Mofetes
| Mephitidae | |
|---|---|
| Període | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Mammalia |
| Ordre | Carnivora |
| Superfamília | Musteloidea |
| Família | Mephitidae Bonaparte, 1845 Mephitidae |
| Gèneres | |
| Distribució | |
Les mofetes són mamífers, normalment amb un pelatge blanc i negre, coneguts sobretot per la seva capacitat d'alliberar una forta pudor com a sistema de defensa. Pertanyen a la família Mephitidae[2][3] i l'ordre Carnivora. N'hi ha dotze espècies repartides en quatre gèneres: Mephitis, Mydaus, Conepatus i Spilogale. Són animals de mida mitjana que viuen principalment a Amèrica.
La mofeta pot ésser cuidada com un animal domèstic i protagonitza diverses obres de ficció, especialment còmiques i infantils (i sempre associada a la pudor), com Flor, una de les amigues de Bambi.
Característiques i comportament
[modifica]El seu principal tret característic és la forta olor fètida que expulsen per les glàndules anals. Aquesta olor és alliberada quan la mofeta se sent acorralada, és a dir, en perill. Abans de l'emanació, la mofeta adopta una posició corporal que varia segons l'espècie: algunes aixequen la cua, d'altres aixequen les potes posteriors i mantenen el seu pes només amb les potes anteriors. La substància emesa pot arriba fàcilment a dos metres de distància. El temps de duració de l'olor és de dues setmanes, i fins i tot un mes si no se segueix cap tipus de tractament contra l'olor. De totes maneres, davant de situacions d'amenaces la mofeta emet un soroll agut que li permet protegir-se dels depredadors.
El pelatge és bicolor, presentant majoritàriament un disseny amb un color de fons negre, sobre el qual és presenten ratlles blanques, fet que, igual que altres espècies amb patrons similars, adverteix els seus adversaris d'algun tipus de defensa oculta. Són omnívors, poden alimentar-se tant d'insectes com d'ous, fruites, petits mamífers, ocells i mel.
Les femelles tenen un període de gestació de 55 dies. Les cries s'alimenten de llet materna durant unes 10 setmanes aproximadament.
Estil de vida
[modifica]Les mofetes viuen en caus excavats per les femelles. Durant l'hivern passen un període de letargia, el qual no arriba a ser una hibernació completa. Tenen unes potes davanteres amb unes arpes molt fortes, amb elles tenen la capacitat de poder furgar en la terra, buscar aliments, com ara insectes o ous, també desenvolupen la construcció dels seus caus amb elles. Les mofetes mascle, generalment tenen una vida molt solitària, viuen en els seus caus i gairebé mai estan en companyia d'altres mofetes, únicament busquen a les femelles quan han de reproduir-se, això succeeix sobretot en els temps de finals d'hivern i quan comença la primavera.
Respecte a les femelles, elles opten per la vida al costat de les seves cries, especialment quan arriben els temps d'hivern, en els quals romanen tancades en el seu cau amb elles, en rares ocasions el mascle pot prendre la decisió de quedar-se amb ells. A vegades comparteixen caus cavats per altres espècies com a guineus i ossos rentadors.
Les mofetes són omnívores. En general, mengen aliments vegetals, cucs, insectes i altres invertebrats, així com petits vertebrats: serps, ocells i els seus ous, rosegadors. En les parts del nord de la serralada, les mofetes comencen a acumular reserves de greix a la tardor. A l'hivern no hibernen, però en els dies freds es tornen inactius i no surten dels seus refugis, sortint a alimentar-se només quan fa més calor. Les mofetes passen l'hivern en caus permanents en grups formats per un mascle i diverses (fins a 12) femelles; en la resta de l'any són majoritàriament solitaris, encara que no són territorials i no marquen els límits de les seves àrees. Les àrees d'alimentació solen ocupar de 2 a 4 km² per a les femelles i fins a 20 km² per als mascles.
Les mofetes tenen bon sentit de l'olfacte i de l'oïda, però mala vista. No distingeixen entre objectes situats a una distància superior a 3 m.
Reproducció
[modifica]Per regla general, les mofetes tenen una temporada d'aparellament fixa, però això depèn en gran manera de l'hàbitat i del clima.
Les mofetes no són agressives durant la major part de l'any i només durant la temporada de reproducció els mascles barallen per les femelles. La temporada de reproducció comença a principis de la primavera i dura de 2 a 3 mesos. En algunes espècies es produeix una nidació retardada, cosa que significa que l'òvul fecundat roman en l'úter durant un període de temps més llarg abans d'implantar-se. En el cas de la mofeta clapejada occidental, poden transcórrer vuit mesos entre l'aparellament i el naixement, encara que el període de gestació real és molt més curt i és probable que duri entre 40 i 65 dies per a la majoria de les espècies.
En Mephitis i Conepatus l'embaràs dura de 2 a 3 mesos; en la mofeta tacada i les poblacions del nord de Spilogale putorius, l'embaràs té una fase d'implantació tardana i dura fins a 250 dies o més. Hi ha de 2 a 10 cadells en la ventrada, que neixen cecs i nus, però amb glàndules odoríferes desenvolupades. Durant la primera setmana de vida, els cadells estan completament indefensos i depenen de la seva mare. Els mascles no participen en la cura de la descendència. Les mofetes joves es tornen independents als 2 mesos (és a dir, a l'agost). La maduresa sexual s'aconsegueix al final del primer any de vida.
La femella sol donar a llum de quatre a cinc cries, encara que en casos rars el nombre de cries en una ventrada pot arribar a setze. Els nounats són inicialment cecs i sense pèl, però creixen ràpidament. Als 35 dies comencen a caminar, als dos mesos aproximadament són deslletats i als sis mesos o un any deixen a la mare i aconsegueixen la maduresa sexual.
La mortalitat entre les mofetes joves és molt alta: 50-70%, com a resultat de la morbiditat i els atacs dels depredadors. Les mofetes generalment tenen una esperança de vida baixa i molts no sobreviuen al seu primer hivern. En estat salvatge solen viure fins als cinc o sis anys (encara que el 90% rares vegades viu més de 3-4 anys); sota la cura humana, cap animal ha viscut més de dotze anys.
Composició de la secreció defensiva
[modifica]
Les recerques sobre la secreció de les glàndules anals s'han dut a terme des de diversos enfocaments des del segle xix per la qual cosa avui dia es té una idea bastant precisa de la seva composició. El químic alemany Friedrich Wöhler i el seu assistent T. Swarts van poder demostrar en 1868 que la secreció és una mescla de substàncies que consta d'almenys un component que conté sofre i un component que conté nitrogen. En 1896, el químic Thomas Aldrich va poder descriure propietats més concretes de la substància. Va descriure la secreció com un «líquid transparent i oliós de color groc daurat a ambre clar amb una olor característica, acre i extremadament forta amb una gravetat específica de 0,939». A més, Aldrich va identificar un butanotiol com el seu component essencial basant-se en el punt d'ebullició d'una fracció de la secreció. Un any més tard, juntament amb Jones, va identificar el segon component essencial com 2-metilquinolina i una segona substància que contenia nitrogen i sofre, encara desconeguda en aquell moment. En 1945, el químic estatunidenc Philip Stevens va aïllar la substància sulfuro de bis(2-butenil) de la secreció mentre buscava una substància similar a la muscona, l'olor de l'almesc.[4]
En 1975, Andersen i Bernstein van utilitzar per primera vegada la cromatografia de gasos per a analitzar les secrecions. Els científics van identificar com a components principals el 2-butè-1-tiol[5] i el 3-metil-1-butanotiol[nota 1] amb un contingut total d'al voltant del 66% i el disulfur de (2-butenil)metil com el tercer compost més comú amb un contingut d'al voltant del 7%. Combinant la cromatografia de gasos amb l'espectrometria de masses, els dos científics van poder detectar en 1982 un total de 160 components, 150 dels quals contenen sofre. Es va poder confirmar que el 2-butè-1-tiol i el 3-metil-1-butanotiol eren els components majoritaris, però ja no es va detectar disulfur de (2-butenil)metil i el tercer component més comú ara era el sulfur de (2-butenil)propil. A més, es van trobar disulfur de (3-metilbutil)butil i disulfur de (2-butenil)butil i es va confirmar que 2-metilquinolina era un component. El primer tioèster detectat va ser tioacetat de S-(3-metilbutil).[4]
En 1990, William F. Wood va treballar en un major aclariment examinant immediatament les secrecions recentment obtingudes mitjançant cromatografia de gasos i espectrometria de masses. No va poder detectar ni el disulfur de (2-butenil)metil ni el sulfur de (2-butenil)propil; en canvi, va analitzar el tioacetat de S-(2-butenil) com el tercer compost més comú. La falta de components s'explica pel fet que aquestes substàncies només es formen durant el processament. Els recentment identificats van ser 2-quinolilmetanotiol[6] i èster S-(2-quinolilmetil) de l'àcid tioacètic.[4]
Remei contra l'olor
[modifica]Paul Krebaum, un químic d'Illinois, va desenvolupar una fórmula que neutralitza l'olor de la mofeta[7] en canviar la composició química dels tiols que conté. Per preparar aquesta fórmula es combina un litre de peròxid d'hidrogen (aigua oxigenada) al 3% amb una cullerada de detergent i ¼ de tassa de bicarbonat sòdic. Aquesta solució es pot aplicar a la majoria de superfícies. També serveix per aplicar sobre el pelatge, per exemple, d'un gos que hagi sigut ruixat per una mofeta. La mescla de peròxid funciona en oxidar els tiols i canviar-ne la composició química. Com que aquesta mescla allibera oxigen, es descompon amb rapidesa i no pot ser emmagatzemada. Tota la mescla ha de ser utilitzada per un sol ús.
Hàbitat
[modifica]Viuen en caus que són excavats per les femelles. Les potes davanteres tenen fortes urpes amb les quals poden excavar la terra i buscar l'aliment que necessiten, com petits insectes i ous d'altres espècies, i construir el seu propi cau. Els mascles solen ser molt solitaris, passen la majoria del temps al cau, sense la companyia d'altres mofetes, i solament busquen la companyia de les femelles quan estan en el seu període de reproducció, a final d'hivern i principi de primavera.
Gèneres i espècies
[modifica]Anteriorment eren considerades una subfamília dels mustèlids, fins que un estudi de l'ADN,[8] va portar a reorganitzar-les en aquesta família. Segons Mammal Species of the World la família conté actualment quatre gèneres i dotze espècies:[9]
- Gènere Conepatus
- Conepatus chinga, mofeta dels Andes
- Conepatus humboldtii, mofeta de la Patagònia
- Conepatus leuconotus, mofeta de nas porcí oriental
- Conepatus semistriatus, mofeta amazònica
- Gènere Mephitis (tipus)
- Mephitis macroura, mofeta cuallarga

- Mephitis mephitis, mofeta ratllada
- Gènere Mydaus

- Mydaus javanensis, mofeta teixó d'Indonèsia
- Mydaus marchei, mofeta teixó de Palawan
- Gènere Spilogale
- Spilogale angustifrons, mofeta tacada meridional

- Spilogale gracilis, mofeta tacada occidental
- Spilogale putorius, mofeta tacada oriental
- Spilogale pygmaea, mofeta tacada nana
A més, es coneixen els següents gèneres fòssils:[10]
- Brachyopsigale † Hibbard, 1954
- Brachyprotoma † Brown, 1908
- Buisnictis[11] † Hibbard, 1950
- Martinogale[12] † Hall, 1930
- Mesomephitis † Petter, 1967
- Miomephitis † Dehm, 1950
- Nannomephitis † Kretzoi, 1952
- Osmotherium † Cope, 1896
- Palaeomephitis † Jäger, 1839
- Plesiomeles † Viret & Crusafont, 1955
- Pliogale † Hall, 1930
- Promephitis[13] † Gaudry, 1861
Mofetes i humans
[modifica]Els humans cacen les mofetes per diverses raons. D'una banda, es tem que siguin portadors de ràbia i, per un altre, envaeixen ocasionalment granges avícoles. Després d'eliminar amb èxit l'olor de la pell de mofeta la demanda va augmentar a partir de 1870 i la pell va romandre molt de moda per a la roba de pell fins al cap de la Primera Guerra Mundial.[14] A vegades, la mofeta fins i tot es criava en granges pelleteres; actualment la pell ja gairebé no s'utilitza. Una altra font de perill és el trànsit rodat, que mata a molts animals, especialment a Amèrica del Nord.
No obstant això, les mofetes estan molt esteses i no es troben entre les espècies amenaçades; només la mofeta tacada nana està catalogada com en perill d'extinció per la UICN.
En 1634, la mofeta va ser descrita en les Relations des jésuites (Relacions dels Jesuïtes, col·lecció de textos enviats pels missioners de la Companyia de Jesús al virregnat de la Nova França als seus superiors religiosos a París des de 1632 a 1672):
| « | L'altre és un animal semblant al basset hound, de la grandària d'un gos petit o un gat; Li dono un lloc aquí, no per la seva excel·lència, sinó per a convertir-lo en un símbol del pecat; Vaig veure tres o quatre. Té un pelatge negre bastant bonic i brillant, té dues ratlles completament blanques en el dors, que s'uneixen cap al coll i ganxo de la cua, formant una ratlla que li dona una gràcia molt bonica; La cua és espessa i ben proveïda de pèl com la cua d'una guineu, la porta enroscada com un esquirol, és més blanca que negra: es diria a la vista, sobretot quan camina, que mereix ser anomenat el gosset de Júpiter; però és tan pudent i la seva olor és tan repugnant, que no és digne de ser anomenat gos de Plutó; no hi ha via més infecta; No ho hagués cregut si no ho hagués sentit jo mateix, gairebé et falla el cor quan t'hi acostes. Matem a dos d'ells al nostre pati; Diversos dies després feia una olor tan dolenta en tota la nostra casa que no podíem suportar-ho. Crec que el pecat que va sentir Santa Caterina de Siena degué ser de la mateixa pudor.[15] | » |
Notes
[modifica]- ↑ El 3-metil-1-butanotiol, també anomenat isoamiltiol, isopentiltiol, isopentantiol o isopentilmercaptà, és un compost orgànic amb fórmula C5H12S, classificat amb el número CAS 541-31-1, amb massa molecular 104,21. Té un punt d'ebullició de 120 °C, una densitat de 0,835 g/ml a 25 °C i una pressió de vapor de 41,4 mm Hg a 37,7 °C.(3-Methyl-1-butanethiol - www.chemicalbook.com)
Referències
[modifica]- ↑ Entrada «Mephitidae» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 20 desembre 2022].
- ↑ Don E. Wilson i DeeAnn M. Reeder. Mammal Species of the World. A Taxonomic and Geographic Reference (3a edició). Johns Hopkins University Press, 2005.
- ↑ Dragoo and Honeycutt «Systematics of Mustelid-like Carnvores». Journal of Mammalology, 78, 2, 1997, p. 426-443.
- 1 2 3 Klaus Roth: Mephitis mephitis, Du stinkst so sehr! Chemie in unserer Zeit 37, 2003, pags. 358–361. (alemany)
- ↑ https://pubchem.ncbi.nlm.nih.gov/compound/2-Butene-1-thiol
- ↑ https://pubchem.ncbi.nlm.nih.gov/compound/2-Quinolinemethanethiol
- ↑ Bonham, M.H.; Coile, D.C.. Why Do Cats Bury Their Poop?: More Than 200 Feline Facts, Fallacies, and Foibles Revealed. Sterling, 2008, p. 56. ISBN 978-1-4027-5040-3.
- ↑ (Dragoo and Honeycutt, 1997, Journal of Mammalology, 78(2): 426-443)
- ↑ Wilson, Don E. (ed.); Reeder, DeeAnn M. (ed). Mammal Species of the World (en anglès). 3a edició. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2005. ISBN 978-0-8018-8221-0. OCLC 62265494.
- ↑ McKenna, M. C. & Bell, S. K., (eds.) 1997: Classification of mammals above the species level. Columbia University Press, New York, 1997, xii-631.
- ↑ M. S. Stevens and J. B. Stevens. 2003. Carnivora (Mammalia, Felidae, Canidae, Mustelidae) from the earliest Hemphillian Screw Bean Local Fauna, Big Bend National Park, Brewster County, Texas. Bulletin of the American Museum of Natural History 279:177-211.
- ↑ Xiaoming Wang, David P. Whistler, Gary T. Takeuchi: A new basal skunk Martinogale (Carnivora, Mephitinae) from late miocene Dove Spring Formation, California, and origin of New World Mephitines. In: Journal of Vertebrate Paleontology. 25(4), 2005, S. 936–949. (Abstract)
- ↑ Wang, X.-M. & Qiu, Z.-X., 2004: Late Miocene Promephitis (Carnivora, Mephitidae) from China. Journal of Vertebrate Paleontology: Vol. 24, #3, pp. 721-731.
- ↑ Christian Franke, Johanna Kroll: Jury Fränkel´s Rauchwaren-Handbuch 1988/89. 10., überarbeitete und ergänzte Neuauflage. Rifra-Verlag Murrhardt, S. 63–65.
- ↑ Relations des Jésuites contenant ce qui s'est passé de plus remarquable dans les missions des Pères de la Compagnie de Jésus dans la Nouvelle-France, Québec, Augustin Coté, 1858 (francès)