UY del Centaure
.svg){kind=small} UY del Centaure | |
|---|---|
| Tipus | estrella variable  |
| Tipus espectral (estel) | S6/8 |
| Constel·lació | Centaure |
| Època | J2000.0 |
| Característiques físiques i astromètriques | |
| Distància de la Terra | 607,718 pc |
| Magnitud aparent (V) | 7,13 (banda V) |
| Temperatura efectiva | 2.291 K |
| Paral·laxi | 1,6455 mas |
| Moviment propi | −20,4 km/s |
| Moviment propi (declinació) | 0,357 mas/a |
| Moviment propi (ascensió recta) | −17,545 mas/a |
| Velocitat radial | −20,4 km/s |
| Ascensió recta (α) | 13h 16m 31.83s |
| Declinació (δ) | -45° 17' 44.2424'' |
| Metal·licitat | 0,2 |
| Catàlegs astronòmics | |
CPC 0 11135 (Cape Photographic Catalogue) GCRV 27348 (General Catalogue of Stellar Radial Velocities) GSC 07786-02428 (GSC) HD 115236 (Catàleg Henry Draper) HIC 64778 (Hipparcos Input Catalogue) HIP 64778 (Catàleg Hipparcos) IRAS 13136-4426 (IRAS) 2MASS J13163183-4442156 (2MASS) PPM 318310 (Catàleg d'estrelles PPM) SAO 224021 (Catàleg SAO) TYC 7786-2428-1 (catàleg Tycho-2) Gaia DR2 6088137479477550464 (Gaia Data Release 2) UY Cen (Catàleg General d'Estrelles Variables)
| |
UY del Centaure (UY Centauri) és un estel variable a la constel·lació de Centaure.[1] Té magnitud aparent mitjana +7,04 i la seva variabilitat va ser descoberta per W. Fleming i I.C. Pickering el 1911.[2] La seva distància al sistema solar s'estima entre 1.920 i 2.250 anys llum.[3][4]
UY del Centaure és el prototip dels «estels SC», estels de característiques intermèdies entre els estels S i els estels de carboni. Aquesta classe d'estels són molt poc freqüents; àdhuc sent estels molt freds —la temperatura superficial d'UY Centauri és de 2.400 K—, en els seus espectres pràcticament no s'observen bandes moleculars però sí nombroses línies atòmiques, a causa que la seva relació carboni/oxigen és molt propera a la unitat. Mostren excés en l'infraroig a 60 μm a causa d'episodis passats de pèrdua de massa estel·lar i formació de pols. De fet, el 2005 es va detectar en UY Centauri un nou episodi de formació de pols acompanyada d'una disminució de la seva lluentor de 2 magnituds banda V. A l'actualitat, la seva pèrdua de massa s'estima en 1,7 × 10-7 masses solars per any.[5][4]
Els estels com UY del Centaure s'hi troben en les últimes etapes de l'evolució estel·lar i són considerablement lluminosos. UY Centauri posseeix una lluminositat 4.000 vegades superior a la lluminositat solar.[3] Una altra característica d'aquests estels és la seva gran grandària; el radi d'UY Centauri és ~ 370 vegades més gran que el radi solar, equivalent a 1,74 ua.[6]
La composició elemental d'UY de Centaure difereix en alguns aspectes de la del Sol, amb una major abundància relativa de liti que el nostre estel i uns continguts dels elements entre el sodi i el ferro —amb la possible excepció del vanadi— comparables als solars. Els elements més pesats que el cobalt, són, amb algunes excepcions, més «sobrebundants» que en el Sol.[7]
UY de Centaure és una variable semiregular la lluentor de la qual varia al llarg d'un període de 114,6 dies.[8] Aquesta variabilitat no està relacionada amb l'enfosquiment per pols sinó amb pulsacions en la superfície estel·lar.[5]
Referències
[modifica]- ↑ «V* UY Cen -- S Star» (en anglès). SIMBAD (Centre de Dades astronòmiques d'Estrasburg). [Consulta: 13 gener 2021].
- ↑ Fleming, Williamina; Pickering, Edward C. «Stars Having Peculiar Spectra. 31 New Variable Stars». Harvard College Observatory Circular, 167, 1911. p. 1-3.
- 1 2 Ramstedt, S.; Schöier, F. L.; Olofsson, H.; Lundgren, A. A. «Mass-loss properties of S-stars on the AGB». Astronomy and Astrophysics, 454, 2, 2006. pp. L103-L106.
- 1 2 Guandalini, R. «Infrared photometry and evolution of mass-losing AGB stars. III. Mass loss rates of MS and S stars». Astronomy and Astrophysics, 513, 2010. A4.
- 1 2 Steinfadt, Justin D. R.; Clayton, Geoffrey C.; Lloyd Evans, Tom; Williams, Tom «A Unique Dust Formation Episode in the SC-Type Star UY Centauri». The Publications of the Astronomical Society of the Pacific, 117, 835, 2005. p. 950-954.
- ↑ Ramstedt, S.; Schöier, F. L.; Olofsson, H. «Circumstellar molecular line emission from S-type AGB stars: mass-loss rates and SiO abundances». Astronomy and Astrophysics, 499, 2, 2009. 515-527.
- ↑ Catchpole, R. M. «Metal abundances in the SC star UY CEN». Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 199, 1982. p. 1-20.
- ↑ UY Centauri (General Catalogue of Variable Stars)
