Harold Wilson
.svg){kind=small}
James Harold Wilson, baró Wilson de Rievaulx KG, OBE, FRS, PC (11 de març de 1916 – 24 de maig de 1995). Polític membre del Partit Laborista, fou primer ministre del Regne Unit en dues etapes: entre 1964 i 1970, i entre 1974 i 1976. És considerat per molta gent com un dels polítics més intel·lectuals del segle xx.
Política
[modifica]Quan el líder laborista Hugh Gaitskell va morir sobtadament el gener de 1963, Wilson va guanyar les eleccions al lideratge del partit, i, convertint-se en líder de l'oposició.
Primer mandat
[modifica]Wilson va liderar els laboristes a una victòria limitada a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1964.[1] El seu primer mandat com a primer ministre va viure un període de baix atur i prosperitat econòmica; més tard això es va veure obstaculitzat per importants problemes amb la balança exterior de pagaments. El seu govern va supervisar canvis socials significatius, abolint tant la pena capital com la censura teatral, despenalitzant parcialment l'homosexualitat masculina a Anglaterra i Gal·les amb la Llei de delictes sexuals de 1967,[2] relaxant les lleis de divorci, limitant la immigració i liberalitzant la llei de control de la natalitat i avortament.[3] Enmig d'aquest programa, Wilson va convocar eleccions anticipades el 1966, que els laboristes van guanyar amb una majoria molt augmentada.
La crisi de la devaluació de la lliura esterlina 1967 havia danyat el prestigi de Wilson, igual que la segona negativa del president francès Charles de Gaulle a permetre que el Regne Unit entrés a la Comunitat Econòmica Europea.[4] El seu govern va armar Nigèria durant la guerra de Biafra.
La Llei del Parlament de 1968 va ser un ambiciós intent de reforma constitucional presentat pel govern laborista de Wilson. El seu objectiu principal era eliminar el dret de vot dels lords hereditaris i reduir els poders de la Cambra dels Lords, però el projecte de llei va ser bloquejat al Parlament britànic per una aliança inusual i històrica de diputats laboristes del partit governant i de l'oposició conservadora liderats pel laborista d'esquerres Michael Foot i el conservador de dretes Enoch Powell.[5]
El 1969, va enviar tropes britàniques a Irlanda del Nord iniciant l'Operació Banner.[6]
A l'oposició
[modifica]Després de perdre les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1970 davant els conservadors d'Edward Heath, Wilson va optar per romandre a la direcció laborista i va reprendre el paper de líder de l'oposició.
Segon mandat
[modifica]Per febrer de 1974, quan ja començaven a notar-se els greus efectes de la crisi econòmica de 1973, es convocaren eleccions generals després d'una vaga dels minaires. Wilson, candidat pel Partit Laborista, guanyà les eleccions per poc i com les negociacions entre conservadors i liberals fracassaren, Harold Wilson va poder formar govern. El govern de Harold Wilson va proposar el projecte de llei d'Escòcia i Gal·les el desembre de 1976 que va ser derrotat per l'oposició conservadora.[7]
A mesura que avançava l'any la situació econòmica millorà un xic (s'acabà la vaga dels minaires i d'altres mesures d'emergència que havia pres el govern) i fracassaren els acords de Sunningdale per a Irlanda del Nord,[8] i Wilson, envalentit pel decurs dels esdeveniments, tornà a convocar eleccions generals, per al mes d'octubre de 1974, que de nou guanyaria el Partit Laborista, tot i que també per un marge molt estret.
Gràcies a la mediació del clergat protestant, el desembre de 1974 s'organitzen converses per mirar de resoldre el conflicte nord-irlandès entre el govern britànic i l'IRA provisional, que anuncia, el 22 de desembre, una treva, i començaren negociacions secretes entre les parts.[9] però la violència es reprèn a poc a poc en el transcurs de l'estiu del 1975.
Wilson va supervisar el referèndum del 5 de juny de 1975 que va confirmar la pertinença del Regne Unit a la Comunitat Econòmica Europea en què el 67,23% dels votants van pronunciar-s'hi a favor.[10]
Dimissió
[modifica]El 16 de març de 1976, Wilson va sorprendre a tot el país anunciant la seva dimissió com a primer ministre. En el seu discurs, afirmà que sempre s'havia plantejat abandonar el càrrec als 60 anys i que en aquell moment ja es trobava esgotat físicament i mental. De fet, els seus col·laboradors més propers sabien, des de finals de la dècada de 1960, que Wilson no volia ser Premier més de 8 o 9 anys. Tot i això, la raó més veraç seria que el mateix Wilson havia pres consciència que l'alzhèimer començava a afectar-lo, amb símptomes com ara la pèrdua de memòria o la falta de concentració.[11]
Poc després del seu anunci oficial, la reina Elisabet II anà a sopar a la residència del primer ministre, al número 10 de Downing Street, per acceptar la seva dimissió. Aquest honor reial només l'havia concedit abans a un altre Premier: sir Winston Churchill.
Referències
[modifica]- ↑ Pylas, Pan. «UK’s landmark postwar elections: When Labour ended 13 years of Conservative rule in 1964» (en anglès). Associated Press, 29 juny 2024. [Consulta: 20 agost 2024].
- ↑ «Texte original de la Sexual Offences Act 1967» (PDF). Office of Public Sector Information. Arxivat de l'original el 2008-10-02. [Consulta: 27 març 2008].
- ↑ Aldrich, Richard. A Century of Education (en anglès). Routledge/Falmer, 2002, p. 5. ISBN 9780415243230.
- ↑ «18 June 1970» (en anglès). BBC. [Consulta: 11 desembre 2025].
- ↑ González Tormo, Carlos «La Cámara de Los Lores: tenue metamorfosis» (en castellà). Corts. Anuari de dret Parlamentari, 35, 12-2021, p. 289-291 [Consulta: 18 juliol 2026].
- ↑ «L'exèrcit britànic abandona l'Ulster». La Xarxa, 1 agost 2007 [Consulta: 19 desembre 2020].
- ↑ «How Thatcher tried to thwart devolution» (en anglès). The Scotsman, 27 abril 2008 [Consulta: 20 abril 2013].
- ↑ Argelaguet, Jordi «Dos casos de democràcia consociativa : Irlanda del Nord i el Tirol del Sud comparats» (pdf). Working Papers. Institut de Ciències Polítiques i Socials [Barcelona], 205, 2005. ISSN: 1133-8962 [Consulta: 26 octubre 2020].
- ↑ Faligot, Roger. La resistence irlandaise (1916-2000) (en francès). Terre de Brume, 1999, p. 205. ISBN 2843620406.
- ↑ «The 1974-75 UK Renegotiation of EEC Membership and Referendum» (en anglès). Arxivat de l'original el 2019-04-26. [Consulta: 1r gener 2021].
- ↑ Morris, Nigel. «Wilson 'may have had Alzheimer's when he resigned'» (en anglès). The Independent, 11 novembre 2008. [Consulta: 11 desembre 2025].
Bibliografia
[modifica]- Simon Ford: Wreckers of Civilisation - The Story of Coum Transmissions & Throbbing Gristle, Black Dog Publishing, 2003.
- Primers ministres del Regne Unit
- Cavallers de la Lligacama
- Oficials de l'Orde de l'Imperi Britànic
- Membres de la Royal Society
- Barons britànics
- Membres del Partit Laborista britànic
- Persones de Huddersfield
- Membres del Consell Privat del Regne Unit
- Alumnes del Jesus College (Oxford)
- Morts a Londres
- Doctors honoris causa per la Universitat Bar-Ilan
- Naixements del 1916
- Morts el 1995
- Polítics anglesos del segle XX
- Nobles anglesos
- Morts de càncer colorectal a Anglaterra
- Doctors honoris causa per l'Open University
- Polítics britànics nascuts al segle XX
- Polítics britànics morts al segle XX