En este fragmento de la Consolación de la filosofía, esta actúa simultáneamente como sanadora y maestra del alma: no solo relata las causas del dolor humano, sino que provee instrumentos intelectuales para resistir. Rememora a su discípulo el “alimento” que recibió para su formación, reprocha la pérdida de ello, y propone una cura contra la tristeza mediante la razón.
En el prosimetrum boeciano, el concepto de la “medicina” hace evidente la eficacia de una disciplina que reconduce al alma hacia la serenidad cuando lo convulso está al acecho. El texto que se ofrece a continuación ilustra, ciertamente, que el conocimiento no solo es un consuelo puramente poético, sino algo vivo y evidente.
Prosa 2
Sed medicinae, inquit, tempus est, non querelae. Tum vero totis in me intenta luminibus: Tune ille es, ait, qui nostro quondam lacte nutritus, nostris educatus alimentis in virilis animi robur evaseras? Atqui talia contuleramus arma quae nisi prius abjecisses, invicta te firmate tuerentur. Agnoscisne me? Quid taces? pudore, an stupore siluisti? Mallem pudore; sed te, ut video, stupor oppressit. Cumque me non modo tacitum, sed elinguem prorsus mutumque vidisset, admovit pectori meo leniter manum et, nihil, inquit, periculi est, lethargum patitur, communem illusarum mentium morbum. Sui paulisper oblitus est, recordabitur facile, si quidem nos ante cognoverit. Quod ut possit, paulisper lumina ejus, mortalium rerum nube caligantia, tergamus. Haec dixit, oculosque meos fletibus undantes, contracta in rugam veste siccavit.
Metrum 3
Tunc me discussa liquerant nocte tenebrae,
Luminibusque prior rediit vigor:
Ut cum praecipiti glomerantur sidera Coro,
Nimbosisque polus stetit imbribus,
Sol latet, ac nondum coelo venientibus astris,
Desuper in terram nox funditur.
Hanc si Threicio Boreas emissus ab antro
Verberet, et clausum reseret diem,
Emicat, et subito vibratus lumine Phoebus.
Mirantes oculos radiis ferit.
Prosa 3
Haud aliter tristitiae nebulis dissolutis, hausi coelum, et ad cognoscendam medicantis faciem mentem recepi. Itaque, ubi in eam deduxi oculos intuitumque defixi, respicio nutricem meam, in cujus ab adolescentia Laribus observatus fueram, Philosophiam. Et quid, inquam, tu in has exsilii nostri solitudines, o omnium magistra virtutum, supero cardine delapsa venisti? an ut tu quoque mecum rea falsis criminationibus agiteris? An, inquit illa; te, alumne, desererem, nec sarcinam, quam mei nominis invidia sustulisti, communicato tecum labore partirer? Atqui Philosophiae fas non erat, incomitatum relinquere iter innocentis. Meam scilicet criminationem vererer, et, quasi novum aliquid acciderit, per horrescerem? Nunc enim primum censes apud improbos mores lacessitam periculis sapientiam? Nonne apud veteres quoque, ante nostri Platonis aetatem, magnum saepe certamen cum stultitiae temeritate certavimus? eodemque superstite praeceptor ejus Socrates injustae victoriam mortis, me astante, promeruit? […].
En Boethius (s. VI), De consolatione philosophiae, J.P. Migne PL, vol. 63, cols. 598-607.
Prosa 2
“Pero es tiempo de medicina”, dijo, “no de lamentos”. Entonces, clavando en mí toda su mirada: “¿Eres tú aquel”, dijo, “que una vez, alimentado de nuestra leche y nutrido con nuestros alimentos, llegaste a la robustez de un ánimo viril? Pues habíamos reunido armas tales que, si no las hubieras arrojado antes, te habrían defendido firmes e invictas. ¿Me reconoces? ¿Por qué callas? ¿Por pudor o estupor? Preferiría que por pudor; pero, como veo, el estupor te ha oprimido”. Y cuando me vio no solo callado, sino verdaderamente sin lengua y mudo, apoyó suavemente su mano sobre mi pecho y dijo: “No hay ningún peligro; padeces un letargo, una enfermedad común de las mentes extraviadas. Por un momento te has olvidado de ti mismo; te acordarás fácilmente, si en verdad me conociste antes. Para que puedas hacerlo, limpiemos un poco tus ojos, empañados por la nube de las cosas mortales”. Dicho esto, secó con su vestido mis ojos, que se desbordaban en lágrimas.
Verso 3
Entonces, cuando la noche se hubo dispersado, las sombras me dejaron
y volvió a mis ojos el antiguo vigor:
como cuando, arremetidas por el precipitado Coro, se aglomeran las nubes,
y el cielo, cargado de tormenta, se detiene;
el sol se oculta, y aún no están en el cielo las estrellas venideras;
desde lo alto la noche se derrama sobre la tierra.
Si entonces Bóreas, enviado desde la cueva tracia,
abatiese ese velo y abriera el día encerrado,
brotaría y, de pronto, vibrando en luz, saldría Febo;
con sus rayos golpea los ojos asombrados.
Prosa 3
No de otro modo —disueltas las nubes de la tristeza— bebí el cielo y recuperé la mente para reconocer el rostro del médico. Y cuando dirigí sobre ella mis ojos y fijé la vista, contemplé a mi nodriza —Filosofía— en cuya tutela había sido formado desde mi adolescencia. “Y tú”, dije, “¿qué vienes a hacer en estos desiertos de nuestro exilio, oh, maestra de todas las virtudes, habiendo caído desde las alturas? ¿O también quieres ser acusada conmigo de falsas culpas?”. Y ella respondió: “¿Te abandonaría, alumno mío, ni compartiría contigo la carga que la envidia levantó contra mi nombre, privándote de ella? De ninguna manera era lícito a la Filosofía dejar sin compañía en su senda al inocente. ¿Acaso he de temer mi propia acusación y estremecerme como si algo nuevo me hubiese sobrevenido? ¿Ahora crees que por primera vez la sabiduría, provocada por los vicios de los impíos, está expuesta a peligros? ¿No luchamos a menudo, incluso entre los antiguos —antes de la edad de nuestro Platón— un gran combate contra la temeridad de la estupidez? ¿Y no obtuvo el mismo maestro suyo, Sócrates, vencida la injusticia por la muerte, la merecida victoria, mientras yo contemplaba?” […].
Traducción del latín: Ferran Triadó
Prosa 2
“Però és temps de medicina”, va dir, “no de laments”. Aleshores, clavant en mi tota la seva mirada: “Ets tu aquell”, va dir, “que una vegada, alimentat de la nostra llet i nodrit amb els nostres aliments, vas arribar a la robustesa d’un ànim viril? Doncs havíem reunit armes tals que, si no les haguessis llançat abans, t’haurien defensat fermes i invictes. Em reconeixes? Per què calles? Per pudor o estupor? Preferiria que per pudor; però, com veig, l’estupor t’ha oprimit”. I quan em va veure no només callat, sinó veritablement sense llengua i mut, va recolzar suaument la mà sobre el meu pit i va dir: “No hi ha cap perill; pateixes una letargia, una malaltia comuna de les ments extraviades. Per un moment t’has oblidat de tu mateix; te’n recordaràs fàcilment, si realment em vas conèixer abans. Perquè ho puguis fer, netegem una mica els teus ulls, entelats pel núvol de les coses mortals”. Dit això va eixugar amb el seu vestit els meus ulls, que es vessaven de llàgrimes.
Vers 3
Aleshores, quan la nit es va haver dispersat, les ombres em van deixar
i va tornar als meus ulls l’antic vigor:
com quan, arremesos pel precipitat Caurus, s’aglomeren els núvols,
i el cel, carregat de tempesta, s’atura;
el sol s’amaga, i encara no són al cel les estrelles venidores;
des de dalt la nit es vessa sobre la terra.
Si llavors Bòrees, enviat des de la cova tràcia,
abatés aquest vel i obrís el dia tancat,
brollaria i, de sobte, vibrant en llum, sortiria Febus;
amb els seus raigs colpeja els ulls sorpresos.
Prosa 3
No altrament —dissolts els núvols de la tristesa— vaig beure el cel i vaig recuperar la ment per reconèixer el rostre del metge. I quan vaig dirigir sobre ella els meus ulls i vaig fixar la vista, vaig contemplar la meva dida —Filosofia— en la tutela de la qual havia estat format des de la meva adolescència. “I tu”, vaig dir, “què vens a fer en aquests deserts del nostre exili, oh, mestra de totes les virtuts, havent caigut des de les altures? O també vols ser acusada amb mi de falses culpes?”. I ella va respondre: “T’abandonaria, alumne meu, ni compartiria amb tu la càrrega que l’enveja va aixecar contra el meu nom, privant-te’n? De cap manera era lícit a la Filosofia deixar sense companyia en el seu camí l’innocent. Potser he de témer la meva pròpia acusació i estremir-me com si alguna cosa nova m’hagués sobrevingut? Ara creus que per primera vegada la saviesa, provocada pels vicis dels impius, està exposada a perills? No lluitàrem sovint, fins i tot entre els antics –abans de l’edat del nostre Plató– un gran combat contra la temeritat de l’estupidesa? I no va obtenir el mateix mestre seu, Sòcrates, vençuda la injustícia per la mort, la merescuda victòria, mentre jo contemplava?” […].
Traducció del llatí: Ferran Triadó
Prose 2
“But now is the time for medicine,” she said, “not for lamentation.” Then, fixing her gaze entirely upon me, she added: “Are you the one,” she said, “who once, nourished by our milk and sustained by our food, reached the strength of a virile spirit? For we had gathered arms such that, had you not cast them away before, they would have defended you, steadfast and unconquered. Do you recognize me? Why are you silent? Is it from shame or from stupor? I would prefer it were from shame; but, as I see, stupor has crushed you.” And when she saw me not only silent, but truly tongue-tied and mute, she gently placed her hand on my chest and said: “There is no danger; you suffer a lethargy, a common illness of distracted minds. For a moment you have forgotten yourself; you will recall yourself easily, if indeed you once knew me. To help you do so, let us clear your eyes, dimmed by the cloud of mortal things.” Having said this, she dried with her garment my eyes, overflowing with tears.
Verse 3
Then, when night was scattered, the shadows left me
and to my eyes returned the former strength:
as when, driven before the rushing Caurus, clouds are massed together,
and the sky, heavy with storm, is still;
the sun is hidden, and the stars to come are not yet in the sky;
from above, night pours down upon the earth.
If then Boreas, sent from the Thracian cave,
should tear apart that veil and open the enclosed day,
Phoebus would burst forth, and suddenly, quivering in light, emerge;
with his rays he would strike the astonished eyes.
Prose 3
In no other way—once the clouds of sadness were dissolved—did I drink in the heavens and recover my mind so as to recognize the face of my physician. And when I lifted up my eyes upon her and fixed my gaze, I beheld my nurse—Philosophy—in whose care I had been nurtured since my youth. “And you,” I said, “what have you come to do in these deserts of our exile, O mistress of all virtues, fallen down from on high? Or do you also wish to be accused along with me of false crimes?” And she replied: “Would I abandon you, my pupil, or refuse to share with you the burden that envy has raised against my name, depriving you of it? In no way was it fitting for Philosophy to leave the innocent without companionship along his path. Should I fear my own accusation, and tremble as if something new had happened to me? Do you now think that for the first time wisdom, provoked by the vices of the wicked, is exposed to dangers? Did we not often fight already, even among the ancients—before the age of our Plato—a great battle against the rashness of folly? And did not your own master, Socrates, when injustice was overcome by death, win the well-deserved victory, while I looked on?” […].
Translation from Latin: Ferran Triadó
Oxford, Bodleian Library, MS. Auct. F. 6. 5, f. 001v – De consolatione philosophiae, segundo cuarto del siglo XII. Boecio y la Filosofía.
OpenEdition le sugiere que cite este post de la siguiente manera:
Ferran Triadó (15 de septiembre de 2025). La filosofía como consuelo en Boecio. Pasado Presente. Recuperado 4 de abril de 2026 de https://doi.org/10.58079/14oq2