoni es va anomenar Mart, que va ser responsable dels litigis i discòrdies. Un altre dimoni es va voler anomenar Mercuri, que va ser el dolós inventor dels robatoris i fraus, a qui els homes avars, com si fos el deu de la riquesa, li oferien munts de pedres en sacrifici, que llençaven al passar per cruïlles. Un altre dimoni s’atribuí el nom de Saturn, qui, vivint en total crueltat, devorava els seus propis fills al néixer. Un altre dimoni fingí ser Venus, que era una prostituta. No només va cometre adulteri amb innombrables homes, sinó també amb el seu propi pare, Júpiter, i amb el seu germà Mart. 

[8] Fou així com eren en aquell temps aquests homes perduts, als que els pagesos ignorants honoraven malvadament. Els dimonis adoptaren noms com si fossin deus, perquè els adoressin, els oferissin sacrificis i imitessin les seves accions en invocar els seus noms. Els dimonis també els van persuadir que els construïssin temples, i que col·loquessin allà imatges o estàtues d’aquells homes perniciosos, i que aixequessin altars, sobre els quals no només van vessar la sang d’animals, sinó també la d’homes. A més d’això, molts d’aquests dimonis, que foren expulsats del cel, habiten al mar, o a rius, o a fonts, o a boscos, als quals els homes ignorants els veneren com si fossin deus i els ofereixen sacrificis. Al mar li diuen Neptú, als rius Làmies, a les fonts, Nimfes, als boscos, Dianes; tots ells son dimonis i esperits malvats, que fan mal i turmenten els homes infidels que no saben com protegir-se amb el senyal de la creu. Tot i això, no fereixen sense el permís de Déu, sinó només a aquells que tenen a Déu furiós, perquè no creuen de tot cor en la fe de Crist, sinó que dubten tant com per a anomenar cada dia amb els noms d’aquests mateixos dimonis, i anomenen als dies dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte amb els noms de Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn, que cap dia van crear, sinó que van ser homes perversos i criminals entre el poble grec. 

[9] Però Déu omnipotent, quan va crear el cel i la terra, aleshores ell mateix va crear la llum, la qual, per distingir les obres de Déu, va donar set voltes. Així doncs, primer Déu va crear la llum, la qual és anomenada dia; segon va ser creat el firmament celestial; tercer es van separar el mar i la terra; quart es van crear el Sol, la Lluna i les estrelles; cinquè els quadrúpedes, les aus i els animals marins; sisè l’home va ser modelat; però el setè dia, havent creat i embellit el món, Déu el va anomenar descans. Per tant, aquella llum, primera entre les obres de Déu, després de donar set voltes per distingir les obres divines, va ser anomenada setmana. Quina mena de bogeria és aquesta, que homes batejats en la fe de Crist no celebrin el dia del Senyor, en què va ressuscitar Crist, i diguin que honoren el dia de Júpiter, o el de Mercuri, de Venus o de Saturn, que cap dia tenen, sinó que van ser adúlters, mags i malvats, i que malvadament van morir a la seva província? Però, com hem dit, sota l’aparença d’aquests noms els homes necis ofereixen honors i veneren els dimonis.

[10] De la mateixa manera, també aquest error repta entre els ignorants i rústecs, que creuen que l’any comença a les calendes de gener, cosa que és absolutament falsa. Doncs, com diu la Santa Escriptura, a el 8 de les calendes d’abril [25 de març], en el mateix equinocci, va començar el primer any. Ja que es llegeix: I Déu va dividir la llum de les tenebres. Tota divisió recta, tanmateix, implica igualtat, així, el 8 de les calendes d’abril té tantes hores de dia com de nit. I per això és fals que l’any comenci a les calendes de gener.

[11] I, què dir d’aquell error tan estúpid que cal dir amb dolor, que guarden els dies de les arnes i dels ratolins i, si es pot dir sense ofensa, que un home cristià venera com a déus els ratolins i les arnes? Els quals, si no se’ls separa del pa o del teixit mitjançant la protecció d’una caixa o d’un armari, de cap manera perdonaran el que trobin, encara que se’ls ofereixin festivitats. Sense cap causa, l’home miserable es prefigura aquestes coses, amb l’esperança que, si a l’entrada de l’any està saciat i alegre per tot, també així succeirà durant la resta de l’any. Totes aquestes observacions són dels pagans, inventades per les maquinacions dels dimonis. Però, ai d’aquell home que no tingui a Déu propici, i que no hagi rebut d’ell la sacietat del pa i la seguretat de la vida! Aquí teniu les vanes supersticions que practiqueu, ja sigui en secret o obertament, i mai no deixeu de sacrificar a aquests dimonis. I com és que no us concedeixen que estigueu sempre saciats, segurs i alegres? Per què, quan Déu està enfadat, no us defensen els vans sacrificis de la llagosta, del ratolí i de moltes altres tribulacions que el Déu enfadat us envia?

[12] ¿No enteneu clarament que us menteixen els dimonis en aquestes observances que teniu en va, i que es burlen de vosaltres en aquells auguris als quals sovint presteu atenció? Tal com va dir el savi Salomó: Les adivinacions i els auguris són vans, i com més temor en té l’home, més s’enganya el seu cor. No hi posis el teu cor, perquè a molts han temptat. Vet aquí què diu la Santa Escriptura, i certament és així, perquè els homes desgraciats són atrets pels dimonis, i per les coses més frívoles i inútils perden la fe en Crist, i de sobte cauen ells mateixos en la perdició de la seva mort. Déu no va manar a l’home conèixer el futur, sinó que, vivint sempre en el seu temor, demanés d’Ell la guia i l’ajuda per a la seva vida. Només a Déu li pertoca saber què passarà abans que succeeixi, però els dimonis vans enganyen els homes amb diversos arguments, fins que els porten a l’ofensa de Déu i arrosseguen les seves ànimes a l’infern, tal com van fer des del principi per enveja, per tal que l’home no entrés al regne del cel, del qual ells foren expulsats.

Traducció del llatí: Bernat Caro Murillo.

Saint Martin of Braga, Concerning the Correction of the Rustics, 6-12:

[6] After the Flood is again restored the human race by the three sons of Noah, preserved with their wives. And when the multitude began to slowly fill the world, men again forgot God, who created the world, and, rejecting the Creator, began to worship his creations. Some worshipped the sun, others the moon or the stars, others fire, others the deep waters or the waters of springs, believing that all these things had not been made by God for man’s use, but had arisen by themselves and were gods.

[7] Then the Devil, or his ministers, the demons, who were kicked out of Heaven, seeing that ignorant men despised God, their creator, and were lost in his creations, started manifesting themselves in different forms, and to speak with them, and to ask them to sacrifice for them in high mountains or in lush forests, and that they worship them as God, imposing on themselves the names of evil men, who in life had carried out all kinds of crimes and evil deeds. Thus one was called Jupiter, who was a magician, and who [participated] in so many adulteries and incests that he had for wife his sister, called Juno, who corrupted his daughters, Minerva and Venus, and also his granddaughters, and all his relatives he corrupted them with incest in a shameful way. Another demon was called Mars, who was responsible for litigation and discords. Another demon wanted to be called Mercury, who was the cunning inventor of thefts and frauds, to whom greedy men, as if he were the god of wealth, offered heaps of stones in sacrifice, which they threw when passing through crossroads. Another demon attributed to himself the name of Saturn, who, living in total cruelty, devoured his own children at birth. Another demon pretended to be Venus, who was a prostitute. Not only did she commit adultery with countless men, but also with her own father, Jupiter, and her brother, Mars.

[8] Behold what those lost men were like at that time, whom the ignorant peasants wickedly honored. The demons took their names as if they were gods, so that people would worship them, offer them sacrifices, and imitate their actions by invoking their names. The demons also persuaded them to build temples, and to place there images or statues of those pernicious men, and to raise altars for them, upon which they poured not only the blood of animals but also that of men. Moreover, many of these demons, who were cast out of heaven, dwell in the sea, or in rivers, or in springs, or in forests, and these are venerated by ignorant men as if they were gods, to whom they offer sacrifices. In the sea they call him Neptune, in the rivers Lamias, in the springs Nymphs, and in the forests Dianas; all of them are demons and evil spirits, who harm and torment the unfaithful men who do not know how to protect themselves with the sign of the cross. However, they do not harm without God’s permission, but only those who have provoked God’s wrath, because they do not believe wholeheartedly in the faith of Christ, but doubt so much that they even name each day with the names of those same demons, and call the days Tuesday, Wednesday, Thursday, Friday, and Saturday after Mars, Mercury, Jupiter, Venus, and Saturn, who created no day at all, but were wicked and criminal men among the Greek people.

[9] But God Almighty, when He created heaven and earth, then He Himself created the light, which, in order to distinguish the works of God, made seven revolutions. Thus, first God created the light, which is called day; second, the heavenly firmament was created; third, the sea and the land were separated; fourth, the sun and the moon and the stars were created; fifth, the quadrupeds, the birds, and the sea animals; sixth, man was formed; but on the seventh day, having created and adorned the world, God called it rest. Therefore, that light, first among the works of God, having completed seven revolutions to distinguish the divine works, was called the week. What kind of madness is this, that men baptized in the faith of Christ do not celebrate the Lord’s Day, on which Christ rose again, and instead say they honor the day of Jupiter, or of Mercury, of Venus or of Saturn, who have no day at all, but were adulterers, magicians, and wicked men, and who died wickedly in their own land? But, as we have said, under the guise of those names, foolish men offer honors and venerate demons.

[10] In the same way, this error also creeps among the ignorant and rustic folk, who believe that the year begins on the Kalends of January, which is absolutely false. For, as Holy Scripture says, on the eighth day before the Kalends of April [25th of March], at the very equinox, the first year began. For it is written: And God divided the light from the darkness. Yet every just division implies equality; thus, on the eighth day before the Kalends of April, there are as many hours of day as of night. And for this reason, it is false to say that the year begins on the Kalends of January.

[11] And what shall we say of that utterly foolish error, which must be spoken of with sorrow, that people observe the days of moths and mice, and, if it may be said without offense, that a Christian man venerates mice and moths as if they were gods? These creatures, if not kept from bread or cloth by the protection of a box or a cupboard, will by no means spare what they find, even if festivals are offered to them. Without any reason, the wretched man imagines such things, in the hope that if he is satisfied and joyful at the beginning of the year, so it will be for the rest of the year as well. All such observances come from the pagans, invented through the schemes of demons. But woe to the man who does not have God on his side, and who has not received from Him the fullness of bread and the security of life! Behold the vain superstitions you practice, whether in secret or openly, and you never cease to offer sacrifices to those demons. And why is it that they do not grant you to be always satisfied, secure, and joyful? Why, when God is angry, do not your vain sacrifices to the locust, to the mouse, and to many other afflictions that the angry God sends upon you, protect you?

[12] Do you not clearly understand that the demons lie to you in these observances that you keep in vain, and that they mock you through those omens to which you often pay attention? As the wise Solomon said: Divinations and omens are vain, and the more a man fears them, the more his heart is deceived. Do not set your heart on them, for they have tempted many. Behold what Holy Scripture says, and it is truly so, for unhappy men are drawn in by demons, and through the most frivolous and vain things they lose their faith in Christ, and suddenly fall into the destruction of their own death. God did not command man to know the future, but that, living always in His fear, he should ask from Him guidance and help for his life. Only to God does it belong to know what will happen before it occurs, but vain demons deceive men with various arguments, until they lead them into offending God and drag their souls into hell, just as they did from the beginning out of envy, so that man would not enter the kingdom of heaven, from which they themselves were cast out.

Translation from Latin: Bernat Caro Murillo.

Portada: Viena, Österreichische Nationalbibliothek. Federzeichnung lm Co. 791, fol. 109v. Extraído de un manuscrito de 1145 que contenia la obra De virtutibus quattuor, de San Martín.