INTRODUCCI�

I. RESUM HIST�RIC DE L'OBRA DEL DICCIONARI

Antecedents.

Segons el llarg subt�tol que duu aquest Diccionari, �s una obra comprensiva de la llengua que es parla "al Principat de Catalunya, al Regne de Val�ncia, a les illes Balears, al departament franc�s dels Pirineus Orientals, a les Valls d'Andorra, al marge oriental d'Arag� i a la ciutat d'Alguer de Sardenya".

El nom que designa m�s pr�piament aquesta llengua �s l'adjectiu catal�: en dir llengua catalana queda denominat el conjunt de formes de parlar pr�pies de totes les comarques indicades en el subt�tol. La ra� d'aquesta denominaci� �s el fet, hist�ricament demostrat, que Catalunya va esser el punt de partida des d'on, en l'edat mitjana, aquesta llengua es va estendre, per la repoblaci�, a les altres regions esmentades. En virtut de la Reconquista contra els musulmans, en els segles XI a XIII, es va propagar la llengua a les terres orientals d'Arag�, a les illes Balears i al Pa�s Valenci�; i en les guerres de la corona d'Arag� per terres d'It�lia, a mitjan segle XIV, la ciutat de l'Alguer va esser evacuada pels sards i repoblada de gent catalana.

Aquesta llengua va tenir una gran florida liter�ria mentre la corona d'Arag� va estar vinculada a monarques de la dinastia catalana. S'inicia la decad�ncia despr�s que, per la uni� de les corones aragonesa i castellana (1474) i pel descobriment d'Am�rica, Castella adquireix la preponder�ncia pol�tica, cultural i econ�mica damunt tota la Pen�nsula Ib�rica. Per augmentar la depressi� del catal�, el primer rei borb�nic, Felip V, vencedor de la guerra de successi�, es venja dels pa�sos catalans partidaris de l'arxiduc Carles d'Austria, promulgant el Decret de Nova Planta (1714), pel qual s'anul�len els Furs de Catalunya, i en posteriors ordenacions del mateix rei i del seu successor Carles III es procura ofegar la vitalitat del catal� en l'ensenyan�a i en tota mena de manifestacions p�bliques. La nostra llengua quedava aix� redu�da quasi exclusivament a l'�s parlat i casol�; per� es conserv� amb una vivacitat admirable, sobretot a les regions m�s allunyades de les grans ciutats, com un foc colgat que en el moment hist�ric oport� havia de revifar-se en una nova flamarada.

Al primer ter� del segle XIX, el Romanticisme, reaccionant contra el neoclassicisme i contra el dogmatisme centralista de la Revoluci� Francesa, determina una tend�ncia de retorn a les antigues nacionalitats i a l'estudi de l'element popular i particular de cada contrada, i per tant, a la prefer�ncia pel vernacle en aquelles regions que havien perdut l'autonomia pol�tica i estaven en cam� d'esser absorbides tamb� culturalment per entitats pol�tiques m�s poderoses.

En el nostre pa�s, sotm�s a la influ�ncia cada vegada m�s intensa de Castella, la reacci� rom�ntica determina un retorn a l'estudi i l'�s del catal�, i desplegant-se aquesta tend�ncia d'una manera creixent i cada cop m�s vasta, constitueix un moviment cultural, anomenat Renaixen�a perqu� per ell sembla que la llengua catalana torna a n�ixer per a la literatura despr�s d'una dormici� que era molt semblant a la mort.

La Renaixen�a es produeix simult�niament a les tres grans regions de llengua catalana: el Principat, les illes Balears i el Pa�s Valenci�. Als Jocs Florals de Barcelona, des de la seva restauraci� (1859), concorren cada any escriptors de tot el territori ling��stic, de manera que persisteix la consci�ncia d'unitat; per� aquesta consci�ncia es troba en una minoria culturalment selecta, mentre que la gran massa, deformada per la desmembraci� general en "prov�ncies" i per la gravitaci� cap als centres estatals de Madrid, havia perdut tota cohesi� amb les regions germanes de ra�a i d'idioma. La gent del Pa�s Valenci� diu que parla "valenci�", i la de les Illes diu que parla "mallorqu�", o "menorqu�", o "eivissenc", per� no catal�. El confusionisme s'augmenta pel fet d'haver-se est�s el nom de "llemos�", absurdament aplicat a aquesta llengua nostra com a conseq��ncia del prestigi assolit pels grans trobadors medievals de la regi� de Limoges. Els valencians i bale�rics, per no dir-se catalans, acceptaven amb gust la denominaci� de llemos�, mentre que els catalans "de Catalunya" que iniciaven la Renaixen�a, en emprar llur llengua liter�riament, tamb� li donaven el nom de llemosina:

                En llemos� son� lo meu primer vagit
                quan del mugr� matern la dol�a llet bevia;
                en llemos� al Senyor pregava cada dia
                i c�ntics llemosins somiava cada nit,

diu Bonaventura Carles Aribau, el poeta barcelon� que llan�a el primer crit de renaixen�a amb la seva oda La P�tria (1833).

La preponder�ncia del castell� havia arribat a un punt en qu�, per la gent inculta -que �s la gran majoria-, el nostre vernacle era considerat com un dialecte en el sentit d'un llenguatge inferior, dependent o sat�l�lit del que era presentat com a �nic idioma hisp�nic: el castell�. Aquest estat de coses havia d'influir, naturalment, damunt els estudiosos que es dedicaven a redactar vocabularis o diccionaris del nostre vernacle. Com que generalment aquestes obres s'escrivien perqu� el gran p�blic pogu�s traduir del castell� al seu dialecte o del seu dialecte al castell�, les obres lexicogr�fiques realitzades en els segles XVIII i XIX es caracteritzen per llur fragmentaci� regional: els diccionaris fets en el Principat es titulaven diccionari catal�; els que apareixien a l'antic Regne de Val�ncia es deien diccionari valenci�; els que sortien a Mallorca es deien diccionari mallorqu�, i fins i tot hi havia diccionaris menorquins, editats a la petita illa de Menorca. Ja feia segles que a Val�ncia i a les illes no quedava res d'aquella consci�ncia d'unitat per la qual els diputats mallorquins del segle XIV deien al rei En Pere el Cerimoni�s: "Com los mallorquins e poblats en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...."

No �s que sigui absurd de titular valenci� o mallorqu� un diccionari, si el seu contingut �s el d'una regi� i no de tot el territori de l'idioma; l'absurd era de creure que cada regi� i cada illa fos un territori idiom�tic especial, independent de les altres illes o comarques ve�nes. Als darrers temps de la decad�ncia, els mallorquins i valencians ignoraven o no volien creure que llur llengua era una simple modalitat del catal�, i els erudits locals que feien diccionaris posaven en els seus aplecs lexicogr�fics els mots que consideraven pertanyents a llur contrada, sense adonar-se -salvant honroses excepcions- que el 80 per cent d'aquells mots, i precisament els fonamentals, eren sempre els mateixos a Catalunya, al Pa�s Valenci� i a les Balears.

Aquesta desorientaci� s'anava mitigant per obra dels literats comarcals i de les minories que seguien les directrius assenyalades pels iniciadors de la Renaixen�a. Els estudis de Mil� i Fontanals havien contribu�t a fixar un criteri unitari, i doctes gram�tics i humanistes insulars, com Mari� Aguil� i Tom�s Forteza, comen�aven a prendre el bon cam� per a l'estudi cient�fic del catal� com a branca important de la Rom�nia.

Inicis del Diccionari.

Vers aquells darrers anys del segle XIX aparegu� i es form� la forta personalitat de Moss�n Antoni Maria Alcover, iniciador del present Diccionari. Era un clergue camperol, de tremp entusiasta i bel�lic�s, que, enduit per una intensa afecci� a la literatura popular, es va dedicar a recollir de la boca dels pagesos les can�ons i rondalles populars, que en aquell temps encara conservavon una gran vitalitat. El resultat m�s important d'aquell treball de joventut de Mn. Alcover ha estat la gran col�lecci� de contes populars titulada Aplec de Rondaies Mallorquines, d'una extensi� considerable (24 volums) i d'un estil tan graci�s que ha fet, des del seu primer volum, les del�cies de les successives generacions de gent mallorquina.

Ara b�, la replega de can�ons i rondalles implicava la notaci� d'un gran nombre de mots arcaics i dialectals, que, segons les constatacions de Mn. Alcover, no es trobaven registrats dins cap diccionari. Aix� li don� la idea de fer-ne un que no fos una simple c�pia amplificada dels diccionaris anteriors, sin� el fruit d'una replega de materials de primera m�, feta interrogant la gent a base de q�estionaris sistem�tics. Com que Mn. Alcover tenia un concepte clar de la unitat idiom�tica dels pa�sos compresos dins la zona que va de Perpiny� fins a Alacant i de Fraga fins a Ma�, va decidir que el seu diccionari no havia d'esser local ni regional, sin� nacional, comprensiu del llenguatge de totes aquelles regions. I no sols aix�, sin� que volgu� que el seu diccionari no fos �nicament dialectol�gic, sin� tamb� hist�ric i fornit de documentaci� liter�ria: volia que fos ensems sincr�nic i diacr�nic, amb dimensi� horitzontal en l'espai i amb dimensi� vertical dins el temps.

En l'any 1900, despr�s de consultar el seu projecte amb els principals literats i gram�tics de Mallorca i de Barcelona, li don� expressi� p�blica en una Lletra de Convit a tots els amics de la llengua catalana, amb la qual invitava tothom a col�laborar a la replega de vocabulari, fos de la llengua parlada ("llenguatge vivent"), fos de la llengua escrita; donava instruccions als col�laboradors per a la redacci� de "c�dules" o fitxes lexicogr�fiques; organitzava un cos de corresponsals a les diverses comarques i un de secretaris per a rebre i ordenar els materials que anessin arribant al centre de l'organitzaci�, radicat en el domicili del mateix Moss�n Alcover.

Aquesta crida o invitaci� obtingu� un �xit extraordinari a totes les regions de parla catalana, i de totes arribaren a Mn. Alcover paraules d'elogi i oferiments de col�laboraci�. Per a mantenir el contacte i fomentar l'entusiasme de la gent, pel desembre de 1901 comen�� a publicar el Bollet� del Diccionari de la Llengua Catalana, peri�dic mensual que era una barreja de revista filol�gica, de cr�nica de l'obra del Diccionari i de palestra on es polemitzava i es refutaven objeccions i atacs d'enemics interiors i exteriors.

L'obra del Diccionari de Moss�n Alcover era una empresa d'amor i d'entusiasme, fruit d'una devoci� fervorosa a la llengua vernacla i de la decisi� en�rgica de salvar-la dels perills que l'amena�aven i que han fet desapar�ixer tantes cultures minorit�ries de situaci� semblant a la nostra. Aquests prop�sits eren, exactament, l'ant�tesi dels que animaven aquella inefable Sociedad Econ�mica de Amigos del Pa�s de Palma de Mallorca, que l'any 1835 havia dirigit una crida al p�blic per a fer un Diccionario mallorqu�n-castellano per "contribuir a la generalizaci�n del habla nacional entre nosotros y a la desaparici�n, en lo posible, del dialecto mallorqu�n a lo menos en el trato de las personas cultas, lo cual mira como un paso para la mayor civilizaci�n de la provincia". Els Amigos del Pa�s creien fer obra patri�tica i civilitzadora procurant la desaparici� del vernacle de Mallorca. Moss�n Alcover, en nom del patriotisme i de la civilitzaci�, procurava amb totes les seves forces de salvar aquest vernacle i tornar-li l'esplendor que segles enrere havia tingut.

Des del primer moment, alli�onat pel seu mestre Tom�s Forteza que li havia imbu�t el concepte de la unitat idiom�tica, va titular la seva obra Diccionari de la llengua catalana, donant al mot catal� el sentit ampl�ssim de "procedent o derivat de Catalunya". Aix� s'anomen� l'obra en projecte, fins a l'any 1918, en qu�, per raons extracient�fiques -de les quals parlarem m�s envant-, va canviar el t�tol originari convertint-lo en Diccionari Catal�-Valenci�-Balear.

Els primers treballs.

La replega es va organitzar en els dos aspectes que ja he indicats: a) Llengua viva; b) Llengua escrita.

La llengua parlada a les diverses comarques era recollida, d'una banda, per gent que hi vivia, i d'altra banda, pel mateix Alcover, que recorria en freq�ents viatges el territori ling��stic catal�. La seva pres�ncia, pertot all� on passava, despertava l'entusiasme i el desig de cooperar a la seva empresa, i aix� li servia per a formar el seu cos de col�laboradors. Per un altre costat, la investigaci� que ell personalment realitzava li anava donant una formaci� dialectol�gica molt completa, com es va demostrar al cap d'alguns anys amb la publicaci� del seu treball titulat Una mica de dialectologia catalana, que era un comentari minuci�s del cap�tol Das Catalanische de Morel-Fatio i Saro�handy en el Grundriss der romanischen Philologie de Gr�ber. Amb aquell extens article d'Alcover, segons Meyer-L�bke, "queda fundada la Dialectologia catalana, i cal que tots els qui s'ocupen de qualsevol aspecte dels dialectes catalans s'adrecin en primer lloc a aquest treball".

El llenguatge escrit, o sigui, el l�xic d'obres liter�ries, de documents d'arxiu i de diccionaris anteriors, tamb� era anotat en c�dules -una per a cada mot- a les quals es transcrivia, a m�s del mot corresponent, un fragment de frase on aquell figurava, a fi de donar als futurs redactors del Diccionari una idea m�s o menys aproximada del significat i �s gramatical de la paraula. Les c�dules de llengua escrita eren redactades per col�laboradors especials (clergues, seminaristes, mestres d'escola, arxivers, advocats etc.) que treballaven amb un gran entusiasme per� sovint amb poca regularitat, amb inconst�ncia i amb una t�cnica defectuosa; alguns n'hi havia, per�, de molt bons i que actuaven de manera molt eficient i profitosa.

Tant els qui treballaven sobre la llengua escrita com els qui aportaven materials de la llengua parlada, complien aquesta tasca d'una manera completament desinteressada, per entusiasme, per patriotisme i per afecte a la persona de Moss�n Alcover, que esdevenia el s�mbol vivent del renaixementling��stic dels pa�sos catalans. Molts s'apuntaven com a col�laboradors per un engrescament momentani o per complaure Moss�n Alcover -que ja era conegut pertot amb el nom de l'ap�stol de la llengua catalana-, per� despr�s no feien res, o feien molt poc, per a col�laborar. La llista dels col�laboradors reclutats en els primers cinc anys de propaganda cont� 1.643 noms, entre els quals hi havia figures molt altes de la intel�lectualitat, de la clerecia i de la classe mitjana del pa�s; per� nom�s una desena part d'aquell nombre eren d'aquells que Moss�n Alcover anomenava "col�laboradors que tenen poca son", dels quals publicava els noms en el Bollet� per a fer-los servir d'exemple que estimul�s els qui "tenien molta son".

Sigui com sigui, aquells primers col�laboradors arribaren a aportar m�s de 700.000 c�dules lexicogr�fiques, que van esser ordenades alfab�ticament dins una calaixera de 33 calaixos. Aquesta calaixera -de la qual tornar� parlar- es va fer famosa i es convert�, per als catalans entusiastes, en una mena d'urna sagrada, d'arca d'alian�a de la catalanitat.

El valor de s�mbol que Mn. Alcover i la seva obra tenien, va adquirir una gloriosa aur�ola d'apoteosi en ocasi� del Primer Congr�s Internacional de la Llengua Catalana, organitzat per Mn. Alcover i celebrat a Barcelona els dies 13 a 18 d'octubre de 1906. En el projecte d'aquest Congr�s havia tingut una participaci� molt important el catalan�fil alemany professor Bernhard Sch�del, per� l'organitzador i el cap visible en va ser Mn. Alcover. Tres mil congressistes es reuniren en aquella assemblea; aix� prova que no es tractava d'un simple congr�s d'especialistes, sin� d'un gran aplec sentimental que interessava i agitava tot un poble.

Propulsi� de l'estudi cient�fic del catal�.

Entorn de l'obra del Diccionari s'inicia en els primers anys d'aquest segle -i es consolida despr�s- l'estudi cient�fic de la llengua catalana. Moss�n Alcover, ja prop de la quarantena, comen�a la seva formaci� filol�gica, estudiant les obres de Mil� i Fontanals, Friedrich Diez, Meyer-L�bke i altres autors. Els primers anys �s un simple autodidacte que es va formant tot sol; despr�s contreu amistat amb el professor B. Sch�del, de Halle, que estudia a fons el catal� i es converteix en el mestre de Mn. Alcover quant a fon�tica i dialectologia. L'estiu de 1906, Sch�del i Alcover fan plegats un viatge de quaranta dies pels Pirineus catalans, durant el qual tots dos treballen fort, repartint-se sistem�ticament la feina: Sch�del investiga la fon�tica, i Alcover el l�xic i la flexi� verbal.

El Congr�s Internacional de la Llengua Catalana, a la tardor d'aquell mateix any, obre perspectives noves a la investigaci� i a la normalitzaci� del catal�.

L'estiu de 1907, Moss�n Alcover fa un viatge de quatre mesos per Fran�a, Alemanya, Austria, Su�ssa i It�lia, amb una doble finalitat: a) practicar els idiomes d'aquells pa�sos per a poder llegir obres fonamentals de filologia que no existien en espanyol; b) con�ixer personalment els grans mestres de la roman�stica, assistir a les seves lli�ons i demanar-los orientaci� per a fer el diccionari i la gram�tica en conson�ncia amb l'estat avan�at de la ci�ncia ling��stica d'aquell temps. Els anys 1912 i 1913 repetiria els viatges a l'estranger, estenent-los fins a B�lgica i Gran Bretanya.

Per iniciativa de Sch�del, secundada resoltament per Alcover i pels dirigents de la pol�tica cultural catalana, es va convocar un concurs per enviar tres joves catalans a les universitats d'Europa central, on obtinguessin una formaci� s�lida en filologia rom�nica que els permet�s de col�laborar a la realitzaci� del Diccionari. Aquests tres estipendiats foren Pere Barnils, Antoni Griera i Manuel de Montoliu.

L'any 1911, l'Institut d'Estudis Catalans, que es componia d'una secci� de Ci�ncies i una d'Hist�ria i Arqueologia, va ser ampliat amb la fundaci� d'una Secci� Filol�gica, la missi� primordial de la qual era de fer el diccionari i la gram�tica del catal� literari, per� estenent les seves activitats a la investigaci� dialectal, a la de la llengua antiga i a l'expansi� del catal�.

Moss�n Alcover va ser elegit president de la Secci� Filol�gica de l'Institut, i al cap d'alguns anys de treballar conjuntament amb els fil�legs i literats catalans va portar a Barcelona la seva c�lebre calaixera, dins la qual havia arribat a reunir 900.000 c�dules lexicogr�fiques. Tot semblava ben encaminat, tant per al treball d'investigaci� com per al de codificaci� de la llengua.

Etapa de lluita.

Per� ben prest aparegueren diverg�ncies: unes, d'ordre t�cnic, degudes a una diversitat de criteri cient�fic; altres, d'ordre administratiu; i totes, agreujades pel car�cter r�stic i agressiu de Moss�n Alcover.

Les �niques diverg�ncies que ac� interessa de tractar s�n les referents a la t�cnica filol�gica. Eren prou greus i profundes. La m�s important afectava la manera d'enfocar la feina lexicogr�fica: Alcover defensava de sempre la idea de fer un sol diccionari que contingu�s la totalitat de la llengua catalana en el temps i en l'espai; �s a dir, que fos ensems dialectal, hist�ric i literari. Els altres membres de la Secci� Filol�gica opinaven que calia fer tres diccionaris: el dels dialectes, el de la llengua liter�ria moderna i el de la llengua antiga. Les discussions es feien interminables, i Moss�n Alcover en treia la impressi� que hom volia boicotejar el seu gran projecte de diccionari integral substituint-lo per empreses parcials i dif�cils de delimitar.

Hi havia tamb� discrep�ncies sobre el m�tode a seguir per a preparar l'Atlas Ling��stic de Catalunya, en el qual treballaven Alcover i Griera. El resultat va ser que Alcover es retir� de l'empresa de l'Atlas, la qual romangu� totalment a les mans de Mn. Griera.

En un altre domini menys cient�fic -per� tamb� de car�cter t�cnic, i potser m�s perill�s per les seves repercussions entre el gran p�blic-, hi havia diverg�ncies referents a l'ortografia, que l'Institut havia normalitzat contra el gust de molts d'escriptors, entre els quals es trobava el mateix Alcover, president de la Secci� Filol�gica de l'Institut.

Les discrep�ncies es feren cada vegada m�s fondes i la tensi� cada cop m�s forta. Moss�n Alcover era un home mancat de tota diplom�cia i les seves reaccions esdevenien massa sovint violentes. Arrib� un moment que la coexist�ncia result� impossible, i el canonge mallorqu� se separ� dels seus col�legues i se'n torn� la calaixera a Mallorca per fer el diccionari amb independ�ncia total de l'Institut. Per� no qued� en silenci: public� un llarg manifest en el qual denunciava tot all� que creia dolent o defectu�s en l'organitzaci� de l'Institut i en la conducta dels dirigents del catalanisme. Aquests mostraren llur reacci� contra el rebel mallorqu�, qui, insistint en les seves acusacions i atacs personals en altres manifests encara m�s durs, produ� una defecci� massiva d'amistats, i aquell home que havia estat l'�dol popular va acabar essent considerat l'enemic n�mero u de Catalunya.

Per guanyar-se les simpaties de les regions valenciana i balear davant l'aversi� dels catalans, va canviar el nom de Diccionari de la llengua catalana substituint-lo pel de Diccionari catal�-valenci�-balear: un nom certament confusionari, perqu� fa inevitable de comparar-lo amb t�tols com diccionari catal�-llat� o franc�s-alemany; per� mai no s'haur� pogut dir amb m�s ra� que el nom no fa a la cosa: aquest diccionari, amb un nom tan expressiu d'una idea de fragmentaci�, ha esdevingut l'obra m�s efica� per a posar de relleu la unitat essencial de la llengua catalana dins tot aquest domini ling��stic, pol�ticament tan incoherent.

Mancat de recursos econ�mics, Alcover deman� ajut al Govern espanyol. El rei Alfons XIII s'hi va interessar personalment, i les Corts acordaren una subvenci� de 25.000 pessetes anuals per a contribuir a les despeses del diccionari.

Lluna plena i quart minvant.

La preparaci� del Diccionari prengu� aleshores (1920) un ritme de gran rapidesa: es reorganitz� el cos de col�laboradors amb elements nous, actius, pagats decorosament; jo n'era un, que enviava c�dules de llengua viva i escrita des de Menorca. Veient la meva inclinaci� a la filologia, Moss�n Alcover em va cridar a Mallorca i m'encarreg� del secretariat de l'organitzaci�, amb la missi� principal de revisar les c�dules aportades pels col�laboradors i de preparar-me cient�ficament per a la redacci� del Diccionari. Vaig tenir per mestres el mateix Alcover i els professors alemanys B. Sch�del i W. Meyer-L�bke; vaig estudiar met�dicament les obres b�siques i les millors revistes de roman�stica; vaig fer amb el mateix Alcover un viatge de cinc mesos per tot el territori catal� continental i diversos viatges per les tres illes Balears, sempre recollint informaci� sobre la llengua viva i dibuixant gran quantitat d'objectes t�pics. Amb la feinada col�lectiva d'aquells anys, el c�mul de materials lexicogr�fics va augmentar fins a m�s de tres milions de c�dules, i en lloc de l'�nica hist�rica calaixera primitiva, de 33 calaixos, van quedar plenes quatre calaixeres amb un total de 120 calaixos. Un equip de quatre senyoretes dirigit per Joan Riutort, el criat i administrador de Mn. Alcover, va treballar cinc anys en l'ordenaci� alfab�tica d'aquest gran cedulari.

El 31 de gener de 1924 comen��rem la redacci� definitiva. Hi treball�vem Mn. Alcover, fra Miquel Colom, francisc�, i jo. M�s envant ens ajud�, fent l'aprenentatge de redactor, fra Rafel Ginard Bau��, tamb� francisc�; per� tant aquest com fra Colom, al cap de poc temps, van esser destinats pels superiors a altres ministeris de llur estat sacerdotal, i qued�rem d'�nics redactors Moss�n Alcover i jo. La part que ell hi prenia era relativament escassa, perqu� tenia altres obligacions i estava sempre ficat en lluites que li absorbien algunes hores di�ries, mentre que jo tenia a la meva disposici� totes les hores del dia per a la feina lexicogr�fica.

Cap a la fi de 1925 public�rem un prospecte i vuit p�gines de mostra-facs�mil del Diccionari, que contenien els articles compresos alfab�ticament entre els mots alena i aletejar. Aquesta mostra sorprengu� molta gent, perqu� la propaganda dels enemics havia insistit a escampar la idea que el Diccionari seria una obra mancada de serietat, plena de les notes grotesques pr�pies de l'estil alcover�; i hagueren de confessar que les p�gines de mostra eren serioses, ponderades, objectives i concises, com esqueia a una publicaci� cient�fica.

La subvenci� de l'Estat per al Diccionari va continuar donant-se durant sis anys consecutius. Gr�cies a ella, es pogu� fer tot el que es va fer de viatges, replega de materials, ordenaci� de c�dules i redacci� dels primers fascicles. Per� en el juny de 1926 cess� de rajar aquella font d'ingressos. El Govern havia empr�s una pol�tica de restriccions, i una de les partides que se suprimiren en el pressupost 1926-27 va ser la subvenci� del Diccionari.

Es segur que, a part de la posici� d'austeritat econ�mica del Govern, hi hagu� influ�ncies especials contra el manteniment de la subvenci�. L'ofensiva general contra Moss�n Alcover arribava fins a les esferes ministerials i havia de produir un efecte relativament f�cil si es t� en compte que l'objectiu principal de la concessi� del subsidi -posar en evid�ncia la fragilitat espiritual del catalanisme pol�tic- ja estava aconseguit amb aquells sis anys d'ajudar espl�ndidament a una obra cultural catalana que el catalanisme havia repudiat.

Suprimida la subvenci�, Mn. Alcover quedava en una situaci� molt delicada. Anava a comen�ar la publicaci� del Diccionari i havia de plantar cara a les grans despeses que aix� implicava, sense tenir un nombre de subscriptors que fos suficient, ni de molt, per a cobrir-les. Els subscriptors que tenia en aquell moment eren, en gran part, mallorquins; de valencians en tenia pocs, i de catalans del Principat gaireb� cap.

El tena� Alcover va veure el perill, per� no perd� el coratge ni s'atur�. A les acaballes de 1926 aparegu� el primer fascicle d'aquest Diccionari, i amb lentitud per� sense interrupcions es va continuar en els anys seg�ents la publicaci� fins a acabar-se, en vida de Moss�n Alcover, el primer volum (1930). L'obra iniciada al comen�ament del segle prenia, a la fi, forma visible en aquells fascicles elaborats segons el pla vast�ssim que el canonge mallorqu� havia concebut des del primer moment: diccionari de la llengua antiga i moderna, liter�ria i dialectal, tot en una pe�a.

Quina difer�ncia, per�, de la disposici� del p�blic de 1901 a la dels anys 30! L'obra que s'havia anunciat com un evangeli entre explosions d'entusiasme i d'adhesi� fervorosa, arribava a la seva plenitud enmig de la indifer�ncia dels uns i de l'odi dels altres, com a resultat de les campanyes de Mn. Alcover i de la contrapropaganda dels seus adversaris. Hi havia, tamb�, l'inconvenient de la gran extensi� que l'obra hauria de tenir: exigiria dotzenes d'anys per a arribar a terme, i naturalment molta gent estava poc disposta a subscriure's a una obra de la qual era ben problem�tica la continu�tat i molt m�s insegur l'acabament.

I encara hi havia gent que s'hi hauria subscrit, vista la forma seriosa en qu� l'obra apareixia; per� fins i tot per als de millor disposici� existia un inconvenient greu: l'ortografia. El Diccionari no sortia d'acord amb les normes ortogr�fiques de l'Institut, i sortia amb una s�rie de contranormes (la y grega, la ch final, etc.) que feien pr�cticament inadmissible el Diccionari per al gran p�blic. Conseq��ncia de tot aix�: subscripci� nul�la a Catalunya, i not�riament insuficient a les Balears i a Val�ncia.

Darrers anys de Mn. Alcover.

En aquell any 1926, les �niques ajudes oficials que tenia l'obra del Diccionari eren una subvenci� de 3.000 pessetes de la Diputaci� de Barcelona, una de 500 de la Diputaci� de les Balears i una altra tamb� de 500 de l'Ajuntament de la Ciutat de Mallorca: total 4.000 pessetes, que no bastaven per a res davant l'escassesa de subscriptors. Moss�n Alcover estava, doncs, redu�t a les seves pr�pies forces, que en l'aspecte econ�mic eren ben escasses. Es resign�, esperant temps millors, i an� publicant el Diccionari aplicant-hi els seus escassos estalvis i la paga de canonge i de deg�; m�s envant arrib� a endeutar-se amb la seva fam�lia i amb els col�laboradors m�s immediats, i quan mor� (gener de 1932) estava completament arru�nat.

La seva salut comen�� a decaure visiblement l'any 1927, i pel mar� de 1928 sofr� el primer atac apopl�ctic, que l'oblig� a reduir el treball i a abstenirse de la feina intel�lectual intensa; hagu� de cessar, per tant, en la redacci� del Diccionari, per la dificultat que tenia per a concentrar-se i coordinar les idees; i com que era incapa� d'observar un r�gim de rep�s absolut, es dedic� a fer c�dules lexicals de llibres, a escriure rondalles i a compondre obres asc�tiques.

Cap a l'any 1928 s'al�� com a gran defensor de Mn. Alcover el canonge Joan Rotger, que escriv� un llibre biogr�fic titulat Don Antonio Mar�a, promogu� una activa propaganda per obtenir un augment de subscriptors mallorquins i organitz� un homenatge en dos volums: una Miscel�nea Balear, bastant fluixa de contingut, i una Miscel�nea Filol�gica on col�laboraren trenta professors, entre els quals hi havia figures tan il�lustres com Paul Aebischer, Louis Gauchat, Maurice Grammont, Wilhelm Meyer-L�bke, Fritz Kr�ger, Gerhard Rohlfs, Leo Spitzer, etc. Mentrestant anaven apareixent algunes recensions ben favorables sobre el Diccionari, i aix� contribu�a a esvair entre els intel�lectuals catalans el prejudici amb qu� de primer miraven aquesta obra.

La prec�ria situaci� f�sica, social i econ�mica de Moss�n Alcover feia t�mer que, morint ell, els seus materials cient�fics (cedularis, biblioteca, manuscrits, etc.) anassin a parar a gent que s'hi volgu�s lucrar i quedassin perduts per a l'obra de tants d'anys projectada. Per evitar aquesta eventualitat catastr�fica, form�rem una societat editorial Alcover-Moll-Riutort, i de mort de Moss�n Alcover les seves accions passaren a formar part del capital social sense interfer�ncies de ning�.

El problema ortogr�fic continuava perjudicant l'acceptaci� del Diccionari. Jo proposava a Mn. Alcover de renunciar al seu sistema ortogr�fic personal; ell no s'hi decidia, per� em digu� que, de mort d'ell, jo fes el canvi d'ortografia aix� com volgu�s. Per tenir garantia p�blica d'aquesta bona disposici� seva, li vaig demanar d'editar, com a publicaci� anexa al Diccionari, un tractadet d'ortografia, que jo redactaria, segons les normes de l'Institut. Ell hi vingu� a b�, i a la seva mateixa impremta i per compte de la societat editorial que ell presidia, s'imprim� en 1931 la meva Ortografia Mallorquina, que obtingu� molt bona acollida i s'hagu� de reeditar el mateix any.

Dia 8 de gener de 1932, mor� Mn. Alcover, del tercer atac de feridura. Al cap de poc temps vaig comprar al soci Riutort les seves participacions en la societat editorial; aquesta va quedar dissolta, i jo vaig prendre damunt mi tota la responsabilitat de continuar el Diccionari.

Guerra i postguerra.

Les dificultats que se'm presentaven eren molt grans. Primerament, les d'ordre econ�mic: jo estava mancat de capital i havia de mantenir una fam�lia amb el meu treball personal; l'�nica sortida que tenia a l'abast era d'explotar industrialment la petita impremta que Moss�n Alcover havia muntat per a fer el Diccionari; em vaig fer, doncs, impressor. La impremta "Moss�n Alcover" es va prestigiar r�pidament, va adquirir una clientela selecta, vaig poder augmentar el personal i la maquin�ria, i del producte de la impremta vaig anar vivint, per� invertint en aquella feina industrial les millors hores, que pel meu gust hauria dedicat al Diccionari i a la investigaci� filol�gica. Era all� del primum vivere, que no escolta raons ni admet excuses.

Les altres dificultats venien de la mateixa obra del Diccionari. Calia v�ncer l'hostilitat o la indifer�ncia de la major part del p�blic catal�, que encara es recordava de les agressions de Mn. Alcover contra el catalanisme. Vaig creure que la t�ctica millor per a v�ncer l'oposici� seria de seguir publicant el Diccionari sense fer soroll, confiant que l'obra mateixa faria comprendre a la gent que, lluny d'esser un empresa anticatalanista, era un gran monument a la cultura catalana. Efectivament cada fascicle que amb penes i treballs anava publicant era una nova pe�a de convicci� en favor del Diccionari, i la part m�s selecta del p�blic catal� comen�ava a reaccionar favorablement. Vaig reemprendre la publicaci� del Bollet� (interrompuda des de 1926), que va servir per a intensificar les relacions entre Mallorca i Catalunya; vaig conc�rrer amb �xit als cert�mens de l'Institut d'Estudis Catalans, cosa que m'incorpor� a les tasques d'aquella instituci�, i vaig establir contactes personals amb Pompeu Fabra i amb Llu�s Nicolau d'Olwer per a tornar a situar el Diccionari sota el patronatge de l'Institut. Les gestions anaven per bon cam�, per� la rebel�li� del 6 d'octubre de 1934 provoc� l'enfonsament de la Generalitat i la ruptura de la vida cultural catalana. Mentrestant jo havia acabat la impressi� del volum II i comen�ava la del tercer, fent-hi l'adaptaci� a l'ortografia moderna.

Els anys 1934 i 1935 van tenir singular import�ncia dins la meva vida, perqu�, despr�s de seguir un curset intensiu de fon�tica i dialectologia espanyoles donat pel professor Tom�s Navarro en el "Centro de Estudios Hist�ricos" de Madrid, vaig iniciar la meva col�laboraci� a la replega de materials per a l'Atlas Ling��stico de la Pen�nsula Ib�rica i vaig fer, altra vegada, llargs viatges d'enquesta pels territoris de llengua catalana en companyia del fil�leg valenci� Manuel Sanchis Guarner. Aquells viatges refor�aren la meva base dialectol�gica i em permeteren de con�ixer aspectes nous de la llengua viva, que, naturalment, eren util�ssims per a la part del Diccionari que em quedava per redactar.

El primer semestre de 1936, les relacions culturals entre Mallorca i Catalunya s'intensificaren amb un "Missatge als mallorquins" firmat pels m�s il�lustres intel�lectuals catalans, al qual correspongueren m�s de 150 professors, escriptors i artistes insulars en una "Resposta als catalans", entre els firmants de la qual vaig figurar, com a director de l'Obra del Diccionari. La publicaci� d'aquesta "Resposta" va precedir de pocs dies l'al�ament del 18 de juliol, amb el qual comen�� la guerra civil. Catalunya i Mallorca romangueren incomunicades, l'una a la zona republicana i l'altra a la zona franquista. Aquesta incomunicaci� va impedir que es consolid�s la col�laboraci� projectada entre les dues regions germanes.

L'any 1943 vingu� Sanchis Guarner a residir a Mallorca i s'incorpor� al treball del Diccionari en concepte de redactor auxiliar. La seva missi� era de revisar les c�dules lexicogr�fiques, completar-les, seleccionar-les i fer l'ordenaci� provisional dels significats. Amb aquesta labor preparat�ria em feia guanyar molt de temps; la meva feina de redacci� definitiva dels articles resultava abreujada i simplificada. Sanchis Guarner va treballar al meu costat fins a l'any 1959, en qu� se n'an� a viure a la seva Val�ncia natal, quan ja mancava poc m�s d'un volum per a tenir enllestida la redacci� de l'obra. Per als dos darrers toms m'ajud� en aquesta feina t�cnica la meva filla Anna Moll Marqu�s.

La intervenci� de Sanchis Guarner, que representava una despesa per retribuci� ben justificada, va ser possible gr�cies a la generositat de l'industrial barcelon� senyor Enric P�rez i Capdevila, que bestreia diners en proporci� a l'avan�ament de la feina de redacci� amb el pacte de recuperar-los sense interessos i sense data fixa quan l'obra ja don�s benefici, si n'arribava a donar. M�s envant, el mateix senyor P�rez va bestreure, en les mateixes condicions, una suma considerable perqu� pogu�ssim adquirir d'una vegada tot el paper necessari per als cinc darrers toms. Amb aquestes i altres aportacions el senyor P�rez i Capdevila es va convertir en el mecenes m�s important del Diccionari en els anys m�s dif�cils de la nostra obra.

En la mateixa etapa, dels anys 1948 a 1960, va participar molt activament en les nostres tasques el jove professor Antoni Amor�s i Borr�s, actuant amb gran dinamisme com a secretari de redacci� i com a organitzador de relacions.

La redacci� continuava sense interrompre's, per� lentament. Sempre em trobava entrebancat per la necessitat i l'obligaci� d'atendre la impremta: la feina industrial m'absorbia el temps que hauria volgut dedicar a la tasca cient�fica. L'any 1947 vaig tenir ocasi� -i la vaig aprofitar- de vendre la impremta, i amb aix� vaig tenir lliures totes les hores, fora les que esmer�ava com a professor d'ensenyan�a mitjana. Aquesta llibertat em permet� no sols d'activar la redacci� del Diccionari, sin� tamb� reprendre els viatges d'estudi per a l'Atlas Ling��stic, escriure llibres i donar impuls a l'editorial.

L'embranzida final.

La publicaci� del Diccionari, amb tot i aix�, encara estava aturada. No he tingut mai gaire esperit comercial, i davant les grans dimensions de l'empresa no em sentia amb coratge per a llan�ar-m'hi. Va ser necessari que el gran amic Miquel Marqu�s Coll, que reuneix les millors qualitats d'idealista i d'home de negocis, m'anim�s amb la seva paraula persuasiva i m'assegur�s que el moment era propici i que l'empresa reeixiria. Era l'any 1949 quan, contagiat del seu optimisme, vaig decidir continuar la impressi� de fascicles del Diccionari. Ho vaig anunciar en un manifest publicat a la premsa di�ria, i al cap de pocs dies ja es va veure una reacci� favorable del p�blic. Entre els qui m�s d'hora respongueren a la meva crida i es convertiren en protectors insignes de l'obra, he de citar el professor Joan Mascar�, mallorqu� resident a Cambridge, i l'industrial Rafel Griera i Plans, de Barcelona. Els he d'anomenar amb especial gratitud perqu�, a m�s d'esser els primers, d'ells dos prov� indirectament tota l'organitzaci� de la propaganda intel�ligent i entusiasta que es form� a Barcelona, repercut� a totes les regions i determin� l'aflu�ncia de subscriptors que havia de fer possible la continuaci� i l'acabament de l'obra.

Aquesta propulsi�, iniciada a Mallorca per una Comissi� Patrocinadora presidida per la poetessa Maria Ant�nia Salv�, prengu� una for�a extraordin�ria quan els senyors Manuel Blasi i Mora, Joan Ballester i Canals i Joan Mateu i Ballester, constitu�ts en secretariat de propaganda, s'encarregaren d'organitzar a Barcelona, amb vertadera t�cnica publicit�ria, la difusi� del Diccionari. Es form� en aquella capital una Comissi� Patrocinadora nodrid�ssima, presidida per Joan Antoni Maragall, i amb una activa campanya de premsa, r�dio, confer�ncies, exposicions, fires del llibre, etc., arrib� a tots els racons de Catalunya la not�cia de la represa de l'obra i la invitaci� a ajudar-la. Una altra Comissi� Patrocinadora, constitu�da a Val�ncia i presidida per Nicolau Primitiu G�mez, despleg� tamb� una notable i fructuosa activitat a les terres meridionals.

El resultat de tot aquest moviment va ser una important aflu�ncia de subscriptors que permet� d'activar la publicaci� amb un ritme inusitat, com es reflecteix en aquestes dates d'acabament dels volums: III, 1950; IV, 1951; V, 1953; VI, 1954; VII, 1955; VIII, 1957; IX, 1959; X, 1962. La impressi� dels dos primers havia durat nou anys (1926-1935); la dels altres vuit es va fer en tretze anys (1949-1962).

A m�s dels protectors insignes que he anomenat abans, n'hi hagu� d'altres que, en un grau major o menor de protecci�, ajudaren l'obra amb aportacions superiors a les dels subscriptors normals. Els noms d'aquestes benem�rites persones i corporacions han estat consignats, en testimoni d'honor i gratitud, a les contraportades dels volums d'aquesta obra, des del volum tercer fins al des� i �ltim. No en puc repetir ac� la llarga llista, per� crec que �s de just�cia -per l'esplendidesa del subsidi- fer una menci� especial del mecenatge extraordinari que han exercit la Fundaci� Joan March per als volums VIII, IX i X, i l'Ajuntament de Barcelona per a la reedici� dels volums primer i segon.

L'aparici� del darrer volum va coincidir amb la data del primer centenari del naixement de Moss�n Alcover. Aix� don� ocasi� a diversos actes de recordan�a i honor dedicats al gran ap�stol de la llengua catalana, iniciador de la nostra obra: publicaci� de la seva biografia; declaraci� de fill adoptiu de la Ciutat de Mallorca; col�locaci� d'una l�pida a l'enfront de la casa on va morir; curset de confer�ncies sobre la seva personalitat; cert�mens literaris i escolars amb Premis "Moss�n Alcover"; exposici� de les seves obres i d'objectes referents a ell i a les activitats que va exercir.

Ara b�, l'�xit obtingut en la propaganda del Diccionari no sols va fer possible l'acabament de la publicaci�, sin� que determin� l'exhauriment d'alguns volums, perqu� el tiratge inicial, fet amb escassesa de mitjans, havia estat m�s tost redu�t. La manca d'exist�ncies comen�� pel volum primer, continu� amb el tercer, el segon i el quart, i seguir� amb tots els altres. Del tercer endavant, el problema de reeditar-los �s insignificant, perqu� s�n volums de publicaci� recent i bastar� reproduir-los sense modificacions, per procediment fotogr�fic; per� el primer i el segon, impresos entre els anys 1926 i 1935 i redactats amb ortografia "cism�tica", no es podien reimprimir sense sotmetre'ls a una revisi� i reforma profunda perqu� poguessin estar al mateix nivell de modernitat ortogr�fica i cient�fica que els posteriors. En aquests trenta anys darrers la filologia catalana havia progressat, s'havien publicat obres importants, s'havien rectificat teories etimol�giques, havia aparegut documentaci� nova, i tots aquests factors havien d'esser tinguts en compte si vol�em evitar una desproporci� notable entre els primers volums, antiquats, i els altres vuit, adaptats a l'estat actual de la ci�ncia.

Per aix� ha estat molt laboriosa la reimpressi� del tom II (1965) i sobretot la d'aquest volum primer: s'han hagut de tornar a compondre totalment en composici� manual, de lletra en lletra, i amb una multitud de correccions ortogr�fiques i d'afegits i modificacions del text, que feien molt dif�cil la feina de la impremta. Sense comptar les correccions d'ortografia, en reeditar-se aquest volum s'hi han fet m�s de vint mil modificacions del text.

Aix� no vol dir que s'hi hagi augmentat sensiblement el nombre d'articles; m�s que introduir articles nous, ha convingut ampliar la informaci� dels que ja hi havia a la 1.^a SIZE="2"> edici�, afegint-hi cites documentals, millorar el redactat de certes definicions i rectificar les etimologies que els estudis recents ens han obligat a revisar. Es en aquest sentit que podem afirmar que aquesta segona edici� ha estat posada al dia i que representa una superaci� molt remarcable del contingut d'aquell primer volum dels anys 1926-1930.

Valenci�: Morella: P. Pere Sadurn�. Benassal: Mn. Joaquim Garcia Girona i Carles Salvador. Castell� de la Plana: Josep Pascual i Tirado. Val�ncia: Faust� Barber�. Ontinyent: P. Llu�s Fullana Mira. Sanet: Josep M.^a SIZE="2"> Maci� i Llompart. Alcoi: Rafel Cant� i Llopis.