Tartalo

Tartalo

Tartalo al parc d'atraccions de Mungia
Tipus	criatura mitològica ciclop
Context
Mitologia	mitologia basca
Dades
Pseudònim	Tártalo, Ttarttalo, Tartaro, Tartare, Torto i Alarabi, Anxo, Antxo
Gènere	masculí
Altres
Equivalent	Becut

Tartalo és una de les figures més inquietants i enigmàtiques de la mitologia basca, un ciclop amb hàbits bàrbars, fonamentalment cruel, violent i caníbal, que es delecta amb la carn dels cristians. Tot i que avui dia és especialment conegut amb aquest nom, en funció de l'època i la ubicació n'ha rebut d'altres com ara Torto, Alarabi o Anxo (tot i que algunes fonts diuen que aquest darrer és un altre nom del Basajaun). A més, les diferents pronúncies locals n'han produït variants del tipus Ttarttalo, Tartaro, Tartare o Antxo. En castellà, sovint s'escriu Tártalo.

Es traca d'un gegant d'un sol ull enormement fort, molt semblant al ciclop Polifem de l'Odissea. Es diu que viu en coves a les muntanyes i captura joves per menjar-se'ls; en alguns relats també menja ovelles.

El nom

La primera forma que recullen alguns contes i comentaris traduïts al francès i a l'anglès a partir del segle xix és «Tartaro» (o «Tartaroa» 'el Tartaro', en cas absolutiu). Pel que fa a l'alternança Tartaro–Tartalo, es tracta d'un fenomen àmpliament estudiat en basc: el canvi de les consonants líquides [l] a [ɾ] i viceversa és molt habitual en aquesta llengua (per exemple, uri–uli 'ciutat', ilargi–irargi 'lluna').

Si bé el personatge ha romàs circumscrit a l'àmbit de la mitologia basca, no és segur que sigui d'origen basc, si més no en l'accepció actual del terme. Considerant que la llengua i la cultura basques van abastar bona part dels Pirineus fins a una època relativament recent, les llegendes sobre Tartalo es van estendre probablement força més enllà dels actuals límits geogràfics del País Basc. Més enllà de la Gascunya, a l'Agenès (a la riba dreta de la Garona), es va atestar un personatge anomenat 'Tartari'; es tracta sempre d'un ogre o alguna altra figura malèvola. Una dita de la zona deia: «dolent com Tartari» («méchant comme Tartari»). En alguns contes, l'ogre s'anomena Tartari i la seva dona Tartarino. Segons Jean-François Bladé, alguns camperols de la zona anomenaven Tartari el dimoni negre que s'enduu Pulcinella als teatres de titelles.

Fins i tot a Tarascó, a l'allunyat departament de les Boques del Roine, hi ha un personatge literari homònim, el cèlebre Tartarí de Tarascó d'Alphonse Daudet. En aquest cas, però, la coincidència és només onomàstica.

Etimologia

L'origen del nom és desconegut, tot i que se n'han aventurat algunes hipòtesis. Per a Jean-François Cerquand, el nom «Tartaro» derivaria de "tàrtar", de la mateixa manera que el mot «ogre» derivaria d'"hongarès". A la seva obra Légendes et récits populaires du Pays basque (1875), l'erudit d'Épinal va suggerir en una anotació que el nom «Tartaro» derivava dels tàrtars, citant adaptacions dels contes de Perrault La Ventafocs, en Polzet i Pell d'ase en el context del folklore basc, històries en què un gegant anomenat Tartare no és simplement una criatura devoradora d'homes, sinó que ara «ensuma cristians», específicament per a menjar-se'ls:

«	(francès)  Deux contes, que j'ai reçus d'Arhansus après mon travail terminé, justifient ce rapprochement. Cendrillon, le petit Poucet et Peau-d'Ane même ont pénétré chez les Basques, et il ne sera pas sans intérêt d'étudier ce qu'y sont devenues les gracieuses inventions de Perrault. Je me contente de faire remarquer aujourd'hui que l'Ogre, dans la version d'Aransus, est un Tartare, (Tartaroa), et qu'au lieu de sentir la chair fraîche, il sent le chrétien, détail déjà noté. La fée, qui équipe si gentiment Cendrillon est remplacée par la Sainte-Vierge. Il est entendu qu'avec cette substitution, Cendrillon ne peut aller au bal. C'est à la messe qu'elle attire l'attention du seigneur (Jauna).	(català)  Dos contes, que vaig rebre d'Arhansus després d'acabar la meva feina, justifiquen aquesta comparació. La Ventafocs, el petit Polzet i fins i tot Pell d'ase han arribat al territori basc, i serà interessant estudiar què va passar allà amb les gracioses invencions de Perrault. Avui simplement assenyalaré que l'Ogre, en la versió d'Arhansus, és un Tartare (Tartaroa), i que en comptes de sentir l'olor de la carn fresca, sent la de cristians, un detall ja esmentat. La fada, que tan amablement proveeix la Ventafocs, és substituïda per la Mare de Déu. S'entén que amb aquesta substitució, la Ventafocs no pot anar al ball. És a missa que atrau l'atenció del senyor (Jauna).	»
— Jean-François Cerquand, Légendes et récits populaires du Pays basque (1875)

Wentworth Webster trobà plausible la hipòtesi, sobretot considerant la menció tardana del nom «Tartaroa» (segle xiii), comparant-lo amb la paraula francesa «ogre» (de la qual prové el mot català homònim), suposadament derivada d'«hongaresos», però expressà dubtes sobre les explicacions addicionals donades per Cerquand. Julio Caro Baroja, tot i que amb reserves, també va suggerir que el nom 'Tartaro' per al ciclop podria venir de l'època en què els tàrtars constituïen una amenaça per al conjunt dels europeus, potser de quan l'Horda d'Or s'escampava pel sud de Rússia.

D'altra banda, en basc, tartalo val també per 'quec', al costat de tartaillo, tartako i tartamutu, mentre que ttarttalo i ttarttarro valen per 'xerraire'.

Variants

El Tartalo d'una colla gegantera de Pamplona

José Miguel de Barandiarán recull a la seva Mitología vasca, publicada el 1960, els noms de Torto, Anxo i Alarabi, mentre que el nom Tartalo el recull com a variant local particular de la regió de Zegama. De fet, Barandiarán va suggerir la possibilitat que Tartalo fos en realitat un nom propi; tanmateix, Webster recollí un conte el 1877 en què hi apareixen tres 'Tartaros'.

Alguns topònims de les muntanyes basques testimonien la presència de Tartalo, com ara el dolmen Tartaloetxeeta ('lloc de cases de Tartalo') de Zegama. Als peus de l'Orkatzategi, a Araotz (Oñati), hi ha una roca amb una obertura natural que hom anomena popularment El ojo de Tártalo (també Aitzulo 'forat de la penya'). A Zizur Nagusia, la tradició popular diu que el Tartalo vivia a la muntanya Erreniega, propera a aquest poble.

Alarabi

Article principal: Alarabi

Alarabi és un ésser mitològic que vivia als voltants de Markina, d'aspecte humà però amb un sol ull i la planta del peu rodona (un tret característic d'altres personatges mitològics bascos, con ara els basajaunak i els laminak). Segons la tradició, Alarabi era pastor i els humans en vam aprendre aquest ofici. La identitat d'aquest personatge amb Tartalo sembla fora de dubte; segons el diccionari de l'Euskaltzaindia, a Alarabi, «en altres zones se l'anomena Tartalo».

Anxo

Vegeu també: Basajaun

Pel que fa a Anxo, el més probable és que sigui una forma hipocorística d'Andoni, tot i que Webster va aventurar que podria derivar de «Sancho». Tot amb tot, algunes fonts indiquen que Anxo o Antxo és un nom alternatiu per a 'Basajaun'. El fet que, en diversos contes, se li doni aquest nom familiar al Basajaun, voldria dir que el 'senyor del bosc' havia perdut la seva importància com a deïtat forestal i pastoral, temuda però respectada, i gradualment s'havia associat amb un ogre rudimentari.

Representació

Tartalo tot menjant-se un home. La cama esquerra sense peu remet a Alarabi, que té un peu rodó.

Tartalo ha estat descrit com a l'equivalent basc del ciclop Polifem; la similitud amb aquest personatge de l'Odissea d'Homer és convincent, sobretot pel context en què el ciclop és cegat amb un ast i l'heroi fuig de la cova del gegant vestit amb pell d'ovella. Tanmateix, això no implica per força que el mite basc derivi directament de fonts homèriques, ja que aquestes tenen paral·lelismes en altres parts del món.

Com s'ha dit, les característiques i aventures que s'atribueixen a Tartalo corresponen força a les de Polifem. Com ell, viu en una cova, cria ovelles i devora tots els homes que pot enxampar, fins que un dia un dels presoners s'escapa després de cegar-li l'únic ull i amagar-se entre les ovelles.

Segons la tradició dels contes populars, Tartalo és un ésser enorme, amb un sol ull, que acostuma a viure en coves i captura els joves o aquells que van a cercar-hi recer i els devora. En un relat oral, el Tartalo es menjava una ovella sencera cada dia. Les seves altres aventures són essencialment del tipus de "l'ogre enganyat". La tradició basca sovint el contrasta amb un noi eixerit anomenat Mattin Ttipi ('petit Martin', que remet a Martin Txiki), o Mattin Txirula ('Martin el flautista'), sovint considerat "boig" o "ximple", però les accions del qual contradiuen el significat habitual d'aquests termes i destaquen més aviat la seva "diferència" envers el conjunt dels seus contemporanis. Les versions més recents dels contes populars tendeixen a confondre Tartaro amb altres figures mitològiques basques, com ara un basajaun, un lamina o un jentil.

Webster veu temes celtes en certs detalls, com ara l'"anell parlant" que els dóna a les seves víctimes. D'altra banda, Tartaro és un dels molts ciclops que es troben als Pirineus i fins i tot als Alps, com ara el Becut dels Pirineus gascons, l'Ulhart de l'Arieja i l'Isèra i altres.

Llegendes

Temes

Un tema recurrent en els contes de Tartalo/Tartaro és l'anell místic. En una versió, el Tartaro (un príncep convertit en monstre que necessitava una núvia per tornar al seu aspecte anterior) regala un anell a una noia, i aquest resulta ser un "anell parlant"; la noia es talla el dit per tal de desfer-se de l'anell i del monstre. Webster va assenyalar que aquest tema de l'anell tenia el seu paral·lel en el personatge mitològic celta (gaèlic escocès) Conall Cra Bhuidhe ('Conall Urpa Groga'), publicat per John Francis Campbell, però no se'n troba cap en fonts clàssiques.

El motiu de l'heroi cegant Tartaro té un paral·lelisme tant clàssic com celta (irlandès): Odisseu cegant el ciclop Polifem a l'Odissea d'Homer i Lug llançant una llança o projectil a l'ull de Balor.

Els dos germans d'Antimuño

Fonts:

El Tartalo segons una intel·ligència artificial

Un dia, mentre dos germans del baserri d'Antimuño (a Zegama) estaven caçant, va esclatar una tempesta, així que van decidir aixoplugar-se en una cova, que va resultar ser la de Tartalo. Poc després, Tartalo va aparèixer amb el seu ramat d'ovelles. Va veure els dos germans i va dir: «un per avui i l'altre per demà».

Aquell mateix dia va cuinar i es va menjar el germà gran, i després es va adormir. Mentre dormia, el germà petit li va robar l'anell a Tartalo i després li va clavar l'ast de rostir a l'únic ull. Tartalo era cec, però encara no mort: va començar a cercar el noi entre les ovelles, però el noi es va posar una pell d'ovella i es va poder escapar de Tartalo. Per desgràcia per a ell, però, quan va sortir del ramat d'ovelles, l'anell acusador va començar a cridar: «Sóc aquí, sóc aquí!».

Tartalo va sortir de la cova i va començar a córrer darrere de l'anell, sentint els seus crits. El jove no va poder treure's l'anell, així que, quan va arribar a la vora d'un penya-segat, es va tallar el dit, i com que Tartalo era a prop, va decidir llançar-lo penya-segat avall. Tartalo, seguint els crits de l'anell, es va estimbar (en altres versions del conte, en comptes d'un penya-segat, l'anell i Tartalo van a parar al fons d'un pou).

En la cultura popular

La sèrie de còmics El ciclo de Irati de Juan Luis Landa i Jon Muñoz, publicada de 1995 a 1997 per Glénat, barreja història i ficció en una epopeia ambientada al Pirineu basc durant el segle viii, amb profusió d'elements de la mitologia basca. Al primer tom, El despertar del Autza, el Tartalo hi juga un paper destacat com a cap d'un exèrcit de petits aiarras ('dimonis') i propietari d'un tètric palau a les muntanyes. La pel·lícula Irati de Paul Urkijo (2022) reflecteix tot aquest imaginari.

Bibliografia

• Barandiarán, José Miguel de. Eusko-Mitologia (en castellà). 1a ed. 1922. Bilbao: Editorial La Gran Encïclopedia Vasca, 1973 (Obras completas II). ISBN 9788424801922. 
• Barandiarán, José Miguel de. Altuna, Jesús (Ed.). Selected writings of José Miguel de Barandiarán: Basque prehistory and ethnography (en anglès). Madrid: Center for Basque Studies, University of Nevada, Reno, 2009. ISBN 9781877802706. 
• Barbier, Jean. Légendes basques (en francès). 1a ed. 1931; Delagrave. Sant Sebastià; Baiona: Elkar, 1991. ISBN 8475299598. OCLC 25047824. 
• Martinez de Lezea, Toti; Landa, Juan Luis. Leyendas de Euskal Herria (en castellà). Erein, 2021 (Euskal Kultura - Cultura Vasca). ISBN 978-84-9109-736-5. 
• Vinson, Julien. «XI. Le Tartaro, XII. Le Fou et le Tartaro». A: Folk-lore du Pays Basque (en francès). París: Maisonneuve et Larose, 1967 [1a. ed. 1883], p. 46–53 (Littératures populaires de toutes les nations, núm. 15). ISBN 9781289447281. OCLC 1060385. 
• Webster, Wentworth. «I. Legends of the Tartaro». A: Basque Legends (en anglès). Griffith and Farran, 1877, p. 1–16. 

Enllaços externs

• Tartalo a Euskal Mitologia (basc)