Eneida, libro VI: descensus ad inferos

Uno de los pasajes más memorables de la Eneida, obra cumbre de la literatura latina clásica, se encuentra en el libro VI: se trata del descenso a los infiernos de Eneas, acompañado por la sibila, con la finalidad de encontrar a su padre. En estos versos, claramente inspirados por la catábasis de Ulises en el canto XI de la Odisea, Eneas se encuentra con los espantosos tormentos del inframundo, antiguos colegas perdidos en el camino y héroes desdichados de antaño.

Debido a la inmensa recepción de la que gozó el magnum opus de Virgilio en el medievo, no es sorprendente ver que la catábasis de Eneas se convirtió en fuente de inspiración para diversas creaciones literarias durante toda la Edad Media, sin menospreciar, claro está, la importante influencia que la religión cristiana ejerció en este aspecto, pues, como es sabido, Cristo bajó a los infiernos después de su muerte en la cruz.

La inspiración más clara y famosa de la catábasis de Eneas es, sin duda alguna, la Commedia de Dante, en la que el genio florentino se adentra en las profundidades del Hades acompañado, precisamente, por Virgilio, el autor de estos versos.

Aeneis 268-425: Aeneas, vate comite, accedit in infernum ad patrem.

Ibant obscuri sola sub nocte per umbram
perque domos Ditis uacuas et inania regna:
quale per incertam lunam sub luce maligna               
est iter in siluis, ubi caelum condidit umbra
Iuppiter, et rebus nox abstulit atra colorem.
uestibulum ante ipsum primisque in faucibus Orci
Luctus et ultrices posuere cubilia Curae,
pallentesque habitant Morbi tristisque Senectus,               
et Metus et malesuada Fames ac turpis Egestas,
terribiles uisu formae, Letumque Labosque;
tum consanguineus Leti Sopor et mala mentis
Gaudia, mortiferumque aduerso in limine Bellum,
ferreique Eumenidum thalami et Discordia demens               
uipereum crinem uittis innexa cruentis.
in medio ramos annosaque bracchia pandit
ulmus opaca, ingens, quam sedem Somnia uulgo
uana tenere ferunt, foliisque sub omnibus haerent.
multaque praeterea uariarum monstra ferarum,               
Centauri in foribus stabulant Scyllaeque biformes
et centumgeminus Briareus ac belua Lernae
horrendum stridens, flammisque armata Chimaera,
Gorgones Harpyiaeque et forma tricorporis umbrae.
corripit hic subita trepidus formidine ferrum               
Aeneas strictamque aciem uenientibus offert,
et ni docta comes tenuis sine corpore uitas
admoneat uolitare caua sub imagine formae,
inruat et frustra ferro diuerberet umbras.

Hinc uia Tartarei quae fert Acherontis ad undas.               
turbidus hic caeno uastaque uoragine gurges
aestuat atque omnem Cocyto eructat harenam.
portitor has horrendus aquas et flumina seruat
terribili squalore Charon, cui plurima mento
canities inculta iacet, stant lumina flamma,               
sordidus ex umeris nodo dependet amictus.
ipse ratem conto subigit uelisque ministrat
et ferruginea subuectat corpora cumba,
iam senior, sed cruda deo uiridisque senectus.
huc omnis turba ad ripas effusa ruebat,               
matres atque uiri defunctaque corpora uita
magnanimum heroum, pueri innuptaeque puellae,
impositique rogis iuuenes ante ora parentum:
quam multa in siluis autumni frigore primo
lapsa cadunt folia, aut ad terram gurgite ab alto                
quam multae glomerantur aues, ubi frigidus annus
trans pontum fugat et terris immittit apricis.
stabant orantes primi transmittere cursum
tendebantque manus ripae ulterioris amore.
nauita sed tristis nunc hos nunc accipit illos,               
ast alios longe summotos arcet harena.
Aeneas miratus enim motusque tumultu
‘dic,’ ait, ‘o uirgo, quid uult concursus ad amnem?
quidue petunt animae? uel quo discrimine ripas
hae linquunt, illae remis uada liuida uerrunt?’               
olli sic breuiter fata est longaeua sacerdos:
‘Anchisa generate, deum certissima proles,
Cocyti stagna alta uides Stygiamque paludem,
di cuius iurare timent et fallere numen.
haec omnis, quam cernis, inops inhumataque turba est;               
portitor ille Charon; hi, quos uehit unda, sepulti.
nec ripas datur horrendas et rauca fluenta
transportare prius quam sedibus ossa quierunt.
centum errant annos uolitantque haec litora circum;
tum demum admissi stagna exoptata reuisunt.’               
constitit Anchisa satus et uestigia pressit
multa putans sortemque animo miseratus iniquam.
cernit ibi maestos et mortis honore carentes
Leucaspim et Lyciae ductorem classis Oronten,
quos simul a Troia uentosa per aequora uectos               
obruit Auster, aqua inuoluens nauemque uirosque.

Ecce gubernator sese Palinurus agebat,
qui Libyco nuper cursu, dum sidera seruat,
exciderat puppi mediis effusus in undis.
hunc ubi uix multa maestum cognouit in umbra,               
sic prior adloquitur: ‘quis te, Palinure, deorum
eripuit nobis medioque sub aequore mersit?
dic age. namque mihi, fallax haud ante repertus,
hoc uno responso animum delusit Apollo,
qui fore te ponto incolumem finisque canebat               
uenturum Ausonios. en haec promissa fides est?’
ille autem: ‘neque te Phoebi cortina fefellit,
dux Anchisiade, nec me deus aequore mersit.
namque gubernaclum multa ui forte reuulsum,
cui datus haerebam custos cursusque regebam,               
praecipitans traxi mecum. maria aspera iuro
non ullum pro me tantum cepisse timorem,
quam tua ne spoliata armis, excussa magistro,
deficeret tantis nauis surgentibus undis.
tris Notus hibernas immensa per aequora noctes               
uexit me uiolentus aqua; uix lumine quarto
prospexi Italiam summa sublimis ab unda.
paulatim adnabam terrae; iam tuta tenebam,
ni gens crudelis madida cum ueste grauatum
prensantemque uncis manibus capita aspera montis               
ferro inuasisset praedamque ignara putasset.
nunc me fluctus habet uersantque in litore uenti.
quod te per caeli iucundum lumen et auras,
per genitorem oro, per spes surgentis Iuli,
eripe me his, inuicte, malis: aut tu mihi terram               
inice, namque potes, portusque require Velinos;
aut tu, si qua uia est, si quam tibi diua creatrix
ostendit (neque enim, credo, sine numine diuum
flumina tanta paras Stygiamque innare paludem),
da dextram misero et tecum me tolle per undas,               
sedibus ut saltem placidis in morte quiescam.’
talia fatus erat coepit cum talia uates:
‘unde haec, o Palinure, tibi tam dira cupido?
tu Stygias inhumatus aquas amnemque seuerum
Eumenidum aspicies, ripamue iniussus adibis?               
desine fata deum flecti sperare precando,
sed cape dicta memor, duri solacia casus.
nam tua finitimi, longe lateque per urbes
prodigiis acti caelestibus, ossa piabunt
et statuent tumulum et tumulo sollemnia mittent,               
aeternumque locus Palinuri nomen habebit.’
his dictis curae emotae pulsusque parumper
corde dolor tristi; gaudet cognomine terra.

Ergo iter inceptum peragunt fluuioque propinquant.
nauita quos iam inde ut Stygia prospexit ab unda               
per tacitum nemus ire pedemque aduertere ripae,
sic prior adgreditur dictis atque increpat ultro:
‘quisquis es, armatus qui nostra ad flumina tendis,
fare age, quid uenias, iam istinc et comprime gressum.
umbrarum hic locus est, somni noctisque soporae:               
corpora uiua nefas Stygia uectare carina.
nec uero Alciden me sum laetatus euntem
accepisse lacu, nec Thesea Pirithoumque,
dis quamquam geniti atque inuicti uiribus essent.
Tartareum ille manu custodem in uincla petiuit               
ipsius a solio regis traxitque trementem;
hi dominam Ditis thalamo deducere adorti.’
quae contra breuiter fata est Amphrysia uates:
‘nullae hic insidiae tales (absiste moueri),
nec uim tela ferunt; licet ingens ianitor antro               
aeternum latrans exsangues terreat umbras,
casta licet patrui seruet Proserpina limen.
Troius Aeneas, pietate insignis et armis,
ad genitorem imas Erebi descendit ad umbras.
si te nulla mouet tantae pietatis imago,               
at ramum hunc’ (aperit ramum qui ueste latebat)
‘agnoscas.’ tumida ex ira tum corda residunt;
nec plura his. ille admirans uenerabile donum
fatalis uirgae longo post tempore uisum
caeruleam aduertit puppim ripaeque propinquat.               
inde alias animas, quae per iuga longa sedebant,
deturbat laxatque foros; simul accipit alueo
ingentem Aenean. gemuit sub pondere cumba
sutilis et multam accepit rimosa paludem.
tandem trans fluuium incolumis uatemque uirumque               
informi limo glaucaque exponit in ulua.

Cerberus haec ingens latratu regna trifauci
personat aduerso recubans immanis in antro.
cui uates horrere uidens iam colla colubris
melle soporatam et medicatis frugibus offam               
obicit. ille fame rabida tria guttura pandens
corripit obiectam, atque immania terga resoluit
fusus humi totoque ingens extenditur antro.
occupat Aeneas aditum custode sepulto
euaditque celer ripam inremeabilis undae.

Eneida 268-425: Eneas, acompañado por la sibila, entra en el Infierno para encontrar a su padre.

Iban en la oscuridad por la sombra, bajo la solitaria noche, y por los palacios vacíos e inanes aulas de Dite, lo cual, bajo maligna luz y tenue luna, sirve de camino en los bosques, donde Júpiter cubrió el firmamento con oscuridad, y la negra noche arrebata el color al mundo. En su entrada, en las mismas primeras fauces del Orco, los Dolores y las vengativas Angustias pusieron su hogar; viven también las pálidas Enfermedades y la triste Senectud, y el Miedo y el Hambre, mala consejera, y la torpe Pobreza y, formas terribles por su aspecto, el Sufrimiento y la Muerte con su hermano el Sueño, también los pecaminosos Placeres. Al otro lado, la mortífera Guerra, los férreos lechos de las Euménides, la demente Discordia, uniendo su cabello viperino a las cruentas cintas. En medio, un oscuro olmo extiende, inmenso, sus brazos y ancianas ramas, conocida sede que los vanos Sueños ocupan, yaciendo bajo todas sus hojas. Es más, hay también muchos horrores de varias fieras: los centauros se alojan en la entrada, las Escilas biformes, el céntuple Briareo, la bestia de Lerna gritando horrores, la Quimera armada con llamas, las Gorgonas, las Harpías y la forma de triple sombra. Desenvaina la espada entonces, agitado con repentino pavor, Eneas, y apunta el afilado vértice a los que se le acercan, y si su docta y astuta compañera no hubiera advertido que las vidas sin cuerpo volaban bajo una hueca apariencia de forma, hubiese Eneas atacado y acuchillado, en vano, a unas sombras.

Desde ahí empieza la vía del Tártaro que lleva a las olas del Aqueronte. Aquí un lodoso remolino, con barro y vasta vorágine, ruge y vierte toda arena al Cocito. Custodia estas aguas y ríos con terrible mugre el barquero horrendo Caronte, a quien le cuelga una desaliñada y abundante canicie del mentón, sus ojos como llamas y un sórdido velo pende, atado, de sus hombros. Él gobierna la barca con remo y dirige las velas, transporta cadáveres con su férreo esquife. Ya es anciano, pero su verde senectud le es jovial. Por aquí toda turba se apresura descontrolada hacia las orillas; madres, hombres, cuerpos de difunta vida de magnánimos héroes, niños y niñas aún sin casar, jóvenes entregados a las piras ante el rostro de los padres: tantos son como caen las hojas en las selvas, pasadas por el primer frío de otoño, o tantos como las aves que se reúnen en alta mar camino a tierra cuando la frígida estación las empuja afuera del ponto para introducirlas en tierras soleadas. Estaban allí los primeros de ellos, suplicando superar el curso, y tendían las manos por deseo a la otra orilla. Pero el amargo marinero ahora sube a estos, ahora a aquellos, pero a otros los deja abandonados por mucho tiempo en la arena. Eneas, admirado y conmovido por el alboroto dice: «di, o doncella, ¿a qué se debe la turba hacia el río? ¿Qué buscan las almas? O bien, ¿so qué razón abandonan estas la orilla, mientras que otras agitan con nados el oscuro vado?» Así le habló, de inmediato, la longeva sacerdotisa: «¡oh, estirpe de Anquises, ilustre descendencia de dioses! Ves las altas aguas del Cocito y la laguna Estigia, por la cual los dioses temen jurar, por no mentir a su numen. Todo esto que ves es una pobre turba por enterrar, Caronte es el barquero y los enterrados son los movidos por la corriente. No puede darse que viajen a las espantosas orillas ni por las roncas corrientes antes de que sus huesos reciban sepultura. Vagan por cien años y revolotean alrededor de esta ribera; después, finalmente, los admitidos vuelven a las deseadas olas». Se ralentiza el vástago de Anquises y dilata sus numerosos pasos, herido en el alma pensando en la injusta suerte. Advierte ahí a los desgraciados Leucaspis y Orontes, almirante de la flota de Licia, carentes de honores funerarios, a los cuales el Austro sepultó cuando regresaban de Troya por el ventoso mar, y el agua devoró a nave y hombres.

He aquí el timonel Palinuro acercándose, quien, en su última travesía líbica, mientras observaba los astros cayó de la popa y se hundió entre las olas.  Cuando difícilmente reconoció Eneas al desdichado en abundante sombra, así dice: «¿Quién entre los dioses, Palinuro, te ha arrancado de entre nosotros y te hundió en medio del mar? ¡Di, pues! Pues a mí Apolo, nunca antes falaz, con esta respuesta engañó mi ánimo, cantando que tú, incólume en la salida del mar, ibas a llegar a las costas ausonias. ¿Y así es como retribuye mi fe?». Dice, entonces, Palinuro: «no te ha engañado el trípode de Febo, líder anquisíada, ni tampoco me hundió el dios en el mar. Y es que cuando fue arrancado con gran fuerza el timón, al que yo me agarraba y regía su curso como custodio, lo porté conmigo al precipitarme. Juro por el serrado mar que no me alcanzó tanto el temor por mí que por tu nave que podría, carente de timón y de timonel, sucumbir a tantas olas elevándose. El Noto me movió por el inmenso mar durante tres noches invernales sobre el agua; apenas empezaba el alba cuarta que divisé Italia desde lo más alto de una ola. Me acercaba poco a poco a tierra; ya estaba en seguridad, de no ser que un pueblo cruel, al verme oprimido por mi ropa húmeda y agarrando con uñas y manos las puntas ásperas de un acantilado, me atravesase con una espada y pensase, ignorante, que yo era una presa valiosa. Ahora la corriente me tiene, y los vientos me remueven por la orilla. Y es que oro a las hermosas luces y brisas del cielo por ti y por tu padre, por las esperanzas del surgente Julo. Libérame, tú invicto, de estos males: bien entiérrame, ya que puedes, y busca los puertos de Velia o bien, si existe camino, si te muestra tu divina madre tal camino (porque no creo que sin el numen de los dioses pretendas adentrarte en tantos ríos y en la laguna Estigia), da la diestra a este infeliz y llévame contigo por el río, para que al menos descanse muerto en las plácidas sedes». Tales palabras pronunció, y empezó la Sibila: «¿De dónde, oh Palinuro, te viene este anhelo tan terrible? Observas, aun no sepultado, las aguas estigias y el río severo de las Euménides, ¿acaso pretendes ir sin permiso a la otra orilla? Desiste en esperar que suplicando se invierta el hado de los dioses, mas recuerda estas, alivio para duro revés: gentes vecinas rendirán culto a tus huesos y construirán un túmulo y harán solemnidades para él, lugar que tendrá el eterno nombre de Palinuro». Por tales palabras, sus angustias fueron eliminadas y el dolor fue expulsado inmediatamente de su triste corazón; la tierra goza con su cognomen.

Retoman entonces el camino iniciado y se acercan al río. Ya el barquero los ve desde la corriente Estigia caminar por el silencioso bosque y acercar el paso a la orilla, y así agrede con palabras e increpa hacia ellos: «quienquiera que seas, que te acercas armado hacia nuestro río, ¡di a qué vienes y aligera el paso! Este es lugar de sombras, de sueño y soporífera noche: no está permitido que pasen cuerpos vivos por la Estigia en barca. No me alegro, por cierto, de que yo admitiera a Alcides en el lago, ni a Teseo o a Pirítoo, si bien nacidos de dioses e invictos gracias a sus virtudes. Aquél atrapó en cadenas al custodio tartáreo con su propia mano y lo sacó temblando del solio del mismo rey; estos, asaltando, sacaron del lecho conyugal a la señora de Dite». Contra estas palabras aseveró rápidamente la sibila anfríside: «no hay aquí ninguna de tales insidias, cesa en tu nerviosismo; estas lanzas no traen violencia, aunque el colosal vigilante aterrorice ladrando a las exangües sombras por siempre; aunque la casta Proserpina custodie el umbral de su tío. El troyano Eneas, insigne por piedad y valor, desciende a las más bajas sombras del Erebo para reunirse con su padre. Si nada te conmueve esta demostración de tanta piedad, reconoce este ramo», y abre el ramo que ocultaba en su vestido. Entonces, la ira se aplaca en sus infladas entrañas; no hablan más. Admirando él el venerable regalo de la vara del destino, y tras haberlo deleitado por largo tiempo, arrima la cerúlea popa y se acerca a la orilla. Entonces desembarca las otras almas, que allí estaban por largas servitudes, y despeja la pasarela. Al mismo tiempo, admite en el bote al gran Eneas. Gime el ligero esquife por el peso y le invade, agrietado, mucha agua pantanosa. Finalmente, llega incólume al otro lado del río y deja en la cenagosa orilla a la sibila y al hombre.

El gigante Cerbero retumba con su trifauce ladrido estas regiones, resonando, terrible, por la cueva ante la playa. Viéndolo la sibila erizar el cuello con culebras, le lanza un dulce narcótico con miel y frutos medicinales. Él, con rábida hambre y abriendo sus trinas fauces, devora el dulce lanzado. Entonces cede sus colosales espaldas y cae al suelo, extendiéndose, ingente, por todo el antro. Ocupa Eneas la entrada, derribado el custodio, y se aleja, veloz él, de la costa de la corriente que no admite retorno.

Eneida 268-425: Eneas, acompanyat per la sibil·la, entra als Inferns per trobar el seu pare.

Anaven en l’obscuritat per l’obra, sota nit solitària, i pels palaus buits i aules llises de Dis, cosa que, sota la llum maligna i lluna tènue, serveix de camí als boscos, on Júpiter cobrí el firmament amb obscuritat, i la nit negra treu el color al món. En la seva entrada, a les mateixes primeres goles de l’Orc, els Dolors i les Angoixes venjatives posaren la seva llar; vien també les Malalties pàl·lides i la Senectut trista, i la Por i la Fam, mala consellera, i la Pobresa maldestra i, formes terribles pel seu aspecte, el Sofriment i la Mort, amb el seu germà Somni, i també els Plaers pecaminosos. A l’altre costat, la Guerra portadora de la mort, els llits ferris de les Eumènids, la Discòrdia dement, unint el seus cabells viperins a les cruels cintes. Al mig de tot, un obscur om estén, immens, els seus braços i branques ancianes, coneguda seu que els Somnis vanitosos ocupen, jaient sota totes les seves fulles. És més; hi ha també molts horrors de distintes feres: els centaures s’allotgen a l’entrada, les biformes Escil·les, Briareu cèntuple, la bèstia de Lerna xisclant amb horrors, la Quimera armada amb flames, les Gòrgones, les Harpies i la forma de triple ombra. Treu l’espasa llavors, agitat amb temor sobtat, Eneas, i apunta el vèrtex afilat als que s’apropen, i si la seva companya docta i astuta no hagués vist que les vides sense cos volaven sota una buida aparença de forma, Eneas hagués atacat i acoltellat, en va, a unes ombres.

Des d’allà comença la via del Tàrtar que porta a les onades de l’Aqueront. Aquí un fangós remolí, amb terra i vòrtex immens, rugeix i diposita tota la sorra al Cocit. Custodia aquestes aigües i rius amb brutícia terrible Caront, l’horrorós barquer, a qui li penja una canor desordenada i abundant del mentó, els seus ulls com flames i un vel desagradable cau, cordat, de les seves espatlles. Ell governa la barca amb rem i dirigeix les veles, transporta cadàvers amb el seu esquif ferri. Ja es vell, però la seva verda senectut li és jovial. Per aquí tota turba s’afanya descontrolada cap les ribes; mares, homes, cossos de difunta vida d’herois magnànims, nens i nenes encara sense conèixer noces, joves lliurats a les pires davant el rostre dels pares: tants són com cauen les fulles en les selves, passades pels primers freds de tardor, o tants com les aus que es reuneixen en alta mar camí a terra quan la frígida estació les empenta fora del pèlag per introduir-les en terres solejades. Estaven allí els primers d’ells, suplicant superar el curs, i estenien les mans per desig a l’altre riba. Però l’amarg mariner ara puja aquests, ara aquells, però a altres deixa molt temps abandonats en la sorra. Eneas, admirat i commogut per l’enrenou diu: «digues, o verge, a què es deu la turba cap el riu? Què cerquen les ànimes? O bé, sota quina raó abandonen aquestes la riba, mentre que altres agiten amb braços l’obscur gual?» Així li parlà, immediatament, la longeva sacerdotessa: «oh, estirp d’Anquises, il·lustre descendència de déus! Heus les altes aigües del Cocit i la llacuna Estígia, per la qual els déus temen jurar, per no enganyar el seu numen. Tot això que veus, és una pobra turba per enterrar, Caront és el barquer i els enterrats són els moguts per la corrent. No es pot donar que viatgin a les espantoses ribes ni per les ronques corrents abans que llurs ossos rebin sepultura. Ronden per cent anys i vaguen per aquesta ribera; després, finalment, els admesos tornen a les desitjades onades». Es rellenteix el fill d’Anquises i dilata els seus nombrosos passos, ferit en l’ànima pensant en la sort injusta. Veu allà als desgraciats Leucaspis i Orontes, almirall de la flota de Lícia, mancats d’honors funeraris, als què l’Austre sepultà quan regressaven de Troia pel ventós mar i l’aigua devorà vaixell i homes.

Heus aquí el timoner Palinur apropant-se, ell que, en la seva última travessia líbica, mentre observava els astres caigué de la popa i s’enfonsà entre les ones. Quan difícilment reconegué Eneas al desafortunat entre ombra abundant, així diu: «Qui entre els déus, Palinur, t’ha arrancat d’entre nosaltres i t’enfonsà en mig del mar? Digues! Perquè a mi Apol·lo, mai abans fal·laç, amb aquesta resposta enganyà el meu ànim, cantant que tu, incòlume en la sortida del mar, arribaries a costes ausònies. I és així com retribueix la meva fe?». Diu, aleshores, Palinur: «no t’ha enganyat el trípode de Febus, cabdill anquisiada, ni tampoc em va enfonsar el déu en el mar; quan vaig ser arrancat amb força tremenda del timó, al qual jo m’agarrava i regia el seu curs com custodi, me’l vaig emportar amb mi quan al precipitar-me. Juro pel mar serrat que no m’arribà tant el temor per mi que per la teva nau, que podria, mancada de timó i timoner, sucumbir a tantes ones elevant-se. El Notus em mogué per l’immens mar durant tres nits hivernals sobre l’aigua; amb prou feines començava el quart matí que vaig divisar Itàlia des del punt més alt d’una ona. M’apropava a poc a poc a terra; ja estava en seguretat, de no ser que un poble cruel, al veure’m oprimit per les meves robes xopes i agarrant amb ungles i mans les puntes aspres d’un precipici, m’entravessés amb una espassa i pensés, ignorant, que jo era una presa valuosa. Ara el corrent em té, i els vents em remouen per la riba. Oro a les formoses llums i brises del cel per tu i pel teu pare, per les esperances de l’incipient Iulus. Allibera’m, invicte, d’aquests mals: bé sepulta’m, ja que pots, i cerca els ports de Velia o bé, si existeix camí, si et mostra la teva mare divina el camí (perquè no crec que sense el numen dels déus pretenguis entrar en tants rius i en la llacuna Estígia), dona la destra a aquest infeliç i porta’m amb tu pel riu, perquè al menys descansi mort en las plàcides seus». Aquestes paraules digué, i comença la Sibil·la: «d’on, oh Palinur, et ve aquest desig tan terrible? Observes, encara no sepultat, les aigües estígies i el riu sever de les Eumènids, és que pretens anar sense permís a l’altra riba? Desisteix en esperar que suplicant s’inverteixi el fat dels déus, ans recorda aquestes, remei per infortuni dur: gents veïnes donaran culte als teus ossos i construiran un túmul i faran solemnitats per ell, lloc que tindrà l’etern nom de Palinur». Per aquestes paraules, les seves angoixes foren eliminades i el dolor fou expulsat immediatament del seu trist cor; la terra gaudeix del seu cognom.

Continuen llavors el camí iniciat i s’apropen al riu. Ja el barquer els veu des de les onades estígies caminar pel bosc silenciós i apropar el pas a la riba, i així ataca amb paraules i increpa cap a ells: «qui sigui que siguis, que t’apropes armat al nostre riu, digues a què vens i alleugera el pas! Aquest és lloc d’obres, de son i de nit soporífera: no és permès que passin cossos vius per l’Estígia en barca. No me’n alegro, per cert, que jo admetés a Alcides al llac, ni a Teseu o a Pirítous, si bé nascuts de déus i invictes gràcies a llurs virtuts. Aquell va atrapar en cadenes al custodi tartari amb la seva pròpia mà i el tragué tremolant del soli del mateix rei; aquests, assaltant, tragueren del llit matrimonial a la senyora de Dis». Contra aquestes paraules parlà ràpidament la vident anfríside: «no hi ha aquí cap d’aquestes insídies, cessa en el teu nerviosisme; aquestes llances no porten violència, per molt que el colossal vigilant terroritzi bordant les exsangües ombres per sempre; per molt que la casta Prosèrpina custodi el llindar del seu oncle. El troià Eneas, insigne per la seva pietat i valor, descendeix a les més baixes ombres de l’Erebus per reunir-se amb el seu pare. Si res et commou aquesta demostració de tanta pietat, reconeix aquest ram», i obre el ram que ocultava en el seu vestit. Aleshores, la ira s’aplaca en les seves entranyes bufades; no parlen més. Admirant ell el venerable regal de la vara del fat, i després d’haver-lo delectat per llarg temps, arrima la cerúlia popa i s’apropa a la riba. Aleshores desembarca les altres ànimes, que allà hi eren per servituds dilatades, i allibera la passarel·la. Al mateix temps, fica al bot el gran Eneas. Gemeix el lleuger esquif pel pes i l’envaeix, esquerdat, molta aigua pantanosa. Finalment, arriba incòlume a l’altre costat del riu i deixa en la riba a la sibil·la i a l’home.

El gegant Cerber fa ressonar el seu lladrar triple aquestes regions, sonant, terrible, per la cova davant la platja. Veient la sibil·la com ell eriçava el coll amb escurçons, llança un dolç narcòtic amb mel i fruits medicinals. Ell, amb rabiosa fam i obrint les seves trines goles, devora el dolç llençat. Aleshores cedeix les seves colossals espatlles i cau al terra, estenent-se, ingent, pertot l’antre. Ocupa Eneas l’entrada, superat el custodi, i s’allunya, veloç ell, de la costa del riu que no admet retorn.

Aeneid 268-425: Aeneas, accompanied by the Sybil, enters the Underworld to find his father.

They walked in darkness around the shadows, under a lonely night and through the empty palaces and inane halls of Dis, which, under evil light and dim moon, serves as path in the woods, where Jupiter covered the heavens with obscurity, and where the black night takes away the colour of the world. In its gates, in the very first jaws of the Orcus, the Pains and the vengeful Sorrows placed their home; the pale Diseases also live there, and sad Old-Age, and Fear, and Hunger, ill-advising, and clumsy Poverty and, terrible forms due to their appearance, Suffering and Death with her brother, Sleep, and also the sinful Pleasures. To the other side, death-bringer War, the rusty beds of the Eumenides and insane Discord, uniting her snaky hair to the evil hairband. In the middle, an obscure elm extends, immense, its arms and old branches, known seat that the vain Dreams occupy, laying all under its leaves. Even more so, there are also many horrors of various beasts: the Centaurs occupy the entrance, the biform Scyllae, hundredfold Briareus, the horror of Lerna crying horrors, the Chimera armed with flames, the Gorgons, the Harpies and the threefold shadow shape. Then Aeneas, hit with sudden fear, draws the sword and aims its sharp edge to those them approaching him and, were it not by his knowledgeable companion, who discerned that the unbodied lives flew under a hollow appearance of shape, Aeneas would have attacked and slashed, in vain, some shadows.

From there starts the way to the Tartarus that the waves of the Acheron lead to. Here a muddy vortex, with dirt and vast abyss, roars and brings all sand to the Cocytus. Guards these waters and rivers with terrible grime the horrendous boatman Charon, to whom a worn and abundant greyness hangs from his chin, his eyes like flames, and a sordid green veil pends, tied, from his shoulders. He governs the boat with an oar and mans the sails; he moves corpses with his irony skiff. He is old, but his green old age is jovial to him. Around here every mob hastes uncontrolled toward the riverside; mothers, men, bodies of defunct life of magnanimous heroes, children still unmarried, young men given to the pyres before the visage of their parents: so many there are as leaves fall in the woods, after having passed through the first colds of Autumn, or many as the birds that reunite in high-seas towards land when the frigid season pushes them out the Pontus to introduce them in sunny lands. There stood the first of them, begging to overcome the course, and extended their hands for the desire they kept for the other shore. But the bitter sailor now boards these ones, now these others, but many others are left abandoned over the sand for a long time. Aeneas, moved for mayhem says: «tell me, o virgin, what’s the cause of the mob toward the river? What are those souls looking for? Or, under what reason abandon those the shore, while others disturb with their swimming the dark ford?». These answered, immediately, the long-lived priestess: «oh, stirp of Anchises, illustrious prole of gods! You see the distinguished waters of the Cocytus and the river Styx, by whom even the gods fear to swear, anguished by the possibility of deceiving its numen. All you see is a miserable mob, not yet buried. Charon is the boatman and the buried are the ones moved by the waves. It is not allowed that anyone might travel to the ominous shores nor the dark flows before their bones receive burying. They roam for a hundred years and move around the bank; later, finally, the admitted return to the desired waves». Slows down Anchises’ stirp and distances his numerous steps, hurt in his soul thinking about unjust luck. There he sees the disgraced Leucaspis and Orontes, admiral of the Lycian fleet, missing funerary honours, to whom the Auster buried when they were returning from Troy over the windy sea, and the water devoured both ship and men.

Behold the pilot Palinurus approaching, who, in his last Libyan expedition, while observing the stars, fell down the stern and sunk between the waves. When, difficultly, Aeneas recognised the disgraced under abundant shadow, so spoke: «who among the gods, Palinurus, has taken you from us and sunk you in the middle of the sea? Speak, alas! For Apollo, never before a liar, with this answer deceived my spirit, singing that you, undamaged before the gates of the sea, were going to reach the Ausonian shores. And this is how he pays back my faith?». Speaks, then, Palinurus: «Apollo’s tripod has not deceived you, son of Anchises, nor did the god sink me. Indeed, when the rudder wheel was pulled away with immense force, which I was grabbing and governing as its custodian, I took it with me when I fell out. I swear by the serrated sea that fear did not so much take over me because of my condition than by that of your ship, which could, missing the rudder and pilot, succumb to so many waves rising. The Notus moved me around the immense sea during three wintery nights over the waters; it was when the fourth light barely started that I spotted Italy from a wave crest. I was, slowly, approaching land; I was then already secure, were it not that a cruel people, when seeing me oppressed by my wet clothes and grabbing with nails and hands the rough edges of a cliff, traversed me with a sword and thought, ignorant, that I was a worthy loot. Now the flow has gotten me, and the winds move me around the shore. I pray to the pretty lights and breezes of the sky for you and for your father, for the hopes of your rising Iulus. Free me, you unconquered, from these evils: either bury me, as you can, and look for the harbours of Velia or either, if there’s a path, if your godly mother shows you that path (because I do not believe that without the numen of the gods you pretended to deepen inside all those rivers and in the Styx), give your right hand to this doomed and carry me through the river, so that I, at least, rest dead in the beautiful sees». Such words he spoke, and started the Sibyl: «whence, o Palinurus, comes to you this terrible wish? You, still not buried, are looking at the Stygian waters and the severe river of the Eumenides, do you pretend to go, without permission, to the other shore? Cease in your hope that, through begging, the fate of the gods be altered, remember these words instead, remedy for such a harsh twist of fate: neighbour peoples will worship your bones and build a mound and do rites for it, a place that will carry the immortal name of Palinurus». Because of such words, his sorrows were eliminated, and pain was kicked immediately from his sad heart; the land now rejoices with his cognomen.

They then continue the trip and approach the river. Already the boatman sees them from the Stygian waters walking through the silent forest and approaching their steps to the shore, and this is how he hurts with words and incriminates them: «whoever you are, you who approach with weapons toward our river, confess why you come and make haste! This is a place of shadows, of drowse and soporific night: it is not allowed that alive bodies pass the Styx with a boat. I indeed do not rejoice that I admitted Alcides into the lake, nor Theseus or Pirithous, despite born from gods and unconquered thanks to their virtues. The former trapped in chains the infernal custodian with his own hand and extracted it, trembling, from the hall of the king; the latter, assaulting, kicked the lady of Dis from the thalamus». Against these words, the daughter of Amphrysus asserted quickly: «no such insidiousness here, cease in your nervousness; these spears do not carry violence, despite the colossal vigilant terrifies, barking, the exsanguinous shadows forever; despite the chaste Proserpine custodies the threshold of her uncle. The Troyan Aeneas, worthy for his piety and value, descends to the lowest shadows of the Erebus to reunite his father. If this demonstration of piety does not move your insides, recognise this bough», and opens the bough which carried inside her vest. Then, wrath swiftens inside his inflated insides; they speak no more. Admiring him the venerable gift of the rod of fate, and after delighting it for a long time, approaches the cerulean stern to the bank. Then he disembarks the other souls, that there they were after a long servitude, and clears the gangway. At the same time, he admits great Aeneas into the boat. The light skiff cries because of the weight and much muddy water invades it. Finally, it arrives undamaged to the other side of the river and leaves the sibyl and the man in the swampy shore.

The giant Cerberus makes the regions rumble with his trine barking, resounding terribly around the cave in front of the beach. When the Sibyl saw it bristling its neck with snakes, she launches him a sweet narcotic with honey and medicinal fruits. It, with angry hunger and opening its triple jaws, devours the launched treat. Then it cedes its colossal back and falls to the ground, extending, giant, around the whole cave. Aeneas occupies the entrance, with the custodian overthrown, and moves away, speedy him, from the shore of the flow which admits no return.

Portada: la sibila lanza el dulce narcótico a Cerbero. Cod. Vat. Lat. 3225 (Vergilius Vaticanus), f. 48v., Biblioteca Apostólica Vaticana, Ciudad del Vaticano.
https://digi.vatlib.it/mss/detail/Vat.lat.3225
.


OpenEdition le sugiere que cite este post de la siguiente manera:
Álvaro Cano Canedo (16 de septiembre de 2025). Eneida, libro VI: descensus ad inferos. Pasado Presente. Recuperado 4 de abril de 2026 de https://doi.org/10.58079/14oq4


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.