Fossar de les Moreres
| |||||
| Tipus | plaça indret històric  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Epònim | morera | ||||
| Lloc | |||||
| Entitat territorial administrativa | Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) | ||||
| |||||
| Format per | |||||
| Característiques | |||||
| Bé d'interès cultural | |||||
| Data | 9 març 1999 | ||||
| Identificador | RI-54-0000061 | ||||
| Bé cultural d'interès nacional | |||||
| Tipus | lloc històric | ||||
| Codi BCIN | 292-LH-EN | ||||
| Codi BIC | RI-54-0000061 | ||||
| Id. IPAC | 323 | ||||
| Id. Barcelona | 3124 | ||||
| Art públic de Barcelona | |||||
| Als morts en defensa de les llibertats i constitucions de Catalunya en el setge de Barcelona | |||||
| Identificador | 1156-2 | ||||
,_peveter_d'Albert_Viaplana.jpg)
.JPG)
El Fossar de les Moreres és una plaça de Barcelona on hi ha un memorial de guerra pels morts del setge de 1713-1714, declarat bé cultural d'interès nacional.[1]
Descripció
[modifica]La plaça està delimitada en tres costats per les façanes dels edificis que hi donen i la vorera del carrer de Santa Maria oposada a la basílica de Santa Maria del Mar, on hi ha un pedrís de 30 m de longitud i 60 cm d'alçada, fet de granit vermell procedent de la Unió Soviètica, com el mausoleu de Lenin a la plaça Roja de Moscou. A la cara que dona a la plaça, s'hi pot llegir una inscripció amb lletres d'uns 25 cm d'alçada: AL FOSSAR DE LES MORERES NO S'HI ENTERRA CAP TRAIDOR FINS PERDENT NOSTRES BANDERES SERÀ L'URNA DE L'HONOR. ALS MÀRTIRS DE 1714[1][2]
Al centre de la plaça, el paviment de totxana vermella forma una depressió de forma triangular seguint l'eix del carrer del Malcuinat; la resta està pavimentada amb llambordes.[1][3] Al costat del pedrís, i una mica desplaçat respecte l'eix central, s'alça el peveter projectat per Albert Viaplana, una columna corba inclinada vers Santa Maria del Mar, a l'extrem de la qual hi ha una flama.[2]
Història
[modifica]Orígens
[modifica]L'antic cementiri correspon bàsicament a l'antiga zona d'enterrament de la parròquia de Santa Maria del Mar. Si bé existeixen troballes arqueològiques d'enterraments del segle iv i inicis del v a l'interior de l'edifici de l'antic carrer de l'Espaseria (avui de Santa Maria), a tocar del fossar, sota el presbiteri de l'actual temple i a la placeta de Montcada, podrien respondre a diferents enterraments realitzats segons el costum de tradició romana de fer-los al llarg dels camins que envoltaven la ciutat. Segons Pi i Arimon, al segle xii, l'església i el fossar estarien situats a la cantonada del carrer de l'Espaseria amb la plaça de Santa Maria; al sud hi hauria un areny, on s'instal·là la peixateria general, amb les barques dels pescadors varades, com cercant el petit resguard del Puig de les Falzies (actualment Pla de Palau); vers Badalona hi hauria Puig dels Molins (actualment estació de França), i els estanyols del que més tard seria barri de la Ribera, ja mig amagats per les edificacions de la rodalia de Corbera, barriada de pescadors construïda pel capítol catedralici ver el 1209 en els sorrals concedits pel rei Pere el Catòlic; a llevant hi hauria un altre grup d'edificacions als terrenys que Guillem Ramon de Montcada rebé del comte Ramon Berenguer a canvi de la seva col·laboració en la conquesta de Tortosa, terrenys que, per millor edificar-los, feu travessar per un carrer (Montcada). Amb aquestes construccions augmentà el nombre d'habitants i, conseqüentment, el de feligresos, així l'església del fossar es veié afavorida per algunes donacions. El 1329, Alfons el Benigne col·locà la primera pedra del nou temple. S'edificà al nord de l'antic, deixant una separació entre ambdós. No se sap res del que passà amb el vell edifici.[1]
Durant l'edat mitjana, el «fossar major» estava situat tot just davant la porta principal de la basílica, mentre que el «fossar menor» o «fossar de les moreres» estava situat al lateral. Cap al 1500 s'edificaren algunes cases al carrer de les Caputxes, fet que minvà el terreny i el dividí, situació que limità el «fossar major», el qual gradualment passà a ser el menor i viceversa.[1] L'11 de setembre del 1714, durant el Setge de Barcelona a la Guerra de Successió, l'últim reducte resistent era format per Santa Eulàlia, els baluards de llevant i de Santa Clara, així com el barri sencer de Ribera. El fossar era el cementiri més proper i en ell varen ésser enterrats els seus defensors.[1]
Cap al 1700, el virrei Jordi de Hessen-Darmstadt va fer construir un pont o passadís cobert sobre porxos, juntament amb un «saló d'espera» (capella del Sant Crist) per a comunicar el temple amb el Palau Reial del Pla de Palau amb el temple.[4][1] El 1820, al començament del Trienni Liberal, la volta sobre el carrer de Santa Maria va ser enderrocada, però el 1824 va ser novament reconstruïda.[5] El 1875, el Palau Reial va ser destruït per un incendi i aleshores se'n van enderrocar alguns trams.[1]
Eliminació del cementiri i pavimentació
[modifica]El 1775, i per raons de salut pública, el bisbe Climent inaugurà el cementiri del Poblenou, extramurs de la ciutat, avançant-se així a la Reial Cèdula promulgada el 3 d'abril del 1787 pel rei Carles III, que suprimia els cementiris parroquials. El 1802, amb motiu de la visita del rei Carles IV a la basílica, el Fossar de les Moreres fou clausurat i dissimulat, per bé que la necessitat impel·lí a continuar usant-lo, ja que el 1813 el cementiri del Poblenou fou destruït per les tropes napoleòniques. Un cop acabada la guerra, el capità general Castaños ordenà imperativament el 17 de març del 1816 que tots els cementiris parroquials de Barcelona fossin empedrats.[1][6]
La supressió del cementiri i la construcció de la plaça propicià que l'Obra de la parròquia llogués noves botigues al costat de la Capella del Sant Crist, així com tot el mur de l'església fins a la façana del Born, on germinaren barracons adossats amb parades de roba, menjar i quincalla. La degeneració i dessacralització de l'espai va continuar fins a la Renaixença, quan el poema de Frederic Soler «Pitarra» en va cridar l'atenció sobre la significació històrica. S'hi explica que un fosser i el seu net hi enterren els defensors morts a la Barcelona de 1714, i quan els porten el cadàver d'un soldat dels assetjadors, fill del fosser i pare del noi, es neguen a enterrar-los:[1][6]
| « | Al fossar de les Moreres |
» |
Cap al 1870, s'hi començà a celebrar l'Onze de setembre amb caire d'homenatge a les víctimes del 1714,[1] i el 1915, el Casal Nacionalista Martinenc i Joventut Nacionalista els Néts dels Almogàvers van col·locar al fons de la plaça una làpida de mabre on hi ha inscrits els primers versos del poema de Pitarra.[7]
Reformes i conversió en plaça
[modifica]El 1966, l'Ajuntament presidit per Josep Maria de Porcioles va projectar obres de millora per a Santa Maria, així com l'enderrocament del pont i diverses construccions adjacents a la basílica a fi de convertir l'espai en plaça.[8][9] Les obres no es varen dur a terme i l'espai va patir un acusat procés de degradació fins al 1977, quan es recol·locà la placa commemorativa. El juny del 1978, a instàncies d'Òmnium Cultural i amb la voluntat de dignificar l'espai, ja que fins aleshores s'estava utilitzant com a aparcament de cotxes, es creà la Comissió Pro Fossar de les Moreres-Memorial 1714, que treballà amb la voluntat que es pavimentés, s'impedís el trànsit rodat, i es declarés l'enclavament com a monument historicoartístic. El portaveu de l'Associació de Veïns del Barri de la Ribera manifestà la voluntat que l'enclavament fos recuperat com a símbol per a Catalunya.[10]
L'Ajuntament va encarregar als arquitectes Lluís Doménech i Roser Amador un projecte de remodelació del Fossar, recreant l'antic cementiri amb un jardí triangular tancat i només visible a través de reixes, amb gespa i moreres distribuïdes circularment, i al centre, un petit promontori amb unes làpides. En quant al pont, proposaven desmuntar-lo i tornar-lo a col·locar sobre encavallades de fusta; l'interior acolliria un museu dedicat a l'Onze de Setembre. La Comissió Pro Fossar de les Moreres-Memorial 1714 tenia un projecte alternatiu de l'arquitecte Jesús Rocañín, que apostava per mantenir el Fossar com a plaça pública, així com la restauració del pont, recolzat sobre tres arcs, i la instal·lació en un racó d'una flama eterna, així com també n'impulsaren la declaració com a conjunt d'interès historicoartístic per la Generalitat.[5][11]
El Memorial apel·là al Síndic de Greuges, que aconseguí un principi d'acord entre el tinent d'alcalde d'urbanisme Jordi Parpal i el director general de Patrimoni Artístic Esteve Mas, segons el qual es constituiria una comissió de seguiment de les obres. Aquestes s'iniciaren l'abril del 1986 amb la intenció de tenir-les completades la Diada següent, i el pont fou desmuntat i les pedres numerades. Tanmateix, l'enderrocament va deixar al descobert part de la façana de Santa Maria del Mar que havia restat oculta, i el 5 de maig, la direcció general de Patrimoni Artístic va enviar un informe a l'Ajuntament aconsellant un reestudi del projecte que deixés alliberada la façana de la basílica, sense reconstruir el pont. Amb el projecte estancat, es van repetir les reunions entre l'Ajuntament, la Generalitat i el Memorial.[5]
Tres anys després, el 1989, se'n reprengué la reforma amb un nou projecte de l'arquitecta Carme Fiol que es basava en la idea de fer-hi una plaça per a l'ús quotidià, però que al mateix temps tingués un caràcter monumental; es completava amb la plantació de moreres i l'obertura de l'accés pel carrer del Malcuinat, que fins aleshores restava tapiat.[3] La remodelació s'havia de completar amb la rehabilitació de les façanes de les edificacions adjacents,[4][12] la qual es va dur a terme entre 1998 i 2001, i l'habilitació d'un museu dedicat a l'11 de setembre i la història del cementiri i plaça, així com acollir les restes del pont enderrocat que es conservaven en un magatzem municipal.
El 1999, la Generalitat declarà el Fossar de les Moreres, conjuntament amb el Llibre de Privilegis de Cervera, béns culturals d'interès nacional; fins aleshores el Fossar havia tingut la consideració de conjunt històric. El 2001 s'hi construí el memorial de guerra del 1714, on es commemora la Diada Nacional de Catalunya, i des de l'abril de 2002, l'associació Memorial 1714 col·loca un ram de flors amb la bandera catalana cada diumenge al migdia al recipient que es troba al peveter. El 2014 va ser l'escenari de l'acte institucional amb motiu del Tricentenari, amb la intervenció del president de la Generalitat de Catalunya Artur Mas.[13]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 «Fossar de les Moreres». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- 1 2 «Als morts en defensa de les llibertats i constitucions de Catalunya en el setge de Barcelona (1713-1714). Peveter». Art públic. Ajuntament de Barcelona.
- 1 2 Caballero, J.J. «La remodelación del Fossar de les Moreres empezará en marzo, tras seis años de polémica». La Vanguardia, 10-01-1989, p. 26.
- 1 2 Ricart, Marta «Los edificios del Fossar de les Moreres se rehabilitarán en 1998». La Vanguardia. Vivir en Barcelona, 11-11-1997, p. 4.
- 1 2 3 Sierra, Lluís «El Fossar de les Moreres aún espera, con las obras paradas, a que se decida su futuro urbanístico. La remodelación del histórico recinto, situado junto a Santa María del Mar, se interrumpió poco después de iniciados los trabajos». La Vanguardia, 20-08-1987, p. 13.
- 1 2 Balcells, Albert. Llocs de memòria dels catalans. Proa, 2008, p. 85-86. ISBN 978-84-8437-319-3.
- ↑ Guinart, Miquel. Memòries d'un militant catalanista. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988, p. 17.
- ↑ Tarín-Iglesias, José «El templo de Santa Maria del Mar, en un momento crucial de su historia». La Vanguardia, 03-11-1966, p. 49.
- ↑ «Proyectos sobre Santa María del Mar». La Vanguardia, 15-11-1966, p. 27.
- ↑ «La restauración del «Fossar de les Moreres». El histórico lugar se utilizaba ahora como aparcamiento». La Vanguardia, 06-06-1978, p. 30.
- ↑ Bohigas, Oriol. Reconstrucció de Barcelona. Edicions 62, 1985, p. 213 (llibres a l'abast, 198).
- ↑ Vivanco, Felip «Los vecinos del Fossar dicen que la reforma es sólo maquillaje». La Vanguardia. Vivir en Barcelona, 26-06-2001, p. 5.
- ↑ Barnils, Andreu «El Fossar de les Moreres, allà on l'independentisme es refugiava». VilaWeb, 10-11-2014.
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]
- Brotons, Ròmul. La ciutat captiva, Barcelona 1714-1860. Albertí Editor, 2008. ISBN 978-84-7246-086-7. Arxivat 2023-12-12 a Wayback Machine.
