LITERATURA COMPARADA
2. La noció de la «literatura»
[Terry Eagleton, «Introducción: ¿Qué es la literatura?»]
1.Los padres de las Sabinas, una vez en sus aldeas, vistieron de duelo. Locos de dolor y de rabia, enviaron
mensajeros al rey Tito Tacio, que reinaba en la región sabina, y le persuadieron de entablar combate
contra los romanos, esos vecinos sin palabra. Enseguida, el poderoso ejército sabino se desplegó frente a
la llanura del Foro, entre el Capitolio y el Palatino. Por su parte, las gentes de Rómulo tomaron las armas,
y la batalla dio comienzo. La confusión era terrible, la lucha encarnizada. Sabinos y romanos se turnaban
para llevar la mejor parte. En algunos momentos, la mera supervivencia de Roma estuvo comprometida,
y el mismo Júpiter hubo de equilibrar las fuerzas.
2. Ahora nos estamos convirtiendo en lo que nunca habíamos deseado ser, es decir, en viejos. Nunca
hemos deseado ni esperado la vejez, y cuando hemos intentado imaginarla, ha sido siempre de un modo
superficial, torpe y despreocupado. No nos ha inspirado jamás ni una profunda curiosidad ni un profundo
interés. (En la historia de Caperucita roja, el personaje que menos curiosidad nos despertaba era la abuela,
y no nos importaba en absoluto que saliera sana y salva del vientre del lobo).
3.(Para infinitas vidas)
4. (Biografía)
Elige ese camino,
o elige el otro.
Elige día No seas tan loco. Sé educado. Sé correcto.
o elige noche. No bebas. No fumes. No tosas. No respires.
¡Ay, sí, no respirar! Dar el no a todos los nos.
Elige una casa en el campo
Y descansar: morir
o elige el centro de la ciudad.
Elige negro
o elige rojo.
Elije irte 5. Déu creà de primer la dona. Al cap d’un temps, aquesta
o elige quedarte. s’avorria i, per tal de complaure-la, Déu decidí de crear
O mejor aún, l’home. Aleshores digué a la dona: «Faré l’home, però com
elígelo que serà un ésser molt vanitós, fes que pensi que va ser creat
todo. en primer lloc i que és superior. No li diguis mai la veritat,
que això sigui sempre un secret entre nosaltres, entre
Porque si lo quieres vivir dones».
todo,
tienes que tenerlo
todo.
6. La mort està tan segura de guanyar, que et dóna tota una vida d’avantatge.
7. «Torno a fer referència per darrera vegada als llocs de producció de mort que ens envolten, als
escorxadors, en relació amb els quals, en un gran esforç col·lectiu, tanquem els cors. Cada dia representen
un holocaust renovat. Amb tot, pel que veig, el nostre ésser moral queda intacte. No ens sentim embrutits.
Sembla que podem fer qualsevol cosa i sortir-nos-en nets. Assenyalem els alemanys, els polonesos i els
ucraïnesos que no sabien les atrocitats que s’esdevenien al seu voltant».
8. Querido diario: pensando a dónde van a quedar las partes de mí que nadie conoce cuando me muera.
11. El llibre de la Revolució Francesa poques vegades s’obre per una de les pàgines més sangonents, la
de l’aixecament de Lió. I, tanmateix, difícilment en una altra ciutat, ni tan sols a París, l’enfrontament
social ha presentat un perill tan boirós com en aquesta primera ciutat industrial de la França d’aleshores,
encara petitburgesa i agrícola, en aquesta pàtria de la producció de seda. Allà, enmig de la Revolució
encara burgesa de 1972, els obrers formen per primera vegada d’una manera clara una massa proletària,
radicalment separada dels patrons de mentalitat reialista i capitalista.
10. - que te den porculo – digo yo.
9. (En una olla prou gran, per fer bullir l’aigua)
- que te den porculo – dice él.
- que te den porculo – digo yo.
En una olla prou gran, per bullir l’aigua
- que te den porculo – dice él.
(amb sal i un xic de menta). Quan arrenca
- que te den porculo – digo yo.
el bull cal afegir les faves, tendres,
- que te den porculo – dice él.
i vigilar-les bé, fins que no són
cuites al dente; tot seguit, escórrer-les
i deixar que es refredin. Tallar a tires 11. Consagrada
l’enciam, unes llenques de pernil a la memòria
serrà, el peu de porc i uns brots de menta; de John Talbot,
barrejar-hi les faves quan ja són qui, a l’edat de divuit anys,
fredes del tot. La vinagreta es fa caigué per la borda i va desaparèixer
amb mostassa blanca de Dijon, prop de l’illa de la Desolació, a
amb el vinagre de Xerès, amb l’oli, la Patagònia,
una mica de sal i un pols de pebre; el primer de novembre de 1836.
quan és a punt s’afegeix a les faves Aquesta làpida
i es remena suaus, anant amb compte és dedicada a la seva memòria
de no fer-les malbé. per la seva germana.
12. «Ho sento. No vull ser emperador. Aquest no és el meu ofici. Jo no vull manar ni conquistar a ningú.
Vull ajudar a tothom, si és possible: jueus, gentils, negres, blancs...Tots nosaltres volem ajudar-nos els uns
i als altres. Els éssers humans som així: volem viure per a la felicitat de l’altre, no per a la seva desgràcia.
No volem odiar-nos o depreciar-nos els uns als altres. En aquest món hi ha lloc per a tothom i la nostra
terra és rica i pot alimentar a tothom. La via pot ser lliure i bella, però hem perdut el cap. La cobdícia ha
enverinat l’ànima de l’home, ha dividit el món amb barricades d’odi, ens ha submergit en la desgràcia i
en un bany de sang. Hem desenvolupat velocitat però ens hem tancat en nosaltres mateixos. La màquina
en ens dona l’abundància ens ha deixat sense res; el nostre coneixement ens ha fet cínics; la nostra
intel·ligència, durs i desconsiderats. Pensem molt i sentim molt poc. Més que maquinària, necessitem
humanitat».
13. Por nuestra parte sostenemos que el ascenso de todo el conjunto de sierras-pedimentos, momento
en que se encajan las redes fluviales, que aprovechan las paleocuencas hidrográficas miocenas, es anterior
a la primera incorporación de una superficie de abrasión, la superior, en Asturias y occidente de
Cantabria, mientras tanto, en Portugal tiene lugar otra elevación similar a la astur-cantábrica; en Galicia,
este fenómeno se realizaría en dos fases sucesivas, con una elevación global bastante inferior a las zonas
vecinas.
14. El encuentro de la cordillera cantábrica con el macizo galaico-portugués se produce a la manera de
un estrellamiento que da lugar a la formación de esos arcos materializados en terrenos primarios que, al
contacto con el sólido hipogénico, discurren en dirección NNE-SSW con una curvatura que se va
incrementando a medida que descienden hacia el oeste, apoyándose en las formaciones eruptivas y
cristalinas que, en dirección y convexidad opuestas, presentan sus pliegues hacia el Atlántico.
15. –Si t’he fet res que t’hagi molestat, espero que em perdonis.
- No has fer res que m’haigui molestat, al contrari. I vui que em perdonis tu.
-Mai no m’hauria imaginat que diria això, però a les dones realment no hi ha qui us entengui.
- Tens tota la raó. I espero que no estiguis enfadat.
- No estic enfadat.
- Ho dius de veritat?
- Si dic que no estic enfadat, és que no estic enfadat.
