Solwind
| ||
| Informació general | ||
|---|---|---|
| Tipus | satèl·lit artificial  | |
| Fabricant | Ball Aerospace & Technologies, Laboratori Nacional de Los Álamos i Laboratori de Recerca Naval dels Estats Units | |
| Ús | observació solar | |
| NSSDC ID | 1979-017A | |
| Núm. SATCAT | 11278 | |
| Destí | destruït el 13 de setembre de 1985 | |
| Llançament | ||
| Data | 24 febrer 1979 | |
| Vehicle de llançament | Atlas E/F (en)  | |
|
| ||
| Punt de sortida | Vandenberg Space Launch Complex 3 (en) | |
El P78-1 o Solwind va ser un satèl·lit dels Estats Units llançat a bord d'un coet Atlas F des de la Base de la Força Aèria de Vandenberg a Califòrnia el 24 de febrer de 1979. La missió del satèl·lit es va estendre diverses setmanes, de manera que va operar fins que va ser destruït en òrbita el 13 de setembre de 1985 per provar el míssil antisatèl·lit ASM-135 ASAT.
Construcció i càrrega útil
[modifica]La plataforma de l'Orbiting Solar Observatory (OSO) del satèl·lit incloïa una vela orientada al sol i una secció de roda giratòria. Ball Aerospace va ser el contractista principal per al disseny i la construcció, i va proporcionar els programes informàtics de determinació i control d'orientació de la nau espacial.[1]
El P78-1 portava un espectròmetre de raigs gamma, un coronògraf de llum blanca, un imatjador d'ultraviolat extrem, un espectròmetre de raigs X, un espectròmetre de partícules d'alta latitud, un monitor d'aerosols i un monitor de raigs X. El monitor de raigs X, designat NRL-608 o XMON, va ser una col·laboració entre el Laboratori de Recerca Naval dels Estats Units i el Laboratori Nacional de Los Alamos. El coronògraf de llum blanca i el captador d'imatges ultraviolat es van combinar en un sol paquet, designat NRL-401 o SOLWIND, que va ser construït pel Laboratori de Recerca Naval dels Estats Units. El coronògraf era el recanvi de vol del coronògraf de llum blanca del satèl·lit OSO-7. El captador d'imatges ultraviolat utilitzava un sensor CCD, un dels primers usos d'un CCD a l'espai.
Descobriment de cometes
[modifica]_on_1979-08-30,_Cometography.jpg)
El P78-1 va ser el primer satèl·lit a l'espai que va descobrir un cometa en general i un cometa rasant en particular. En total, es van descobrir 9 cometes rasants, tots pertanyents al grup de cometes de Kreutz, en imatges preses pel coronògraf del Solwind:
| Designació | Solwind # | Data de l'imatge | [2] Data del descobriment | Descobridor[3][2] |
|---|---|---|---|---|
| C/1979 Q1 (Solwind) | 1 | 30 agost 1979 | setembre 1981 | R. Howard, N. Koomen and D. J. Michels |
| C/1981 B1 (Solwind) | 2 | 27 gener 1981 | D. J. Michels, N. Sheeley, O. Roberts, and F. Harlow | |
| C/1981 O1 (Solwind) | 3 | 20 juliol 1981 | D. J. Michels, R. Seal, R. Chaimson, and W. Funk | |
| C/1981 V1 (Solwind) | 4 | 4 novembre 1981 | D. J. Michels, R. Seal, R. Chaimson, and W. Funk | |
| C/1981 W1 (Solwind) | 7 | 20 novembre 1981 | 30 juny 2005 | Rainer Kracht |
| C/1983 N2 (Solwind) | 8 | 7 juliol 1983 | 19 juliol 2005 | Rainer Kracht |
| C/1983 S2 (Solwind) | 6 | 25 setembre 1983 | R. Howard, M. Koomen, D. Michels, and N. Sheeley | |
| C/1984 O2 (Solwind) | 5 | 28 juliol 1984 | N. R. Sheeley, Jr., R. Howard, M. Koomen, and D. Michels | |
| C/1984 Q1 (Solwind) | 9 | 23 agost 1984 | 22 juliol 2005 | Rainer Kracht |
A part d'aquests, un altre cometa, el C/1984 R1 (Solwind), va ser descobert per Rainer Kracht, un astrònom aficionat alemany, el 23 de juliol de 2005 a les imatges de Solwind del 17 de setembre de 1984.[2] La seva distància al periheli de 0,1051 UA era almenys deu vegades més gran que la dels veritables rasadors solars trobats anteriorment.
| Designació | Solwind # | Data de l'imatge | Data del descobriment | Descobridor |
|---|---|---|---|---|
| C/1984 R1 (Solwind) | 10 | 17 setembre 1984 | 23 juliol 2005 | Rainer Kracht |
Destrucció
[modifica]
Cap al 1985, les bateries del satèl·lit es van començar a degradar. Això va provocar tallades per subtensió cada vegada més freqüents, una condició en la qual el satèl·lit detectava un baix voltatge a la línia principal i apagava automàticament tots els sistemes no vitals. A més, l'última de les tres gravadores de cinta va fallar a la primavera de 1985, de manera que la recopilació de dades només es podia produir mentre la nau espacial estava en contacte amb una estació terrestre. Un contacte normal durava només uns 15 minuts, per la qual cosa va ser un obstacle seriós. Es podien fer arranjaments especials per encadenar diversos contactes consecutius. Com a resultat d'aquestes fallades, es van gastar quantitats creixents de temps i recursos de xarxa en reconfigurar el satèl·lit per al seu funcionament normal. La recollida de dades de les poques càrregues útils restants va ser molt limitada. A causa de la càrrega addicional sobre la Air Force Satellite Control Network (per exemple, el temps de suport addicional i d'antena a les estacions de seguiment), ja s'estaven produint converses per finalitzar la missió.
.jpg)
Això va fer que el satèl·lit fos escollit com a objectiu de prova per a un míssil antisatèl·lit ASM-135 ASAT. La missió es va perllongar durant diverses setmanes únicament per donar suport a la prova. Durant aquesta fase final, sovint es va permetre que el satèl·lit romangués en condició de subtensió durant diversos dies de manera continuada.
El 13 de setembre de 1985, el satèl·lit va ser destruït en òrbita a les 20:43 UTC a 35° N, 126° O / 35°N,126°O a una altitud de 525 quilometres (326 mi)[4] per un ASM-135 ASAT llançat des d'un avió de caça F-15 Eagle de la Força Aèria dels EUA. La prova va donar lloc a 285 peces catalogades de deixalles orbitals. Una d'aquestes peces va romandre en òrbita almenys fins al maig de 2004,[5]però havia sortit de l'òrbita el 2008.[4] L'última peça de deixalles, COSPAR 1979-017GX, SATCAT 16564, va desorbitar el 9 de maig de 2004 segons el SATCAT.
La prova va indignar alguns científics perquè, tot i que cinc dels instruments del P78-1 havien fallat en el moment de la prova, dos instruments continuaven en funcionament i el satèl·lit era allò que un físic solar va anomenar «la columna vertebral de la investigació de la corona solar durant els darrers set anys».[6]
Referències
[modifica]- ↑ Space Test Program P78-1 at Ball Aerospace
- 1 2 3 Kracht, Rainer. «My Solwind Comets». Homepage von Rainer Kracht. [Consulta: 8 octubre 2024].
- ↑ Kronk. «The Sungrazing Comets SOLWIND». G A R Y W. K R O N K ' S C O M E T S & M E T E O R S H O W E R S. [Consulta: 8 octubre 2024].
- 1 2 History of On-Orbit Satellite Fragmentations. 14th. NASA Orbital Debris Program Office, May 2008, p. 15, 144.
- ↑ History of On-Orbit Satellite Fragmentations. 13th. NASA Orbital Debris Program Office, May 2004, p. 12, 136.
- ↑ Eberhart, Jonathan «ASAT target was working research satellite». Science News, vol. 128, 13, 28-09-1985, p. 197. DOI: 10.2307/3970241. JSTOR: 3970241.