La visión final del Todo en la Commedia de Dante

La Commedia de Dante culmina en el Paradiso; el canto XXXIII, que cierra la obra, muestra una poderosa concepción de lo sagrado: la visión es tan intensa que supera la memoria y el lenguaje, y, a la vez, ofrece una síntesis explicativa de la ordenación de lo creado en el pensamiento medieval.

El fragmento seleccionado condensa con extraordinaria economía de imágenes dos aspectos centrales del Paraíso en la Edad Media. Por un lado, está la experiencia personal: la vista magnificada, la lengua incapaz de describir con precisión, la percepción de una inmensa Luz que lo llena todo. Por otro, aparece una visión del orden cósmico resumida en la metáfora del “volume legato con amore”: la creación es un todo articulado mediante el amor de Dios. Aquí el Paraíso no es un paisaje fijo, sino una jerarquía en la que la proximidad a la luz del Creador determina la dimensión de la gloria.

Paradiso, XXXIII, 46-96

E io ch’al fine di tutt’ i disii
appropinquava, sì com’ io dovea,
l’ardor del desiderio in me finii.

Bernardo m’accennava, e sorridea,
perch’ io guardassi suso; ma io era
già per me stesso tal qual ei volea:

ché la mia vista, venendo sincera,
e più e più intrava per lo raggio
de l’alta luce che da sé è vera.

Da quinci innanzi il mio veder fu maggio
che ’l parlar mostra, ch’a tal vista cede,
e cede la memoria a tanto oltraggio.

Qual è colüi che sognando vede,
che dopo ’l sogno la passione impressa
rimane, e l’altro a la mente non riede,

cotal son io, ché quasi tutta cessa
mia visïone, e ancor mi distilla
nel core il dolce che nacque da essa.

Così la neve al sol si disigilla;
così al vento ne le foglie levi
si perdea la sentenza di Sibilla.

O somma luce che tanto ti levi
da’ concetti mortali, a la mia mente
ripresta un poco di quel che parevi,

e fa la lingua mia tanto possente,
ch’una favilla sol de la tua gloria
possa lasciare a la futura gente;

ché, per tornare alquanto a mia memoria
e per sonare un poco in questi versi,
più si conceperà di tua vittoria.

Io credo, per l’acume ch’io soffersi
del vivo raggio, ch’i’ sarei smarrito,
se li occhi miei da lui fossero aversi.

E’ mi ricorda ch’io fui più ardito
per questo a sostener, tanto ch’i’ giunsi
l’aspetto mio col valore infinito.

Oh abbondante grazia ond’ io presunsi
ficcar lo viso per la luce etterna,
tanto che la veduta vi consunsi!

Nel suo profondo vidi che s’interna,
legato con amore in un volume,
ciò che per l’universo si squaderna:

sustanze e accidenti e lor costume
quasi conflati insieme, per tal modo
che ciò ch’i’ dico è un semplice lume.

La forma universal di questo nodo
credo ch’i’ vidi, perché più di largo,
dicendo questo, mi sento ch’i’ godo.

Un punto solo m’è maggior letargo
che venticinque secoli a la ’mpresa
che fé Nettuno ammirar l’ombra d’Argo.

En Dante Alighieri (s. XIV), Commedia, ed. Giorgio Petrocchi, Wikisource <https://it.wikisource.org/wiki/Divina_Commedia/Paradiso/Canto_XXXIII>.

Paraíso, XXXIII, 46-96

Y yo, que el fin de mis anhelos veo,
tan próximo de mí, como debía,
apago en mí las llamas del deseo.

Bernardo me apuntaba, y sonreía,
porque mirase arriba, pero ya era
yo por mí mismo, lo que en mí quería;

pues mi vista, más fija y más sincera,
más y más se extendía penetrante
en la alta luz eterna y verdadera.

Vi con mayor poder más adelante,
lo que a la lengua y a la vista excede,
y postra la memoria vacilante.

Como al que ve entre sueños, le sucede,
que en pos del sueño, la impresión pasada
queda en la mente, sin que más le quede;

tal estoy, cuando casi disipada
la visión, todavía me destila
dulzura al corazón de ella emanada.

Así la nieve al sol se desigila,
así el viento se lleva en hojas leves
las sentencias que lanza la Sybila.

¡Oh, suma luz, que en las alturas mueves
los mortales conceptos, da a mi mente
un poco del poder con que me eleves!

¡Y haz que mi lengua sea tan potente,
que al menos una chispa de tu gloria
pueda dejar a la futura gente;

que al retornar un tanto en mi memoria,
y hacer mi verso un poco resonante,
acrezca en su concepto tu victoria!

Pienso, que de aquel rayo penetrante
la viva luz me habría desmarrido,
a no apartar los ojos al instante;

mas recuerdo, que fui más atrevido,
al encarar de cerca el gran aspecto
del supremo Valer indefinido.

¡Gracia abundante, que como a un electo,
me ha permitido ver la luz eterna,
hasta perder mi vista por completo!

En su profundo ser, vi cual se interna,
en un volumen por amor atado,
cuanto el vasto universo descuaderna;

sustancia y accidente, combinado
todo de modo tal, que forma un todo,
de que es vislumbre lo por mí narrado.

¡La forma universal, su nudo y modo,
pienso que vi, porque en contentos largos,
esto al decir, aun gozo sobre todo!

Un instante me trajo más letargos,
que veinte y cinco siglos de la empresa,
en que Neptuno vió la sombra de Argos.

Traducción del toscano: Bartolomé Mitre, La Divina Comedia de Dante Alighieri, Centro cultural “Latium”, Buenos Aires, 1922, pp. 599-600.

Paradís, XXXIII, 46-96

Ez eu, qui de tots desigs á la fi
Apropinquava, axi com io devia,
L’ardor del desirar en mi finí.

Signava á me Bernard, é somrehia,
Perque guardás yey en sus; mas ia era
Per mi matex io tal co ell volia:

Car la mia vista, vinent sencera,
E plus é plus, entrava per la rage
De l’alta lum, qui de si sola es vera.

D’aqui’n avant lo meu veure fo mage
Que’l parlar diu qui fuig á tal veser;
E fuig lo remembrar á tal oltratge.

Qual es aquel que somia veser,
E pres del son la passio impressa
Roman, é l’als no pot ies retener;

Aytal son: que quasi tota cessa
Ma visio, ez encara ‘m distilla
En lo meu cor dolç, qui’m nasqué d’esa.

Axi la neu al Sol se dessigilla;
Axi al vent en les fulletes leves
‘S perdia la sentença de Sibilla.

Oh suma lum, qui tan en aut te leves
Dels conceptes mortals, al pensament
Me’n presta un poch d’aquell que tu pareves;

E fe la mia lengua ten potent,
Qu’una stilla sol de la tua gloria
Puixa lexar á la futura gent:

Que, per tornar un poch á ma memoria,
E per sonar un poch en rims açi,
Se concebra plus de ta gran victoria.

Io creu, que per l’accum qui eu sofferí
D’aquell viu raig, io fora esbayt,
Si los meus ulls d’ell fossen volts alli.

E mi recorda, qui eu fuy plus ardit
Per ço á sostenir tant, qui eu junyí
Lo meu sguart al Valor infinit.

¡Oh abundant gracia, on io presumí
Ficar lo vis per l’alta lum eterna
Tant, que tota la vista hi despenguí!

En lo pregon sen, viu io que s’interna
Relligat ab amor en un volum
Ço, qui per l’univerç se desquaterna:

Substances accidents é lur costum,
Quasi comflats tot ensemps per tal mou,
Que ço qui eu dich es un fort simple lum.

La forma universal d’aquest nou
Creu que io viu; perque sol axi largo,
Dient aço, me sent que io me iou

Un sol punt es á mi maior litargo,
Que no vint é cinch segles á l’empresa,
Que feu Neutumpno amirar l’ombra d’Argo.

Traducció del toscà al català del segle XV: Andreu Febrer i Callís, La comedia de Dant Allighier (de Florença) traslatada de rims vulgars toscans en rims vulgars cathalans per n’Andreu Febrer (siglo XV), Librería de D. Álvaro Verdaguer, Barcelona, 1878, pp. 593-594.

Paradise, XXXIII, 46-96

And I, who to the end of all desires
Was now approaching, even as I ought
The ardour of desire within me ended.

Bernard was beckoning unto me, and smiling,
That I should upward look; but I already
Was of my own accord such as he wished;

Because my sight, becoming purified,
Was entering more and more into the ray
Of the High Light which of itself is true.

From that time forward what I saw was greater
Than our discourse, that to such vision yields,
And yields the memory unto such excess.

Even as he is who seeth in a dream,
And after dreaming the imprinted passion
Remains, and to his mind the rest returns not,

Even such am I, for almost utterly
Ceases my vision, and distilleth yet
Within my heart the sweetness born of it;

Even thus the snow is in the sun unsealed,
Even thus upon the wind in the light leaves
Were the soothsayings of the Sibyl lost.

O Light Supreme, that dost so far uplift thee
From the conceits of mortals, to my mind
Of what thou didst appear re-lend a little,

And make my tongue of so great puissance,
That but a single sparkle of thy glory
It may bequeath unto the future people;

For by returning to my memory somewhat,
And by a little sounding in these verses,
More of thy victory shall be conceived!

I think the keenness of the living ray
Which I endured would have bewildered me,
If but mine eyes had been averted from it;

And I remember that I was more bold
On this account to bear, so that I joined
My aspect with the Glory Infinite.

O grace abundant, by which I presumed
To fix my sight upon the Light Eternal,
So that the seeing I consumed therein!

I saw that in its depth far down is lying
Bound up with love together in one volume,
What through the universe in leaves is scattered;

Substance, and accident, and their operations,
All interfused together in such wise
That what I speak of is one simple light.

The universal fashion of this knot
Methinks I saw, since more abundantly
In saying this I feel that I rejoice.

One moment is more lethargy to me,
Than five and twenty centuries to the emprise
That startled Neptune with the shade of Argo!

Translation from Tuscan: Henry Wadsworth Longfellow, The Divine Comedy of Dante Alighieri, Wikisource <https://en.wikisource.org/wiki/Divine_Comedy_(Longfellow_1867)/Volume_3/Canto_33>.

Oxford, Bodleian Library, MS. Holkham misc. 48, p. 147 – Commedia, siglo XIV. La visión de Dios.


OpenEdition le sugiere que cite este post de la siguiente manera:
Ferran Triadó (15 de septiembre de 2025). La visión final del Todo en la Commedia de Dante. Pasado Presente. Recuperado 4 de abril de 2026 de https://doi.org/10.58079/14oq1


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.