Setge de Samarcanda
| ||||
| ||||
| Tipus | setge  | |||
|---|---|---|---|---|
| Part de | invasió mongola de Coràsmia | |||
| Data | 1220 (Gregorià) | |||
| Lloc | Samarcanda (Uzbekistan) | |||
| Estat | Uzbekistan | |||
| Participant | ||||
El setge de Samarcanda (1220) va ocórrer en el context de la invasió mongola de Coràsmia, quan el kagan Genguis, fundador de l'Imperi mongol, envaí l'Imperi anuixtigínida del xa Alà-ad-Din Muhàmmad.
Els mongols havien posat sota setge la ciutat d'Otrar, però en veure la dura defensa, el kagan va decidir avançar sobre Transoxiana juntament amb el seu fill menor Tolui. El kagan va fer una maniobra sorprenent i va saquejar Bukharà, així li quedà amb el camí lliure per a Samarcanda, la nova capital del xa, que tenia una nombrosa guarnició i forts merlets. L'exèrcit mongol va repel·lir les forces de socors i després fou reforçat després de la captura d'Otrar. Els clergues musulmans van convéncer els ciutadans de rendir-se; la majoria, però, van ser esclavitzats o reclutats per força en l'exèrcit mongol.
Antecedents
[modifica]Samarcanda
[modifica]Durant l'edat mitjana, les ciutats d'Àsia Central com Samarcanda, Bukharà o Merv típicament tenien una ciutadella (kuhandiz) situada en terreny elevat que servia com a última línia de defensa.[1] Després tenien la zona intramurs (sharistan), on vivia la majoria de la població i es trobaven les principals edificacions.[2] Tenien suburbis (ravals) fora de les muralles.[3] En el cas de Samarcanda, tenia un mur exterior que envoltava els suburbis, zona on hi havia la majoria dels basars, magatzems i caravanserralls.[4] A més, n'hi havia llogarets que es consideraven barris suburbans de l'urbs (mahal·la) perquè estaven dins de l'àrea envoltada per les muralles.[5]
El 1210, la ciutat va quedar sota poder dels corasmis,[6] però dos anys més tard va esclatar una revolta en què foren assassinats de 8.000 a 10.000 corasmis que hi vivien. En resposta, el xa Alà-ad-Din Muhàmmad va prendre la ciutat i matà 10.000 locals en venjança;[7] per a aconseguir alguns suports, el xa hi feu construir una mesquita aljama.[8] Per la seua importància política i econòmica, la va convertir en la seua nova capital els anys 1213-1214.[9]
Campanyes
[modifica]El primer atac mongol contra Coràsmia es va dirigir contra Otrar, la guarnició de la qual va poder resistir un setge sorprenentment llarg. En resposta, el kagan Genguis i el seu fill menor Tolui creuaren el desert del Khizilkhum cap a Bukharà.[10] La ciutat va restar atònita, perquè els mongols creuaren una zona considerada intransitable, i aviat l'assaltaren i saquejaren. La ciutadella va resistir dues setmanes, però en travessar els murs tots els defensors van acabar massacrats.[11] A diferència de setges posteriors, els mongols foren indulgents amb els habitants, tot i que molts van ser reclutats per força.[12]
El xa, que desconfiava dels seus comandants i encara no havia introduït els seus mètodes d'administració, va decidir l'estratègia de dividir les tropes guarnint ciutats com Otrar, Samarcanda i Balkh.[13] És probable que només esperàs la típica incursió nòmada que devastaria el camp, però deixaria les ciutats intactes.[14] Abans, els únics nòmades contra els quals havien lluitat els corasmis eren els túrquics qanglis, que no tenien coneixement en la guerra de setge; els mongols portaren enginyers experts en la guerra de setge que van sorprendre el xa.[15]
Forces enfrontades
[modifica]Tot i que els cronistes medievals han atribuït enormes forces a tots dos bàndols, els historiadors moderns són més conservadors en les seues estimacions, però les xifres precises continuen sent discutides; l'única certesa és que la força mongol total era major que l'exèrcit del xa.[16] L'erudit afganés Ali Ahmad Jalali calculava en 50.000 places l'exèrcit que Genguis Kan i Tolui van portar a les portes de Samarcanda,[17] mentre que el suec Carl Fredrick Sverdrup redueix el nombre a 40.000.[18]
Les estimacions sobre la guarnició de la ciutat varien àmpliament.[19] El cronista persa Minhaj-i Siraj Juzjani afirmava que eren en total 110.000 soldats: 50.000 caigueren en una emboscada en fer-hi una eixida i 60.000 van resistir altres deu dies fins que va caure la ciutat.[20] De fet, en altres seccions de la seua obra esmenta que la ciutat tenia 60.000 genets protegint-la.[21] Els perses Alugh Beg Mirza, Ata-Malik Juvayni, Abu l-Ghazi Bahadur Khan i Raixid-ad-Din Hamadani donen els mateixos números: 60.000 turcs dirigits pels seus kans i 50.000 tayiks,[22][23][24][25] gentilici usat pels turcs per a referir-se als iranians en general; a més a més, tenien 20 elefants de guerra.[23][26] Aquesta guarnició es componia de túrquics qarlug, gúrides, tayiks i afganesos jalyis.[27] En canvi, l'àrab Alí ibn al-Athir parlava que el xa disposava de 50.000 genets per a protegir Samarcanda.[28][29] Un altre cronista, Shihab al-Din Muhammad al-Nasawi, redueix els defensors a 40.000.[30] El Yuanshi concorda amb el fet d'aquest còmput, agregant que un terç n'eren àrabs (o perses) i la resta mercenaris turcs, tot i que una revisió moderna redueix el nombre a 30.000, o més exactament a 26.667.[31] El suec Sverdrup en redueix la xifra a només 8.000.[32]
Setge
[modifica]Els mongols van envoltar la ciutat i els defensors turcoiranians van fer una eixida,[33] xocant amb els mongols als afores de la ciutat i forçant-los a retrocedir a una plana.[29] Foren emboscats i massacrats, però, i perderen uns mil soldats.[33] Poc després hi van arribar Ogodei i Txagatai Kan amb reforços mongols i presoners d'Otrar (hasha), i envoltaren per complet la ciutat.[34] Mohamed II va romandre al campament rebent informes de la situació de la ciutat, limitant-se a enviar tropes per a intentar trencar el setge des de fora: en la primera ocasió hi envià 10.000 soldats i en la segona 20.000.[35] En aquests dies despatxà els generals (noyan) Djebé i Subotai perquè perseguissen al xa a l'oest.[36]
El 16 de març, una part important de la guarnició restant, uns 3.000 soldats segons Sverdrup, es va retre poc després i fou executada immediatament; uns 2.000 defensors de la ciutadella, però, van continuar resistint. L'estructura fou presa per la força a l'abril.[33] Poc abans de la caiguda, una petita força de mil defensors al comandament d'Alpär Jan va poder obrir-se pas i arribar al riu Amudarià (Oxus). Els mongols van alliberar els elefants capturats al camp, on van morir poc després per manca d'aliments.[33]
Conseqüències
[modifica]Segons la crònica de Athir, van morir 70.000 persones.[37] Juvayni esmentava que la ciutat havia estat saquejada i molts que van intentar ocultar-se acabaren assassinats, però 50.000 persones van romandre a la ciutat gràcies a la intermediació d'un cadi.[38] També, 30.000 turcs qangli hi foren executats[39] i 30.000 artesans i els seus fills duts a Mongòlia per a servir als nous amos; els homes joves que hi restaven els reclutaren per força com a auxiliars.[40][41][42] Rashid sostenia que només 50.000 persones van ser perdonades[43][44] a canvi de 200.000 peces d'or i se'ls va permetre quedar-se a la ciutat[43][41] (una altra font afirma que es tractava de 50.000 famílies). El monjo xinés Qiu Chuji va descriure la ciutat després de la batalla, i afirmava que de les 100.000 famílies que abans hi vivien, solament en quedava un quart.[45] Només mil defensors al comandament d'Alb Jan van aconseguir escapar lluitant.[42]
El kagan passà la resta de la primavera als voltants de la ciutat.[46] Després de la victòria, una força al comandament del general Alak s'envià al Vakhx i una altra a càrrec de Baidju cap a Talukan.[43] Al maig Tolui va ser enviat a continuar la campanya en el Gran Khorasan mentre que son pare arrasaria el que abans es deia Bactriana.[47] El xa, temorós de ser traït pels seus oficials turcs que el consideraven un incapaç, començà a canviar de tenda cada nit. A l'abril passà per Nixapur i va continuar fugint cap a l'oest.[48]
La famosa biblioteca de la ciutat, com les de Bukhara i Merv, quedà feta cendres.[49] Com els mongols es van emportar molts artesans, el sector d'Afrasiab, on vivia la majoria, fou abandonat i la població restant se n'anà als suburbis del sud. El 1333 o 1335, l'explorador marroquí Ibn Battuta visità la ciutat i va afirmar que no hi havia muralles, les portes s'usaven i molts monuments estaven en ruïnes.[8][50] Samarcanda va seguir arruïnada fins que Tamerlà la feu capital el 1370, i en va reconstruir les mesquites, palaus, jardins, pavellons i muralles[51] a la part oest del nou emplaçament.[8]
Referències
[modifica]- ↑ Can, 2015, p. 148-150.
- ↑ Can, 2015, p. 150-151.
- ↑ Azad, 2018, p. 304.
- ↑ Pérez-Embid Wamba, 2016, p. 211.
- ↑ Bolshakov, 1973, p. 266.
- ↑ Lococo, 2008, p. 62.
- ↑ Abazov, 2008, p. lix.
- 1 2 3 Grenet, 2002, p. 3.
- ↑ Davidovich, 1992, p. 136-137.
- ↑ Jackson, 2017, p. 78.
- ↑ McLynn, 2015, p. 274.
- ↑ Chalind, 2014, p. 144-145.
- ↑ Jackson, 2009, p. 31.
- ↑ Sverdrup, 2017, p. 150.
- ↑ Jackson, 2017, p. 89.
- ↑ Sverdrup, 2010, p. 113.
- ↑ Jalali, 2021, p. 180.
- ↑ Sverdrup, 2017, p. 152.
- ↑ May, 2016, p. 62.
- ↑ Raverty, 1970, p. 979.
- ↑ Raverty, 1881, p. 274, 277.
- ↑ Juvayni 18.91 (Boyle 1958, p. 116).
- 1 2 Rashid 78 (Arends 1946, p. 206).
- ↑ Carnac, 1838, p. 121-122.
- ↑ Desmaisons, 1871, p. 116.
- ↑ Juvayni 18.91 (Boyle 1958, p. 117).
- ↑ Raverty, 1970, p. 980.
- ↑ Athir 365 (Richards 2016, p. 207).
- 1 2 Athir 367 (Richards 2016, p. 209).
- ↑ Nasawi 16.45 (Bunyatov, 1996, p. 76).
- ↑ Yuan, 2022, p. 430.
- ↑ Sverdrup, 2017, p. 151.
- 1 2 3 4 Sverdrup, 2017, p. 153.
- ↑ Juvayni 18.92 (Boyle, 1958, p. 117-118).
- ↑ Athir 368 (Richards, 2016, p. 210).
- ↑ Juvayni 18.92 (Boyle, 1958, p. 118).
- ↑ Athir 368 (Richards, 2016, p. 209).
- ↑ Juvayni 18.94 (Boyle, 1958, p. 120).
- ↑ Juvayni 18.95 (Boyle, 1958, p. 121).
- ↑ Juvayni 18.95 (Boyle, 1958, p. 122).
- 1 2 Carnac, 1838, p. 137.
- 1 2 Desmaisons, 1871, p. 117.
- 1 2 3 Rashid 79 (Arends 1946, p. 207).
- ↑ Carnac, 1838, p. 136.
- ↑ Bretschneider, 1888, p. 78.
- ↑ Boyle, 1958, p. 122 (nota 22).
- ↑ Howorth, 1876, p. 80.
- ↑ Howorth, 1876, p. 79-80.
- ↑ Johnson, 1965, p. 96.
- ↑ Gibb, 1971, p. 567-568.
- ↑ Marefat, 1992, p. 35.
Bibliografia
[modifica]Primària
[modifica]Els llibres són citats en números romans i capítols i paràgrafs en números aràbics. Entre parèntesis es van usar els cognoms dels editors o traductors de les edicions utilitzades per indicar les pàgines.
- Abulghazi Bahadur. Genealogia dels turcs. A Desmaisons, Jean Jacques Pierre. Histoire des Mongols et des Tatares (en persa i francès). 1. Imprimerie de l'Académie Impériale dei sciences, 1871.
- Ali ibn al-Athir. La història completa. A Richards, D. S.. The Chronicle of Ibn al-Athir for the Crusading Period from al-Kamil fi'I-Ta'rikh. The Years 589-629/1193-1231: The Ayyubids after Saladin and the Mongol Menace (en anglès). III. Routledge, 2016.
- Alugh Beg Mirza. Arbre genealògic de turcs i tàtars. A Carnac, James R. The Shajrat Ul Atrak, or genealogical tree of the Turks and Tatars (en anglès). W. M. H. Allen & Co., 1838.
- Ata-Malik Juvayni. Història del conqueridor del món. A Boyle, John Andrew. The History of the World-Conqueror (en anglès). I. Harvard University Press, 1958.
- Ibn Battuta. Els viatges d'Ibn Battuta. A Gibb, H. A. R.. The Travels Of Ibn Battuta 1325– 1354 (en anglès). III. Hakluyt Society, 1971.
- Minhaj-i Siraj Juzjani. Una història general de les dinasties mahometanes d'Àsia. A Raverty, H. G.. Tabakat-I-Nasiri (en anglès). I. Gilbert & Rivington, 1881.
- Minhaj-i Siraj Juzjani. Una història general de les dinasties mahometanes d'Àsia. A Raverty, H. G.. Tabakat-I-Nasiri (en anglès). II. Oriental Books Reprint Corporation, 1970.
- Qiu Chuji. Els viatges d'un alquimista: el viatge del taoista Ch'ang-Ch'un de Xina a l'Hindukush per la crida de Gengis Kan. Vegeu a Bretschneider, Emil «The Travels of Ch'ang Ch'un to the West, 1220-1223, recorded by his disciple Li Chi Ch'ang» (en anglès). Mediæval Researches from Eastern Asiatic Sources. Barnes & Noble, I, 1888, p. 35-108. Vegeu també a Google Books.
- Rashid-al-Din Hamadani. Compendium de Cròniques. A Arends, Alfred Kárlovich. Сборник летописей (Книга 2). I. Institut vostokovedenii︠a︡ (Akademii︠a︡ nauk SSSR), 1946.
- Shihab al-Din Muhammad al-Nasawi. Biografia de Jalal ad-Din Mingburnu. En Bunyatov, Ziya Musáyevich. Сират ас-султан Джалал ад-Дин Манкбурны (en rus). Восточная литература, 1996.
Moderna
[modifica]- Abazov, Rafis. Palgrave Concise Historical Atlas of Central Asia (en anglès). Palgrave Macmillan, 2008. ISBN 978-1-4039-7542-3.
- Azad, Arezou. «The Coming of Islam to Balkh». A: Authority and Control in the Countryside: From Antiquity to Islam in the Mediterranean and Near East (6th-10th Century) (en anglès). Brill, 2018, p. 284-312. ISBN 9789004386549.
- Barthold, Vasily Vladimirovich. Turkestan Down to the Mongol Invasion (en anglès). 3a. Gibb Memorial Trust, 1968.
- Bolshakov, Oleg G. «Глава V: численности населения». A: Средневековый город Средней Азии (en rus). Наука, 1973, p. 256-268.
- Can, Mesut. «Orta Asya Kent Topoğrafyasına Dair Genel Kabuller Üzerine Bir Değerlendirme». A: IV. Turkey Graduate Studies Congress, 14-17 May 2015, Kütahya: Proceedings (en turc). III. ILEM, 2015, p. 145-148. ISBN 978-605-84009-4-8.
- Chalind, Gérard. «Chapter 7: The Mongol Empire». A: A Global History of War: From Assyria to the Twenty-First Century (en anglès). University of California Press, 2014, p. 141-150.
- Davidovich, Elena A. «The Karakhanids». A: History of Civilizations of Central Asia. The age of achievement: A.D. 750 to the end of the fifteenth century. Part One: The historical, social and economic setting (en anglès). IV. Unesco, 1992, p. 119-144. ISBN 92-3-103467-7.
- Grenet, Frantz «Samarqand: History and Archeology» (en anglès). Encyclopaedia Iranica Online, 2002, p. 1-3.
- Howorth, Henry Hoyle. History of the Mongols: The Mongols proper and the Kalmuks (en anglès). Longmans, Green, and Company, 1876.
- Jackson, Peter. «The Mongol Age in Eastern Inner Asia». A: Nicola Di Cosmo. The Cambridge History of Inner Asia. The Chinggisid Age (en anglès). Cambridge University Press, 2009, p. 26-45. ISBN 9781139056045.
- Jackson, Peter. «The Mongol Westward Advance (1219-53)». A: The Mongols and the Islamic World: From Conquest to Conversion (en anglès). Yale University Press, 2017, p. 71-93. ISBN 9780300125337.
- Jalali, Ali Ahmad. Afghanistan: A Military History from the Ancient Empires to the Great Game (en anglès). University Press of Kansas, 2021. ISBN 9780700632633.
- Johnson, Elmer D. History of libraries in the Western world (en anglès). Scarecrow Press, 1965.
- Liddell Hart, Basil Henry. Great captains unveiled (en anglès). Ayer, 1984. ISBN 0836906187.
- Lococo, Paul. «Chapter 6. Destruction of the Khwarazmian Empire». A: Genghis Khan: History's Greatest Empire Builder (en anglès). Potomac Books, 2008, p. 51-70. ISBN 9781574887464.
- Marefat, Roya «The Heavenly City of Samarkand» (en anglès). The Wilson Quarterly, XVI, 1992, p. 33-38.
- May, Timothy Michael. «The Mongols outside Mongolia». A: Michael Hope; Timothy May. The Mongol Empire: A Historical Encyclopedia (en anglès). I. Edinburgh University Press, 2016, p. 44-75. ISBN 978-0-7486-4237-3.
- McLynn, Frank. Genghis Khan: his conquests, his empire, his legacy (en anglès). Da Capo Press, 2015. ISBN 978-0-306-82395-4.
- Pérez-Embid Wamba, Javier. Las civilizaciones orientales: Una introducción histórica. Editorial de la Universidad de Huelva, 2016. ISBN 9788416621415.
- Pittard, Dana J. H.. Thirteenth Century Mongol Warfare: Classical Military Strategy of Operational Art? (en anglès). School of Advanced Military Studies, 1994.
- Sverdrup, Carl F. «Numbers in Mongol Warfare». A: France, John; J. Rogers, Clifford; DeVries, Kelly. Journal of Medieval Military History (en anglès). VIII. Boydell and Brewer, 2010, p. 109-117. ISBN 9781843835967.
- Sverdrup, Carl F. The Mongol Conquests: The Military Campaigns of Genghis Khan and Sübe'etei (en anglès). Helion & Company, 2017. ISBN 978-1913336059.
- Uhrig, Henry T. «An Early Thunderbolt» (en anglès). Quarterly Review of Military Literature, L, 1970, p. 75-82.
- Yuan, Hong. From the Khitans to the Jurchens & Mongols: A History of Barbarians in Triangle Wars & Quartet Conflicts (en anglès). iUniverse, 2022. ISBN 9781663241191.