Semiramide

Semiramide

Joséphine Fodor com a Semiramide per a la representació de París el 1825
Forma musical	òpera
Compositor	Gioachino Rossini
Llibretista	Gaetano Rossi
Llengua	italià
Basat en	Sémiramis (tragedy) (en) (Voltaire)
Publicació	1823
Gènere	òpera
Parts	2
País d'origen	Itàlia
Personatges	Semiramide, reina de Babilònia, vídua del rei Nino (soprano) - Isabella Colbran Arsace, fill de Semiramide (contralt) - Rosa Mariani Assur, cap de la guàrdia de Semiramide (baix) - Filippo Galli Idreno, príncep indi (tenor) - John Sinclair Oroe, Gran sacerdot del temple de Baal (baix) - Luciano Mariani Azema, princesa, filla de Semiramide (soprano) - Matilde Spagna Mitrane, capità de la guàrdia de Semiramide (tenor) - Gaetano Rambaldi Fantasma de Nino (baix) - Natale Ciolli Cor de sàtrapes, mags, babilonis, prínceps, músics de cítares, dames, guàrdia reial, ministres del temple, egipcis, esclaus.
Estrena
Estrena	3 febrer 1823
Escenari	La Fenice (Itàlia)
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya	20 d'abril de 1826, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu	20 d'abril de 1854

Semiramide és una òpera en dos actes de Gioachino Rossini sobre un llibret de Gaetano Rossi, basat en la tragèdia Sémiramis de Voltaire (1748), que al seu torn es basava en la llegenda de Semíramis d'Assíria. S'estrenà al Teatro la Fenice de Venècia el 3 de febrer de 1823, sense entusiasmar. A Catalunya es va estrenar al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 20 d'abril de 1826.

Semiramide va ser l'última òpera italiana de Rossini i, segons Richard Osborne, "podria anomenar-se Tancredi revisada". Com a Tancredi, el llibret de Rossi es basava en una tragèdia de Voltaire. La música va prendre la forma d'un retorn a les tradicions vocals de la joventut de Rossini, i va ser un melodrama en què "recreava la tradició barroca del cant decoratiu amb una habilitat inigualable". Les escenes de conjunt (sobretot els duos entre Arsace i Semiramide) i els cors són d'alt nivell, així com l'escriptura orquestral, que aprofita plenament una gran orquestra.

És l'última òpera que Rossini va escriure per a Itàlia abans d'instal·lar-se a París. A part d'Il viaggio a Reims, que encara es troba en italià, les seves últimes òperes van ser composicions originals en francès o adaptacions reelaborades al francès d'òperes italianes anteriors.

Amb una estructura molt complexa i amb aproximadament quatre hores de durada -alguna escena supera els vint minuts-, Semiramide era l'òpera més llarga que fins al moment havia escrit Rossini. Només la va superar Guillaume Tell (1829), que amb cinc actes i ballet estava sotmesa a les demandes de l'Òpera de París. És un exemple clar del belcantisme i també la que més reptes vocals planteja, alhora amb una impecable factura orquestral i vocal. El jove Bellini quan, encara estudiant, va conèixer l'obra va exclamar: «Val la pena escriure més música?» Representa també el comiat de Gioachino Rossini d’Itàlia, motivat per la recepció més aviat freda que el públic venecià va donar a una òpera que, paradoxalment, és potser la més completa del seu catàleg i una de les que millor revela la seva capacitat dramàtica.

La trama de Semiramide se centra en la figura de la reina de Babilònia, immersa en una història marcada per la venjança i els secrets. Tot comença amb la mort del seu espòs, Nino, envoltada d’incertesa sobre qui en va ser el responsable. Anys després, ja consolidada en el poder, Semiramide s’enamora d’Assur, un heroi valent, sense saber que ell és, en realitat, el fill del seu marit assassinat. Una part essencial del conflicte dramàtic de Semiramide es fonamenta en un malentès profund: la reina de Babilònia està convençuda que Arsace correspon als seus sentiments, mentre que ell interpreta que Semiramide vol concedir-li la mà de la seva estimada, Azema. Tot plegat es complica encara més quan surt a la llum la veritat: que, en realitat, són mare i fill.

Història de la composició

Gioachino Rossini, el compositor

Després de deixar la seva empremta amb una sèrie d'òperes còmiques brillants (sobretot Il barbiere di Siviglia, La Cenerentola, Il turco en Italia i L'italiana in Algeri), Rossini es va dedicar cada cop més a l'òpera seriosa (opere serie). Durant els anys 1813 (quan Rossini va compondre Tancredi) fins al 1822, en va escriure una sèrie considerable, sobretot per al Teatro di San Carlo de Nàpols.

Una de les raons del seu nou interès pel gènere seriós va ser la seva connexió amb la gran soprano dramàtica Isabella Colbran, que primer va ser la seva amant, després la seva dona. Va crear els papers femenins principals a Elisabetta, regina d'Inghilterra (1815), Otello (1816), Armida (1817), Mosè in Egitto (1818), Maometto II (1820) i altres cinc òperes de Rossini fins i tot incloent la seva aportació final al gènere, Semiramide, que també va ser escrita amb Colbran en el paper principal.

En 1822, Rossini passà tres mesos a Viena, on experimentà l'èxit triomfal de la seva òpera Zelmira. Durant la seva estada a Viena, presencià la finalització del seu contracte amb el Teatro San Carlo de Nàpols i les negociacions per un nou contracte amb La Fenice de Venècia. El 22 de juliol de 1822, Rossini deixà Viena, però ja havia començat la seva exitosa carrera internacional, amb plans de viatges a Londres i París. La seva estada a la capital austríaca li aportà reconeixement i estabilitat econòmica. Després de molts anys de treball i tensions, semblava que Rossini podia encarar el futur amb una relativa tranquil·litat.

El 13 d'agost de 1822, Rossini va subscriure un contracte mitjançant el qual venia els seus drets sobre Semiramide, de tal manera que la partitura passava a ser propietat del teatre. Això implica que renunciava als seus drets sobre els beneficis futurs de l'obra, però ja no havia de gestionar directament la difusió de l'òpera negociant amb teatres i editors. El fet que el preu acordat per a aquests drets fos significativament elevat incentivava la difusió de la seva música amb l'esperança de rendibilitzar la inversió.

Voltaire va escriure Sémiramis, obra en la que es va basar el llibretista

Rossini es va instal·lar a casa dels seus pares a Castenaso, prop de Bolonya, per iniciar la composició de Semiramide per La Fenice de Venècia. El 9 d'octubre va convocar al llibretista Gaetano Rossi a Castenaso per començar a treballar en el llibret de la nova òpera i van fer canvis significatius respecte a la versió original de Voltaire. Rossi va utilitzar curiosament el text de Voltaire com a font del seu llibret, tot i que hi havia el precedent més operístic de la versió de Semiramide de Metastasio. La història original de Voltaire narra l'evolució posterior del personatge de Semíramis, reina de Babilònia, que havia matat el seu espòs, el rei Nino, amb l'ajuda del malvat Assur. No obstant això, la tendència a favor dels finals feliços va portar a eliminar la mort (accidental) de la reina i, implícitament perdonada pels seus crims, que en aquesta versió edulcorada de Voltaire queden reduïts a un de sol.

Rossini va trigar només 33 dies a completar la partitura. La grandesa i excel·lència de l'obra evidencien que el geni creatiu del compositor estava assolint un dels seus moments més àlgids.

Rossini va triar la mateixa combinació que tant d'èxit li havia aportat ambTancredi: el mateix teatre, el mateix llibretista, la mateixa base literària, una tragèdia neoclàssica basada en la història antiga de Voltaire, i el mateix gènere musical de l'òpera seriosa, amb una estructura rígida, àries da capo i el canto fiorito.

La història de Voltaire ens parla de l'evolució posterior del personatge de Semíramis, reina de Babilònia, que ha matat al seu espòs, el rei Nino, amb l'ajuda del malvat Assur. Però la moda dels finals feliços va fer que s'eliminés la mort (accidental) de la reina, implícitament perdonada dels seus crims, que en aquesta versió edulcorada de Voltaire queden reduïts a un de sol.

Historial de representacions

Isabella Colbran, creadora de Semiramide

Segle XIX

Després de la seva estrena, l'òpera es va oferir vint-i-vuit vegades durant la resta de la temporada a Venècia (i, en algun moment, durant quatre nits seguides) i va passar a presentar-se arreu d'Itàlia i Europa, incloent-hi París el 1825, Milà el 1829 i 1831 i Viena el 1830. Va arribar a Londres el 15 de juliol de 1824. A Catalunya es va estrenar al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 20 d'abril de 1826. Es va estrenar als Estats Units al St. Charles Theatre de Nova Orleans l'1 de maig de 1837, però va trigar fins al 3 de gener de 1845, abans de ser representat a Nova York.

Al voltant de 1825 van sorgir altres prima donna en els papers principals, ja que els poders vocals de Colbran havien disminuït molt en el moment de les actuacions de l'estrena a Venècia i ella "no estava en estat de tornar a cantar el paper". Durant 25 anys després de 1830, Giulia Grisi va triomfar en el paper, sobretot a Sant Petersburg el 1849 i a Nova York el 1854.

A finals del 1800, l'òpera pràcticament havia desaparegut del repertori. No obstant això, va ser escollida l'any 1880 per inaugurar el Teatro Costanzi, nova seu de la companyia de l'Òpera de Roma, i va aparèixer en el marc del Festival d'Òpera de Cincinnati de 1882 al qual va assistir Oscar Wilde i que va comptar amb la famosa diva Adelina Patti que va escollir l'ària "Bel raggio lusinghiero" per la seva actuació de comiat. El Metropolitan Opera va reviure Semiramide el 1892, el 1894 (amb Nellie Melba) i el 1895.

Segle XX i més enllà

Va trigar fins a 1932 fins que l'òpera va reviure (en una traducció alemanya) a Rostock, i després va reaparèixer amb Tullio Serafin al Maggio Musicale Fiorentino de 1940.

Les presentacions a La Scala de Milà el desembre de 1962 amb Joan Sutherland i Giulietta Simionato van requerir el remuntatge de tota la partitura de l'autògraf de Rossini, ja que no se'n coneixia cap altre text.

Montserrat Caballé cantant Semiramide al Festival d'Ais de Provença el 1980

El musicòleg Philip Gossett va assenyalar que entre 1962 i 1990 "uns setanta de teatres d'òpera han inclòs l'obra en una o més temporades". Un renaixement important al Festival d'Ais de Provença el 1980 va ser dirigit per Pier Luigi Pizzi i va comptar amb Montserrat Caballé en el paper principal i amb Marilyn Horne com a Arsace. A continuació, la mateixa posada en escena va ser interpretada pel Teatre Carlo Felice de Gènova i pel Teatro Regio de Torí que l'havia coproduït, protagonitzada respectivament per Lella Cuberli/Martine Dupuy i Katia Ricciarelli/Lucia Valentini Terrani. No va ser fins al renaixement del Met l'any 1990 després de gairebé 100 anys que es va muntar una producció basada en una nova edició crítica. Va alternar Lella Cuberli i June Anderson en el paper principal amb Marilyn Horne de nou com a Arsace. Entre altres actuacions, l'obra va ser a càrrec del Rossini in Wildbad Festival l'any 2012, que va ser gravada amb Alex Penda com a protagonista. El novembre de 2017, la Royal Opera House de Londres va muntar la seva primera producció de l'òpera des de la dècada de 1890, amb Joyce DiDonato al paper principal.

Argument

Temps: Antiguitat o "Uns 2.000 anys abans de l'era cristiana"

Lloc: Babilònia

Obertura

Semiramide té la seva pròpia obertura, que gairebé segurament va ser composta l'últim moment. A diferència de moltes obertures operístiques de l'època, va agafar en préstec idees musicals de la mateixa òpera, per la qual cosa no la va fer servir amb una altra partitura. El ventall i l'equilibri d'idees musicals, des de l'obertura silenciosa i rítmica a través de l'Andantino per a quatre trompes (tret de la mateixa òpera) i la repetició amb contramelodies de pizzicato a les cordes fins a l'allegro animat, fan de l'obertura de Semiramide sigui una de les millors contribucions de Rossini al gènere i merescudament una de les més populars.

Acte I

Interior del temple de Baal, Babilònia (acte I, escena 1); escenografia d'⁣Alessandro Sanquirico per a Semiramide posada en escena a La Scala de Milà, 1824

Temple de Baal, Babilònia

El gran sacerdot Oroe fa una crida a tots per entrar al temple, i els babilonis (així com altres estrangers, incloent-hi Idreno, el rei indi) ho fan portant ofrenes a Baal. Assur proclama que ha arribat el moment en què la reina ha de triar un successor i recorda a tots el seu propi valor. Idreno mostra sorpresa per les aspiracions d'Assur i tots expressen les seves preocupacions i pors individuals.

Semiramide és aclamada per tothom quan entra, però Idreno i Assur especulen individualment sobre qui serà l'escollit. Pressionen la reina perquè anunciï la seva decisió, però al mateix temps la mateixa Semiramide té por de prendre aquesta decisió, sobretot perquè sembla que espera l'arribada d'algú. Sobtadament, el temple s'enfosqueix i hi ha una consternació general mentre temen el seu possible enfonsament. Tothom surt ràpidament del temple.

Arsace, un jove guerrer escita, arriba al temple. El seu pare, que està moribund, li ha dit que vagi al temple de Babilònia i que enviï un missatge urgent a Semiramide. Porta amb ell un cofre que pertany al seu pare, però està perplex sobre per què l'han cridat de nou a Babilònia. Arsace expressa el seu amor per la princesa Azema, malgrat que ella està promesa al fill perdut del difunt rei Nino, Ninia. Arsace assegura que no està disposat a donar suport a Assur en la seva candidatura al tron. (Escena i ària: Eccomi alfine in Babilonia... Ah! quel giorno ognor rammento / "Aquí estic per fi a Babilònia... Oh, recordaré per sempre el dia de la glòria i la felicitat...").

Arsace demana veure el gran sacerdot. Oroe entra, obre l'arqueta i, en veure el seu contingut, exclama que conté les relíquies sagrades del rei mort. Llavors, suggereix a Arsace que hi ha hagut alguna traïció en la qual podria estar implicat. Just quan Assur s'apropa, Oroe marxa amb les relíquies. Assur arriba i qüestiona les raons del retorn d'Arsace. Els dos homes discuteixen sobre Azema, amb Arsace reafirmant el seu amor per ella. (Duet: Bella imago degli dei / "Bella, imatge divina") mentre Assur afirma que ell també l'estima. "No tens ni idea de què és l'amor", diu el jove al gran: (Ària/duet: D'un tenero amor / "D'amor tendre...")

Vestíbul d'entrada del palau (acte I, escena 8); escenografia per a Semiramide escenificada a La Scala de Milà, 1824

El vestíbul d'entrada del palau

Azema entra feliç pel retorn d'Arsace a Babilònia. Idreno la segueix i li demana la seva mà en matrimoni; ella li diu que la decisió ha de ser presa per Semiramide. "Què passa amb el teu cor?" pregunta, suposant que el seu rival només pot ser Assur. Li diuen amb menyspreu que mai serà com Assur, i Idreno s'acomoda a aquesta realitat tot i que expressa el seu desig "de castigar la perversa audàcia d'un rival" i continua expressant el desig per Azema: (Ària: Ah, dov'è, dov' è il cimento? / "Oh, on és, on és el repte?")

Els Jardins Penjants

Semiramide, enamorada d'Arsace i creient que ell la correspon, espera ansiosament la seva arribada: (Ària: Bel raggio lusinghier / "Bella, raig encantador"). Ella rep un missatge de l'Oracle que li diu que un casament donarà a llum un nou rei. Semiramide interpreta aquesta revelació com un senyal dels déus que aproven els seus plans i, com a resultat, ordena els preparatius per a un casament. Quan Arsace arriba, fa al·lusió al seu amor per Azema sense nomenar-la específicament, però també declara la seva disposició a morir per la seva reina si cal. Semiramide encara creu que aquest amor és sincer i promet donar-li tot el que desitgi (Duet: Serbami ognor sì fido il cor / "Mantingues sempre el teu cor tan fidel a mi"). Surten per separat.

Escenografia per a l'acte I, escena 13 de Semiramide presentada a La Scala de Milà, 1824

La Sala del tron del Palau

Tots entren per esperar l'arribada de Semiramide perquè anunciï el seu successor. Arsace, Idreno, Oroe i Assur juren obeir les seves ordres, independentment de la seva decisió (Conjunt: Semiramide, Arsace, Idreno, Oroe i Assur: (Giuri ognuno, a' sommi Dei / "Que tothom juri als déus més alts"). Ella demana lleialtat a l'home que triï, afirmant que també serà el seu futur marit. Quan Semiramide nomena Arsace com el seu escollit, Assur s'indigna, i Idreno accepta la decisió, però demana la mà d'Azema, que li és concedida. Després de demanar a Oroe que els uneixi a ella i a Arsace, Semiramide queda horroritzada pel soroll provinent de la propera tomba del rei Nino: (Conjunt: Qual mesto gemito da quella tomba / "Quin gemec més trist des de la tomba"). L'aparició del fantasma del rei Nino consterna a tots, amb advertiments sobre els delictes que han de ser expiats, prediccions que Arsace regnarà i instants perquè respecti la saviesa del Gran Sacerdot i baixi a la tomba. Cadascun dels personatges expressa la seva angoixa.

Acte II

Una sala al palau

En un curt encontre, Mitrane dona ordres a la guàrdia reial per mantenir Assur sota vigilància i evitar que surti del palau. Després, entra Semiramide seguida poc després per Assur.

Aviat sorgeix el conflicte entre tots dos. Ella li recorda que va ser ell qui va lliurar la copa de verí a Nino causant la seva mort, i ell li recorda que va ser ella qui la va preparar: "Qui m'ha lliurat la copa de la mort?" pregunta. Recordant que en aquell moment tenia un fill, Ninia, especula que podria haver estat assassinat pel mateix home que va matar Nino. Assur continua pressionant Semiramide perquè el faci rei. Al seu torn, ella amenaça de revelar el crim, i canten un extens duet (Se la vita ancor t'è cara / "Si encara t'estimes la vida") recordant el mal que cadascun podria infligir a l'altre si la veritat es revelés. Semiramide continua exigint que Assur reconegui Arsace com el seu rei.

L'alegria s'escolta a la distància, i mentre Semiramide recupera part de la seva antiga felicitat, Assur es resigna al seu destí.

La tomba del rei Nino

Oroe i els mags estan congregats a la tomba. El Gran Sacerdot insta a Arsace a presentar-se, però li fa entendre que pot ser que hagi de rebre notícies desagradables. Quan Arsace arriba, Oroe li revela que ell és Ninia, el fill de Nino, que havia estat salvat pel devot Fradate i criat com a fill propi. Horroritzat per aquesta notícia, Arsace descobreix que Semiramide és la seva mare. Per confirmar aquesta revelació, Oroe li lliura un pergamí escrit pel rei abans de la seva mort, la lectura del qual confirma les paraules del Sacerdot. El moment culminant arriba quan Arsace llegeix les paraules de Nino, i s'adona que la seva mare i Assur van ser els autors de l'assassinat del seu pare: "Assur era el traïdor."

Gairebé s'enfonsa de dolor als braços d'Oroe, demana consol (Ària: In sì barbara sciagura / "En una desgràcia tan bàrbara"), però els sacerdots ràpidament reforcen la seva necessitat d'una venjança immediata. L'equipen amb una armadura i una espasa i l'inspiren amb la determinació de seguir endavant (cabaletta: Si, vendicato, il genitore / "Sí, el meu pare es va venjar"). Amb l'espasa a la mà, Arsace marxa.

Apartaments de Semiramide

Azema i Mitrane estan soles, la primera es queixa que ho ha perdut tot ara que l'Arsace, l'amor de la seva vida, s'ha de casar amb la reina. Entra Idreno i escolta la seva tristesa. Azema li promet la seva mà si això és el que desitja, però ell anhela que l'estimi de veritat (Ària: La speranza più soave / "L'esperança més dolça"). Dos cors de donzelles, senyors i indis els condueixen a tots al temple.

Ìnterior del temple; escenografia per a l'acte 2, escena 4 de Semiramide posada en escena a La Scala de Milà, 1824

Al temple

Semiramide s'enfronta a Arsace i, finalment, ell li lliura el pergamí que ho ha revelat tot. Horroritzada, Semiramide entén la veritable identitat d'Arsace i se'n ressent, oferint-se als seus venjadors. Arsace, per la seva banda, jura lleialtat com a fill i expressa el desig de salvar la vida de la seva mare (Duet: Ebben, a te, ferisci!... Giorno d'orror! E di contento!... Madre, addio! / "Mira, tu, colpeja'm! ... Dia d'horror, i d'alegria!... Mare, adéu!"). Tots junts accepten la realitat, però Arsace declara que ha de dirigir-se a la tomba del seu pare i prendre les mesures necessàries. Coneixent el que l'espera, Semiramide l'anima a "tornar a mi victoriós".

L'entrada al sepulcre del rei Nino

Al costat de la tomba de Nino. Escenografia d'Alessandro Sanquirico per a Semiramide presentada a La Scala de Milà, 1824

Amb determinació, Assur entra i proclama que aquest serà l'últim dia d'Arsace a la terra, prometent matar-lo. Tot i això, en descobrir que la gent s'ha girat en contra d'ell, manté la seva decisió. Es dirigeix cap a la tomba, però es troba amb una força desconeguda, una aparició que el deté (Cor, escena i ària: Deh ti ferma ... Que' numi furenti, Quell'ombre frementi / "Oh, atura't... Aquells déus furiosos, aquelles ombres tremoloses"). Els homes d'Assur el criden, però encara té l'aparició a la seva ment. Els seus homes estan desconcertats fins que sembla recuperar-se i, amb els seus homes al seu costat, promet continuar lluitant.

Final - Dins del sepulcre de Ninus

Juntament amb Oroe, Arsace entra a les voltes buscant el seu rival. Assur també fa la seva entrada, buscant a Arsace. En aquest moment, Semiramide entra per resar a la tomba de Nino, demanant perdó i protecció per al seu fill (Solo: Al mio pregar t'arrendi: il figlio tuo difendi / "Cedeix a la meva pregària: protegeix el teu fill"). En la confusió de la foscor, tots tres –Arsace, Semiramide i Assur– expressen cert desconcert pel que fa a la pèrdua del seu coratge en aquest moment crucial: (Trio: L'usato arder / "El meu antic valor"). No obstant això, en la foscor i intentant colpejar Assur, Arsace acaba colpejant Semiramide mentre aquesta s'interposa per protegir el seu antic còmplice. Amb sorpresa en descobrir la veritable identitat d'Arsace, Assur és arrestat, Semiramide mor i, amb l'aprovació general del poble, Arsace accepta de mala gana que serà rei.

Estructura

• Simfonia

Acte I

• 1 Introducció Sì, gran Nume, t'intesi (Oroe, Cor, Idreno, Assur, Oroe, Azema, Mitrane, Semiramide)
• 2 Recitatiu i Cavatina: Eccomi alfine in Babilonia - Ah! quel giorno ognor rammento (Arsace)
• 3 Duet: Bella imago degli dei (Arsace, Assur)
• 4 Ària: O, me felice! - Ah dov'è, dov'è il cimento (Idreno)
• 5 Cor de dones i Cavatina: Serena i vaghi rai - Bel raggio lusinghiero (Semiramide)
• 6 Duet: Serbami ognor sì fido (Semiramide, Arsace)
• 7 Final I Ergi omai la fronte altera (Cor, Semiramide, Assur, Arsace, Idreno, Oroe, Azema, Mitrane, Ombra di Nino)

Acte II

• 8 Duet: Se la vita ancor t'è cara (Semiramide, Assur)
• 9 Cor, Escena i Ària: In questo augusto soggiorno arcano - Ebben, compiasi omai - In sì barbara sciagura (Arsace)
• 10 Ària amb Cor: La speranza più soave (Idreno)
• 11 Duet: Ebbene...a te... (Semiramide, Arsace)
• 12 Escena, Cor i Ària: Il dì già cade - Ah la sorte ci tradì - Deh ti ferma... ti placa... perdona (Assur)
• 13 Final II: Un traditor, con empio ardir (Cor, Arsace, Oroe, Assur, Semiramide)

Anàlisi musical

A banda de Guillaume Tell (1829) —obra de grans dimensions amb cinc actes i ballet, adaptada a les exigències de l'Òpera de París—, Semiramide és l’òpera més extensa de Gioachino Rossini. Amb prop de quatre hores de música, el seu primer acte, que supera les dues hores, és probablement un dels més llargs de tota la història operística. Malgrat aquesta durada considerable, l’òpera es construeix a partir d’un nombre relativament reduït de peces: tretze números i una obertura. Els conjunts es concentren principalment en grans blocs, com la introducció (núm. 1), el primer final (7) i el segon final (13). En canvi, predominen clarament els números solistes: hi trobem sis àries —dues sense cor (2 i 4) i quatre amb intervenció coral (5, 9, 10 i 12)—, així com quatre duets (3, 6, 8 i 11). Els tres protagonistes principals es confronten musicalment en aquests duets —primer en combinacions de dos, i finalment en la trobada entre mare i fill—, en escenes on les emocions arriben al seu punt màxim d’expressió. Les tres veus que sostenen l’òpera —soprano (Semiramide), contralt (Arsace) i baix (Assur)— s’uneixen per primera vegada en el segon final, en el trio L'usato ardir.

Eugène Giraud - Caricatura de Marietta Alboni com a Semiramide al Théâtre Italien el 1902

En aquest univers dominat per un ideal de bellesa molt estilitzat, el personatge d’Arsace —heroi viril— és confiat a una veu de contralt, fet que dins aquesta estètica d’arrel encara barroca no resultava ni estrany ni antinatural, fins i tot quan el paper podia ser assumit per una veu femenina. El tenor, Adreno, té un paper més secundari: actua sobretot com a suport en els conjunts i, amb les seves dues àries, ofereix un cert respir als protagonistes principals. L’ús de la coloratura adquireix aquí una funció expressiva de primer ordre. No és només ornament, sinó un mitjà que aporta un dinamisme inèdit i, alhora, permet transmetre una veritat dramàtica sense caure en l’artifici. El moviment de les veus esdevé així un llenguatge complet, capaç d’expressar tota la gamma d’emocions —alegria, por, desig, ràbia, desesperació o esperança. Gràcies a aquest recurs, Gioachino Rossini aconsegueix elevar els seus personatges a una dimensió gairebé sublim sense perdre intensitat dramàtica, portant l’estètica del bel canto a una de les seves expressions més plenes i refinades.

Rodolfo Celletti, musicòleg que en la seva Storia del belcanto (1983) va qualificar Semiramide de l'última òpera barroca

El musicòleg Rodolfo Celletti va escriure que Semiramide «en el pas de la tragèdia de Voltaire al llibret de Gaetano Rossi, va adquirir de forma curiosa certes estructures i característiques de l'òpera veneciana de finals del segle XVIII, com la grandiositat de les escenes, l'espectacularitat del vestuari, el personatge principal llegendari, els successos fantàstics, l'evocació de les ombres dels morts, l'ambivalent passió de Semiramide cap a Arsace, el retrobament entre mare i fill, la contralt transvestida que recorda algunes inflexions del contralt castrat. I en aquest context, l'afinitat de Rossini cap a la transfiguració i l'al·legoria vocal va resplendir com mai abans ho havia fet. Així, mentre d'una banda el desenvolupament del seu geni indicava que amb el temps prendria noves direccions, d'altra banda Semiramide va ser alguna cosa més que el resum de tota l'òpera italiana que havia compost. Va ser l'última òpera a la gran tradició barroca: la més bella i imaginativa, potser la més completa; però també, irremeiablement, l'última».

Gioachino Rossini apunta també cap a camins futurs amb una escena que es podria qualificar de verista: el moment en què Assur cau en la bogeria (núm. 12). Aquí, l’angoixa —trencada, vacil·lant, gairebé suplicant— es tradueix en una declamació d’una força sorprenentment realista. Aquest tipus d’expressió, tan allunyada de la convenció, sembla anticipar desenvolupaments posteriors i podria haver influït fins i tot en Giuseppe Verdi, especialment en el seu Macbeth.

Els deu anys que separen Tancredi de Semiramide corresponen a un període d’esplendor dins la trajectòria de Gioachino Rossini, que culmina amb aquesta última obra abans del seu trasllat a París, en un esclat creatiu de gran brillantor. Aquest melodramma tragico inclou només sis àries i quatre duos, a més d’una introducció i els dos grans finals d’acte. En essència, Semiramide destaca com una construcció musical d’una arquitectura extraordinària, on l’expansió de les formes tradicionals fins a dimensions monumentals respon sobretot a una lògica interna de la música més que no pas a exigències estrictament dramàtiques. Sense deixar de banda el treball orquestral ni el paper rellevant del cor, l’òpera esdevé, per damunt de tot, una exaltació de la veu humana: una demostració dels límits del virtuosisme vocal, una autèntica apoteosi de la floritura, entesa no com un simple ornament, sinó com a element essencial del discurs musical.

Semiramide concentra, d’una manera gairebé culminant, l’essència d’una dècada en què Gioachino Rossini va renovar profundament el melodrama italià. Després de les seves òperes napolitanes més experimentals, on ja començava a construir escenes àmplies i contínues, aquí recupera una organització més clàssica, amb números ben diferenciats separats per recitatius. Ara bé, aquests recitatius assoleixen un nivell de desenvolupament i refinament superior al de les seves obres anteriors. La riquesa instrumental es fa evident no només en l’habitual habilitat de Rossini amb els instruments de vent, sinó sobretot en la creació d’un teixit sonor dens i matisat, sovint dominat per colors foscos en els registres greus, que contribueixen a generar l’atmosfera enigmàtica de l’òpera. El cor també hi té un paper essencial, tant des del punt de vista dramàtic com sonor, especialment en les intervencions dels sacerdots, d’una gran intensitat i amb predomini de les veus de tenor i baix.

Rossini va compondre aquesta òpera després de la seva estada a Viena, encara sota l’impacte del moviment romàntic que havia descobert a través de El caçador furtiu. Aquest contacte va sacsejar els seus esquemes clàssics habituals. La influència del món fantàstic de l’obra de Weber va afavorir un gir cap a plantejaments més propis del romanticisme i de la llegenda. A Semiramide, aquest canvi es percep, per exemple, en la presència escènica de l’esperit de Nino —assassinat per la mateixa Semiramide—, que aporta una dimensió dramàtica nova. Tot i que sovint queda amagada darrere de pàgines de gran virtuosisme vocal, aquesta càrrega dramàtica es manifesta amb força en els passatges evocadors del crim. L’obertura, amb els seus temes reutilitzats en moments concrets de l’acció, constitueix un clar exemple d’aquest nou llenguatge expressiu.

Enregistraments

Àudio

Any	Elenc (Semiramide, Arsace, Assur, Idreno)	Director	Segell
1965/66	Joan Sutherland, Marilyn Horne, Joseph Rouleau, John Serge	Richard Bonynge, London Symphony Orchestra i el Cor d’Òpera Ambrosià	CD: Decca Cat: 475 7918
1980	Montserrat Caballé, Marilyn Horne, Samuel Ramey, Francisco Araiza	Jesús López Cobos, Scottish Chamber Orchestra i el Cor del Festival d’Ais de Provença (Enregistraments d’àudio i vídeo de representacions al Aix-en-Provence Festival)	CD: Premiere Opera Ltd, Cat: CDNO 161-2 DVD: Encore DVD 2258
1990	June Anderson, Marilyn Horne, Samuel Ramey, Stanford Olsen	James Conlon, Orquestra i Cor del Metropolitan Opera (Enregistrament d’àudio i vídeo d’una funció al MET)	CD: Celestial Audio Cat: CA 135; DVD: ArtHaus Musik Cat: 100 222
1992	Iano Tamar, Gloria Scalchi, Michele Pertusi, Gregory Kunde	Alberto Zedda, Orquestra del Teatro Comunale de Bolonya i Cor Filharmònic de Praga (Enregistrament de l’edició crítica en una funció al Rossini Opera Festival de Pesaro)	CD: Ricordi/Fonit Cetra Cat: RFCD 2018
1992	Cheryl Studer, Jennifer Larmore, Samuel Ramey, Frank Lopardo	Ion Marin, London Symphony Orchestra i el Cor d’Òpera Ambrosià	CD: Deutsche Grammophon Cat: 437 797-2
1998	Edita Gruberová, Bernadette Manca di Nissa, Ildebrando D'Arcangelo, Juan Diego Flórez	Marcello Panni, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Viena i Wiener Konzertchor (Enregistrament d’un concert al Wiener Konzerthaus, 14 de març)	CD: Nightingale Classics Cat: NC 207013-2
2004	Ángeles Blancas, Daniela Barcellona, Ildar Abdrazakov, Antonino Siragusa	Alberto Zedda, Orquestra i Cor del Teatro Real de Madrid (Enregistrament en vídeo d’una funció al Teatro Real, Madrid, abril)	DVD: Encore DVD 2731
2011	Myrtò Papatanasiu, Ann Hallenberg, Josef Wagner, Robert McPherson	Alberto Zedda, Orquestra Simfònica de l’Òpera Flamenca i Cor de l’Òpera Flamenca (Enregistrament d’un concert a la Vlaamse Opera de Gant, Bèlgica, 11 de gener)	CD: Dynamic Cat: 55674; DVD: Dynamic Cat: 33674
2012	Alex Penda, Marianna Pizzolato, Lorenzo Regazzo, John Osborn	Antonino Fogliani, Virtuosi Brunensis i el Cor Camerata Bach de Poznań, (Enregistrat al Rossini in Wildbad Festival, 2012)	CD: Naxos Records, Cat: 8660340-42
2018	Albina Shagimuratova, Daniela Barcellona, Mirco Palazzi, Barry Banks	Sir Mark Elder, Orquestra of the Age of Enlightenment i Cor Opera Rara	CD: Opera Rara, Cat: ORC57

Vídeo

Any	Elenc (Semiramide, Arsace, Assur, Idreno)	Director	Segell
1990	June Anderson, Marilyn Horne, Samuel Ramey, Stanford Olsen	James Conlon	Arthaus
2011	Myrtò Papatanasiu, Ann Hallenberg, Josef Wagner, Robert McPherson	Alberto Zedda	Dynamic

Bibliografia

• Alier, Roger. Gioachino Rossini (en castellà). Barcelona: Edicions Daimon, 1986. ISBN 84-231-2852-0. 
• Alier, Roger. Guía Universal de la ópera. Volum 2 (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-75-3. 
• Celletti, Rodolfo. Storia del belcanto (en italià). Discanto, 1983. ISBN ISBN 0-19-816641-9. 
• García Pérez, Jesús. «Rossini». A: La Gran Ópera (en castellà). dos. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1304-6. 
• Roberts, Warren. Rossini and Post-Napoleonic Europe. Boydell & Brewer, 2015. ISBN 978-1-58046-530-4. 
• Gossett, Philip. Divas and Scholars: Performing Italian Opera. Chicago: University of Chicago, 2006. ISBN 978-0-226-30482-3. 
• Gossett, Philip; Brauner, Patricia. «Semiraminde». A: Holden, Amanda. The New Penguin Opera Guide. New York: Penguin Putnam, 2001. ISBN 0-14-029312-4. 
• Migliavacca, Giorgio (1998), "Semiramide: Apogee, Decline and Renaissance: the True Phoenix of Belcanto", Booklet accompanying the Nightingale Classics CD.
• Osborne, Charles. The Bel Canto Operas of Rossini, Donizetti, and Bellini. Portland, Oregon: Amadeus Press, 1994. ISBN 0-931340-71-3. 
• Osborne, Richard. Rossini. Ithaca, New York: Northeastern University Press, 1990. ISBN 1-55553-088-5. 

Enllaços externs

• «Llibret» (en italià, castellà). Kareol.