La Damnation de Faust
 Primera pàgina del manuscrit original | |
| Títol original | La damnation de Faust (fr)  |
|---|---|
| Forma musical | òpera |
| Compositor | Hector Berlioz |
| Llibretista | Gérard de Nerval Almire Gandonnière Hector Berlioz |
| Llengua | francès |
| Basat en | Primera part del Faust de Goethe |
| Creació | 1845 |
| Publicació | segle XIX |
| Gènere | òpera |
| Parts | 4 |
| Catalogació | H 111[1] |
| Opus | 24 |
| Format per | Autrefois, un roi de Thulé (en)  |
| Personatges | Marguerite (en) , Faust (fr) , Méphistophélès i Brander (fr) |
| Estrena | |
| Estrena | 18 febrer 1893 |
| Escenari | Teatre Nacional de l'Opéra-Comique (França) |
| Estrena | 6 desembre 1846 |
| Escenari | Teatre Nacional de l'Opéra-Comique (França) |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena al Liceu | en concert: 18 de febrer de 1884 (estrena a Espanya) escenificada: 18 de novembre de 1903 |
   | |
La Damnation de Faust (La damnació de Faust), opus 24, és una òpera en quatre actes d'Hector Berlioz, amb llibret del mateix compositor amb l'ajuda de Gérard de Nerval i Almire Gandonnière, basat en la primera part del Faust de Goethe que Gérard de Nerval havia traduït el 1828.[2] S'estrenà a l'Opéra-Comique de París el 6 de desembre de 1846. De la mateixa manera que Goethe havia partit del Doctor Faustus de Christopher Marlowe, Berlioz va partir del Faust de Goethe i el va convertir en una mena d'autoretrat musical. Berlioz la va definir com una «llegenda dramàtica» i la va concebre essencialment per a l'execució en concert, tot i la seva forta dimensió teatral.[3]
La primera interpretació va obtenir una resposta molt pobra del públic i va provocar importants pèrdues econòmiques al compositor, però posteriorment l'obra va aconseguir una recepció molt més favorable a Alemanya i Rússia i va acabar convertint-se en una de les composicions més conegudes de Berlioz.[4]
A Catalunya es va estrenar al Liceu de Barcelona el 18 de febrer de 1884 en forma de concert i el 18 de novembre de 1903 com a òpera.[5]
Origen i composició
[modifica]Berlioz va entrar en contacte amb el Faust de Goethe el 1828 a través de la traducció francesa de Gérard de Nerval, que el va impressionar profundament. Aquell mateix any va compondre les Huit scènes de Faust, op. 1, una sèrie de peces vocals i orquestrals basades en episodis de l'obra de Goethe que va publicar el 1829 i que posteriorment retirà.[2] Una part important d'aquest material seria recuperada i profundament reelaborada gairebé dues dècades després per a La Damnation de Faust.[4]
La composició definitiva va començar el novembre de 1845 durant una gira de concerts per Europa. Berlioz explicà que escrivia la partitura allà on podia, aprofitant els desplaçaments entre ciutats, i va incorporar-hi també la seva orquestració de la Marxa Rákóczi, una melodia hongaresa que havia causat un gran entusiasme durant una actuació seva a Pest.[2] Aquesta incorporació va motivar que l'acció inicial fos traslladada a les planes d'Hongria, tot i que aquest episodi no forma part de l'obra de Goethe.[6]
Berlioz va completar l'obra a París l'octubre de 1846 i la considerava una de les millors composicions que havia escrit.[4] El llibret adapta lliurement Goethe i no pretén reproduir-ne fidelment l'argument: Berlioz modifica l'ordre dels episodis, n'inventa de nous i construeix un final en què Faust és condemnat a l'infern mentre Marguerite és salvada i acollida al cel.[3]
Estrena i recepció
[modifica]La primera interpretació va tenir lloc el 6 de desembre de 1846 a la Salle Favart de l'Opéra-Comique de París sota la direcció de Berlioz, i se'n va oferir una segona el 20 de desembre.[7] Malgrat la reputació del compositor, les dues sessions van atreure poc públic, un fracàs que va deixar Berlioz amb un deute considerable i que ell mateix recordaria amb amargor a les seves memòries.[4]
La recepció internacional va ser considerablement millor. Berlioz va dirigir l'obra, completa o parcialment, a Berlín, Dresden, Weimar i Viena, sempre en versió de concert.[6] La primera representació plenament escènica no arribà fins al 18 de febrer de 1893 a Montecarlo, gairebé vint-i-quatre anys després de la mort del compositor.[8]
La naturalesa híbrida de l'obra ha fet que des d'aleshores sigui presentada tant en concert com escenificada. Berlioz la va descriure inicialment com una «òpera de concert» abans d'adoptar la denominació definitiva de légende dramatique, i diverses escenes —els amplis espais hongaresos, la cavalcada cap a l'infern o l'apoteosi celestial— excedeixen deliberadament les possibilitats realistes del teatre del seu temps.[3]
Argument
[modifica]Primera part
[modifica]Faust contempla a l'alba una plana d'Hongria i celebra el despertar de la natura. La tranquil·litat és interrompuda per grups de pagesos que ballen i canten, però Faust és incapaç de compartir-ne l'alegria.[9] Poc després passa un exèrcit al so de la famosa Marche hongroise, o Marxa Rákóczi, mentre Faust s'allunya, novament indiferent davant l'entusiasme col·lectiu.[6]
Segona part
[modifica]De retorn al seu estudi al nord d'Alemanya, Faust es troba desesperat i està a punt de suïcidar-se quan escolta campanes i un himne de Pasqua, que li desperten records de joventut.[3] Apareix Méphistophélès, que li promet experiències capaces d'alliberar-lo del seu malestar i el transporta primer a la taverna d'Auerbach, a Leipzig, on Brander canta la grotesca cançó de la rata i els clients entonen una fuga burlesca.[9]
Méphistophélès condueix després Faust a la vora de l'Elba i l'adorm amb l'ajuda d'esperits i silfs. Durant el somni, Faust veu la imatge de Marguerite i se n'enamora immediatament.[3] Méphistophélès li promet que la coneixerà i tots dos marxen cap a la ciutat on viu la jove, acompanyats per una processó d'estudiants i soldats.[9]
Tercera part
[modifica]Faust entra d'amagat a l'habitació de Marguerite i espera la seva arribada. Ella torna a casa i canta la balada del rei de Thule, abans que Méphistophélès invoqui els esperits perquè l'embolcallin en un ambient màgic.[9] Faust es presenta davant seu i tots dos confessen la seva atracció, però l'aparició de Méphistophélès els obliga a separar-se quan avisa que la mare de Marguerite està a punt d'arribar.[3]
Quarta part
[modifica]Abandonada per Faust, Marguerite espera inútilment el seu retorn mentre escolta a la llunyania els estudiants i soldats que passen pel carrer. Faust, per la seva banda, s'ha retirat a la natura, però Méphistophélès li revela que Marguerite ha estat empresonada perquè, en intentar adormir la seva mare per poder trobar-se amb ell, li administrà una dosi mortal de somnífer.[9] Méphistophélès promet salvar-la si Faust signa un document que li lliura l'ànima, i Faust accepta immediatament.[3]
Tots dos emprenen una cavalcada frenètica que Faust creu dirigida cap a la presó, però el paisatge es torna progressivament monstruós fins que comprèn que Méphistophélès el porta a l'infern. La cavalcada acaba en un pandemònium infernal en què els dimonis reben Faust i Méphistophélès en una llengua inventada per Berlioz.[3] En l'epíleg, un cor celestial anuncia que Marguerite ha estat perdonada i la seva ànima ascendeix al cel, tancant l'obra amb una apoteosi lluminosa.[9]
Estructura
[modifica]L'obra està dividida en quatre parts i una vintena de números, tot i que la continuïtat entre moltes escenes fa que sovint sigui percebuda com una estructura dramàtica ininterrompuda.[2] Berlioz alterna monòlegs, àries, recitatius, cors, episodis purament orquestrals i grans escenes simfòniques, sense adoptar la successió convencional de números tancats de l'òpera francesa de l'època.[3]
La primera part està dominada pel contrast entre la introspecció de Faust i els grans moviments col·lectius. El cant dels pagesos culmina en una dansa de caràcter popular, mentre que la posterior Marche hongroise transforma una melodia nacional hongaresa en una espectacular peça orquestral dominada pels metalls i la percussió.[2] L'episodi té una autonomia musical tan marcada que sovint s'interpreta independentment en concert.[6]
A la segona part, Berlioz contraposa estils molt diferents. La cançó de Brander sobre una rata culmina en una fuga deliberadament acadèmica i grotesca, seguida per la irònica Chanson de Méphistophélès sobre una puça.[3] El posterior Ballet des sylphes abandona aquesta comicitat i crea una atmosfera etèria mitjançant una orquestració transparent que acompanya el somni en què Faust contempla Marguerite.[9]
La tercera part concentra el material més íntim de l'obra. La Chanson du roi de Thulé de Marguerite utilitza una escriptura deliberadament arcaïtzant, mentre que la invocació de Méphistophélès Esprits des flammes inconstantes condueix al Menuet des follets, un dels episodis d'orquestració més subtil de la partitura.[3] El duo de Faust i Marguerite amplia gradualment la tensió lírica fins que la intervenció de Méphistophélès interromp abruptament l'escena amorosa.[9]
La quarta part conté dos dels moments més coneguts de l'obra. Marguerite canta D'amour l'ardente flamme, una ària de gran extensió lírica en què el corn anglès dialoga amb la veu solista, mentre que Faust interpreta la invocació a la natura abans de l'arribada de Méphistophélès.[3] La Course à l'abîme accelera progressivament el moviment de la música durant la cavalcada cap a l'infern i culmina en un cor demoníac d'una violència rítmica i tímbrica extraordinària.[9]
L'epíleg modifica radicalment el color de l'obra. Després de la condemna de Faust, l'orquestració es torna progressivament més clara i el cor d'esperits celestials, reforçat per veus infantils, acompanya l'ascensió de Marguerite.[2] Aquest contrast extrem entre el caos de l'infern i la transparència del final és un dels principals recursos arquitectònics amb què Berlioz dona unitat al desenllaç.[3]
Estil musical
[modifica]La Damnation de Faust combina elements de l'òpera, l'oratori, la cantata i la simfonia programàtica sense identificar-se plenament amb cap d'aquests gèneres.[3] Berlioz utilitza el cor tant com a protagonista dramàtic —pagesos, estudiants, soldats, dimonis— com per crear grans masses sonores independents de l'acció, mentre l'orquestra assumeix sovint la funció de descriure espais, moviments i estats psicològics.[2]
L'orquestració és especialment important en la caracterització de les escenes. Berlioz contraposa textures massives de metalls i percussió a passatges gairebé camerístics, utilitza instruments concrets com el corn anglès per caracteritzar determinats moments lírics i explota la distribució espacial i els contrastos tímbrics per suggerir paisatges que difícilment podien representar-se físicament a l'escenari.[3] Aquesta llibertat és una de les raons per les quals l'obra ha conservat una identitat especialment poderosa en versió de concert.[6]
Instrumentació
[modifica]L'obra està escrita per a mezzosoprano, tenor, baríton, baix, cor mixt, cor infantil i una gran orquestra formada per tres flautes —una també flautí—, dos oboès, dos corns anglesos, dos clarinets, clarinet baix, quatre fagots, quatre trompes, dues trompetes, dues cornetes, tres trombons, dues tubes, timbales, caixes, bombo, plats, triangle, campanes, dues arpes i cordes.[2]
Discografia selecta
[modifica]- 1963 — Jean Fournet, Orquestra i Cor de la Ràdio Neerlandesa: La Damnation de Faust, amb Guy Chauvet, Régine Crespin i Michel Roux; enregistrament en directe a Amsterdam, posteriorment editat per Malibran.[10]
- 1969 — Georges Prêtre, Orchestre de Paris i Cor del Théâtre National de l'Opéra de Paris: La Damnation de Faust, amb Nicolai Gedda, Janet Baker, Gabriel Bacquier i Pierre Thau, EMI, SLS 947.[11]
- 1973 — Colin Davis, London Symphony Orchestra, London Symphony Chorus, Ambrosian Singers i Wandsworth School Boys' Choir: La Damnation de Faust, amb Nicolai Gedda, Josephine Veasey, Jules Bastin i Richard Van Allan, Philips, 6703 042.[12]
- 1974 — Seiji Ozawa, Boston Symphony Orchestra, Tanglewood Festival Chorus i Boston Boy Choir: La Damnation de Faust, amb Stuart Burrows, Edith Mathis, Donald McIntyre i Thomas Paul, Deutsche Grammophon, 2709 048.[13]
- 1981 — Georg Solti, Chicago Symphony Orchestra i Chicago Symphony Chorus: La Damnation de Faust, amb Kenneth Riegel, Frederica von Stade, José van Dam i Malcolm King, Decca; enregistrat el maig de 1981 i publicat el 1982.[14]
- 2018 — John Nelson, Orchestre philharmonique de Strasbourg, Cor de la Fundació Gulbenkian i Petits Chanteurs de Strasbourg: La Damnation de Faust, amb Michael Spyres, Joyce DiDonato, Nicolas Courjal i Alexandre Duhamel, Erato, 0190295422753; publicat el 2019.[15]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ La Damnation de Faust: Partitura lliure a l'IMSLP.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 «La damnation de Faust. H 111» (en francès). Bibliothèque nationale de France. [Consulta: 30 agost 2026].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 «The Stuff of Legend» (en anglès). Metropolitan Opera. [Consulta: 30 agost 2026].
- 1 2 3 4 «Berlioz et Faust» (en francès). Bibliothèque nationale de France. [Consulta: 30 agost 2026].
- ↑ (castellà) ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
- 1 2 3 4 5 «Berlioz's operas, 1869-1914» (en anglès). The Hector Berlioz Website. [Consulta: 30 agost 2026].
- ↑ «Berlioz à Paris – Exécutions 1825-1869» (en francès). The Hector Berlioz Website. [Consulta: 30 agost 2026].
- ↑ «La dannazione di Faust (La damnation de Faust)» (en italià). Archivio Storico del Teatro dell'Opera di Roma. [Consulta: 30 agost 2026].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 «La damnation de Faust» (en italià). Teatro dell'Opera di Roma. [Consulta: 30 agost 2026].
- ↑ «Rééditions» (en francès). Association Nationale Hector Berlioz. [Consulta: 30 agost 2026].
- ↑ «La Damnation de Faust – Georges Prêtre, 1969» (en anglès). Opera Discography. [Consulta: 30 agost 2026].
- ↑ «La Damnation de Faust – Colin Davis, 1973» (en anglès). Opera Discography. [Consulta: 30 agost 2026].
- ↑ «Berlioz: La Damnation de Faust – Ozawa» (en anglès). Deutsche Grammophon. [Consulta: 30 agost 2026].
- ↑ «La Damnation de Faust – Georg Solti» (en francès). Bibliothèque nationale de France. [Consulta: 30 agost 2026].
- ↑ «La Damnation de Faust – Maudit Faust» (en francès). Forum Opéra, 26 novembre 2019. [Consulta: 30 agost 2026].
Òperes d'Hector Berlioz | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| ||||||
